La immigració i els seus reptes

El context

Els Països Catalans, una de les destinacions preferents de les migracions interiors durant les darreres dècades del franquisme, han esdevingut un pol d’atracció de les migracions internacionals en els darrers anys, sobretot des del final de la dècada del 1990. No és un fenomen nou, ja que la història dels Països Catalans és inseparable de la metàfora del gresol, de la barreja de poblacions diverses en el transcurs dels segles. Així mateix, cal tenir ben present que el fenomen migratori, tal com recorda la demògrafa Anna Cabré, és un fet estructural i gairebé endogen de la dinàmica demogràfica de Catalunya, ja que el creixement de la població catalana al llarg del segle XX s’explica molt més per l’aportació migratòria que no pas pel creixement vegetatiu.

Les migracions que han anat arribant als Països Catalans des del final del segle XX, sobretot a partir dels anys noranta, s’han denominat noves migracions, a fi i efecte de diferenciar-les de les velles o internes que van tenir lloc de manera massiva entre els anys cinquanta i setanta i que es van estancar a partir dels anys vuitanta. Aquest estancament va coincidir amb la consolidació del període democràtic. Les actuals dinàmiques migratòries no es fonamenten, a diferència del que va succeir amb les migracions interiors, en les desigualtats territorials dins de l’Estat espanyol. Aquests nous fluxos migratoris s’han d’emmarcar en la denominada era de les migracions, en el context de la globalització, les noves formes de divisió internacional del treball i les desigualtats a escala planetària que se’n deriven.

Sens dubte, una part de les causes de les noves migracions que arriben als Països Catalans s’ha de cercar en les estratègies econòmiques de supervivència de persones que, des de països més pobres, opten per emigrar cap a regions més riques per tal de millorar les seves oportunitats. Des d’aquest plantejament, les migracions no són res més que una reacció als efectes de les dinàmiques d’un capitalisme global que fa augmentar les desigualtats mundials. Ara bé, aquestes estratègies de supervivència no es poden interpretar només en clau dels factors d’expulsió que actuen en els països d’origen. També cal vincular les causes de les migracions internacionals a factors relacionats amb les zones de destinació, entre els quals destaca, sobretot, l’estructura demogràfica i l’estructura de la demanda del mercat laboral, que genera una oferta creixent de llocs de treball que ocupa la població immigrada. És així com es generen vincles estructurals entre els països emissors i receptors de migrants, de manera que la força de treball es converteix en un component més de la circulació de recursos a escala global, que opera dins els límits de la divisió internacional del treball. Es tracta, doncs, d’un nou escenari que està reestructurant les societats a escala planetària i les migracions internacionals que s’instal·len als Països Catalans no són un fet aïllat, com ben sovint es percep des del coneixement comú, sinó part d’aquest procés.

Anàlogament al que va succeir durant les dècades d’arribada d’immigració interna, els factors demogràfics, en concret la manca de suficients efectius de població activa, se situen al darrere dels actuals moviments migratoris. Per tant, els fluxos migratoris als Països Catalans en els darrers anys s’han d’emmarcar dins les dinàmiques d’expansió econòmica i d’augment de l’oferta d’ocupació per a la força de treball estrangera, en un context de baixa natalitat i d’envelliment poblacional. Així ho planteja J. Oliver en el seu estudi España 2020: un mestizaje ineludible, en què s’analitza l’impacte de la caiguda de la natalitat en el mercat de treball i la necessària incorporació de la immigració per tal de poder mantenir el creixement econòmic. Des d’aquesta lectura, dones, el fenomen de la immigració s’ha d’interpretar com la causa, i, alhora, la conseqüència d’aquests anys de bonança econòmica.

Seguint la pauta dels països del sud d’Europa, a mitjan anys vuitanta els Països Catalans van deixar de ser societats emissores de força de treball cap a l’exterior i esdevingueren societats receptores de migració estrangera, pràcticament de manera coincident en el temps. Sens dubte, un dels principals factors desencadenant d’aquest punt d’inflexió és l’efecte crida derivat de la lògica de la reestructuració del mercat de treball que va tenir lloc durant aquests anys, de la mà del creixement del sector dels serveis i en un moment de flexibilització i precarització de l’ocupació.

D’una banda, es va assistir explícitament a una demanda de força de treball poc qualificada, tant en situació legal com irregular, en activitats com l’agricultura, la construcció, determinades indústries com la tèxtil o la de l’alimentació, l’hostaleria i els serveis poc qualificats, sobretot el servei domèstic. Es tracta de sectors que ja són tradicionals, però que estan fortament vinculats a unes estructures productives actuals, les del sud d’Europa, amb un creixement molt orientat vers activitats intensives en força de treball i, per tant, proclius a l’expansió del segment secundari del mercat laboral i de l’economia submergida. De l’altra, cal tenir en compte algunes rigideses de la força de treball qualificada als Països Catalans, a conseqüència, a més de la ja mencionada caiguda de la natalitat, de l’absència d’un sistema educatiu capaç d’articular una formació professional amb prestigi social, en consonància amb les necessitats del mercat de treball. Des d’aquesta constatació, la necessitat de rebre immigració amb perfils laborals de qualificació mitjana i alta en determinats camps és i serà elevada.

