Persones de 16 a 34 anys segons forma de convivència. 2001.
L’evolució de la joventut a Catalunya ha estat paral·lela a la de la societat. Des del final dels darrers anys del franquisme, Catalunya ha passat del desarrollismo a assolir uns elevats nivells de benestar i la població jove s’ha beneficiat d’aquesta millora. No obstant això, existeix un cert consens entre la població juvenil i els agents socials a fer una anàlisi crítica de la situació dels joves. Tot i estar en el període de més riquesa de la societat catalana, hi ha una dificultat evident per a accedir als recursos més bàsics, principalment feina digna i habitatge. Aquests dèficits generen una sèrie de dificultats importants a l’hora de planificar un projecte vital i adquirir autonomia personal. Per contra, l’accés a recursos socials de menys importància (cotxe, vacances, oci, etc.) s’ha estès molt. Es produeix així una situació contradictòria: el necessari esdevé un luxe, mentre que allò que és superflu és a l’abast de la mà.
El context actual està marcat per una important transformació socioeconòmica que va configurant un nou tipus de societat, i els joves formen un dels col·lectius més afectats per aquestes transformacions. Les tres institucions considerades com a fonts proveïdores de benestar —mercat de treball. Estat i família— estan modificant les seves característiques, fet que afecta la gent jove de manera especial.
Dades d’ocupació a Catalunya. 2004-2006.
En primer lloc, la liberalització de l’economia ha tingut un impacte directe sobre el mercat de treball. D’una banda, aquest procés pot haver contribuït al procés de modernització de l’economia, amb un augment destacat de les ocupacions qualificades i un increment dels salaris. Paral·lelament, però, han crescut els riscos laborals, en la mesura que la desregulació del mercat laboral ha consolidat la temporalitat de les feines, els baixos ingressos, les males condicions de treball, etc. En termes generals, el model econòmic desenvolupat a Catalunya en els darrers trenta anys ha atorgat un pes excessiu a la consecució de la competitivitat a través de la contenció de costos salarials i ha menystingut la recerca, la innovació i el valor afegit dels productes, activitats que generen ocupacions de qualitat desitjables des d’un punt de vista social. Actualment, en un context de mobilitat del capital, es comencen a patir els efectes d’aquesta situació a través de les deslocalitzacions cap a indrets amb uns costos salarials menors. Els joves han estat els principals perjudicats per aquest model econòmic, en tant que formen un dels col·lectius que han hagut de negociar la seva entrada al món laboral en unes condicions noves.
Una segona dimensió de la globalització, estretament vinculada a la liberalització de l’economia, és la reducció del paper de l’Estat, tant pel que fa a les seves dimensions (volum de la despesa pública i social) com a la seva presència en els diferents àmbits de la societat. L’Estat és percebut com un agent que gestiona una quantitat excessiva de recursos i que interfereix en la lliure competència. La reducció del paper del sector públic seria un instrument bàsic per a assolir una major competitivitat en el context de la globalització. Novament, els joves són un dels grups més perjudicats per aquest procés, ja que són els principals beneficiaris de moltes polítiques socials.
Finalment, l’afebliment de la posició del jovent en el mercat de treball i la reducció del paper de les institucions públiques en la provisió del benestar incrementa la seva dependència de la família. Tot i això, les famílies també experimenten les transformacions socials: l’existència d’un segment important de la població amb ocupacions que formen part de l’anomenat mercat de treball secundari i la feblesa de les polítiques públiques afebleixen la capacitat familiar per a donar resposta a les necessitats dels fills. En tot cas, l’evolució de l’Estat del Benestar i del mercat de treball semblen reforçar el familisme del règim del benestar mediterrani propi de Catalunya.
La combinació d’aquests tres canvis fonamentals està provocant la construcció d’un nou tipus de societat. S’ha produït un evident augment del nivell de vida, però tot i aquesta millora generalitzada, la segmentació del mercat de treball i la feblesa de les polítiques públiques són elements fonamentals en la configuració de les anomenades societats del risc, en què la posició social dels individus està sotmesa a una incertesa constant. El risc no és un fenomen nou; la novetat rau en la seva extensió al conjunt de les classes socials. L’extensió del risc resultant dels canvis en el mercat de treball i les polítiques públiques pot provocar una tendència envers la polarització social: d’una societat amb un nivell de vida mitjà més baix, però amb unes distàncies socials reduïdes, podria passar-se a un context en què el nivell mitjà fos més elevat però les distàncies més grans.
