Usos lingüístics de la població catalana. 2003.
El 1997 es promulgà la reforma de la Llei de normalització lingüística de Catalunya, que entrà en vigor l’any següent amb el nom de Llei de política lingüística. Impulsada per Convergència i Unió (CiU) i consensuada amb els principals partits de l’arc parlamentari català, aquesta llei, ultra confirmar la posició preferent del català dins les institucions autonòmiques, els mitjans de comunicació de titularitat autonòmica i els primers trams del sistema educatiu, pretenia estendre la presència de la llengua en àmbits de la vida civil on a penes hi era, com les notaries i els registres públics, les indústries culturals, i els mitjans de comunicació. La reforma es proposà a causa de l’escassa penetració de la llengua en aquests àmbits malgrat el temps transcorregut des de l’entrada en vigor de la Llei de normalització. Així, el 1996, el total de la premsa en català es mantenia en poc més del 12% del total de la premsa editada a Catalunya, mentre que la televisió pública en català arribava a un 27% i aconseguia amb dificultat una presència simbòlica dins el creixent espai de la TV privada. Les xifres del cinema encara eren més dramàtiques, amb un 1,4% d’espectadors de cinema en català el 1998, any en què el Govern va proposar quotes de doblatge, mentre les vendes de vídeo en català arribaven a la minsa quantitat de 155 000 unitats el 1997, tot i doblar les xifres de l’any anterior.
Convé retenir les dades anteriors per a valorar la reacció que va provocar la simple proposta de reforma, filtrada a l’opinió pública després que CiU intentés consensuar l’avantprojecte amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el novembre del 1993. En realitat, aquesta fou una reacció estratègica de grups anticatalans que venien covant la revolta lingüística, en molts casos des d’abans de la primera Llei de normalització, és a dir, gairebé des de l’inici del primer Govern de la Generalitat elegit per les urnes (Manifest dels 2 300). Aquests grups ja havien agitat el fantasma de la persecució del castellà el 1981, just després del fallit cop d’Estat, que va frenar en sec el desenvolupament autonòmic, i ho feren de nou arran dels decrets d’educació del 1992, que disposaven que el català fos la llengua vehicular ordinària en l’educació infantil, primària i secundària, tot i garantint el dret dels pares a sol·licitar ensenyament en castellà, i assegurant, en tot cas, l’aprenentatge d’aquesta llengua. Seria fals, doncs, afirmar que la Llei del 1997 donà peu a l’agitació contra el català, perquè aquesta començà amb la democràcia. Tanmateix, aquest any es pot considerar una divisòria d’aigües, en el sentit que l’anticatalanisme prengué embranzida amb l’homologació democràtica del Partit Popular (PP) i l’encetament d’un relleu per part de l’esquerra en la recerca de la ruptura del consens lingüístic amb què s’havia iniciat la democràcia. Un any abans, el Partit Popular arribà al poder i restablí un grapat de valors franquistes a la interpretació de la Constitució i de l’Estatut, que ja es venia llegint restrictivament des de la Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA) socialista. El que representava el PP des del punt de vista lingüístic quedà palès la mateixa nit de les eleccions, quan les joventuts del partit cridaven al carrer de Gènova de Madrid davant la persona que havia de fer possible el primer Govern d’aquesta formació, «Pujol, enano, habla castellano!». Feia uns quants anys que el Partit Popular mantenia a Catalunya una estratègia de ruptura social alenada per Alejo Vidal-Quadras, president d’una societat anomenada Fundación Concordia, que el 1998 es reconstituí en un grup de pressió amb el nom de Convivència Cívica Catalana. Sota aquest nom s’hi aixoplugaven un ventall de microorganitzacions com la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano (CADECA), l’Asociación de Profesores por el Bilingüismo, Acción Cultural Miguel de Cervantes, i l’Asociación por la Tolerancia, totes compromeses amb l’hegemonia del castellà en nom d’una paradoxal idea de la pluralitat cultural. L’estratègia de Vidal-Quadras obeïa a l’expectativa de capitalitzar el vot d’amplis sectors espanyols que normalment s’abstenien a les eleccions autonòmiques, i que tant el PP com el PSC havien intentat motivar en diverses ocasions incitant la discòrdia lingüística. Amb aquesta estratègia, el vidalquadrisme va aconseguir falcar els resultats electorals, fins aleshores molt prims, del seu partit, però no va assolir l’objectiu de l’agitació. Al punt culminant de les seves campanyes, les enquestes indicaven que el 92% dels castellanoparlants del Principat no se sentien lingüísticament discriminats. Això, però, no era necessàriament una bona notícia, ja que resumia molt bé la situació d’una part molt considerable de la població que vivia dins una esfera cultural impermeable a la catalanitat. Impertorbable davant el fet català, aquesta població no podia sentir-se discriminada davant la llengua del país perquè en prescindia sobiranament. Vidal-Quadras ho sabia. No es tractava tant de garantir uns drets als castellanoparlants —que els tenien garantits, com demostrava una enquesta darrere l’altra— com de crear un corrent d’opinió favorable als interessos del seu partit. I amb aquesta intenció es desfermà una campanya truculenta a la premsa de Madrid parlant de dictadura lingüística per part de la Generalitat i fins de genocidi cultural, la víctima del qual era, paradoxalment, la llengua de l’Estat. El pretext el fornia el sistema d’educació integrat, que xocava amb la pretensió d’una minoria molt minsa de pares d’alumnes (molts dels quals personal destinat transitòriament a Catalunya) de mantenir la segregació per idioma i, per tant, l’exempció de l’aprenentatge del català per als seus fills.