Aquest ja és el cas, per exemple, del personal altament qualificat en l’àmbit de les TIC, de determinades ocupacions manuals qualificades (com ara soldadors, guixaires, fresadors, fusters, etc.), o del sector sanitari.

Abordar la immigració estrangera als Països Catalans és un tema marcat per l’heterogeneïtat, la complexitat i el dinamisme, que afecta dimensions cabdals de la societat com la igualtat/desigualtat o els models de convivència. No tan sols els fluxos migratoris evolucionen a un ritme trepidant, tal com posen de manifest les dades estadístiques, sinó que el discurs que es genera al voltant de la migració també és canviant i evidencia cada cop més la distància que s’estableix entre la realitat i la percepció cada vegada més problematitzada i estigmatizada del fet migratori per part de l’opinió pública. Una opinió pública que criminalitza la immigració i la culpabilitza, de manera estereotipada, de la inseguretat i de la deterioració de les condicions de treball i de l’atur.

A tall de síntesi, el que és un fet incontestable és l’abast de la transformació demogràfica que han suposat els fluxos migratoris en els darrers anys, especialment durant el primer quinquenni del segle XXI. Es pot parlar, doncs, d’un veritable boom migratori. El creixement demogràfic que han experimentat els Països Catalans, ineluctiblement lligat a l’arribada de persones estrangeres amb projectes d’assentament més o menys estables, és el factor clau que permet explicar bona part de les dinàmiques actuals de la societat catalana, així com també les respostes polítiques que s’estan duent a terme. En aquest sentit, no es pot obviar que, més enllà de situar i comprendre les causes de les migracions internacionals, l’arribada de població nouvinguda des del final dels noranta ha estat elevada i s’ha produït a un ritme molt accelerat. Els Països Catalans s’enfronten, així, a un canvi demogràfic i social sobtat, que planteja vertaders reptes i tensions als pilars de la cohesió social i als models de convivència.

Què diuen les dades sobre la immigració als Països Catalans

Evolució de la població estrangera empadronada als Països Catalans. 1996-2006.

Per tal de situar l’expansió demogràfica sense precedents que s’ha viscut als Països Catalans en els darrers deu anys, cal tenir en compte que és el saldo migratori positiu (la diferència entre l’entrada demogràfica que suposa la immigració i la sortida constituïda per l’emigració) i no pas el creixement vegetatiu el principal factor que explica el creixement poblacional. La font que recull de manera més aproximada i actualitzada el nombre d’estrangers és el padró continu Aquest registre s’actualitza anualment, després d’un procés de depuració que porta a terme l’Institut Nacional d’Estadística (INE). El padró continu proporciona, l’1 de gener de cada any, una dada oficial de població, i permet identificar tant les persones amb nacionalitat estrangera com les persones nascudes a l’estranger. Cal tenir en compte que, des de l’any 1996, la Llei de bases del règim local marca l’obligatorietat de l’administració municipal d’empadronar tots els residents estrangers del municipi, amb independència de quina sigui la seva situació legal.

A l’hora de delimitar la població immigrada estrangera, es poden fer servir dues definicions. Habitualment s’empra el criteri de la nacionalitat i es consideren totes aquelles persones que no tenen la nacionalitat espanyola, hagin nascut a Espanya o no. Però cal tenir en compte que aquest criteri, que és el que es farà servir al llarg d’aquestes pàgines, deixa de banda una part creixent de la població que s’estudia i que sí que contempla el criteri de la procedència geogràfica: persones nascudes fora d’Espanya, tinguin o no la nacionalitat espanyola. En la mesura que cada vegada hi ha més persones que han nascut fora d’Espanya i que han adquirit la nacionalitat espanyola (el que es coneix com a immigrants naturalitzats), la diferència de volum entre la població estrangera i la població nascuda a l’estranger és cada cop més gran.

Per al cas de Catalunya, les dades del padró mostren que la població estrangera va experimentar un creixement substancial durant el període 1997-2006, amb un augment d’efectius que explica en bona part l’increment del total de la població en més d’l milió de persones. En el cas del País Valencià, l’augment del nombre de ciutadans estrangers va ser també el principal responsable d’una taxa de creixement del total de la població de gairebé un 20%. A les Balears, en canvi, si bé l’increment del nombre d’estrangers no ha estat tan accelerat, la xifra d’estrangers suposava gairebé el 17% del total de la població l’any 2006, percentatge superior al que assolien Catalunya (13%) i el País Valencià (14%). Amb tot, val la pena tenir present que aquests nivells d’immigració estan molt lluny dels que es van assolir amb les migracions interiors durant les dècades dels anys 1950 i 1960.

Val a dir que la distribució de la població estrangera pel territori, en termes generals, tendeix a la dispersió. A diferència de les grans onades migratòries dels anys 1960 i 1970 del segle XX, la immigració actual s’està estenent d’una manera força uniforme pels Països Catalans. Això no vol pas dir que no hi hagi diferències territorials significatives, com ara la tendència a la concentració en les grans zones urbanes —sobretot la gran àrea metropolitana de Barcelona—, les comarques costaneres i algunes zones de l’interior, en municipis petits i mitjans amb determinades estructures productives que ofereixen llocs de treball no coberts per la població local. Per al cas de Catalunya, cal tenir en compte que la província de Barcelona, en termes absoluts, concentra més de dos terços del total de població estrangera (només la ciutat de Barcelona aglutina gairebé el 27% del total d’estrangers). En termes relatius, cal destacar les comarques gironines costaneres, que són les que en tenen proporcions més destacades (l’Alt Empordà gairebé assoleix un 22% de població estrangera en relació amb la població total). Al País Valencià, gairebé el 54% de la població estrangera empadronada resideix a la província d’Alacant. Per al cas de les Balears, l’illa de Mallorca aglutina el 77% del total de residents estrangers.

