L’adopció en solitari és una opció cada vegada més freqüent, s.d.
B. Andren-AGE
La família, o millor dit, les famílies, són realitats socials que es fan evidents en la vida quotidiana. Si es demanés a les persones de l’entorn proper què entenen per família, sorprendria la multiplicitat de definicions que donarien i la varietat de situacions que cobririen aquestes definicions. A més, a mesura que els interrogats pertanyessin a contextos socioculturals més diferenciats del propi, més heterogènies serien les respostes. Però, alhora, la construcció social de la família deriva del Dret, de les institucions, de les estadístiques, de les ciències socials i, també, de les polítiques que els estats, de manera implícita o explícita, duen a terme per protegir els ciutadans i per garantir la cohesió social. Així, les polítiques fiscals, laborals, sanitàries, familiars, etc., recolzen en unes determinades representacions socials de la família i no en altres, però, a la vegada, les reafirmen i les legitimen.
L’origen o la gènesi de la família monoparental com a categoria sociològica i d’ús estadístic, que funciona com a taxonomia per a identificar un tipus de família i que serveix d’eina descriptiva i prescriptiva, té molt a veure amb aquest últim punt. El terme designa la convivència en una llar d’una mare o un pare sense parella o sense cònjuge amb, almenys, un fill menor. Aquest terme és d’ús relativament recent i prové de la importació de l’expressió anglosaxona One Parent Family, però derivat de la traducció de la versió francesa de la locució Famille monoparentale.
No existien abans aquestes formes de convivència que avui es denominen famílies monoparentals? És clar que no era gens estrany que en els temps passats una mare sola, més que un pare, visqués amb els seus fills petits. Alguns estudis històrics assenyalen, per exemple, que a l’Europa d’abans de la caiguda històrica de la mortalitat, els alts nivells que aquesta prenia implicaven que l’entrada a la viduïtat es produís a edats relativament joves. Això, afegit al fet que les parelles podien tenir tres o quatre fills cada dos o tres anys durant el període reproductiu de les dones, feia que la probabilitat que la viduïtat anés acompanyada de fills dependents fos alta. Atesa la diferència entre l’esperança de vida de les dones i dels homes, que es morien abans, aquesta situació afectava més les primeres. Però la freqüència de les formes de convivència derivades de la viduïtat es va anar reduint amb la caiguda històrica de la mortalitat, que es produí a la majoria de països europeus al llarg del segle XIX i una mica més tard a Espanya, i amb la subsegüent reducció de la fecunditat.
Tanmateix, a l’últim quart del segle XX, les societats occidentals experimentaren un augment de les llars de mares divorciades, separades o solteres, soles amb fills petits. Aquesta tendència s’interpreta com un indicador de les grans transformacions que han experimentat les societats modernes en el terreny familiar i que tenen a veure amb el procés d’emancipació femenina i amb les transformacions de les relacions de gènere. Aquests processos comporten una diversificació de les formes de família, una major complexitat de les biografies familiars i una transformació dels lligams establerts entre els cònjuges, que cada vegada més deixen de regir-se per la desigualtat de sexes, per la indissolubilitat de les unions i per la maternitat de les dones. Els vincles de parella es tornen més individuals, més contractuals i més privats. La formació d’una parella, les relacions sexuals, la fecunditat, la maternitat/paternitat es transformen a les societats modernes en processos amb identitat pròpia, específics i que, cada cop, són més independents els uns dels altres. La família monoparental es presenta en aquest context com una opció de vida, com una ampliació dels espais d’acció i de les possibilitats d’elecció, en paraules dels sociòlegs. Des de la sociologia, Anthony Giddens parla de la transformació de la intimitat, i des de la demografia, Ronald Lesthaegue ha desenvolupat la teoria de la Segona Transició Demogràfica per a explicar la relació d’aquests canvis del comportament demogràfic i familiar amb la transformació de l’estatus social de les dones.
