L’estructura social els primers anys del nou segle

Equipament de la llar a Catalunya. 2006. Dades en percentatges.

El panorama social que es podia observar per al conjunt dels Països Catalans a la darreria del segle XX era relativament tranquil, i responia a la consolidació de les tendències que s’havien anat establint a partir de la transició política dels anys setanta i vuitanta. Llunyana ja la gran onada de migracions internes dels anys cinquanta i seixanta que, d’una banda, va redistribuir la població catalana tot buidant les zones més pobres i concentrant gent a les ciutats, i, de l’altra, va injectar a Catalunya una grandíssima aportació de població procedent d’àmbits rurals de la resta d’Espanya, els darrers vuitanta i primers noranta es van caracteritzar per una gran estabilitat de la població, amb escassos moviments d’entrades i sortides i una certa tendència a la disminució numèrica, com a resultat del gran descens de natalitat que ja s’havia iniciat uns anys abans. Aquesta estabilitat de la població, unida a altres característiques del període —desenvolupament important d’algunes polítiques de l’Estat del Benestar, com l’accés gratuït a la sanitat i a l’educació, per exemple—, havia actuat en un sentit de limitació de les desigualtats econòmiques i socials. Els estudis realitzats durant els vuitanta i primers noranta confirmaven una bona notícia: les terribles desigualtats socials creades i consolidades durant el franquisme anaven minvant i donaven pas a una societat certament desigual —encara no ha existit en la història cap societat realment igualitària—, però amb tendència a la reducció de les posicions extremes per la banda de la pobresa. Un gran nombre de persones que durant els seixanta i els setanta vivien en condicions molt precàries pel que fa a l’habitatge, l’equipament de la llar, l’entorn urbà, l’escolarització rebuda, l’atenció sanitària, etc., havien vist millorar la seva situació i disminuir la distància que les separava de les formes de vida més característiques de la classe mitjana.

La reducció de les desigualtats socials reflectia una etapa afortunada als Països Catalans, com a la resta d’Espanya, sobretot tenint present que la tendència mundial que s’observava en aquests anys no era pas aquesta, sinó la contrària. En efecte, els informes anuals del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) sobre l’estat del desenvolupament humà al món anaven mostrant l’acceleració de les desigualtats pel que fa al repartiment de la riquesa entre països, i el reflex d’aquesta situació en grans diferències pel que fa a l’esperança de vida i a les oportunitats de les poblacions.

El fet que als Països Catalans es produís més aviat la convergència de posicions o, per a ser més exactes, la millora de les posicions més desafavorides, contribuïa, evidentment, a l’enfortiment de la cohesió social i a l’estabilitat en produir-se una disminució de la polarització de condicions: la gent jove tenia garantit l’accés a l’ensenyament i els nivells culturals estaven pujant ràpidament; la gent gran tenia la pensió assegurada —a vegades certament molt minsa, com en el cas de les vídues—; els treballadors gaudien de prestacions per atur, si les coses anaven malament, i tothom tenia accés a una sanitat que, si bé encara presentava deficiències, era valorada com un dels serveis públics de salut més avançats del món. El panorama semblava, per tant, relativament tranquil, amb un tipus de possibles conflictes generats més aviat per la dinàmica dels partits polítics que per la dinàmica social.

Països Catalans. Dades econòmiques comparades. 2005.

Aquest paisatge, però, començà a canviar a partir dels dos o tres últims anys del segle, i deu anys més tard no és sinó un record. Cal dir que molts dels trets característics de l’estructura social de la dècada anterior es mantenen; amb tot, però, s’ha produït un fenomen que ha capgirat la situació; i ho ha fet amb tanta contundència que forçosament ha implicat un canvi en moltes de les tendències observades anteriorment. Es tracta de l’arribada d’una nova onada immigratòria, de característiques molt diferents de l’anterior, que ha tingut un gran impacte en el conjunt dels territoris de parla catalana. En la dècada 1997-2007, les societats que conformen els Països Catalans han rebut una gran quantitat de persones nouvingudes que arriben, en la seva majoria, sense recursos i que s’insereixen en els sectors més pobres de la població. I aquest fet ha suposat augmentar de nou les desigualtats, aguditzar la lluita pels recursos públics i retrobar situacions de precarietat i d’exclusió que semblaven haver estat superades en els anys anteriors.

Factors de canvi de l’estructura social a l’inici del segle XXI

Abans d’iniciar una descripció detallada dels diversos grups socials que s’han anat configurant en els darrers anys com a més característics dels Països Catalans, cal fer referència a les principals tendències que han actuat damunt d’aquests grups i que han anat imprimint-los elements de transformació. D’una manera molt sintètica, es pot dir que s’ha accelerat el procés de globalització, desenvolupant una major interacció a nivell internacional pel que fa als fluxos de capital i mercaderies i a l’enfortiment de les grans empreses multinacionals, que han augmentat també la seva presència als Països Catalans. Alguns sectors del capital autòcton participen d’una manera creixent en el mercat internacional, com, per exemple, algunes empreses hoteleres, tant mallorquines com catalanes, algunes empreses tèxtils, etc. Al mateix temps, s’han produït desaparicions d’altres grans empreses d’origen foraster que han cercat zones de salaris baixos, seguint un procés característic d’aquesta etapa conegut com a tendència a la deslocalització.

Com s’ha apuntat més amunt, s’ha produït l’arribada d’un gran nombre d’immigrants procedents de cultures molt distants; la rapidesa amb què ha crescut aquest col·lectiu, i el fet que les immigracions de població estrangera havien estat molt reduïdes, en comparació amb altres països europeus de l’entorn proper com Anglaterra i França, ha augmentat la importància relativa d’aquest fenomen, la dimensió i les característiques del qual són analitzades en el proper capítol. Ara s’analitzaran, bàsicament, els canvis que aquest fet ha provocat en l’estructura social dels països de parla catalana.

Cal dir, també, que, culturalment, s’han continuat desdibuixant els límits i posicions dels diversos grups socials, de manera que gairebé ha desaparegut la referència a l’existència de classes i la sensació que les possibilitats d’ascens eren diverses segons l’origen social, almenys per a la població autòctona. S’ha instal·lat àmpliament la ideologia de l’individualisme, que situa les necessitats i possibilitats individuals per damunt de qualsevol altre valor, i aquesta tendència ha contribuït a accelerar la dedicació de moltes energies a l’àmbit professional, que ofereix la possibilitat de realitzar carreres personals i ha propiciat la destrucció dels vells lligams solidaris de caràcter comunitari o fins i tot veïnal i familiar.