El vidalquadrisme fou desactivat pel pacte del Majèstic, que garantia el suport de CiU al Govern del PP. Amb aquest pacte, Jordi Pujol va frenar en sec la campanya anticatalana de la premsa de Madrid. L’aturada de la maquinària ideològica era un senyal inconfusible que la campanya obeïa a interessos aliens a la realitat lingüística. Tot i així, no cessaren les activitats dels grupuscles anticatalans del Principat, que davant la nova situació apostaren per la transversalitat dins l’eix espanyolista. Així, mentre la Coordinadora de Afectados en Defensa del Castellano havia estat impulsada per l’advocat ultradretà Esteban Gómez Rovira, ara el lideratge passava als socialistes Paloma León, persona de residència molt recent a Catalunya, i Julio Villacorta, membre del consell nacional del PSC. L’esquerranisme prenia un paper important en la campanya contra el català, tot i que en certs casos hi hagués un obvi continuisme entre aquest esquerranisme i el falangisme pairal. La floració d’aquests grups a mitjan anys noranta indicava que, en aquesta dècada, s’havia produït un esllavissament de terres ideològic. Mentre que en els primers anys de la democràcia la identitat catalana, i, per tant, el català, gaudien de gran prestigi, amb un 77% de la població que es definia com a catalana l’any 1989 i un 8,3% que declarava una doble identitat catalana i espanyola, l’any 1993 les enquestes mostraven un canvi d’identificació etnolingüística, amb un 20% de la població barcelonina enquestada que es considerava catalana i també alguna cosa més. Apareixia una tendència desidentificadora en persones que es definien com a «ciutadà del món», com a «barceloní», i fins i tot com a «català, però no fanàtic». La catalanitat perdia prestigi, i aquest canvi enfortia l’estratègia dels qui no havien deixat mai de presentar les reivindicacions catalanes com a excessives.
Cartell de la campanya «Dóna corda al català».
Generalitat de Catalunya
La mateixa lògica de la contesa política, que a Catalunya enfrontava CiU amb els socialistes, féu que aquests darrers arraconessin la tradició catalanista (el pallachisme) en favor del corrent espanyolista de la federació del PSOE. Així, a partir dels Jocs Olímpics, que ja foren camp de batalla per la representació del país a través dels símbols, es normalitzà la falsa oposició entre allò local i allò universal, i es va promoure l’abaltiment de la consciència dels drets propis en nom d’una multiculturalitat que marginava la cultura autòctona. D’aquesta situació en sorgí el concepte parany del bilingüisme, que quallà als anys noranta com a cavall de Troia de la militància castellanista. Sota el concepte de bilingüisme, els membres de les plataformes de defensa del castellà no entenen la capacitat d’una persona de valer-se de qualsevol de les dues llengües per a funcions socials o intel·lectuals comparables. Tot i insistir que els territoris no tenen drets lingüístics, i que de drets només en tenen les persones, aquestes plataformes no solen adreçar el requeriment del bilingüisme als individus, cosa que els portaria a defensar la immersió lingüística a l’escola. Més aviat per bilingüisme entenen l’oficialització de la diglòssia, tal com existia sota la dictadura, situació que, en cas de cristal·litzar, permetria mantenir la supremacia del castellà en tota situació comunicativa. Entès d’aquesta manera, el bilingüisme és un concepte eminentment negatiu, en tant que s’esgrimeix no com un compromís de l’Estat per a garantir la paritat idiomàtica, com ho fan els estats oficialment bilingües, sinó per a garantir el dret a desconèixer el català d’una massa molt àmplia de la població de Catalunya.
Com a colofó en l’ofensiva contra la normalització del català, començà a qüestionar-se el principi estatutari de la llengua pròpia, i a circular, cada cop més intensament, la idea d’un bilingüisme històric. Els responsables d’aquesta opinió obvien que les classes populars es mantingueren majoritàriament catalanoparlants fins als anys trenta del segle passat, i que abans d’aquesta data, la castellanització afectava una capa molt prima de la ciutadania, fins que la Guerra Civil i la dictadura trasbalsaren l’estructura sociològica del país.
