Les polítiques ambientals catalanes dels darrers trenta anys són un bon exemple del paper dels moviments socials com a motors del canvi. La mobilització sorgeix quan un sistema polític és incapaç de donar resposta a malestars o desigs de la gent, i els retards o distorsions en la traducció política de les seves aspiracions esdevé un indicador de qualitat democràtica. Catalunya va tenir un albirament força primerenc de la consciència ambiental els anys 1972-73, al final de la dictadura que havia somort —però mai anul·lat del tot— la cultura republicana, catalanista i llibertària de l’excursionisme i el naturisme.
Aquella primera onada es marcí amb els decebedors resultats de la Transició, que instituïren un sistema polític representatiu però gens participatiu i amb un arc parlamentari en què cap partit no recollia la menor espurna ecologista. Amb la segona guerra freda i la reacció econòmica neoliberal desfermades en 1981-82, i les prioritats adoptades davant la reconversió industrial, els anys vuitanta foren una llosa per a les aspiracions ambientals. Hi hagué, però, alguns assoliments en la protecció d’espais naturals que perduraren. Les institucions i els partits sorgits de la Transició creien que ja feien prou per la natura si protegien certs paratges singulars, sobreentenent que fora del seu perímetre no calien altres miraments. Malgrat les seves limitacions, la Llei d’espais naturals de 1985 oferí un primer marc a la protecció del medi, però que darrere les zones protegides (PEIN) hi hagués una gestió efectiva depengué del fet que altres administracions omplissin el buit de política ambiental de Convergència i Unió (CiU). Aquest fou, per exemple, el paper pioner assumit per l’Àrea de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.
Un tret molt revelador de la cultura política de Jordi Pujol i Soley fou aquella declaració sobre la «trampeta» que havia fet per subvencionar l’escola privada. La «cultura de la trampeta» en l’aplicació de les poques normes ambientals vigents també fou la pauta general mentre no va existir una Conselleria de Medi Ambient. Fora de la gestió d’espais naturals, la indiferència ambiental afectava també les altres forces polítiques catalanes. Només així es pot entendre que els governs de Jordi Pujol mantinguessin la seva hegemonia al llarg de vint-i-tres anys malgrat que els residus i l’aigua haguessin desencadenat els conflictes políticament més arriscats per al domini electoral de CiU. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) defensava en aquells àmbits gairebé les mateixes polítiques que CiU, mentre que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (o Iniciativa per Catalunya el 1987, que els anys noranta feu coalició amb una part dels Verds i esdevingué ICV) no tenien cap alternativa. Això explica que Catalunya només hagi conegut fins el 2006 dos consellers capaços de trencar amb la cultura de la trampeta en política ambiental: l’enginyer Albert Vilalta González (1991-96) amb CiU, i l’advocat Salvador Milà i Solsona (2003-06) d’ICV.
La creació, el 1991, del Departament de Medi Ambient (DMA) va estar precedida per la lluita contra un pla de residus industrials que només pretenia exportar-los i incinerar-los a la Conca de Barberà o l’Alt Camp. Jordi Pujol va nomenar conseller Albert Vilalta perquè apagués aquell incendi social en un dels feus electorals de CiU. Conscient que la seva tasca exigia posar en marxa una política ambiental gairebé inexistent, la gestió de Vilalta es caracteritzà per envoltar-se de bons assessors independents, parlar poc, escoltar molt a tothom, inclosos els moviments socials, i adoptar amb rigor les directives de la Unió Europea (UE). La Llei de residus de 1993 va suposar una posada al dia molt considerable, tot i mantenir l’opció per la incineració. El conflicte dels residus va desplaçar-se cap a les reticències a la recollida selectiva de certs poders municipals o comarcals, mentre els grups ecologistes i força epidemiòlegs continuaven assenyalant les plantes incineradores com una font de perillosos contaminants com ara les dioxines. El 1999, quan ja era conseller Felip Puig, la Plataforma Cívica per a la Reducció de Residus va presentar al Parlament una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir la incineració amb més de cent mil signatures de persones amb dret a vot. Tot i ser la primera ILP que superava aquell requisit, CiU, el PSC i el Partit Popular (PP) van transformar-la en una llei reguladora de la incineració força suau.