L’educació superior s’ha consolidat com el canal més universal i obert d’ascens social, de manera que les qüestions relatives a l’educació de fills i filles i els diversos filtres que actuen com a elements selectius han anat apareixent com un dels afers més preocupants i polèmics per a moltes famílies. Només si l’educació està oberta per a tothom en les mateixes condicions es pot afirmar que existeix una societat igualitària, si no en la distribució de la riquesa, almenys pel que fa a la igualtat d’oportunitats. I això, segons tots els indicis, no arriba a complir-se, malgrat els molts esforços esmerçats per aconseguir-ho.

L’estructura social dels Països Catalans: una estructura moderna

Màxim nivell educatiu de les persones adultes en cada territori. 2004.

Encara avui, hi ha països al món en què l’estructura social és molt clara i visible i marca d’una manera rígida els drets i deures de les persones, segons en quin grup hagin nascut. Afortunadament, aquest ja no és el cas dels Països Catalans, on l’estructura social ha evolucionat des de fa anys, de manera que no hi ha categories socials rígides ni diferències formals de drets de les persones, encara que, com es veurà, aquest principi no es compleix tampoc de manera universal. Les desigualtats que es constaten són generalment atribuïdes a diferències de capacitat, o de ganes de treballar, o de sort, i hi ha una escassa consciència dels elements que objectivament les determinen o contribueixen a determinar-les. Però quan s’entra a fons en l’anàlisi de la realitat, s’observa com encara existeixen posicions socials molt diverses, que no solament condicionen les possibilitats de les persones, sinó també els seus nivells culturals, la seva manera de pensar i la seva manera de viure. En aquest sentit, es pot afirmar que encara avui hi ha una estructura social diferenciada, una estructura amb trets bastant similars en cadascuna del les tres comunitats, encara que s’hi poden trobar matisos importants que mostren diverses peculiaritats.

Com a tret general, però, es pot afirmar que l’estructura social dels Països Catalans és la típica de les societats occidentals actuals, amb una generalització dels models de vida que fa que presentin poques diferències en els estils. Hi ha poques diferències entre cadascun dels territoris i, dins de cadascun, poques diferències entre les zones urbanes i les rurals, entre les zones de mar i d’interior o altres distincions geogràfiques que s’hi vulguin introduir. La dècada 1997-2007 ha contribuït a una certa uniformitat entre les maneres de viure; cada dia és menys cert —i això val exclusivament per a la població autòctona— que les oportunitats de les persones estiguin condicionades pel lloc on han nascut o bé on viuen. En el gràfic adjunt, per exemple, es pot veure que no s’observen grans desnivells en l’estoc educatiu de la població dels Països Catalans, si bé l’homogeneïtat no és total. Certament. Catalunya està més polaritzada, amb més població que no ha passat dels ensenyaments primaris i més població amb estudis superiors, mentre el País Valencià és la zona amb menys percentatge de població universitària. I en les tres àrees, a l’àmbit metropolità hi viu més gent amb estudis superiors que als àmbits rurals. Quan es va més al detall, però, s’observa que es van establint diferències notables entre sectors autòctons i nouvinguts, entre gent jove i gent gran, entre persones de diferent origen social. La societat de consum generalitzada, amb predomini dels valors d’usar i rebutjar, la prioritat per l’activitat productiva i per la mobilitat, la tendència a la secularització i a la inestabilitat familiar, per exemple, afecten la immensa majoria de la població. Però aquests trets generals amaguen possibilitats molt diverses d’accedir al mateix tipus de consum, d’exercir una certa influència damunt els afers col·lectius o de poder mantenir un cert control damunt la pròpia vida.

D’una manera general, dins l’estructura social vigent es poden distingir quatre grups, en els quals alguns subgrups són també força visibles. Considerant-los des dels que acumulen més riquesa fins als que en tenen menys, es poden definir com a grups diferenciats la classe alta o gran burgesia; la classe mitjana, amb les seves dues fraccions, la nova classe mitjana i la classe mitjana propietària; la classe treballadora; i finalment la infraclasse, o grup de les persones excloses.

Aquests grups no són tancats, perquè es tracta d’una estructura social moderna, en la qual preval la creença que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats i els mateixos drets. Aquesta creença reposa damunt una realitat: les fronteres no són precises i, de fet, les persones poden passar d’un grup a l’altre. A diferència del que succeïa en les societats tradicionals, en què el naixement marcava les possibilitats per a tota la vida i els membres d’una mateixa família pertanyien sempre a la mateixa classe social, ara no és així. Els hàbits i les formes de vida canvien molt ràpidament, i els membres d’una família poden acabar pertanyent a classes diferents segons com evolucioni la seva situació, fet que, sovint, genera tensions importants i és una font d’afebliment dels vincles familiars.

La classe alta o gran burgesia

Es tracta d’un grup numèricament molt petit i, en aquest moment, molt difícil de conèixer detalladament. Així com fa un segle la gran burgesia’ tenia tendència a l’ostentació de la riquesa, a construir palaus vistosos en llocs ben visibles de les ciutats, a assistir a llocs exclusius, com per exemple el Liceu en el cas de Barcelona, i a ser coneguda per la seva vinculació familiar a una empresa o una fàbrica, avui aquests costums han desaparegut. La gran burgesia ja no està organitzada en forma de famílies conegudes i emparentades entre si, encara que quedin casos en què continua essent així. Les grans fortunes, en l’actualitat, estan menys vinculades a una empresa concreta, i es guanyen o es perden participant en inversions de capital de l’àmbit internacional, en negocis de caire especulatiu, en la construcció, etc. Als Països Catalans, en aquest moment, les persones que tenen grans fortunes no sempre pertanyen a famílies riques des de fa anys; la característica d’avui dia és que hi ha fortunes construïdes en poc temps, i que n’hi ha d’altres que desapareixen també amb rapidesa.