Les transformacions en el mercat de treball, les polítiques públiques i la família són els tres àmbits que tradicionalment han marcat els processos de transició de les persones joves.
Pel que fa a l’educació, s’està produint una polarització dels joves en funció del seu nivell d’instrucció. A diferència del que passa a la resta d’Europa, on el gruix del jovent té titulacions mitjanes, a Catalunya els extrems els aglutinen la majoria dels joves. Les baixes titulacions són el principal problema en aquest camp. Aquesta situació està relacionada amb qüestions econòmiques (l’oferta de feines de perfil baix que genera el sistema productiu actual, en el qual el turisme i la construcció tenen un pes fonamental), de política educativa (la baixa despesa pública, l’absorció desproporcionada de la població immigrant per part del sistema públic i el desprestigi de la formació professional, entre d’altres) i culturals. D’altra banda, l’elevat nombre de joves amb titulacions universitàries no respon únicament a una demanda per part del sistema productiu, sinó que està molt vinculat al procés de precarització del mercat de treball i al seu impacte en les estratègies formatives de la joventut.
Taxa d’atur registrat. 2004-2006.
En relació amb el món laboral, la situació de bona part del col·lectiu jove està marcada per la vulnerabilitat i es pol analitzar a partir de tres factors En primer lloc, l’atur continua essent un problema estructural de les persones joves. Si bé en les darreres dècades ha tendit a mantenir-se en una taxa relativament baixa, l’atur juvenil sempre ha doblat el de la població adulta. En segon lloc, la contractació temporal ha deixat de ser un recurs extraordinari i ha esdevingut una pràctica habitual. Davant d’una situació en què l’atur i la temporalitat afecten la majoria dels joves actius, la formació és una aposta per a intentar evitar uns riscos laborals creixents. No obstant això, el sistema productiu català no ha millorat a la mateixa velocitat que les titulacions, de manera que el fenomen de la sobrequalificació s’ha generalitzat. Igualment, s’està produint una dualització del mercat de treball entre un segment creixent de la població que ocupa feines qualificades, segures i ben remunerades, i un segment format pels que tenen feines poc qualificades, inestables i de baixos ingressos, dins del qual el col·lectiu jove es troba sobrerepresentat.
L’increment del preu de l’habitatge evidencia el fet que ha passat a ser considerat un valor de canvi, la qual cosa està directament vinculada a l’endarreriment de l’edat d’emancipació dels joves. L’augment dels preus està relacionat amb les polítiques públiques i amb cl model econòmic descrit anteriorment, en què el creixement del sector de la construcció ha esdevingut un element cabdal. Una de les conseqüències d’aquest model econòmic és la vulnerabilitat de la posició econòmica de bona part del col·lectiu juvenil, fet que al seu torn dificulta encara més el seu accés a l’habitatge.
L’impacte de les transformacions en les fonts proveïdores de benestar sobre els eixos de les transicions juvenils afecta la configuració de les desigualtats socials entre els joves. Investigacions recents mostren com un sector important d’aquest col·lectiu que treballa en el sector serveis, pot considerar-se part de la classe treballadora. Tot i que encara és d’hora per confirmar-ho, es podria arribar a produir el primer desclassament generacional des de la fi de la Guerra Civil Espanyola, en virtut del qual els fills tindrien dificultats per a accedir a les mateixes posicions socials que els seus pares. La qüestió de fons és si les dificultats actuals responen a un efecte edat o a un efecte generació. En el primer cas, part del col·lectiu juvenil estaria experimentant un seguit de dificultats principalment a causa de la seva edat, dificultats que s’anirien solucionant a mesura que es fessin grans. En el segon cas, a aquesta explicació caldria afegir-hi que podria ser que algunes d’aquestes dificultats no desapareguessin, i que, per tant, la seva situació de vulnerabilitat es perpetués. Es tractaria, llavors, d’una problemàtica generacional causada per un canvi de model social en què el risc i la vulnerabilitat acompanyen una part creixent de la població al llarg de les seves vides. En aquest context, la reproducció de les desigualtats socials s’incrementaria, en tant que la família recuperaria el seu paper tradicional en la provisió del benestar de les persones joves, i l’origen social tornaria a tenir un paper central en la configuració de les oportunitats.