Població estrangera empadronada per principals nacionalitats. 2006.

Les dades del padró sobre la nacionalitat de la població immigrada mostren una distribució ben diferenciada dins els Països Catalans. En funció de les procedències geogràfiques de la població immigrada, els patrons de concentració territorial varien. Aquestes pautes estan en mutació permanent, com a reflex de les dinàmiques del mercat de treball i del paper que representen les xarxes migratòries.

Per al cas de Catalunya, aproximadament un terç de la població de nacionalitat estrangera és llatinoamericana (destaquen nacionalitats com Equador, Colòmbia, Argentina i Bolívia, en les primeres posicions). Així mateix, pel que fa a nombre d’efectius, la nacionalitat més nombrosa és la marroquina, amb un 20,4% del total d’estrangers empadronats. Ara bé, si bé el Marroc continua tenint una taxa de creixement positiva, va perdent pes en el conjunt (l’any 2002, per exemple, els marroquins constituïen el 26,1% del total d’estrangers empadronats). La presència d’aquesta immigració s’explica per l’oferta de feina en un mercat de treball segmentat, que recluta mà d’obra estrangera en els serveis poc qualificats, com l’agricultura o la construcció. Les nacionalitats comunitàries cada any perden pes en termes relatius en relació amb les nacionalitats no comunitàries, de manera que a 1 de gener de 2006, llevat del cas d’Itàlia —que cal tenir en compte que inclou molts argentins d’origen nacionalitzats—, no apareixia cap nacionalitat comunitària en les deu primeres posicions.

El País Valencià i les Balears mostren un perfil d’immigrant diferent, que s’allunya de la figura del migrant econòmic que procedeix de països més pobres. Des de la dècada dels anys vuitanta, aproximadament, s’han convertit en una de les destinacions més importants dels fluxos migratoris entre el nord i el sud d’Europa. En aquest sentit, s’identifica el predomini d’un turisme residencial de llarga durada, protagonitzat per persones inactives, de motivació no laboral, sobretot d’origen alemany i britànic, que utilitza el territori costaner com a espai residencial de manera permanent i/o estacional. El clima i la idealització de l’estil de vida mediterrani, com recorda Pere A. Salvà, han convertit aquests territoris en una perifèria urbana de les principals ciutats i/o àrees mediterrànies europees, amb una elevada atracció residencial. Així ho manifesten les dades: la suma de britànics i alemanys suposa el 21,3% i el 26,2% del total de la població estrangera al País Valencià i a les Balears, respectivament. Val a dir que, mentre al País Valencià predomina la immigració britànica, a les Balears destaca la migració residencial d’origen alemany, concentrada sobretot a l’illa de Mallorca (mentre gairebé el 85% dels alemanys resideixen a l’illa de Mallorca, en termes relatius, les illes de Menorca, Eivissa i Formentera concentren més la immigració britànica).

Però no s’ha d’equiparar immigració europea només amb migració de caràcter residencial. Sobretot per al cas de Balears, existeix un subgrup important d’immigració laboral europea qualificada, procedent generalment d’empreses d’inversió estrangera, integrat per executius, gerents, professionals liberals, etc. Així mateix, el pes de les persones d’origen europeu disminueix any rere any, a causa de l’important augment de l’arribada d’immigració econòmica procedent dels països africans, llatinoamericans i de l’Europa de l’Est. El col·lectiu marroquí, per exemple, és ja el segon més nombrós a les Illes Balears (gairebé un 11%), i el romanès ha experimentat un creixement important al País Valencià; de manera que si l’any 2001 només hi havia 5 666 efectius registrats amb aquesta nacionalitat, l’any 2006 constituïa el segon col·lectiu més nombrós, amb 76 211 persones empadronades. L’increment de la presència d’aquests nous immigrants laborals s’explica fonamentalment pel desenvolupament turístic, que ha tingut importants efectes en l’estructura productiva i en el sentit dels moviments migratoris. L’atracció que exerceixen sectors com la construcció, l’agricultura intensiva o l’hostaleria expliquen aquest canvi de patró, que suposa passar d’una immigració residencial europea d’oci i descans cap a una major presència de la immigració estrangera amb motivació laboral.

Població estrangera empadronada per sexe. 1998 i 2006.

Pel que fa a les característiques per sexe de la població estrangera, el gràfic adjunt mostra una lleugera preeminència masculina, però durant els darrers anys del segle XX la feminització ha estat un fet rellevant. Hi han contribuït, sens dubte, els processos de reagrupament familiar i l’elevada oferta de llocs de treball vinculats als serveis personals, fortament feminitzats i cada cop més ocupats per dones estrangeres procedents de països no comunitaris. Ara bé, el pes relatiu de les dones ha disminuït en el primer quinquenni del segle XXI, probablement motivat per les accions reguladores d’aquests anys, que han pogut afavorir la remasculinització dels fluxos.