Aquesta nova mobilitat en l’accés a la riquesa —que no vol pas dir que adquirir-la estigui a l’abast de tothom— fa que aquest grup social sigui molt menys visible i identificable que en el passat. Certament, els interessos de la gran burgesia continuen essent molt potents i marquen, en certa manera, la vida col·lectiva. Habitualment, aquests interessos són defensats per organitzacions de caràcter empresarial, com és el cas de Foment del Treball a Catalunya o de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE), amb les seves federacions autonòmiques, en el cas del País Valencià i de les Illes. En els darrers anys, aquestes organitzacions empresarials s’han anat consolidant en un procés d’agrupació que, per exemple al País Valencià, ha portal a la desaparició de moltes de les agrupacions empresarials petites creades durant els anys vuitanta i noranta. La influència i l’acció d’aquest grup social, que té una gran importància a l’hora de configurar el territori i l’activitat col·lectiva, es poden identificar perfectament a través de la transformació de les infraestructures, dels tipus de negocis i de les pressions exercides damunt els dirigents polítics. Però sovint no són els grans propietaris els caps visibles d’aquestes organitzacions, sinó els presidents, els gerents, etc., que, encara que molt vinculats a la gran burgesia, formen part, de fet, d’un altre grup social. Així doncs, els grans propietaris, en tant que detentors d’un alt nivell de riquesa, no són, col·lectivament, els actors predominants de la vida social en el sentit de crear modes, hàbits, formes de cultura i d’opinió, etc., ni es presenten com a punt de referència per al conjunt de la societat, tal com va ser en el passat.

La nova classe mitjana

Quin és, doncs, el grup social que actua avui de manera més visible en l’escenari col·lectiu, que crea i imposa hàbits, formes de vida, modes, maneres de pensar i d’actuar? Qui exerceix, en les societats modernes, el màxim protagonisme i dona forma al conjunt de la vida comunitària, des de les ciutats fins als gustos culinaris o les formes de família?

A les societats modernes el protagonisme s’ha desplaçat cap a la classe mitjana, i sobretot cap a una fracció d’aquesta classe que és la que sol ser anomenada «nova classe mitjana».

Aquesta classe forma també un conjunt heterogeni i amb límits difusos, en què es poden distingir alguns subgrups. El primer, al qual sovint s’aplica aquest nom de nova classe mitjana, té unes característiques prou definides: està format per persones que no són propietàries d’empreses, sinó que. són, habitualment, assalariades, o que compatibilitzen la posició de salarització amb cl fet de tenir un despatx propi on exerceixen la seva professió com a professionals liberals. Però, encara que es tracti d’assalariats, són persones amb ingressos relativament alts: directors, gerents i tècnics alts d’empreses grans o mitjanes, càrrecs i tècnics alts de l’administració pública o professionals liberals. En aquest últim apartat, les fronteres es difuminen: els tècnics mitjans a vegades pertanyen a aquest grup, altres vegades es troben per sota, en la franja de la classe mitjana que té més semblança i més punts de contacte amb la classe treballadora.

La nova classe mitjana és molt interessant per a qui vulgui comprendre la societat actual. La seva importància no procedeix dels últims deu anys, sinó que als Països Catalans s’ha anat configurant des de l’inici de la Transició, i ha estat potser el grup més característic i genuí d’aquesta etapa. En iniciar-se el segle XXI es tracta ja d’un grup consolidat, amb tendència a l’expansió i amb posicions socials ben assentades, encara que el manteniment dels individus dins d’aquest grup sovint no mostra una gran estabilitat, sinó que es poden produir traspassos i fins i tot situacions de descens social pel fet que no es tracta d’un grup la posició del qual es fonamenti en una riquesa acumulada i estable, sinó en una situació laboral que pot deteriorar-se o desaparèixer, amb la qual cosa es perd el nivell aconseguit. Encara que es fa difícil quantificar d’una manera estricta l’amplada d’aquest grup, alguns dels estudis que s’han ocupat d’aquesta qüestió permeten de veure que es tracta, probablement, d’un grup que comprèn a l’entorn del 15% del total de la població. Ara bé, amb diferències notòries en la seva distribució territorial: és sobretot un grup urbà, molt vinculat a les ciutats grans, i, en el cas dels Països Catalans, a Barcelona, València i Palma de Mallorca. Així, per exemple, l’any 2006, la seva dimensió a la regió metropolitana de Barcelona era gairebé del 20,0% del total de la població, i al conjunt de Catalunya del 18,2%; però la regió metropolitana concentra una proporció molt alta d’aquest tipus de persones i famílies, molt diferent de la que es troba en zones rurals o en poblacions mitjanes i petites. Al camp de Tarragona i a l’Alt Pirineu i l’Aran, les proporcions d’aquest grup social, per al mateix any, són d’un 12%.

Una de les característiques més pròpies de la nova classe mitjana és el seu nivell cultural, molt per damunt del nivell mitjà de la població. Hi abunden les persones amb estudis universitaris; per exemple, a Catalunya, en el 75% de les llars pertanyents a aquest grup, almenys un dels membres de la parella té estudis universitaris. Es tracta, per tant, d’un grup que ha aconseguit el seu protagonisme social sobretot a través d’haver estudiat i haver aconseguit una bona feina; això li ha permès gaudir d’una posició francament bona des de molts punts de vista: nivells econòmics relativament alts procedents de salaris i del fet que, quan es tracta d’una parella, ambdós membres treballen fora de casa; nivells de consum alts, amb una clara tendència a comprar tota mena d’aparells, especialment de caràcter innovador, i, fins i tot, a la compra de propietats, sobretot una segona residència. Però, com es veurà, no és pas el grup més procliu a esdevenir propietari, sinó més aviat a adoptar una actitud moderna, per dir-ho així, de tenir un bon nivell de vida i no pensar excessivament en la propietat i en l’estalvi, més enllà de tenir un petit patrimoni del qual es pugui gaudir o uns estalvis que puguin permetre fer front a possibles dificultats.

La nova classe mitjana ha donat el to de la importància de la feina i d’estar molt ocupat, i la vinculació entre aquesta molta ocupació i la visibilitat social. És el grup més inclinat a associar-se, a pertànyer a partits polítics, a participar en la vida social, a sortir i a assistir a espectacles, a viatjar, a fer vacances en diferents moments de l’any. És un grup ben informat, que llegeix, que sap com va el món, al qual li solen preocupar la política i els esdeveniments públics. La seva posició davant la vida és bastant optimista, perquè d’una manera general les coses els van prou bé, encara que en molts casos provinguin per naixement de sectors socials més humils. Amb tot, mostren una certa inquietud en relació amb les possibilitats que tindran els seus fills. Aquesta nova classe mitjana, que ha viscut una expansió i un enriquiment creixents en els darrers anys, dubta de poder mantenir, en el futur, el mateix ritme de benestar que ha aconseguit, i d’aquí la por que es pugui produir una disminució de les possibilitats que afecti ja la generació següent.

