El Parlament d’Escòcia, obra d’Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
SPCorporate Body
Si hi ha una figura representativa en el panorama internacional de l’arquitectura catalana en el canvi del segle XX al XXI és Enric Miralles i Moya. El caràcter emblemàtic d’aquest arquitecte, com a hereu d’Antoni Gaudí, del surrealisme i del Team X, es va potenciar encara més amb la seva mort prematura l’any 2000. La transcendència internacional de l’equip EMBT, format per Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, queda palesa en l’obra que tenen construïda a l’estranger, en els premis que han rebut, en la seva presència en moltes de les publicacions nacionals i internacionals i en les diverses exposicions de la seva obra.
Les obres més representatives construïdes fora de Catalunya per EMBT són el Parlament d’Escòcia, a Edimburg (Escòcia, 1998-2004); l’Escola de Música d’Hamburg (Alemanya, 1997-2000) i l’ampliació de l’Ajuntament d’Utrecht (Països Baixos, 1997-2000). A Barcelona, entre les obres més recents, destaquen la remodelació del mercat de Santa Caterina (1997-2004) i el gratacel de la nova seu de Gas Natural (1999-2006).
Una altra figura relacionada amb Enric Miralles, i que mereix una menció especial, és Carme Pinós i Desplat. Després d’haver realitzat un dels projectes més emblemàtics i més premiats internacionalment en el període en què va ser sòcia d’Enric Miralles (1982-1991), el cementiri d’Igualada (1985-1994), ha seguit la seva carrera professional construint obres a Catalunya i a l’estranger, especialment a Mèxic, on destaca la premiada Torre Cube (Guadalajara, 2002-2005).
Més enllà de la figura d’Enric Miralles i de l’escola que ha creat, la influència internacional de l’arquitectura catalana es pot repassar seguint les diverses generacions d’arquitectes. En primer lloc, cal fer esment de l’obra construïda a Itàlia i a l’Argentina per l’estudi MBM arquitectes, dirigit per Josep Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay; i les obres als Estats Units, al nord d’Àfrica i a la Xina de Ricard Bofill, arquitecte català que es va convertir en mediàtic als anys vuitanta i que continua construint a l’estranger. Alfred Arribas, de la mateixa generació que Enric Miralles, també té nombroses obres realitzades fora de Catalunya, especialment al Japó i a Alemanya.
Dels membres de l’anomenada Escola de Barcelona, els més reconeguts internacionalment són Elies Torres i Tur i Josep Antoni Martínez i Lapeña, que tenen obra al Japó. I un cas especial és el d’Alfons Soldevila i Barbosa, que té premis en concursos internacionals, sovint dóna cursos a l’estranger i és un eminent experimentador i inventor.
Després de la vigència de l’Escola de Barcelona, ha aparegut una generació més individualista formada per arquitectes com Josep Llinàs i Carmona, el qual, tot i que només té obra construïda a Catalunya, ha publicat un monogràfic a la prestigiosa revista internacional «El Croquis». Durant el mes de setembre del 2006, Carles Ferrater i Lambarri i el seu equip van presentar l’exposició monogràfica Synchronizing Geometry a l’S.R. Crown Hall de l’Illinois Institute of Technology de Xicago, comissariada per l’arquitecte Iker Gil (MAS + Studio) i patrocinada per Donna Robertson, del College of Architecture, Illinois Institute of Technology. Finalment, cal destacar Josep Lluís Mateo-MAP Arquitectes, que té projecció a l’exterior per la quantitat d’obres construïdes en països com Holanda, Alemanya, Àustria i França.
Un dels tests més recents per a l’arquitectura catalana, especialment per a les figures amb més presència internacional, ha estat l’exposició On-Site: New architecture in Spain, que va tenir lloc del febrer al maig del 2006 al MOMA de Nova York, amb Terence Riley com a comissari. La presència d’EMBT era indiscutible, entre altres noms de l’arquitectura recent a Es-panya. Entre els arquitectes catalans exposats n’hi havia de consagrats, com Elies Torres i Josep Antoni Martínez i Lapeña, amb les seves escales construïdes a Toledo (2000); Carles Ferrater i Lucía Ferrater, amb el projecte del Centre de Serveis Socials del Fort Pius, a Barcelona (2003); i Josep Lluís Mateo, amb un projecte per a una torre d’habitatges a València, no realitzada. En representació de les noves generacions d’arquitectes catalans hi havia exposada la Casa Horitzó, construïda a la vall de Bianya (2000-2006), de RCR (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta), tot i que ja són molt coneguts arreu per obres publicades i per diverses exposicions a l’estranger. Els olotins de RCR representen, juntament amb Enric Miralles i Carles Ferrater, els equips catalans més emergents i més presents a les revistes estrangeres, amb una monografia especial publicada per l’editorial Gustavo Gili. L’altre equip català jove exposat al MoMA va ser el format per Manel Bailo i Rosa Rull, amb el projecte de la Façana-Escala-Paisatge de l’Ajuntament de Manresa (2004).
També s’han de tenir en compte els arquitectes catalans que tenen repercussió exterior a Europa pels seus projectes a escala urbana, com Joan Busquets, Manuel de Solà-Morales i Daniel Freixas, entre altres. En el camp de l’urbanisme destaquen dues teòriques, Maria Rubert de Ventós i Zaida Muxí, tal com va demostrar l’exposició España (f.) Nosotras. Las ciudades, encarregada a Manuel Blanco per a la X Biennal d’Arquitectura de Venècia, celebrada l’any 2006. En aquesta exposició es va reconèixer el treball de la majoria de les dones arquitectes aquí esmentades.
En l’àmbit territorial, cal destacar el prestigi del paisatgisme català, amb noms com Imma Jansana, Bet Figueras, Teresa Galí-Izard, Isabel Bennasar o Beth Galí, autores de magnífics espais públics. De les generacions de joves arquitectes paisatgistes, cal destacar una parella catalanofrancesa, Michèle Orliac i Miquel Batlle, que tenen obres realitzades a França i que han estat premiats diverses vegades a les biennals europees de paisatge que es realitzen a Barcelona.
Finalment, cal remarcar la feina mediàticament invisible, però no per això menys important, dels arquitectes catalans que dediquen la seva professió a projectes solidaris en països en via de desenvolupament, encapçalats per l’organització Arquitectes sense Fronteres, i que, a través dels projectes de cooperació, treballen en països com Cuba, Nicaragua, Mèxic, Costa d’Ivori, Equador o Nepal, entre altres, i construeixen escoles, centres de salut i cases d’acollida, rehabiliten habitatges i edificis patrimonials, i fan infraestructures bàsiques.