Mentre Vilalta posava en marxa el DMA esclatà la guerra de l’aigua (1991-2002) als barris obrers del Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Les directives de la UE exigiren instal·lar moltes depuradores, i el trasllat del cost als consumidors va provocar un encariment sobtat del rebut de l’aigua allà on ja era més cara i els consums més baixos, mentre l’estructura tarifària es mantenia molt regressiva. Això va fer esclatar una protesta consistent a pagar només la tarifa de l’aigua i l’IVA en un compte corrent de les associacions de veïns, tot fent insubmissió fiscal als impostos afegits. Unes 75 000 famílies van sumar-se a la guerra de l’aigua, més de 200 000 mil persones, mentre les administracions romanien literalment paralitzades. No podien tallar-los el servei perquè la factura deriva d’un contracte privat, però els costos fiscals d’embargament esdevenien excessius per a cada contribuent mentre la suma conjunta objectada es multiplicava. Vilalta fou l’únic polític que s’avingué a escoltar els dirigents veïnals i començà a pensar en vies de solució. Va adonar-se que les noves directives de la UE els donaven parcialment la raó, perquè exigien crear un ens públic que repercutís tots els costos ambientals de l’aigua en un sol cànon que fos progressiu, entès i legitimat. La creació de l’Agència Catalana de l’Aigua, el 1998, fou resultat d’aquesta polèmica, però només hi va poder intervenir quan, un cop cessat Vilalta i substituït per Pere Macias i Arau (1996-97) i Joan Ignasi Puigdollers i Noblom (1997-99), els dos colors polítics de la plaça de Sant Jaume s’avingueren a negociar. La gestió de Vilalta no agradà tothom, i la seva marxa fou molt discreta. Però que el substituís Pere Macias, directament interessat en l’autovia Vic-Olot, fa sospitar que podrien haver-la desencadenat les seves reticències a construir el túnel de Bracons.
El segon gran conflicte socioambiental fou el projecte de transvasament de l’Ebre. Després de formar part d’anteriors propostes defensades pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i CiU, aquella obra faraònica esdevingué la peça estrella del Pla Hidrològic Nacional (PHN) aprovat el 2001 pel govern espanyol del PP presidit per José María Aznar López. El PHN suscità l’alarma de la comunitat científica i de la gent del Delta de l’Ebre. El 1998 va crear-se la Fundación Nueva Cultura del Agua (FNCA), que proporcionà els arguments i contrainformes per a recórrer davant la UE el fet que els fons comunitaris paguessin l’obra. El 2000 es creà la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que aviat esdevingué un arrelat moviment d’ecologisme popular. Els grups ecologistes posaren en contacte la lluita de les Terres de l’Ebre amb les valls pirinenques afectades per nous embassaments, i amb l’oposició al PHN a Barcelona, Saragossa o Madrid. Aquella aliança bastí el moviment per a una nova cultura de l’aigua, amb una capacitat de protesta ciutadana i proposta ambiental rigorosa sense precedents.
Un dels seus resultats fou el canvi de la política hidràulica del PSOE i el PSC. Fins a l’aprovació del PHN, el PSC havia fet front comú amb CiU per reclamar els transvasaments de l’Ebre i el Roine. Però mentre el dirigent de CiU Artur Mas i Gavarró encara creia poder fer la riota de la nova cultura de l’aigua preguntant si consistia a dutxar-se de dos en dos, la portaveu socialista de Medi Ambient Cristina Narbona Ruiz començà a sintonitzar amb el discurs de la FNCA.
Salvador Milà i Solsona, conseller de Medi Ambient entre el 2003 i el 2006, Barcelona, 2006.
J. Martín-EFE
Davant les eleccions del 2003, el PSC deixà en guaret les aspiracions que advocaven pel transvasament, mentre ERC donava suport a la lluita contra el PHN i ICV-EUiA assumia amb claredat el discurs de la nova cultura de l’aigua. Quan CiU perdé la majoria absoluta, i el retrocés del PP no permeté una majoria de dretes, la seva solitud en un tema tan candent feu impracticable la gran majoria sociovergent que haurien desitjat molts líders empresarials, o un pacte CiU-ERC que haurien preferit els nacionalistes de centre. En el pacte del Tïnell, la prioritat fou «l’oposició al Pla Hidrològic Nacional i als transvasaments dels rius Ebre i Roine en els termes del Compromís dels Partits Polítics per l’Ebre». Salvador Milà fou nomenat conseller de Medi Ambient i Habitatge (2003-06) del primer govern tripartit d’esquerres, i aviat donà mostres de la seva determinació en l’avenç de les polítiques públiques ambientals. La inesperada victòria del PSOE en les eleccions del 2004 generà dues sonades decisions: la retirada de la guerra d’Iraq i la derogació del transvasament de l’Ebre. Aquesta segona anà acompanyada del nomenament de Cristina Narbona com a ministra de Medi Ambient, la primera persona digna d’aquest càrrec a Espanya. La seva sintonia amb Salvador Milà ajudà a endegar el segon impuls de les polítiques ambientals a Catalunya, si més no on el DMA gaudia de competències reals: aigua, residus, medi natural, qualitat de l’aire i habitatge.