Darrere d’aquesta distribució general per sexes s’hi troba una gran diversitat interna segons grups continentals i nacionalitats. Els col·lectius menys feminitzats són els procedents d’Àfrica, sobretot dels països africans no magribins (a tall d’exemple, del total d’empadronats a Catalunya d’origen marroquí, el 37% són dones; en el cas dels senegalesos aquest percentatge disminueix fins al 18,6%). Els residents del continent asiàtic també són majoritàriament homes (els residents procedents de Pakistan, per exemple, presenten un dels percentatges de dones més baixos, l’11,2%), si bé s’ha incrementat la presència relativa de dones en relació amb anys anteriors. Val a dir que la comunitat filipina establerta a Catalunya no segueix la tònica del conjunt dels països asiàtics, ja que es tracta d’un col·lectiu fortament feminitzat (el 56% són dones).

Pel que fa als residents europeus, la distribució per sexes està lleugerament més equilibrada. Aquest és el cas dels estrangers d’origen alemany i britànic empadronats tant a les Illes Balears com al País Valencià, amb percentatges paritaris, al voltant del 50%. Entre els originaris dels països de l’Europa de l’Est, el predomini masculí és més marcat. Entre els estrangers romanesos residents a la Comunitat Valenciana, per exemple, el 53% són homes; o el que és el mateix, hi ha 89 dones per cada 100 homes.

Finalment, les comunitats procedents de l’Amèrica Central i del Sud tenen una major presència de dones que d’homes, feminització que és especialment acusada en alguna de les comunitats presents a Catalunya, com la República Dominicana (60,6%), Bolívia (58%) o Colòmbia (55%), en què les dones han adquirit un gran protagonisme com a pioneres dels processos migratoris. Tot i així, a mesura que passen els anys, es tendeix cap a l’equilibri entre sexes, conseqüència directa dels processos de reagrupament familiar, entre altres factors. Així mateix, cal tenir en compte que els països del denominat Con Sud —Xile, Argentina i Uruguai— segueixen un patró més paritari (50,1% d’homes per al cas d’Argentina, per exemple).

Població estrangera empadronada per grans grups d’edat. 2006.

La distribució per edats de la població estrangera mostra una població relativament jove. Les dades per a Catalunya indiquen una mitjana d’edat de 30,5 anys, que contrasta amb l’edat mitjana de 41,5 per a les persones amb nacionalitat espanyola. Aquesta diferència no resulta sorprenent si es té en compte que les migracions laborals les protagonitzen sempre les persones més joves. És justament aquesta estructura per edats tan rejovenida la que permet explicar la marcada incidència que té la presència d’estrangers sobre la natalitat. El ràpid augment dels naixements de pares estrangers contribueix a la recuperació de la natalitat als Països Catalans i a fer front a l’envelliment demogràfic.

El gràfic sobre població estrangera empadronada per edats permet matisar aquesta afirmació general. Si bé en el cas de Catalunya s’observa el predomini d’una migració jove en edat activa, de caràcter laboral, que contrasta amb l’elevat percentatge de població amb nacionalitat espanyola major de 65 anys, en el cas de les Balears i el País Valencià el percentatge d’estrangers majors de 65 anys s’incrementa de manera notòria. Aquesta dada posa de manifest el fet que molts dels europeus comunitaris, com ja s’ha indicat abans, responen al perfil de jubilats que han escollit el nostre país per retirar-se.

Nivell d’estudis de la població estrangera de més de 16 anys a Barcelona segons l’origen. 2006.

El nivell mitjà d’estudis de la població estrangera és clarament superior al de la població local, com es posa de manifest a la taula adjunta, tot i que cal tenir present que aquesta diferència s’explica en bona part pel fet que l’estructura d’edats de la població estrangera és més jove. Si bé hi ha diferències destacades segons les àrees geogràfiques de procedència pel que fa al nivell educatiu (entre els no comunitaris, els llatinoamericans i els originaris dels països de l’Europa de l’Est són els més formats), les dades sobre el conjunt de la població estrangera empadronada a la ciutat de Barcelona el gener del 2006 mostren que gairebé un 29% compta amb estudis superiors i un 23,4% amb estudis secundaris. Aquests percentatges contrasten amb les dades que s’extreuen del cens del 2001 sobre el nivell d’instrucció per al conjunt de Catalunya, amb un percentatge de 12,8% de persones amb estudis superiors i un 21,7% amb estudis secundaris.

Aquests elevats nivells educatius de la població immigrada no es corresponen en absolut amb les posicions que ocupen en el mercat de treball, situació que genera situacions d’inconsistència d’estatus. Aquest desaprofitament de capital humà de la població estrangera s’explica, en part, pels entrebancs jurídics a què s’enfronten les persones immigrades a l’hora d’homologar titulacions; així com també pel fet que ben sovint la mateixa normativa de concessió i renovació de permisos de treball limita els sectors d’activitat a què els immigrants poden accedir. En qualsevol cas, en el context d’un mercat laboral segmentat, en el qual es necessita mà d’obra barata per a les activitats intensives en força de treball menys qualificades, la preparació de moltes d’aquestes persones no és tinguda en compte pel sector empresarial.