Un pas decisiu en la projecció mediàtica d’aquestes posicions el donà el Foro Babel. Aquest col·lectiu castellanista es presentà en societat el 29 d’abril de 1997 amb un manifest en defensa del bilingüisme, la intenció immediata del qual era bloquejar la reforma de la Llei de política lingüística que es debatia al Parlament. En el seu manifest antiintervencionista, el Foro Babel no feia esment de les nombroses normes estatals que garanteixen no sols l’obligatorietat sinó també l’hegemonia del castellà, i els signataris emmudiren quan, un any més tard, l’ara senador Vidal-Quadras va intentar promoure una campanya de normalització del castellà a Catalunya. I van tornar a emmudir al final del 2006, quan el Govern de l’Estat impulsà un decret per a augmentar les hores de castellà a l’escola primària. De fet, el seu mutisme ha estat total davant les represàlies laborals i les agressions policials i judicials que els darrers anys han afectat persones pel fet de parlar en català. Com també han restat impàvids davant els atacs mediàtics, sovint molt grollers, contra l’ús del català, quan no han estat ells mateixos qui els han atiat. Tot i així, el Foro Babel sempre reivindicà el laissez faire en matèria lingüística, i en definitiva apostava, si més no públicament, per deixar que el mercat decidís la qüestió de la llengua.
El seu era un liberalisme d’oportunitat, fundat en la percepció que el català, sense una política de redreçament, que era justament allò que el Foro impugnava, perdia terreny en un mercat fortament intervingut per l’Estat. El següent pas portava de la hipocresia al cinisme, i alguns dels signataris el van fer. Així nasqué, ja en el nou segle, Ciutadans de Catalunya, un partit que, en un context diferent i amb una retòrica posada al dia, recorda posicions defensades els anys trenta per Falange Espanyola. Com en el cas de les plataformes castellanistes, amb les quals té nombroses coincidències, Ciutadans es declara transversal en l’eix ideològic, sempre des de posicions pregonament espanyolistes. La formació d’un partit polític basat en la radicalització dels partits unitaristes s’anava covant des de mitjan anys noranta. Preguntat per Eduard Voltas sobre els grups de defensa del castellà, Carlos Trías responia aleshores: «En aquests ambients es debaten en un problema tàctic, millor dit, estratègic, sobre si l’accés a la representació l’intentaran aconseguir a través dels partits d’esquerra existents o bé amb la creació d’una nova formació inequívocament i combativament centrada en la idea de ciutadania contra la idea de nacionalitat. L’única forma d’articular aquest país és basant-se en un país de ciutadans, on els problemes nacionals, és a dir, lingüístics i culturals, quedin en un segon pla. Aquesta seria l’única forma de crear una gran unitat de l’esquerra.» En la mesura en què Trías anticipava el projecte de Ciutadans, la proposta era d’una clamorosa insinceritat. Cal observar, en primer lloc, que la proposta de desnacionalització afectava exclusivament Catalunya (Espanya en quedava al marge), mentre que els problemes nacionals que suposadament havien de passar a segon pla eren precisament els que obsedien els ambients descrits per Trías, aquells que amb el temps constituirien el planter de vots de Ciutadans.
No s’ha de passar per alt que als anys noranta, i especialment el començament del segle XXI, han estat una època d’immigració molt intensa. Els contingents de població vinguda d’arreu del món representen una onada tan poderosa com la dels anys seixanta, quan Catalunya doblà la seva població i s’enfrontà al problema de l’assimilació lingüística dels nouvinguts. Aquesta darrera immigració, però, cau sobre una base demogràfica amb una consciència de catalanitat molt més precària que la dels anys seixanta. Per tant, la incorporació cultural es fa molt més difícil, i l’hegemonia del castellà en surt reforçada per la tendència a socialitzar els nouvinguts en la llengua de l’Estat, capgirant l’equilibri de dues dècades enrere.
A partir del 2003 la inflexió política en el Govern de la Generalitat inaugurà el declivi del catalanisme, comprovable en els mitjans de titularitat pública. Veus qualificades advertiren que el català entrava en una fase de descomposició irreversible, amb una pèrdua notable de presència social i un empobriment fonètic, de vocabulari i de sintaxi, que comportava una simplificació dels mitjans d’expressió i una fagocitació creixent per part del castellà, del qual esdevenia dialecte. La societat civil, sobre la qual s’havia bastit la força del catalanisme des del segle XIX, no reaccionava davant invasions competencials contràries al model d’educació català, alhora que els abusos contra catalanoparlants tornaven a ser freqüents. Havia passat l’hora de la comprensió de la realitat nacional catalana, i s’encetava una nova etapa d’intolerància que posava a prova la voluntat del catalanisme. El fracàs de l’Estatut, especialment en referència a l’obligatorietat de conèixer el català, clau de volta del bilingüisme, deixava la societat civil sense cobertura davant l’embranzida que prenia l’assimilacionisme hispànic. L’estratègia de fracturar la societat catalana, dividint-la en dos fronts idiomàtics, tornava a perfilar-se com a recurs electoral i com a mètode d’anorreament de la convivència. Des de la Generalitat es responia comminant el país a despolititzar la llengua. La classe política semblava ignorar la dimensió de l’enfonsament idiomàtic, recomanava mirar al futur, que tanmateix no s’atrevia a definir, i deixava que el país es dissolgués dins el vague concepte d’allò social.