Presentació de la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat, Barcelona, 23-10-2006.
A. Olivé-EFE
Una bona mostra fou el limitat paper de la dessalinització en les mesures alternatives al transvasament. Mentre a les comunitats autònomes refractàries a la nova cultura de l’aigua l’única opció viable per a la ministra Narbona era construir dessalinitzadores, a Catalunya, els fons europeus s’empraren només en part per a construir-ne una de 60 hm3/any al Baix Llobregat —recomanada per la FNCA per millorar la qualitat de l’aigua—, i ampliar en 30 hm3/any la de Blanes. La resta, fins als 190 hm3 previstos en el PHN, provingueren dels recursos no convencionals proposats per la nova cultura de l’aigua. Milà també posà en marxa l’Agència de Residus de Catalunya per dotar la llei 6/93 de les infraestructures i el finançament necessaris per a avançar en la recollida selectiva i el reciclatge. Reaccionà al clar suspens de la UE a la proposta de Xarxa Natura 2000 de l’anterior conseller Ramon Espadaler i Parcerisas (2001-03) desbloquejant les mesures que havien quedat al calaix del DMA: va ampliar el PEIN amb noves àrees d’especial interès per a les aus (ZEPA) o d’interès comunitari pels seus valors ambientals (LIC) fins abastar un 30% del territori català. Juntament amb els espais protegits dotats de plans de gestió, la nova Xarxa Natura 2000 requeria connectors ecològics i una estratègia de conservació de la biodiversitat coherent amb l’ordenació territorial i el disseny d’infraestructures. En la prevenció i el control de la contaminació, Milà unificà les estacions de mesura i declarà diversos municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona zones de protecció especial de l’ambient atmosfèric. També aprovà el primer decret de mesures d’ecoeficiència als nous habitatges.
Parc eòlic, s.d.
Stock.xchng
Al costat dels assoliments cal anotar els límits de l’avenç aconseguit por Salvador Milà. Resulta irònic que Albert Vilalta pogués haver estat cessat per les seves reticències al túnel de Bracons que un govern d’esquerres finalitzaria set anys després. Però l’àmbit més conflictiu fou el de l’energia: malgrat els esforços de Milà per millorar-lo, el Pla de l’Energia de Catalunya 2006-15 incomplia el Protocol de Kioto, posposava fins el 2022 la decisió de tancar les centrals nuclears, proposava fins a vuit noves centrals tèrmiques de gas a cicle combinat i insistia a donar prioritat a la connexió de molt alta tensió amb França quan el veritable dèficit raïa en el pèssim estat de les línies de distribució de mitja i baixa tensió que barren el pas a molts parcs eòlics o solars (i foren el veritable origen dels talls de subministrament).
Qualsevol balanç ha de preguntar-se, tanmateix, què hauria passat si l’ecologisme dels anys setanta i vuitanta no hagués aconseguit la Llei d’espais naturals el 1985, si la mobilització de l’Alt Camp i la Conca de Barberà no hagués portat a la Llei de residus d’Albert Vilalta el 1993, o si l’ecologisme popular de les Terres de l’Ebre aliat amb la nova cultura de l’aigua no hagués aconseguit aturar el transvasament de l’Ebre el 2003. Els assoliments d’Albert Vilalta i Salvador Milà poden considerar-se limitats des dels moviments ecologistes, però altres sectors de la societat civil pensen el contrari. Poc abans que es fes cessar Milà el 2006, el Cercle d’Economia exigia en una sonada roda de premsa el transvasament del Roine, més autopistes, la interconnexió elèctrica amb França i ampliar les centrals nuclears, les autopistes, i el port o l’aeroport de Barcelona. El cessament de Milà es justificà oficialment per equilibrar l’expulsió dels consellers d’ERC que s’oposaren al nou Estatut, però ja era un objectiu de la frustrada remodelació del Govern que Pasqual Maragall i Mira havia intentat uns quants mesos abans. Si la història de la paràlisi o l’avenç de les polítiques ambientals a Catalunya deixa palesa la funció motora dels moviments socials i la comunitat científica compromesa, la raó de fons rau en la força contrària de l’altra participació: els qui porten tan temps manant des del poder econòmic que els sembla gairebé natural que sempre els pertoqui fer-ho.