Els reptes de la immigració com a factor de canvi social

Sens dubte, la immigració constitueix un important factor de canvi econòmic, social, cultural i demogràfic. A l’hora d’analitzar els reptes que planteja la immigració, cal tenir en compte que les dinàmiques migratòries estan regulades des del marc legislatiu de l’àmbit estatal. En aquest sentit, és l’Estat espanyol el que té competència exclusiva en matèria de nacionalitat, immigració, emigració, dret d’asil i relacions internacionals, concessió de permisos de residència i de treball, etc.

Val a dir que no totes les persones estrangeres estan subjectes a la mateixa normativa. Cal distingir entre estrangers no comunitaris i comunitaris. Aquests darrers tenen dret a entrar, sortir, circular i romandre lliurement en el territori espanyol, així com a incorporar-se al mercat laboral. Els ciutadans comunitaris presenten pautes d’incorporació laboral absolutament diferents a la resta de col·lectius; es troben majorment concentrats en els segments més qualificats del mercat de treball. Així mateix, les persones procedents de països de la UE no són considerades immigrants en l’imaginari social. Essent també immigrants, no hi passen, perquè provenen de països rics, i se’ls anomena residents estrangers o turistes. En l’imaginari social, l’etiqueta d’immigrant es reserva per a les comunitats percebudes com a econòmicament marginades, que sovint també són situades en un pla cultural considerat inferior.

L’actual construcció jurídica de l’estrangeria i la política de gestió dels permisos de residència i de treball institueix una cursa d’obstacles per a les persones immigrades no comunitàries a l’hora d’estabilitzar la seva situació jurídica i poder protagonitzar trajectòries laborals i socials de caràcter ascendent. No tenir “papers” o el risc de perdre’ls fa difícil la integració a tots els nivells i afavoreix l’exclusió. Aquí és on es planteja el sentit de la distinció entre el contracte de ciutadania i el d’estrangeria. Aquest darrer es defineix actualment com a provisori, insegur i inestable.

D’acord amb J. de Lucas, mentre no es trenqui el cercle viciós que s’estableix entre permís de residència i de treball, alhora que es deixi d’apostar únicament per la contractació des dels països d’origen com a principal via de legalització, resulta difícil poder sortir de la irregularitat o no recaure-hi (la irregularitat sobrevinguda). Des d’aquest escenari se seguiran posant frens als processos d’incorporació econòmica i d’integració. En la mesura en què el reconeixement jurídic dels immigrants depèn de la tinença d’un contracte de treball, es relega molts d’aquests estrangers a vincles laborals en l’economia submergida.

Els nivells d’irregularitat de la població estrangera són especialment elevats a Catalunya. A través de la comparació de les dades del padró continu de població amb les dels permisos de residència es pot estimar el volum de la immigració en situació irregular. A partir dels càlculs efectuats per J. Recaño i A. Domingo per a Catalunya, el nombre absolut d’immigrants en situació irregular ha registrat un augment espectacular entre els anys 2001 i 2005, i ha passat dels 39 000 efectius inicials als 280 000. No obstant això, val a dir que el seu ritme de creixement s’ha reduït considerablement des de l’any 2004. L’increment de la regularització per la via del reagrupament familiar ha influït en aquest canvi de tendència.

Percentatge estimat d’immigrants irregulars als Països Catalans per grups de nacionalitats. 2005.

Les dades del gràfic mostren una estimació del percentatge d’immigrants irregulars als Països Catalans segons grups de nacionalitat en data 1 de gener de 2005. La proporció d’irregulars varia considerablement entre els diferents grups de nacionalitats, com a reflex directe de la cronologia mateixa del procés migratori: la immigració més antiga, l’africana, compta amb els nivells més baixos. Per contra, la immigració llatinoamericana i de la resta d’Europa presenta nivells d’irregularitat d’entre el 50% i el 70%.

Com ja s’ha comentat anteriorment, la immigració pot comportar un cert rebuig per part d’alguns sectors de la població local, sobretot quan els immigrants són numèricament nombrosos, visibles i percebuts com a culturalment i ètnicament diferents. El fet que l’increment de persones nouvingudes hagi estat substancial, i s’hagi produït en poc temps i en determinades zones, contribueix a explicar que sorgeixin tensions i percepcions negatives. Aquest escenari planteja preocupació per part dels govern locals i els governs autonòmics a l’hora de tractar i gestionar les repercussions que la immigració pot causar. Sens dubte, la immigració suposa un efecte catalitzador que pot agreujar els problemes no resolts que la societat receptora ja tenia, com ara l’insuficient desenvolupament d’infraesctructures, equipaments o dels serveis socials, per exemple.

Ben sovint, quan s’aborda la gestió de la immigració, es comet l’error de posar l’èmfasi només en totes les qüestions referents a la diversitat cultural i a la tolerància com a pilars de la integració. D’acord amb les tesis de l’antropòleg Manuel Delgado, es tracta d’una manera d’emmascarar, sota la imatge de conflictes de caire cultural, els veritables problemes socials i els problemes relatius a les condicions legals injustes i als processos discriminatoris a què una part important de les persones estrangeres estan sotmeses. La major part del debat sobre la integració es planteja en termes culturals, ètnics o d’identitat, i s’oculten les desigualtats socials i de classe. Per això és vital distingir entre unes diferències culturals que s’han de respectar i que es despleguen sobre un eix horitzontal i unes desigualtats socials estructurades verticalment.

