El sector de la construcció i del PIB als Països Catalans. 1996-2006.
La construcció ha estat un autèntic revulsiu del creixement econòmic a l’inici del segle XXI. De fet, no és possible entendre el creixement econòmic de la dècada 1996-2006 sense tenir en compte aquest sector que ha estat, conjuntament amb el sector exterior, un dels principals protagonistes. El 2000, el sector de la construcció als Països Catalans es valorava en 13 861,3 milions d’euros i donava ocupació a 578 600 persones.Els anys 1996-2006 van representar un cicle expansiu del sector de la construcció. I no tan sols això; durant tot el període, el creixement del Producte Interior Brut (PIB) als Països Catalans es va veure superat per la intensa expansió de l’activitat constructora, malgrat coincidir amb tendències similars. El diferencial de creixement entre ambdós indicadors va motivar una millora en la participació de la construcció en l’estructura productiva de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Si l’any 1996 la construcció suposava un 7% del total de l’economia de cada und de les regions, l’any 2006 la seva representació havia augmentat a l’entorn d’una desena part del respectiu PIB regional. En algunes àrees, el comportament ha estat ben significatiu. És el cas de les Illes Balears, on la construcció encapçala el sector secundari des de l’any 2000, i ha superat el valor afegit brut generat per la indústria a les Illes. Així mateix, la posició de la construcció dels Països Catalans a Espanya manté una gran solidesa, ja que concentra el 28% del total de l’activitat constructora a Espanya, la qual cosa testimonia la forta activitat registrada en aquesta àrea del litoral mediterrani.
La construcció proveeix d’edificis, habitatges i infraestructures que són essencials per al procés de creixement. Els habitatges són un bé bàsic per al benestar de les persones i per a la cohesió social, mentre que les infraestructures esdevenen un element clau en la competitivitat d’una economia. En el seu procés de producció, la construcció genera un volum d’ocupació molt significatiu, ja que és un sector de treball intensiu, amb una gran mobilitat, malgrat que presenta elevats nivells de sinistralitat laboral. A més, la demanda de la construcció sol estar més condicionada que en altres sectors per la demanda del sector públic, la qual cosa li confereix unes relacions molt específiques amb l’Administració.
L’efecte arrossegador de la construe ció en la resta de l’economia és molt intens. En primer lloc, cal tenir en compte l’impacte directe en la producció de ciment, acer i altres materials de construcció bàsics. Però l’edificació (especialment la residencial) també comporta indirectament una demanda derivada cap al sector industrial (mobiliari, roba de la llar, químic), energètic i de serveis bàsics (aigua, gas, llum, telèfon) i en l’àmbit dels serveis personals (assegurances, serveis financers i jurídics), per la qual cosa té efectes multiplicadors en altres sectors econòmics.
L’activitat constructora integra quatre subsectors: l’obra civil, l’edificació residencial i la no residencial, la rehabilitació i el manteniment. L’obra civil és l’especialitat que engloba les dotacions d’infraestructures, que és un element estratègic del potencial de desenvolupament d’una economia. Alhora, la particularitat de l’obra civil és que està molt condicionada per la demanda de l’Administració pública (central, autonòmica i local), de tal manera que les dotacions pressupostàries públiques expliquen la seva evolució. Un segon grup d’activitat constructora és l’edificació, en què la demanda privada és prioritària, i en la qual es diferencia l’edificació residencial (que té per objectiu servir de residència a la població existent) de l’edificació no residencial (que té altres usos productius). A diferència dels paràmetres europeus, l’estructura de la construcció als Països Catalans manté una menor participació en l’edificació no residencial i en la rehabilitació i el manteniment. El menor pes de la rehabilitació va relacionada, entre altres factors, amb un elevat nivell d’obsolescència del parc d’habitatges residencials, ja que, malgrat que no és gaire antic (va ser edificat intensament durant la dècada dels anys seixanta del segle XX), ha resultat ser de baixa qualitat, la qual cosa ha fet preferible la substitució a la rehabilitació.
