El retorn dels “papers de Salamanca”

Una de les principals reclamacions de l’àmbit cultural que la societat catalana ha mantingut més viva en els darrers trenta anys ha estat la del retorn de la documentació espoliada l’any 1939 per les tropes franquistes, els popularment anomenats «papers de Salamanca». Aquest documents —uns 15 000 lligalls— havien estat traslladats a la ciutat de Salamanca, on van a estar a disposició de diferents organismes repressius per tal d’aportar proves incriminatòries contra les persones perseguides pel règim franquista.

Des de l’any 1977, diferents personalitats, organitzacions polítiques i institucions catalanes havien demanat als governs espanyols que aquesta documentació, que constituïa un autèntic hotí de guerra, fos retornada als seus legítims propietaris. Les respostes oficials van estar plenes de bones paraules que, de fet, no amagaven unes clares maniobres dilatòries amb diferents excuses —desordre de la documentació, absència d’inventaris, etc.—. Tot i que l’any 1982 la Conselleria de Cultura va signar un conveni amb el Ministerio de Cultura per a la localització i reclassificació de la documentació de la Generalitat Republicana que es trobava a Salamanca, un cop finalitzada aquesta tasca, l’any 1993, la institució catalana només va rebre una còpia microfilmada de tots aquests documents.

El 17 de març de 1995, en el marc del suport parlamentari que Convergència i Unió (CiU) donava al govern de Felipe González Márquez, el Consell de Ministres aprovà, a proposta de Carme Alborch i Bataller, ministra de Cultura, la devolució de la documentació de la Generalitat. Ara bé, la reacció del Partit Popular (PP), especialment a la ciutat de Salamanca, fou tan àmplia i bel·ligerant que el govern González rectificà i aquest acord no arribà a publicar-se al «BOE». Amb l’arribada del PP al Govern, els nous responsables del Ministerio de Cultura passaren a una estratègia de blindatge de la documentació a fi d’impedir la devolució de cap paper. Així, pel març de l’any 1999, per un reial decret es constituí l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola (AGGCE), que incloïa tota la documentació catalana requisada que es trobava a Salamanca, cosa que dificultava notablement qualsevol restitució. Tot i així, l’any 2000, la Generalitat i el govern del PP arribaren a un acord per tal de crear una comissió d’experts que estudiés «si algunos documentos, desde la perspectiva del Ministerio y sin afectar al principio de la unidad del Archivo, podían tener una sede en otro lugar, en este caso en Cataluña». Però, en no haver-hi acord entre els experts de la Generalitat i del Ministerio sobre el volum i l’abast cronològic de la documentació a traslladar a Catalunya, el Patronat de l’Arxiu de Salamanca decidí que «no procede adoptar ninguna iniciativa en cuanto a una posible salida de documentos del Archivo, por lo que estima zanjada la cuestión».

Les expectatives de cara al retorn de la documentació tornaren a activar-se al final de l’any 2003. La formació del nou govern de la Generalitat, presidit per Pascual Maragall i Mira, significà també que la demanda del retorn de la documentació catalana de Salamanca adquirís un nou protagonisme, atès que figurava com un dels principals compromisos programàtics de l’anomenat Pacte del Tinell. Aquestes expectatives milloraren notablement com a conseqüència del canvi polític provocat per les eleccions espanyoles del 14 de març de 2004 i la posterior formació del Govern presidit pel socialista José Luís Rodríguez Zapatero. Molt poc després, el 18 de maig de 2004, el Congrés del Diputats va aprovar una Proposición no de ley, que comptà amb el suport dels grups socialista, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV), per la qual s’instava el govern espanyol a iniciar un procés de diàleg amb el govern de la Generalitat «con el fin de alcanzar un acuerdo que permita resolver el contencioso planteado en relación con la documentación incautada que en la actualidad se halla recogida en el Archivo General de la Guerra Civil Española de Salamanca». En el curs del debat d’aquesta proposició, el mateix Rodríguez Zapatero es va comprometre a trobar «una solución estable y definitiva» en un termini no superior als sis mesos.

El 12 de juliol de 2004, el Patronat de l’Arxiu de Salamanca es donà per informat de l’acord del Congrés i autoritzà la ministra de Cultura, Carmen Calvo Poyato, a nomenar una Comissió d’Experts que elaborés un informe sobre com es podria resoldre el contenciós. El 27 d’octubre del mateix any, es donà a conèixer la relació dels membres de la Comissió, que havia estat consensuada prèviament per la ministra amb la consellera de Cultura, Caterina Mieras i Barceló. La integraven dos juristes, Tomás de la Quadra Salcedo i Pedro Ruiz Villalón; tres historiadors, José Álvarez Junco, Juan Pablo Fusi Aizpúrua i Edward Malefakis; quatre arxivers, José Ramón Cruz Mundet, Pedro González García, Antonio González Quintana i Rosa María López Alonso; com a representants de les institucions de Salamanca hi havia els historiadors Eugenio García Zarza, Antonio Morales Moya i Julio Valdeón Baruque; i, a proposta de la Generalitat, dos membres de la Comissió de la Dignitat, l’expresident del Parlament Joan Rigol i Roig i l’advocat Josep Cruanyes i Tor; l’arxivera Àngels Bernal i Cercós i l’historiador Borja de Riquer i Permanyer. L’antic director general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, fou nomenat president d’aquesta àmplia Comissió d’Experts, que havia de tenir enllestit el seu informe «antes de que finalice el presente año».