En contraposició a les accepcions assimilacionistes del concepte integració, aquesta ha de remetre a la interpenetració dels membres i dels diferents elements culturals que formen part d’una societat, i ha de donar lloc a una nova estructura social i cultural. L’objectiu de la integració és unir en la diversitat i no pas fusionar. Per tal que aquest procés sigui possible, cal establir dos nivells d’integració, d’acord amb C. Solé: en primer lloc, la integració estructural o socioestructural (incorporació en l’àmbit ocupacional i social, a través de la dimensió de classe). En segon lloc, la integració cultural o sociocultural, reflectida en la voluntat dels immigrants de reivindicar com a propi l’àmbit públic de la societat receptora; un àmbit en el qual han de sentir-se ciutadans i ciutadanes de ple dret, a la vegada que coprotagonistes d’un projecte polític i identitari comú.

El procés d’integració difícilment tindrà èxit si prèviament no es produeix la inclusió social de la població immigrada pel que fa a la igualtat d’oportunitats en l’accés als recursos i l’absència de discriminació negativa de les persones immigrades. Des d’aquesta perspectiva, la població immigrada es podrà considerar inclosa des del moment en què no constitueixi un grup en situació de vulnerabilitat social, en termes de desigualtat o distància en l’accés a recursos i oportunitats en relació amb la resta de col·lectius. Estar inclòs suposa participar efectivament, en el sentit de poder decidir, en la vida econòmica, social i política; establir relacions com a individu amb la societat en la qual un viu i d’exercici dels drets civils, socials i polítics de la ciutadania. Des d’aquesta òptica, els instruments d’integració municipals no s’han de centrar tant en les diferències culturals i religioses existents, que formen part de l’esfera privada, sinó que han de tenir com a escenari l’esfera pública (mercat de treball, l’escola, serveis socials, el carrer, l’espai públic, sanitat).

Certament, els reptes que suposa aspirar a un millor grau d’integració de tots els ciutadans i ciutadanes, a través de les polítiques públiques, no són unidireccionals. Les persones immigrades, com a ciutadans i ciutadanes, tenen una sèrie de drets que se’ls han de reconèixer i una sèrie de deures que han de complir (Declaració Universal dels Drets Humans, la Constitució, l’Estatut, lleis, reglaments, ordenances, etc.). La diversitat cultural no pot ser acceptada si vulnera les pautes de convivència de què s’ha dotat, de manera democràtica, el conjunt de la ciutadania. Entesa així, la incorporació de població estrangera requereix un mínim marc de convivència, en el sentit d’adoptar una sèrie de regles de joc, no enteses en termes rígids o essencialistes, sinó objecte de renegociació constant (valors democràtics, drets humans, igualtat d’oportunitats i de resultats entre homes i dones, aconfessionalitat de la vida pública, etc.). Resulta inevitable que el grup majoritari estableixi la vertebració d’aquesta heterogeneïtat, sempre i quan no sigui de manera excloent.

Ara bé, no podem exigir deures si, paral·lelament, no atorguem drets. La necessària exigència d’un marc per a la convivència requereix també que les persones immigrades puguin participar activament en el seu disseny i renegociació constant. Només es pot exigir el compliment de la llei si, alhora, tothom pot beneficiar-se’n. Tan sols així, la diferència cultural perdrà rellevància en la vida social i col·lectiva, més enllà de la necessitat de garantir a totes les persones el dret a la pròpia identitat cultural i a poder proclamar qui s’és en relació amb els altres, sempre dins el límit del marc legal del qual tota societat es proveeix. En aquest sentit, és indispensable que les persones immigrades puguin participar en la presa de decisions sobre els assumptes de la vida pública, en l’elaboració, la discussió i l’aprovació de les lleis que tots els integrants de la societat han de complir i respectar.

Molts dels conflictes aparentment de convivència són en realitat un símptoma de problemàtiques de tipus estructural, provocades per l’exclusió social i l’existència d’uns recursos (ocupació, serveis socials, escola, etc.) escassos, que cal compartir. La competència per aquests recursos escassos provoca que, ben sovint, la posició de debilitat dels immigrants sigui utilitzada per la població local per fer-los servir de cap de turc. Es legitima la conducta excloent apel·lant a unes diferències culturals irreconciliables. Per tant, és evident que només emprant polítiques de sensibilització contra el racisme i a favor de la tolerància, sense anar acompanyades d’intervencions orientades cap a la dimensió de la igualtat per al conjunt de la ciutadania, difícilment milloraran els models de relació i de convivència.

Més enllà de les consideracions sobre les causes de les imatges negatives al voltant de la immigració, no es pot obviar que aquest imaginari té conseqüències i implicacions reals; constitueix una font de potencials conflictes de convivència que cal assumir i prevenir. La figura de l’immigrant genèric acostuma a fer el paper de l’altre. D’aquesta manera, la població autòctona es considera a si mateixa com una comunitat amb el referent comú de l’immigrant com a límit extern. Des d’aquest plantejament, es tendeix a ignorar la nova població d’origen extracomunitari, i se’n reconeix la presència només en la mesura que es vincula i s’identifica amb una sèrie d’efectes negatius (increment de l’atur, deteriorament social i urbanístic, inseguretat ciutadana, menor accessibilitat als serveis públics, etc.).