Encara que, òbviament, s’hi poden trobar tota mena d’opcions polítiques, la nova classe mitjana té més predilecció per les opcions d’esquerres, com correspon a un grup relativament il·lustrat i modern i sense gaires vincles amb la propietat, més enllà, és clar, de la propietat de l’habitatge, que és un tret tan generalitzat als Països Catalans que ja no té cap caràcter distintiu. Les opcions d’esquerres solen presentar uns trets racionalitzadors que s’adiuen amb la mentalitat d’aquest grup; però, alhora, també s’hi detecten més tendències nacionalistes, en el cas de Catalunya i fins i tot del País Valencià. De fet, la composició d’aquest grup en mostra la raó: hi ha persones nascudes a Catalunya o a València i de famílies autòctones des de fa generacions. Cal tenir present que només un 30% de les persones que avui viuen a Catalunya tenen el pare i/o la mare que hi van néixer. En un 50% de la població, el pare i/o la mare van néixer en alguna altra zona d’Espanya, i en un 10% dels casos, pare i/o mare són nascuts a l’estranger. És a dir, en societats com les dels Països Catalans, amb una immigració molt elevada en diversos moments del segle XX, la població autòctona de soca-rel és una minoria que en molts casos ha arribat a posicions relativament elevades, no tant per disposar de riquesa com pels seus millors contactes i oportunitats culturals. Ara bé, mentre a Catalunya i el País Valencià, encara que en proporcions diverses, la nova classe mitjana té característiques similars i ha tingut també un paper molt semblant, en el cas de les Illes, més marcades per l’especialització turística, el desenvolupament i la importància d’aquest grup és relativament menor.

Dins de la nova classe mitjana encara es poden distingir grups diversos; per exemple, hi ha certes diferències de riquesa, hàbits i opinions entre aquells grups la posició dels quals es deriva fonamentalment de la seva pertinença a l’àmbit de la política i aquells altres més vinculats als serveis públics, com l’educació o la sanitat, als mitjans de comunicació o a les empreses privades. De fet, hi ha força circulació de persones entre aquests diversos àmbits, perquè mentre alguns d’ells es defineixen per posicions laborals estables, com tots els que tenen el caràcter de funcionariat, d’altres són més precaris, com els vinculats a càrrecs polítics; és bastant freqüent, doncs, passar d’una plaça de funcionari o d’un càrrec a l’empresa privada a un càrrec polític, o a l’inrevés.

Això demostra clarament que es tracta d’un mateix grup, en el qual es poden assumir transitòriament diverses posicions, sense que aquest fet canviï d’una manera notable els recursos de què es disposa, les opinions i relacions que es mantenen o la manera de viure. Però, al mateix temps, també es poden destacar algunes diferències internes: els que disposen de més diners són les persones —més homes que dones— que treballen com a alts directius i gerents d’empresa, figura que avui es presenta a la gent jove com una possibilitat interessant per a aconseguir èxit, diners, possibilitats de viatjar, tenir contactes amb gent influent, etc., cosa que explica l’afluència a carreres universitàries vinculades a l’economia, l’empresa i el màrqueting; els que tenen un nivell cultural més elevat són els intel·lectuals, professors d’Universitat i professionals liberals; els més coneguts del gran públic són els que estan en càrrecs polítics i en els mitjans de comunicació, juntament amb els més destacats del món artístic —cinema, televisió, música, teatre, etc.—; la franja de tècnics mitjans es troba en una situació més inestable, que pot decantar-se, segons com vagin les coses, cap als cercles on es mouen els dos subgrups esmentats o cap a cercles de menys recursos i visibilitat, com son els de l’ampli sector dels empleats.

En els darrers anys, tot fa pensar que les posicions individuals dins d’aquest grup es van consolidant: així com en els primers anys de la Transició, i fins als noranta, es va produir una mobilitat elevada entre els diversos segments de la nova classe mitjana, mobilitat característica dels grups socials que encara es troben en període d’emergència i constitució, al tombant de segle es va observant la consolidació de les posicions individuals, la menor fluïdesa, la professionalització creixent de cadascun dels segments i, per tant, la configuració de línies de demarcació; cosa, però, que no suposa, ara per ara, trencaments interns més enllà de la competició individual o de petits grups.

La classe mitjana propietària

Paral·lelament al desenvolupament de la nova classe mitjana també s’ha vist canviar i modificar un altre grup, igualment de classe mitjana, però més antic dins de la societat i, en certa manera, menys innovador: el grup que es pot anomenar «classe mitjana propietària». Propietària, en aquest cas, per diferenciar-la de la classe mitjana que, encara que tingui propietats, no posseeix els mitjans de producció, per dir-ho en termes clàssics, i que, per tant, la seva posició deriva de llocs de treball assalariats. La classe mitjana propietària, en canvi, treballa pel seu compte i a partir de la seva riquesa. Es tracta de mitjans i petits empresaris de la indústria, la construcció o els serveis, de propietaris de botigues, d’hotels, de restaurants, de tot tipus d’empreses i establiments que, amb grandàries i fortuna molt diversa, han anat creixent numèricament i desenvolupant-se. Aquí també cal incloure els pagesos amb explotacions relativament importants, sobretot en els casos en què compten amb treball assalariat i amb formes relativament complexes d’explotació.

Una vegada més, és prou difícil fer una estimació numèrica acurada d’aquest grup social per al conjunt dels Països Catalans i per a aquest període. Les fronteres són permeables, les empreses ahir amb èxit poden desaparèixer, mentre d’altres s’enlairen ràpidament en una societat en què res no es presenta per haver de durar per sempre, en què les novetats tenen èxit per ser-ho i, alhora, perden el seu encant en poc temps. Per al conjunt dels territoris de parla catalana, les diverses fonts consultades permeten xifrar aquest grup social a l’entorn del 16% del total de la població. A les Illes és especialment important dins l’estructura social local, ja que a l’entorn del turisme s’ha desenvolupat un teixit de mitjanes i petites empreses que fa que la densitat empresarial sigui la més elevada d’Espanya: 80 empreses per 1 000 habitants, en lloc de 60, que és la xifra mitjana. És un grup molt urbà, d’una banda, amb residència a les ciutats, però alhora present també en pobles relativament petits; tendeix a diversificar els seus llocs de residència i a buscar habitatges tranquils, sovint fora dels grans nuclis urbans, per obtenir una millor qualitat de vida, qüestió a la qual aquest grup dona una gran importància.