En el cas de la construcció residencial, els factors explicatius del seu creixement són múltiples. La demanda privada d’habitatges està relacionada amb el nombre de consumidors i els nivells de renda (la demanda potencial), i el seu bon ajust amb les condicions d’adquisició permeten deduir la demanda efectiva. Pel que fa a la demanda potencial, cal fer notar que un element bàsic ha estat l’increment del nombre de formació de llars, constituïdes per nous demandants (fruit de l’emancipació dels joves i, en especial, de la forta onada immigratòria dels darrers anys) i també pels nous hàbits de vida residencial. Els canvis demogràfics han significat una progressiva reducció del nombre de persones per llar (a causa de la reducció de la natalitat i dels canvis en el comportament nupcial), un augment dels anys de consum residencial (causat per la millora en l’esperança de vida en néixer) i una millora de la ràtio d’espai residencial (mesurada en termes de metres quadrats per habitant) en alguns segment de població, atesa la millora de la renda disponible. En el mateix sentit, cal anotar l’ascens del nombre de segones residències, motivat tant pel turisme nacional com estranger, que ha beneficiat molt especialment les àrees litorals dels Països Catalans, ja que concentren una part substancial de l’activitat turística costanera de la Mediterrània. A més, les condicions d’adquisició d’habitatges han millorat de manera significativa des de l’any 1996, cosa que s’ha fet palesa en la reducció del tipus d’interès hipotecari (que arribà a cotes mínimes l’any 2002) i l’increment de la cobertura dels préstecs, entre d’altres.
Evolució de l’activitat de la construcció. 1991-2006.
Però la demanda efectiva d’edificis residencials no tan sols ha estat condicionada per la demanda d’ús d’habitatges, sinó que també s’ha vist pressionada a l’alça pel fet de ser un dels focus preferents de la inversió. Es poden distingir dues etapes, diferenciades per l’entrada en funcionament de l’euro l’1 de gener de 2002. Abans del 2002, l’activitat de la construcció permeté aflorar part del diner negre existent, però amb l’existència de la Unió Monetària s’assistí a una nova onada d’inversió estrangera immobiliària. L’euro oferí una major confiança als inversors europeus, que ja no havien de témer més les conseqüències negatives d’una devaluació monetària de la pesseta, que fins aleshores fou recurrent. A més, des del crac borsari de l’any 2000, la recerca de valors més segurs fora de la borsa motivà també un reflux d’inversió important cap a la construcció.Una conseqüència destacada de la sobredemanda d’habitatges (per a ús i inversió) ha estat la revalorització del preu dels ja existents, que, alhora, ha repercutit en els costos de producció dels de nova construcció (en registrar-se un augment del preu del sòl i dels materials de construcció), bo i accelerant així l’espiral inflacionista dels preus dels habitatges. La contradicció que s’ha constatat és que, mentre els preus dels habitatges creixien, una porció significativa del parc d’habitatges es trobava inutilitzat. Com a dada orientativa, es calcula que el valor del metre quadrat d’habitatge lliure a Espanya gairebé s’ha triplicat (ha augmentat 2,8 vegades) durant una sola dècada (1996-2006). La repercussió més greu ha estat el notable ascens del grau d’endeutament de les famílies, que és un dels factors que poden fer perillar la continuïtat del cicle expansiu.
El creixement de la construcció residencial ha presentat diferències regionals. En analitzar la dècada 1996-2006, s’aprecia que, mentre que l’habitatge no protegit de nova construcció s’ha triplicat als Països Catalans (311%), les diferències per regions oscil·len des d’increments inferiors, com és el cas de Catalunya (del 230%), a evolucions lleugerament superiors, com és el cas de les Illes Balears (350%), fins a casos netament espectaculars. Aquest és el cas del País Valencià, on el nombre d’edificis residencials acabats s’ha quadruplicat (de 21 662 a 84 991) i els habitatges començats s’han quintuplicat (de 18 709 a 84 813). A l’esmentada evolució convindria afegir-hi l’important impacte de l’obra social registrat al País Valencià durant la darrera dècada.
En definitiva, l’any 2006 la construcció ha vist reforçada la seva contribució a l’economia dels Països Catalans. Però el cicle expansiu de la construcció ja hi comença a presentar clars signes d’esgotament. A la reducció del nombre d’habitatges lliures acabats entre el 2005 i el 2006, s’hi suma el progressiu encariment del preu del diner. En tot cas, caldrà veure si els nous indicis confirmen un canvi de tendència de l’activitat constructora; comportament, d’altra banda, característic de la seva evolució cíclica a llarg termini.