L’element clau d’aquesta imatge negativa, com ja s’ha avançat, es troba en una població nadiua que percep que entra en competència pel mercat laboral i per uns recursos públics del tot insuficients. Així ho posen de manifest els resultats de l’informe de juny del 2007 del Registre Públic d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya (núm. 388). Davant la pregunta M’agradaria que valorés com l’afecten en la seva vida quotidiana cadascun dels següents temes, gairebé el 18% dels enquestats respon que la immigració l’afecta molt.

Estrangers afiliats a la seguretat social a Catalunya per principals sectors d’activitat. 2006.

Pel que fa al mercat laboral, ja sigui per l’argument d’efectius insuficients (factor demogràfic), o pel fet que els immigrants fan feines que els treballadors locals no volen fer, es pot apuntar que els treballadors immigrants globalment no prenen feina en una conjuntura d’elevat creixement econòmic com l’actual. Les dades de la taula sobre estrangers afiliats a la Seguretat Social mostren una força de treball concentrada en els sectors menys qualificats, amb inferioritat salarial i més precarietat. Així mateix, cal recordar que bona part de la població immigrada en situació irregular alimenta una economia informal en què es concentren les feines més insegures, esgotadores i insalubres, per a les quals els treballadors nadius no competeixen. Des d’aquesta perspectiva, s’està davant un mercat laboral segmentat, en el qual la força de treball immigrada és discriminada i s’incorpora en situació de desigualtat.

Ara bé, malgrat aquest escenari, és possible assenyalar indicis de competència en determinats mercats locals, en relació amb una franja d’activitats semiespecialitzades o poc qualificades (peons en la construcció, servei domèstic, etc.), on ambdós col·lectius concorren. En qualsevol cas, a mesura que vagi augmentant el temps de permanència del col·lectiu d’immigrants a la societat receptora —més bon coneixement dels mètodes formals d’accés a l’ocupació, de l’idioma, augment del capital social, etc.—, és previsible que s’incrementi la competència entre els autòctons menys qualificats i els immigrants. Aquests darrers voldran millorar la seva posició en el mercat laboral i accedir als segments del mercat de treball que actualment ocupen els nadius.

Pel que fa als recursos públics, en el context d’un Estat del Benestar amb serveis i recursos escassos, l’arribada d’un important volum de població nouvinguda en un curt espai de temps es percep com una amenaça, principalment per la població que ocupa una posició més vulnerable en l’estructura social. Des d’aquesta lògica, una part de la població acusa la immigració, per exemple, de ser la responsable del col·lapse del sistema sanitari o de monopolitzar les prestacions socials (habitatge protegit, beques de menjador escolar, etc.). Conscienciar la població local que els immigrants contribueixen activament al creixement econòmic no serveix de massa si paral·lelament no es percep que l’arribada de nova població suposa un increment dels recursos públics. En altres paraules, i dit de manera col·loquial, cal que la població percebi que el pastís per repartir ha crescut i que la incorporació de població nouvinguda no s’ha produït a cost zero.

Més enllà del que diuen les dades globals sobre la tendència a la dispersió de la població immigrada pel territori, a escala local és perceptible la major concentració residencial en determinades localitats o barris de les ciutats. Per tant, el cost social de l’arribada de la immigració no està repartit de manera uniforme per tot el territori i des de l’administració local s’ha de vetllar per tal de compensar i redistribuir aquest cost. Aquest és el cas de barris com el Raval, a la ciutat de Barcelona, o de Russafa, a València, per exemple, amb percentatges de població estrangera per sobre de la mitjana. La concentració residencial augmenta la densitat poblacional i genera problemàtiques socials al voltant de l’habitatge, l’escolaritat, els serveis sanitaris i socials, els equipaments, les infraestructures, etc., en molts barris ja marcats per importants dèficits urbanístics que s’arrosseguen des de fa anys. Això és així sobretot en els barris de l’àrea metropolitana de Barcelona que van absorbir un important volum de migració interna durant les dècades dels anys 1950 i 1960.

Una de les qüestions que també preocupa a una part de la societat receptora és la concentració residencial de la població immigrada, la qual s’acusa de contribuir a deteriorar la imatge de determinats barris i a reduir el valor econòmic del seu patrimoni —preu dels habitatges—. Més enllà del paper que representen les xarxes informals d’acolliment dels nouvinguts i les seves preferències, no hi ha dubte que el mercat per si mateix genera una certa segregació de la població immigrada, a través dels elevats preus de l’habitatge i del comportament discriminatori de les immobiliàries i dels propietaris de pisos de lloguer. Només els programes d’habitatge social, així com la millora de la integració socioeconòmica de la població immigrada, poden frenar aquest procés.