Hi ha diversos trets característics de la classe mitjana propietària que la diferencien d’altres grups socials i que val la pena esmentar. És el grup amb més recursos econòmics, en el seu conjunt, només superat per una classe alta que, com s’ha dit més amunt, és numèricament molt reduïda, i pel grup de dirigents i gerents de grans empreses. La classe mitjana propietària treballa molt —els seus membres són els que treballen més hores—, dona molta importància a viure bé, i li agrada disposar d’una casa bonica —és la que més tendeix a la casa unifamiliar, amb jardí, terrasses, diversos cotxes, barques—, tenir altres cases o pisos, segona residència, invertir i acumular patrimoni. És el grup que es troba més representat en els suburbis elegants que s’han anat construint a l’entorn de les ciutats, amb xalets fantasiosos o cases adossades. La seva tendència al consum cultural o a l’ús dels estudis com a mitjà d’ascens social és, en canvi, menor que en la classe mitjana assalariada. Certament envia els seus fills i filles a la Universitat, però en menys proporció que els anteriors i amb menys èmfasi en l’obtenció de titulacions, de manera que sovint acaben incorporant-se als negocis familiars.

Un tret força interessant i distintiu d’aquest grup social és la seva procedència. Una part té un origen autòcton claríssim: fills d’empresaris o botiguers valencians, mallorquins o catalans, que han seguit i ampliat els negocis heretats. Però, com en tots els grups, la mobilitat és elevada; per tant, també hi ha sectors molt més castellanitzats, descendents de famílies immigrants arribades en l’etapa posterior a la Guerra Civil en condicions molt precàries i que ara, en canvi, es troben en una situació socialment i econòmica molt més favorable. Fins i tot comencen a situar-se en aquest grup algunes famílies de la nova immigració que, per raons diverses —fa més temps que van arribar, han fet un gran esforç de treball, han creat petits negocis pròspers—, han pogut progressar ràpidament i adopten ja alguns dels comportaments característics d’aquest grup, com per exemple la preferència per les escoles concertades, en un intent de trobar els canals més ràpids d’ascens social en el país d’acolliment. És a dir, en tota la classe mitjana s’hi pot trobar l’empremta de l’ascens de persones i famílies que en la generació passada eren encara famílies treballadores amb força dificultats, i a les quals la millora global de les condicions de vida ha permès prosperar. En la classe mitjana propietària és on aquesta empremta és potser més visible.

I aquest fet té algunes conseqüències curioses, com, per exemple, molts dels comportaments típicament de nou ric que s’observen en aquest grup, que, com s’ha dit, té una notable tendència a l’ostentació en les seves formes de vida i de consum; o també el fet que els seus consums culturals tendeixin a allunyar-se d’allò que se sol considerar com la cultura culta, la lectura de llibres, l’assistència a concerts, etc. La vida d’aquest grup social està molt centrada en el treball i en la família; la propietat dels mitjans de producció el porta sovint a diferenciar poc aquestes dues realitats, ja que els alts i baixos del negoci es reflecteixen directament en les possibilitats de consum familiar, que poden oscil·lar notablement. Alhora, els alts i baixos del nucli familiar també repercuteixen damunt la marxa dels negocis. D’aquí que aquest sigui un grup molt especialment atent a les dificultats dels fills, a l’angoixa per la possible adopció de conductes desviades i que demani, de manera creixent, sistemes més autoritaris tant pel que fa a l’educació com en el conjunt de la vida col·lectiva.

Políticament, la classe mitjana propietària té opcions una mica diferents de la seva homòloga assalariada: se situa més al centre i a la dreta, i té menys tendència cap a les posicions nacionalistes vinculades a la catalanitat. Aquests fets corresponen, d’una banda, a una major proclivitat al conservadorisme i a la defensa d’interessos patronals, com correspon a una classe que contracta treball humà; i, de l’altra, també, a la dinàmica política d’aquests darrers anys, en la qual s’ha produït una opció de desenvolupament de l’economia basada en un consum intensiu del territori. Aquesta opció s’ha donat en tots els partits polítics com a forma d’impulsar el creixement, però per part dels partits d’esquerres solen haver-hi més limitacions i reticències, de manera que per a aquest grup social la prosperitat dels negocis apareix sovint vinculada al manteniment d’aquest tipus de polítiques —com, per exemple, en el cas de les empreses constructores i promotores— i qualsevol dubte sobre la continuïtat d’aquestes polítiques sol ser vist com una amenaça.

Aquests mòbils en les opcions polítiques són molt visibles, per exemple, en el cas de les Illes, i probablement poden explicar bona part de la dinàmica que s’hi ha produït en l’etapa democràtica, especialment els últims anys. Gran part de la població mallorquina o eivissenca, que fa només dues generacions era d’extracció rural i disposava de molt escassos recursos, ha pogut enriquir-se venent terrenys requalificats o creant els seus propis establiments, mentre podia mantenir, alhora, unes condicions salarials precàries per a la força de treball utilitzada. Cal tenir present que actualment la renda per càpita de la Comunitat Balear és de les més altes d’Espanya —114,6% l’any 2003—, i, alhora, una de les repartides de manera més desigual. Al mateix temps, el creixement de l’economia balear es veu avui compromès, ja que està molt centrat en una activitat, el turisme, que no es pot continuar expandint indefinidament sense xocar amb els límits dels propis recursos naturals. La por de perdre les posicions obtingudes —si més no que s’aturi el creixement— si governen opcions polítiques més progressistes o més atentes als equilibris ecològics permet comprendre les raons d’un suport molt ampli al Partit Popular en una zona en la qual el pes numèric, però també polític i d’opinió, de la classe mitjana propietària és força important.

Elements relativament similars es detecten al País Valencià, on en els darrers anys s’ha produït un creixement molt important de la construcció, sobretot en les zones costaneres i en relació amb el turisme, així com també un creixement de negocis vinculats als serveis. En aquesta etapa de relativa pèrdua de pes del sector industrial, el País Valencià manté encara un volum d’indústria bastant superior a la mitjana espanyola, amb determinats sectors, com el calçat i la fusta, que ocupen un volum important de mà d’obra. El creixement d’aquest tipus d’empreses ha permès el desenvolupament d’una classe mitjana propietària procedent en bona part de sectors populars, que ha experimentat en aquesta etapa un procés d’enriquiment i de millora de la seva posició social, i que es troba interessada en el manteniment de les opcions polítiques que afavoreixen el creixement dels seus negocis. Els canvis socials que ha provocat aquest creixement econòmic han transformat profundament algunes zones que tradicionalment eren bastant pobres, com per exemple la costa d’Alacant, i, d’una manera creixent, la costa de Castelló. Amb tot, les dades mostren que el territori valencià és el que globalment presenta nivells de renda més baixos dins el conjunt dels Països Catalans.