Les transformacions socials esmentades han provocat canvis importants en les trajectòries de transició dels joves. En primer lloc, si abans la pauta habitual d’accés a la vida adulta consistia a estudiar, treballar, casar-se i tenir fills, avui dia els esdeveniments no se succeeixen necessàriament en aquest ordre. En segon lloc, els episodis que configuren les trajectòries són reversibles, de manera que l’accés a determinades etapes no implica l’abandonament d’altres. En tercer lloc, les trajectòries juvenils s’han diversificat, en la mesura que s’ha passat d’una època amb un reduït ventall d’oportunitats a un context marcat per la multiplicitat de trajectòries possibles. Finalment, la conseqüència dels processos descrits és que el pas de la joventut a la vida adulta s’ha allargat, de manera que l’etapa juvenil ha deixat de ser una ràpida transició per convertir-se en un període prolongat de la vida.
Manifestació reclamant habitatge per als joves, Barcelona, març del 2007.
X. Subias-AGE
El trencament implícit del pacte social que suposen aquestes transformacions comporta un canvi en l’imaginari social. L’assoliment de l’autonomia per part dels joves sembla que no depèn del seu esforç. Si en el passat la majoria dels joves tenien elevades possibilitats d’assolir una integració socioeconòmica satisfactòria després de treballar cinc o deu anys, en l’actualitat sembla que el paradigma ha canviat i les expectatives s’han diluït. En aquest sentit, els canvis en l’esfera laboral podrien estar repercutint en les actituds i els comportaments dels joves en l’esfera de l’oci. Investigacions recents apunten que s’està produint un desplaçament de la identitat del treball cap a l’oci. La precarietat laboral continuada i les consegüents dificultats per a planificar una carrera professional provoquen que molts joves es distanciïn de les seves ocupacions i les instrumentalitzin, de manera que esdevenen mitjans per a aconseguir recursos per a gastar en oci, una esfera sobre la qual exerceixen un cert control. D’aquesta manera, les dificultats laborals reforçarien la tendència inherent de les societats contemporànies cap a un paper preponderant de l’oci i el consum. Els joves, amb diners per a l’oci però no per a l’emancipació, i criats en unes condicions de vida marcades per la seguretat i el benestar econòmic, serien els pioners d’aquesta transformació.
No obstant això, la manca d’instruments per a planificar la pròpia vida pot estar accentuant el presentisme, és a dir, el desig o la necessitat de viure al dia. Aquesta pràctica va acompanyada d’un cert malestar difús, una insatisfacció indefinida que es podria manifestar en l’increment de les conductes de risc.
Fins a quin punt el que està succeint a Catalunya és diferent del que passa a la resta d’Europa? D’una banda, i tot i que les tendències són relativament similars al conjunt d’Europa, la seva intensitat i extensió depèn del règim de benestar de cada país. La situació i les oportunitats dels joves europeus varien en funció del paper assumit per l’Estat, el mercat laboral i la pròpia família en la provisió del benestar de les noves generacions. En aquest sentit, el model mediterrani no tan sols troba fortes dificultats per a garantir l’autonomia dels joves, sinó que atorga un paper excessiu a les dones de mitjana edat en l’atenció a les persones dependents. A més, a Catalunya s’ha produït un fenomen de gran magnitud: la immigració. L’arribada, en un període molt curt, d’un important contingent de població estrangera, ha materialitzat la segmentació del mercat laboral.
Una tendència que sí que sembla comuna a tot Europa és la conversió de la joventut en model social. Els joves han esdevingut el reclam publicitari perfecte, en tant que encarnació d’una sèrie de valors socialment desitjables. Aquest canvi en la percepció del col·lectiu juvenil està associat a la redefinició del pacte social i provoca un canvi de la concepció de ciutadania, en la mesura en què les societats es fan inestables i la incertesa es converteix en la seva característica dominant. Els drets socials es redefineixen i les noves generacions es troben abocades a un context social en què allò que va ser vàlid per als seus pares avui dia ja no pot donar-se per descomptat.