Un altre dels fronts a partir del qual es concreta el rebuig cap a l’altre és motivat per la qüestió identitària i cultural. Tal com recorda M. Delgado, des de concepcions homogeneïtzadores de la diversitat cultural del territori, no tan sols es consideren alienes les expressions culturals dels immigrants, sinó que ben sovint es nega la manifestació de tots aquells trets culturals que resultin inhomologables amb la imatge a partir de la qual s’ha construït el nosaltres, el nucli irrenunciable de la cultura nacional. Les expressions culturals que tenen a veure amb les creences i les pràctiques religioses o amb l’idioma constitueixen el focus principal d’aquestes manifestacions d’índole xenòfoba, que conceben l’immigrant com a forà, estrany, i, com a tal, un potencial enemic que amenaça la integritat i singularitat natural i cultural de la societat d’acollida. En els darrers anys han transcendit als mitjans de comunicació diversos episodis d’enfrontaments al voltant de la construcció de mesquites en determinades localitats.

Així mateix, també són recurrents les actituds negatives davant la immigració referides a problemes de convivència: manca d’higiene, soroll, amuntegament de persones immigrants en habitatges de dimensions reduïdes, ús abusiu dels espais públics, etc. En aquest sentit, és sorprenent observar com conflictes de convivència que no són nous, que han existit sempre i molts dels quals tenen una causa directament vinculada a la desigualtat econòmica, es transformen i adquireixen una dimensió ètnica quan s’hi veuen implicades persones d’origen immigrant.

Sens dubte, un altre dels canvis substancials en l’estructura social dels Països Catalans que ha suposat l’arribada de població nouvinguda és l’augment dels fills d’immigrants en edat escolar i, en conseqüència, l’increment de la presència d’alumnat estranger a les escoles. Es tracta d’un repte que està generant molts debats al voltant del sistema educatiu i les seves deficiències i necessitats de reforma, sobretot pel que fa a la concentració escolar de l’alumnat immigrant procedent de països més pobres en determinats barris. Certament, no tots els col·lectius d’alumnat estranger parteixen de les mateixes dificultats d’ordre educatiu, ni, per tant, s’incorporen de la mateixa manera en les estructures d’atenció educativa dels centres escolars. Les especificitats d’aquests alumnes, respecte del conjunt de l’alumnat autòcton, tenen a veure principalment amb l’edat d’arribada i d’inici de l’escolarització, amb la seva trajectòria educativa prèvia i amb el grau de coneixement de la llengua (català i castellà). Així doncs, un alumne d’origen llatinoamericà presenta necessitats educatives diferents de les que pot requerir un alumne d’origen xinès o magribí; tampoc suposa el mateix que s’incorpori al sistema educatiu a cinc anys d’edat o bé en plena adolescència.

Alumnat estranger a Catalunya per cicle educatiu. 1997-2006.

Pel que fa a la concentració d’alumnat estranger a les escoles, el que indiquen les dades són els desequilibris existents entre els centres de titularitat pública i els de titularitat privada concertats, tal com es pot veure a la taula. En termes generals, l’evolució des del curs 1997-98 posa en evidència l’increment del pes de l’alumnat estranger en tots els cicles educatius, tant a l’escola pública com a la privada. Ara bé, mentre l’alumnat estranger va representar, durant el curs 2005-06, el 8,1% dels nois i noies de primària, aquest percentatge assolia l’11,4% en els centres públics i baixava fins al 3,1% en els centres de titularitat privada. Aquest diferencial es pot traslladar a la resta de cicles educatius.

Amb tot, val a dir que, si bé globalment l’alumnat estranger es concentra en els centres públics, es detecten diferències segons la nacionalitat: la presència a l’escola privada s’incrementa per a l’alumnat asiàtic, l’europeu comunitari i l’europeu no comunitari. En qualsevol cas, calen mecanismes reguladors d’aquestes diferències, que equilibrin els perfils dels centres educatius finançats amb fons públics, que avancin cap a l’heterogeneïtat social a les aules i que permetin evitar l’estigmatització de determinades escoles (risc de formació d’escoles gueto) i de l’alumnat d’origen immigrant que s’hi concentra. Els actuals desequilibris entre escoles públiques i concertades empenyen cada cop més les classes mitjanes cap a les escoles privades, cosa que reforça encara més la concentració de població immigrada en determinats centres públics. Aquesta situació està generant una creixent polarització del sistema educatiu, caracteritzat per dos tipus de xarxes que escolaritzen poblacions diferents, amb repercussions directes sobre el rendiment escolar de l’alumnat i, per tant, sobre la cohesió social.

Un dels reptes més importants a l’hora d’abordar la inserció laboral de les persones immigrades és la integració laboral dels seus fills (també denominats «segones generacions»). No s’ha d’oblidar que, malgrat l’escenari de segregació laboral i d’inestabilitat que les dades descriuen per a la força de treball estrangera, la majoria de les persones immigrades accepten la situació laboral que obtenen aquí i la valoren positivament davant la manca d’alternatives que haurien tingut si haguessin romàs en el seu país d’origen. En tot cas, les feines que aquí obtenen les consideren un preu del canvi i assumeixen la inconsistència d’estatus, quan es dona, des del seu baix poder social de negociació. Aquests immigrants projecten la mobilitat social cap als seus fills. Uns fills que, a diferència dels pares, són socialitzats i educats a la societat receptora, amb aspiracions i expectatives de ciutadans de ple dret. Si les segones generacions han d’enfrontar-se a discriminacions laborals similars a les dels seus progenitors —a diferència dels fills dels immigrants interiors arribats a Catalunya, que van trobar en la inversió en educació una bona plataforma de mobilitat social ascendent—, és probable que en el futur es produeixin situacions d’exclusió i conflictivitat.