Finalment, aquest grup social no es caracteritza per les seves posicions favorables a un nacionalisme de caire catalanista. Al País Valencià, destaca l’enfrontament propiciat des dels sectors més conservadors entre valencianisme i catalanisme, que ha tendit a presentar el catalanisme com una mena d’imperialisme amenaçador per a la identitat valenciana. Les posicions més favorables a la visió integrada dels Països Catalans han estat sovint considerades com a pròpies d’intel·lectuals i distants de les opcions valencianes més populars; a les Illes, l’altíssim volum de població forastera —és la comunitat on el percentatge d’habitants que hi ha nascut és menor—, la inexistència d’una insuficient massa crítica de nova classe mitjana d’origen local, i la mateixa divisió que han suposat els localismes illencs han contribuït a minimitzar el pes polític del nacionalisme, de manera que en ambdós territoris no existeix cap formació política comparable al que ha estat CiU a Catalunya, partit que es pot considerar prou vinculat a una part important de la classe mitjana propietària. Ara bé, tampoc a Catalunya aquest grup social es decanta totalment pel suport a CiU, encara que aquest és prou ampli. Com s’ha dit més amunt, aquesta classe no està formada massivament per persones d’origen català; sovint es tracta de persones nascudes a Catalunya però de famílies provinents d’altres zones d’Espanya, i aquest fet sol introduir una sensibilitat diferent respecte de les qüestions nacionals.

La classe treballadora

Probablement, la classe treballadora és la que avui es troba en un procés més accelerat de canvi. A vegades, aquest mateix nom es considera inadequat, perquè, sorgit en una etapa de desenvolupament industrial, sembla remetre exclusivament als obrers de les fàbriques, amb la seva roba tacada i els seus sous miserables; i aquesta imatge sortosament ja no correspon a la realitat d’avui dia. A Catalunya i al País Valencià, el percentatge de població activa que treballa a la indústria es mou a l’entorn del 25%; a les Illes, i com a resultat de la seva especialització turística, és més reduït. En qualsevol cas, però, la indústria no està en fase d’expansió, sinó de retrocés numèric. I pel que fa als treballadors no propietaris de l’agricultura, ja només són, a Catalunya i a les Illes, un 2% de la població activa, i a l’entorn d’un 3% al País Valencià.

Així doncs, només una part, relativament important però ja no majoritària, de la classe treballadora desenvolupa una activitat laboral de tipus manual, encara que ben allunyada de les imatges clàssiques. Altres activitats que han anat creixent sota la forma de serveis, com ara el magisteri, la sanitat, els serveis de banca, el comerç, l’hostaleria, etc., ocupen una població que, en molts casos, pot tenir estudis superiors, un nivell de vida i de consum relativament elevat, fer vacances a l’estranger, etc. Gairebé sempre, si es pregunta a aquestes persones a quina classe social pertanyen, respondran que a la classe mitjana, perquè continuen creient que el treballador és el que fa feines de tipus industrial o manual. Realment, però, quan s’analitza quina és la seva forma de vida i les seves oportunitats, es confirma que hi ha diferències notables en comparació amb els membres de la classe mitjana. Els seus recursos econòmics són molt més limitats; sovint lenen dificultats per a fer front a les despeses habituals i per a arribar a final de mes; tenen poc accés a la propietat, al marge de l’habitatge principal, la compra del qual, de tota manera, s’ha convertit en un malson per a moltes parelles joves. Els fills d’aquest grup social han tingut unes possibilitats creixents per a accedir als estudis superiors, però, de fet, és una probabilitat d’l a 3,5 quan es compara, per a Catalunya i per a la generació que ara té entre 26 i 35 anys, amb l’accés a la Universitat dels nois i les noies procedents de la nova classe mitjana. I, cosa summament important, la classe treballadora té avui molta menys tendència a actuar col·lectivament que en els anys de la transició política: es produeix molt poca afiliació a partits polítics i sindicals i fins i lot en qüestions com ser soci del Barça té unes proporcions de presència molt menors que la classe mitjana. De manera que, a l’hora d’intervenir en les decisions sobre la marxa de la vida col·lectiva o de fer sentir els seus punts de vista, participa molt menys en l’esfera pública, i quan ho fa sol tenir menys instruments de pressió.

Hi ha alguns fets que cal destacar en aquesta etapa: la tendència generalitzada al consum —compra de pisos, cotxes, ordinadors, mòbils, etc.— s’ha generalitzat també en la classe treballadora (vegeu taula, on es pot observar quins són els equipaments més generalitzats i quins continuen essent més exclusius), amb l’excepció de la seva franja més vella que, en viure de les pensions, no pot participar de la mateixa manera en el consum, i de la franja dels nouvinguts, en una situació de més precarietat. De fet, la consolidació de la democràcia i l’amplada amb què s’ha divulgui la idea de la igualtat de drets dificulta, en la classe treballadora, percebre els obstacles reals per a accedir a determinats béns. La conseqüència d’aquesta actitud ha estat l’endeutament creixent de les famílies, causat per l’encariment de preus que va suposar el canvi de moneda l’any 2002, per l’encariment de l’habitatge i per un estímul generalitzat al consum i a l’ús del crèdit. De manera que una vegada més es pot constatar un cert malestar col·lectiu, malgrat que es tracti d’una etapa econòmicament prou bona.

En la dècada 1997-2007, la classe treballadora dels Països Catalans ha passat per una creixent diversificació interna, deguda a l’entrecreuament de diversos factors. La bona marxa del conjunt de l’economia ha fet que l’atur no sigui una amenaça massiva si bé els processos de deslocalització han incidit damunt determinades empreses, sobretot industrials, i han creat problemes greus, perquè sovint han suposat el tancament d’empreses que ocupaven una proporció elevada de persones d’una població o d’una comarca. Això ha portat a l’increment de les jubilacions anticipades i aquest fet, unit a la precarietat laboral dels joves, ha mantingut la por de perdre la feina i la sensació d’incertesa, malgrat tractar-se d’una conjuntura de creixement econòmic i d’expansió de l’ocupació. La relativa contracció de la massa salarial, en comparació amb el conjunt del PIB que s’ha observat en la darrera dècada, i els baixos sous que reben molts joves han contribuït a aquesta sensació de malestar en un moment en què objectivament no hauria de ser així. Aquest fet ha portat a una situació en la qual, en certa manera, s’opera una transmissió de rendes entre les generacions grans, més ben equipades i amb salaris millors, i les generacions joves, que es mantenen en els domicilis familiars perquè no poden afrontar les despeses de l’emancipació. Però, sobretot, allò que ha contribuït a generar canvis dins la classe treballadora ha estat l’arribada d’immigrants procedents d’altres països i d’altres continents. Immigrants amb nivells educatius molt diversos —superiors, com a mitjana, al conjunt de la població autòctona, encara marcada per generacions velles mal escolaritzades—, amb situacions culturals i legals també molt diferents, sovint sense possibilitats de defensar-se en el mercat de treball, i que, per consegüent, han reintroduït unes formes de vida personals i col·lectives que en les dècades anteriors ja havien estat superades als Països Catalans.