No fou fins a la dècada dels anys setanta del segle XX, moment en què aquests canvis van començar als països pioners i les xifres de divorcis augmentaren, que va aparèixer la categoria de família monoparental com a element reivindicatiu i de denúncia de les sociòlogues feministes. La idea era criticar la distinció moralista i ideològica que feia la política social en afrontar les necessitats i les problemàtiques socials de les mares monoparentals en funció de si aquestes eren vídues, separades, divorciades o solteres, i proposar una etiqueta única que emfatitzés els problemes comuns i particulars associats a les condicions de vida que havien d’enfrontar totes elles. En efecte, abans de l’aparició del terme família monoparental com a categoria única, hi havia en el camp de la política social un ventall de termes per a designar les mares que avui es denominen mares monoparentals. Aquest ventall traduïa una jerarquització moral de la dignitat i la indignitat de les mares, i dels ajuts legítims a rebre, en funció de la major o menor desviació d’aquestes del patró familiar biparental: les vídues, per exemple, estaven més ben considerades i eren dignes de més ajuts que les indignes solteres. En realitat, aquestes famílies no eren considerades com a famílies de veritat sinó com a famílies incompletes, trencades, deficitàries i disfuncionals respecte a les famílies nuclears biparentals, valorades com a paradigma de la normalitat.
Val a dir que, avui dia, en els sistemes de protecció social de molts dels actuals estats del benestar encara hi ha rastres d’aquesta filosofia, i, sinó, només cal observar el fet que, si bé les mares vídues han tingut aviat uns drets, encara que minsos, reconeguts en els sistemes de seguretat social, les mares solteres, separades o divorciades encara no són subjectes de dret en els programes de benestar de molts estats de les societats democràtiques més avançades. Una de les raons ha estat el fet que la majoria dels sistemes de protecció social dels moderns estats del benestar han recolzat en un model familiar de l’home com a sustentador (breadwinner model). En aquest model, els drets socials de la dona deriven dels drets del marit a través d’un sistema de protecció social vinculat a la participació en el mercat laboral (pensions, jubilacions, subsidis, atur, etc.) en unes societats en què la dona s’especialitza en major mesura en l’esfera reproductiva i domèstica.
Com que la situació de monoparentalitat vulnera el model familiar de l’home com a sustentador, la situació de desavantatge social de la dona amb relació als recursos disponibles a la societat es fa palesa: en ingressos, en temps, en xarxes socials, etc. Des d’aquest punt de vista, és interessant destacar que, com es fa en alguns estudis, l’anàlisi de la situació social de les mares monoparentals en diversos països pot servir com a eina o indicador de la major o menor equitat per gènere dels estats del benestar. Si s’assumeix que les mares en parella són potencialment mares monoparentals, ateses les actuals tendències d’increment del divorci, llavors, la mena de suport que reben és un indicador del grau de debilitat o d’amplitud dels drets socials de les dones. La pobresa que manifesten moltes de les llars encapçalades per dones a les societats actuals revela la lògica de la desigualtat per gènere que sustenta l’organització del treball remunerat i no remunerat, posant en evidència les característiques dels estats en la provisió de protecció social, de recursos i serveis. En definitiva, les dones en situació de monoparentalitat es veuen especialment afectades per la desigualtat de gènere manifestada en la interacció de les tres esferes proveïdores de recursos en la societat (l’Estat, el mercat i la família) i això menyscaba l’amplitud dels drets de ciutadania. A més, també vulnera l’equitat dels drets dels infants en funció del tipus de llar on viuen.
En aquest sentit, afrontar els reptes de les problemàtiques socials d’aquestes famílies (la pobresa, els problemes d’inserció professional, les necessitats de serveis i de reorganització de la vida laboral i familiar, etc.) posa sobre la taula el debat del repartiment social dels costos de la reproducció i de la penalització social d’una opció de vida.
Tanmateix, els estudis recents constaten les dificultats d’analitzar les situacions de monoparentalitat com un fenomen homogeni i la necessitat d’assumir la diversitat de perfils de la monoparentalitat en funció de l’origen d’aquesta forma familiar (per viduïtat, per ruptura d’una unió o per una maternitat sense unió). Les mares monoparentals vídues, a diferència de les altres, compten sovint amb una pensió assegurada de viduïtat, tenen fills més grans, la durada de la situació de monoparentalitat és més curta i s’experimenta en una etapa del cicle de vida molt diferent. Però el pare dels fills és mort, la qual cosa té múltiples implicacions en diferents àmbits (afectiu, organitzatiu, teixit familiar, drets i obligacions). Els problemes de com repartir els costos socials dels fills (i les obligacions i els drets que comporten) i de qui els ha d’assumir són més complexos quan la mare està separada o divorciada i el pare viu en una altra llar, potser amb altres fills, propis o de la nova parella, o si és una mare soltera i el pare és desconegut.