L’informe elaborat pels experts, que fou lliurat a la ministra de Cultura el 23 de desembre de 2004, tenia unes conclusions finals ben clares. En primer lloc es consideraven justes i legítimes les raons que avalaven el retorn dels documents generats per la Generalitat de Catalunya i que li van ser confiscats. A més, s’aconsellava establir un procediment administratiu per a atendre les reclamacions de reconeixement de titularitat i la posterior restitució de documents a particulars i entitats. Les condicions de reconeixement de la titularitat haurien de ser estrictes, seguint els criteris jurídics i arxivístics establerts per cada subcomissió. En el cas de restitució, s’exigiria el dipòsit de còpia autèntica a l’AGGCE i a l’Arxiu Nacional de Catalunya i la garantia de conservació i accessibilitat als originals.

Així, les tres conclusions principals de l’esmentada comissió eren, en primer lloc, el dret de la Generalitat de Catalunya a recuperar el seu arxiu institucional; en segon lloc, l’establiment d’un procediment administratiu per atendre les peticions de restitució i el reconeixement de la titularitat d’altres persones físiques i jurídiques; finalment, la transformació de l’Arxiu de Salamanca en un centre de referència per a l’estudi de la Guerra Civil i la repressió. Per la seva banda, i per tal d’acomplir aquests acords, el Ministerio de Cultura havia de constituir una comissió de seguiment sobre la transformació de l’AGGCE.

El govern Zapatero, per un acord del Consell de Ministres de 15 d’abril de 2005, va assumir les conclusions de la Comissió d’Experts i les va formalitzar a través d’un projecte de llei que fou presentat al Congrés dels Diputats el 22 d’abril del mateix any. Es tractava del Proyecto de ley de restitución a la Generalitat de Catalunya de los documentos incautados con motivo de la Guerra Civil Española y custodiados en el Archivo General de la Guerra Civil Española y de creación del Centro Documental de la Memoria Histórica. Comparant el text del projecte de llei i el contingut de l’informe aprovat pels experts, cal reconèixer que el govern espanyol havia assumit les recomanacions de la Comissió. Així, el projecte de llei incorporava tant les tres conclusions principals, com les conclusions dels diferents documents emesos per la Comissió d’Experts. S’establia que primerament es procediria al retorn de la documentació de la Generalitat Republicana, en un termini màxim de sis mesos. En una segona fase, després de seleccionar la documentació afectada i digitalitzar-la, es procediria a formalitzar el retorn de la documentació de les entitats privades i dels particulars. Llavors caldria establir, per part de la Generalitat, els procediments per a l’eventual recuperació dels documents per aquells que demostressin ser els seus titulars legítims.

Ara bé, tant l’informe de la Comissió d’Experts com l’acord del Consell de Ministres van provocar nombroses i vehements protestes tant per part de la Junta de Castilla y León com, sobretot, de l’Ajuntament de Salamanca, institucions totes dues controlades pel Partit Popular. Aquest Ajuntament, a proposta del seu alcalde Julián Lanzarote Sastre, anuncià que faria tot el possible per a impedir la sortida de cap document de l’arxiu i fins i tot convocà una nova manifestació de protesta ciutadana a la Plaza Mayor de Salamanca el dia 11 de juny de 2005.

Quan el projecte de llei fou presentat al Congrés del Diputats, el PP presentà una esmena a la totalitat que fou rebutjada en la sessió plenària del dia 23 de juny. Finalment, el projecte de llei fou aprovat pel Congrés el 15 de setembre, amb 193 vots favorables i 134 contraris. Només el PP havia votat en contra. Al Senat passà el mateix. D’aquesta manera, el 18 de novembre de 2005 es publicà al «BOE» la Llei 21/2005 que possibilitava la recuperació de la documentació catalana incautada per les tropes franquistes l’any 1939. Ara bé, l’Ajuntament de Salamanca no es donà per vençut ni deixà d’actuar per tal de bloquejar el retorn. Si bé el suport popular a la seva causa començava a defallir, com ho va reflectir l’escassa participació ciutadana a una nova manifestació de protesta el 3 de gener de 2006, encara restava el recurs a les institucions judicials. Una primera demanda presentada davant el Tribunal Constitucional, sol·licitant la paralització de la llei, fou refusada per improcedent. Però el 20 de gener, quan feia quatre dies que la documentació de la Generalitat republicana havia sortit de Salamanca i es trobava a Madrid, es produí el darrer problema. A demanda de l’Ajuntament de Salamanca, l’Audiència Nacional paralitzà el trasllat de la documentació a Catalunya. Era, es deia, una «medida cautelar» presa per raons d’urgència, atès que l’Audiència havia admès la petició salmantina i volia examinar-la. Finalment, el dia 26 de gener, aquest darrer entrebanc fou superat i l’Audiència aixecà la paralització del trasllat en comprovar que no eren justes les demandes presentades per l’Ajuntament de Salamanca. Es permetia així procedir al compliment de la llei i a efectuar el trasllat de la documentació a Catalunya. Finalment, el 31 de gener de 2006, la documentació de la Generalitat era dipositada en la seva seu definitiva, l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Feia quasi seixanta-set anys que havia estat espoliada. L’1 de febrer s’inaugurà al Palau Moja de Barcelona l’exposició El retorn del documents confiscats a Catalunya. Es tancava així un llarg i complex procés de demanda que havia durat quasi trenta anys. Ara bé, la segona fase del procés de devolució de la documentació, la que afecta a les entitats privades i als particulars, es va retardar notablement, incomplint els terminis establerts a la llei, cosa que motivà nous actes de protesta, com el realitzat per la Comissió de la Dignitat al Palau Sant Jordi de Barcelona, l’octubre del 2007, que reuní més de 10 000 persones. En redactar aquestes línies —gener del 2008—, el Ministerio de Cultura continua sense donar compliment en la seva totalitat a la llei aprovada pel Congrés dels Diputats pel setembre del 2005.