Com a conseqüència de tots aquests fenòmens, el conjunt dels treballadors autòctons ha tendit a millorar la seva situació laboral, ocupant llocs de treball de més qualificació. És poc freqüent que els nadius s’ocupin en feines d’hostaleria, restauració, neteja, peonades a la construcció, treball agrícola assalariat, etc. Aquest tipus de feines queden en mans dels immigrants, a vegades sobrequalificats per a exercir-les, altres vegades desproveïts de les habilitats socials necessàries indispensables per a exercir-les adequadament (llengua, hàbits culturals, costums).

Però si, d’una banda, l’arribada d’immigrants ha fet pujar el nivell dels llocs de treball ocupats pels autòctons; de l’altra, la presència de nouvinguts ha reintroduït un altre tipus de problemes, com ara la redistribució dels recursos públics, per exemple. En ampliar-se la franja de la capa més pobra de la població sense que, paral·lelament, hagin crescut en igual mesura els recursos d’ajut que se’ls destinaven, molta gent de classe treballadora s’ha sentit desposseïda. Molts ajuts econòmics han estat acaparats pels immigrants, com per exemple les beques de menjador en el cas de les escoles, o les places d’escola bressol que tenen en compte la situació econòmica familiar; o, encara, els recursos de l’escola pública, que és la que ha rebut la gran majoria de les criatures immigrants, de l’ordre d’un 80%. Al mateix temps, els barris més humils, que havien aconseguit, en els anys anteriors, superar situacions de marginalitat, han iniciat en alguns casos un retorn cap a aquest estat per l’aglomeració d’immigrants en alguns habitatges, pels costums de música, soroll o vida en grup de moltes comunitats immigrants, per l’exotisme de determinades botigues o festes al carrer. S’ha produït, en certa manera, un pas enrere que ha propiciat determinades suspicàcies o enfrontaments. El temor per l’impacte que tot això pot suposar damunt la valoració econòmica d’uns pisos pagats amb tant d’esforç, per exemple, mostra que no es tracta d’una qüestió banal, sinó de raons de fons que reflecteixen interessos enfrontats.

La precarietat i les dificultats de la classe treballadora presenten un cas relativament agut a les Illes, i especialment a Mallorca, on sempre cal partir de la base d’una economia menys diversificada que a la resta dels Països Catalans. En efecte, és a les Balears on la taxa d’estacionalitat en l’ocupació és més elevada (24%), on es dona una forta individualització de les relacions de treball, una escassa presència sindical i un nivell de qualificació molt baix. La feblesa d’una classe treballadora en gran part immigrant i depenent del turisme (60% de la població activa a les Balears), sotmesa a forts ritmes estacionals, a reduccions de plantilles, subcontractacions, etc., permet comprendre que s’hagi produït una baixada del salari mitjà dels treballadors en relació amb la resta de l’Estat, malgrat que el creixement del PIB balear sigui superior a la mitjana espanyola. L’estructura social de les Illes es presenta clarament com la més segmentada dels tres territoris de parla catalana, amb menys franges intermèdies entre els diversos grups socials i menys possibilitats de pas entre els uns i els altres. No obstant això, probablement per aquesta mateixa feblesa i el tipus de sector en què treballa, presenta una baixa conflictivitat. A Catalunya i al País Valencià, en canvi, l’acció dels sindicats i la diversificació d’oportunitats semblen haver propiciat unes relacions de treball més equilibrades i amb més capacitat de negociació, puntejades, però, per conflictes greus en casos de tancament d’empreses que, sovint, han rebut recursos públics per tal d’evitar situacions catastròfiques.

Ingressos anuals de les famílies. 2005.

Quan es penetra en l’anàlisi de la classe treballadora es pot veure que hi ha alguns grups que mostren una major precarietat que la que presenta el seu conjunt, és a dir, mentre una part numèricament molt important d’aquesta classe participa plenament de la societat de consum, encara que ho faci amb dificultats, n’hi ha una altra que no ho pot fer, i fins i tot que es troba al llindar de la pobresa, juntament amb el grup anomenat dels exclosos. Destaca, en aquest sentit, el País Valencià, amb un 20% de llars en els nivells de renda més baixos, de l’ordre de 9 000 euros anuals o menys, és a der, molt per sola dels 1 000 euros de renda mensual, un clar nivell de pobresa; la societat catalana és la que té menys percentatge de llars en la banda baixa; amb tot, més d’un 25% tenen uns ingressos inferiors als 14 000 euros anuals.

Quines són les persones més afectades per la pobresa, amb menys possibilitat d’inserció en la societat de consum? Encara que individualment hi ha gent de tot tipus, la pobresa afecta sobretot persones que formen part de dos grups. El primer és el de la gent gran, ja jubilada, especialment les dones, que sovint no han treballat fora de casa, i cobren només pensions de viduïtat, per la qual cosa viuen amb uns recursos molt migrats. La seva forma de vida contrasta amb la d’una societat consumista: la gran majoria no disposa de cotxe propi, ni d’ordinador, ni de mòbil; tenen greus dificultats per a arribar a final de mes i no es poden permetre cap mena de vacances ni de despesa de lleure. Es tracta d’un sector de la societat acostumat des de sempre a formes de vida molt austeres i que té poques oportunitats per a fer-se escoltar, encara que, en aquest període de relativa riquesa col·lectiva, ha protagonitzat algunes mobilitzacions. La població jubilada de classe treballadora, en general, forma un sector afectat d’una certa marginació pel que fa al consum, i sobretot al consum dels aparells tecnològicament més avançats; la posada en marxa de polítiques i recursos institucionals adreçats a aquest grup ha estat, de tota manera, molt eficaç per a mantenir la seva integració a la vida col·lectiva, sobretot si es té present que en aquest periode s’ha produït un augment de l’esperança de vida i del nombre de persones que arriben a edats molt avançades, i que això ha suposat una mobilització de recursos econòmics per tal de poder tenir-ne cura.

