Vista general de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, València, s.d.
Stock.xchng
En els anys vuitanta, la Generalitat Valenciana governada pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) va encarregar a l’enginyer, arquitecte i artista valencià Santiago Calatrava Valls un projecte que havia d’ocupar un dels últims trams del recuperat llit del Túria al seu pas per València. La nova Ciutat de les Ciències, que havia de constar d’un Museu de la Ciència, l’Hemisfèric (cinema IMAX), la Torre de Comunicacions i l’Oceanogràfic, suposava un clar intent d’incorporar la vila a la xarxa de les ciutats globals que pretenien renovar la seua imatge a partir, entre altres estratègies, de projectes d’arquitectes estrella. Prèviament, i després de llargues i insistents reivindicacions ciutadanes, amb campanyes com El llit del Túria és nostre i el volem verd, els primers consistoris i governs autonòmics democràtics es van encarregar de convertir aquesta llera en una enorme zona verda, d’instal·lar un parc infantil amb un gegantesc Gulliver, i d’allotjar, als marges, els primers temples de la postmodernitat, com ara el Palau de la Música (Ajuntament) i l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM, Generalitat Valenciana), que reforçaven la presència de l’antic Museu de Sant Pius V, afectat per una gran ampliació a càrrec del Ministeri de Cultura.
Es pot suposar que els gestors del projecte van imaginar que, quan es va aprovar la Ciutat de les Ciències, aquesta es desenvoluparia de manera completa, i que es convertiria, amb el pas del temps, en l’element arquitectònic que oferiria una nova imatge de la ciutat de València. Alhora, eren conscients del moviment especulatiu que es generaria en els terrenys de l’entorn més pròxim i del qual es beneficiarien l’Ajuntament i, sobretot, els agents im-mobiliaris propers al consistori.
Durant la gestació del projecte per part de les autoritats socialistes, el primer partit de l’oposició no va cessar en cap moment de criticar-lo i considerar-lo un balafiament per a aquesta ciutat. Però, quan el 1994 van aconseguir el poder a la Generalitat (a l’Ajuntament ho havien fet l’any 1991), no sols van assumir aquest projecte, sinó que el van modificar, canviant la inicial torre de comunicacions per l’actual Palau de les Arts Reina Sofía, i el van ampliar. El govern d’Eduardo Zaplana Hernández-Soro n’inicià la construcció, de la qual en el moment d’escriure aquest text queda pendent una ampliació d’última hora, consistent en la construcció de l’Àgora i de tres gratacels.
Del pressupost inicial del PSPV-PSOE de 30 000 milions de pessetes, es va passar a un pressupost estimat de 50 000 milions del PP i, segons la Sindicatura de comtes, els costos l’any 2005 eren de 1 061 milions d’euros, exceptuant les noves construccions. Aquestes xifres tan desorbitades han provocat que, al costat d’altres despeses en projectes de característiques similars, com Terra Mítica, el nivell d’endeutament per capita situe la Comunitat Valenciana al capdavant de les comunitats més endeutades de l’Estat espanyol.
El pèndol de Foucault al Museu de les Ciències Príncipe Felipe, València, s.d.
J. Larrea-AGE
La Ciutat de les Arts i de les Ciències s’ha constituït principalment com un complex lúdic educatiu i tecnològic, però els seus continguts estan antiquats (Cinema IMAX), mancats de rigor (Museu de les Ciències Príncipe Felipe) o són poc accessibles per al públic en general, perquè els preus són excessius i les condicions, com ara l’espai expositiu, estan sense desenvolupar per qüestions tècniques (Palau de les Arts Reina Sofía).
Els canvis esdevinguts, els recull subtilment la mirada experta de David Prytherch: «Per als meus ulls de geògraf nord-americà, el paisatge urbà de la ciutat de València presenta una imatge inoblidable. A l’ombra de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, dels gratacels hipermoderns que sorgeixen del seu entorn, encara creixen els cultius de l’horta. Les séquies mil·lenàries flueixen davant el port i els vaixells que circumnaveguen el món. En aquest marge urbà observem el xoc emblemàtic de la nostra època: l’escala global i local barrejades amb cura. I ací, l’escala de la vida agrícola retrocedeix davant els monuments de la modernitat valenciana. La transformació sembla inevitable. Tant o més que la globalització.»
L’Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, València, s.d.
R. Pérez-AISA
En tot just quinze anys ha passat de ser una ciutat que es visitava en una hora, segons deia un cartell en l’accés nord de la ciutat —«València centre històric, visita una hora»—, a ser una ciutat amb un espectacular augment del turisme estatal i internacional, bàsicament a causa d’aquesta marca cultural de la ciutat referida a l’oferta d’equipaments, esdeveniments culturals (música, Biennal d’Art, Trobada Mundial de les Arts, etc.), arquitectura de disseny i molta vida nocturna.
La ciutat pretén així participar en alguns circuits culturals internacionals importants (els de l’art contemporani per part de l’IVAM, o els musicals al Palau de la Música), mentre que en el ciutadà es produeix un efecte de sorpresa, ja que no utilitza aquestes instal·lacions que teòricament van ser desenvolupades per a ell, però se sent satisfet que la seua ciutat les continga i es mostra orgullós, encara que sense conèixer aqueixos equipaments, davant el foraster.
Si bé la utilització de les ciutats com a marques és un fenomen global, hi ha altres exemples que permeten albirar fins on està disposada a arribar València en aquesta desbaratada fugida cap avant.
Aquesta espectacularització de l’entorn urbà ha caminat de la mà d’altres factors que la dreta valenciana ha sabut aprofitar com ningú en el camp de la cultura. L’IVAM, la Biennal i la Trobada Mundial de les Arts han estat manifestacions culturals que, al costat de la nova configuració arquitectònica de la ciutat, només han tingut, i continuen tenint, uns objectius d’una banda propagandístics i de rendibilitat electoral —una política cultural grandiloqüent concebuda com a fast balafiador i en la qual qualsevol acte es converteix en autèntica màquina de producció ideològica en què allò que importa no és ja el que es diu sinó maneres d’ésser i fer que instal·len—, i, de l’altra, merament economicistes, amb la pretensió de generar un impacte econòmic a través de l’augment del flux de turistes i l’especulació immobiliària dels entorns urbans pròxims a aquests espais.
Enfront d’aquesta situació hi ha un absolut menyspreu cap a un altre patrimoni que sí que hauria de despertar l’interès de les autoritats en l’estudi i la conservació, com per exemple el monestir de Sant Miquel dels Reis, una joia arquitectònica situada tot just a mitja hora de la plaça de l’Ajuntament, que no apareix en molts dels mapes que s’ofereixen als turistes en les oficines d’informació.
El centre històric de la ciutat retrocedeix cada vegada més en l’estratègia turística municipal. Un centre elogiat com un dels més grans del món està passant a un clar segon pla.