L’altre sector amb mancances greus és el dels nous immigrants. Les dificultats per a aconseguir un estatut legal, feina, habitatge, etc., la falta de coneixement i suport en un context desconegut fan que les condicions de vida d’una part d’aquesta població recreï situacions que van ser molt freqüents entre els anys quaranta i seixanta del segle XX, però que als anys noranta gairebé havien desaparegut als Països Catalans. Aquest grup enllaça, parcialment, amb l’últim que cal esmentar, el que es pot anomenar infraclasse, o grup de les persones excloses. En qualsevol cas, dins de la classe treballadora hi ha, al llindar o formant part del grup de persones excloses, un grup afectat directament per la pobresa. L’avaluació numèrica que s’ha fet d’aquest grup a les Balears, per exemple, és de 49 000 persones, per a l’any 2003. Xifra que dona la mida del volum de població que s’hi troba, i que tendeix a augmentar. En aquest grup les dificultats que es detecten són sovint greus: per exemple, entre un 2% i un 3% de les famílies només poden menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies, cosa que manifesta que s’estan produint mancances bàsiques fins i tot en l’alimentació.

La infraclasse o grup de les persones excloses

La infraclasse, teòricament, ja és un grup inexistent en la societat dels Països Catalans, atès que la societat es fonamenta en el principi constitucional de la igualtat de drets. La realitat, però, contradiu a bastament aquest principi, sobretot en l’etapa 1997-2007. Hi ha un grup d’exclosos, impossible de quantificar però numèricament important, que no participen dels drets ni de les formes de viure comunes, o, almenys, no de totes. I aquest grup ha crescut molt en l’última dècada, de nou com a conseqüència dels processos migratoris.

De fet, els immigrants il·legals no són els únics exclosos. En totes les societats hi ha un cert nombre de persones que no s’ajusten al perfil considerat normalitzat, que, per alguna raó, no poden seguir el ritme col·lectiu, i això fa que vagin quedant al marge, més o menys tutelades per les institucions. Això es veu, per exemple, quan s’analitza el fenomen dels sense sostre. Les causes d’aquesta situació poden ser diverses. Ara bé, el cas dels immigrants il·legals és diferent, perquè els sense papers constitueixen un grup exclòs per definició. Poden accedir a determinats bens i serveis, com per exemple a l’escola, en el tram d’escolarització obligatòria, fins a setze anys, però no a feines declarades. Fins i tot els joves que han estat escolaritzats poden ser després expulsats si no aconsegueixen un estatus legal. No consten com a ciutadans i, per tant, no tenen drets de ciutadania; és a dir, en aquest cas, el terme d’exclusió és exactament descriptiu de la seva situació.

En aquest grup es donen tota mena de situacions extremes: des de l’esclavatge laboral o sexual —com en alguns casos descoberts de treballadors xinesos obligats a horaris decimonònics, o en la profusió de situacions de prostitució amb dones immigrants sotmeses al domini de grups de caràcter mafiós— fins a la supervivència al carrer durant llargues temporades, com es va produir a la plaça de Catalunya, en ple centre de Barcelona, o a la zona del Túria, en ple centre de València. Tot passant per les situacions de llits calents, sovint organitzats per persones també immigrants, o d’amenaces i enganys de tota mena, aprofitant la feblesa i la desesperació de qui necessita recursos en un país i una cultura desconeguts. Situacions a les quals, probablement per la novetat i la duresa que plantegen, encara no s’han aportat, als Països Catalans, solucions suficients i satisfactòries per a evitar que es consolidi una franja de la població abocada a la degradació.

A tall de conclusió

Unes poques paraules a tall de conclusió, en un tema tan ampli del qual forçosament tan sols se’n podien dibuixar unes línies generals en aquestes pàgines. Com a primera conclusió es pot dir que, si bé els Països Catalans com a tals no tenen avui una unitat ni administrativa ni política, des del punt de vista de l’estructura social es veu que tenen una evolució molt similar: inserció d’una minoria molt petita en els àmbits de les multinacionals, desenvolupament d’una nova classe mitjana amb alts nivells de qualificacions acadèmiques i de coneixement de la realitat, consolidació d’una classe mitjana de propietaris que constitueixen un teixit productiu fonamental per a l’ocupació, diversificació de la classe treballadora i gran afluència d’immigrants. Trets que no són específics dels Països Catalans, sinó que tenen com a rerefons els fenòmens de la mundialització, però que en aquestes contrades introdueixen qüestions noves i desvetllen la fantasmagoria de problemes que semblava que havien quedat enrere.

Com a segona conclusió es pot assenyalar una relativa estabilitat de l’estructura social, sense grans canvis entre els grups més importants. Es tracta d’una societat oberta, on en principi tothom pot arribar a qualsevol posició si s’ho proposa; han anat caient les barreres, per exemple aquelles que impedien a les dones ocupar determinades posicions o que excloïen, de fet, la gent de la pagesia o de la classe treballadora de la Universitat o de determinats barris. Ara bé, sota aquesta realitat s’amaguen encara diferències notables, més difícils potser de combatre perquè ha desaparegut la consciència col·lectiva de la seva existència.

Com a tercera conclusió es pot parlar de la relativa disminució de les desigualtats que es va produir en els anys vuitanta i noranta i que va donar lloc a una societat amb una certa tendència al conservadorisme, acabada ja l’etapa de lluita contra les desigualtats i per la llibertat. La gran majoria de la gent havia progressat, i volia continuar fent-ho a l’ombra d’opcions polítiques que no penalitzessin els negocis o la creació de llocs de treball. L’arribada dels nouvinguts obre una etapa diferent: les desigualtats tornen a créixer, com a conseqüència d’una entrada massiva de persones en les capes més desafavorides de la societat; torna a haver-hi situacions de pobresa, d’injustícia, d’explotació. Però ara ja no és la població autòctona la que les pateix directament, i les opinions estan dividides: hi ha persones que consideren que això no és tolerable i que tothom ha de tenir el mateix dret als recursos, d’altres que pensen que la immigració és excessiva i que l’atenció que se li dedica suposa una minva de recursos per als sectors autòctons més precaris. Divergència de punts de vista que, probablement, pesarà a l’hora de configurar les opcions polítiques futures.

En qualsevol cas, i més enllà de la realitat d’aquestes situacions extremes que s’han assenyalat i de les incògnites que dibuixen, els primers anys del nou segle i del tercer mil·lenni han estat globalment una etapa pròspera per als Països Catalans i, alhora, de canvi, en entrar plenament en els efectes de la mundialització. Amb un creixement econòmic important, que ha permès d’anar solucionant moltes coses i que ha fet que les pors i les incerteses que es constaten estiguin més abocades a témer pel futur que a patir pel present. I també amb un punt d’incertesa davant d’uns canvis molt ràpids en les formes de vida, que fan que els marcs de referència col·lectius vagin deixant de ser útils sense que, de moment, se’n configurin altres de suficientment atractius.