El canvi de segle va ser escenari de profundes innovacions en les tecnologies per a la comunicació interpersonal i en els mitjans de comunicació. Internet i la telefonia mòbil, nascudes unes dècades abans, però implantades comercialment a partir de mitjan dècada dels noranta, es van convertir aviat en eines per a enfortir i estendre les xarxes de relacions socials, en nous canals de distribució de notícies i en espais virtuals per a accedir a múltiples serveis des de qualsevol lloc i a qualsevol hora.
Les característiques socials, polítiques i culturals dels Països Catalans han dotat de particularitats rellevants l’evolució de l’ús d’Internet en aquesta àrea. La implantació no és encara universal, però els internautes són molt actius i han creat una presència de continguts en català molt notable si es compara amb la d’altres cultures de demografia similar. L’arrelament local de la implantació d’Internet els primers anys i la creació del domini.cat el 2005 són factors clau que permeten afirmar que a Internet existeix un espai virtual català, creat pels enllaços mutus entre webs dels Països Catalans i delimitat per criteris lingüístics i culturals més que polítics o administratius.
Des del punt de vista quantitatiu, com a la resta dels països mediterranis de la Unió Europea, la implantació d’Internet és modesta: una mitjana del 42% de la població s’hi connectava cada setmana el 2006, segons dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE). Al nord d’Europa, el Japó, Corea i els Estats Units la xifra estava per sobre del 70%. Manuel Castells i Imma Tubella, en un estudi de l’INE i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), apuntaven com a hipòtesi de la baixa penetració d’Internet a Catalunya la intensitat de la vida al carrer. Internet ha reforçat els vincles i hàbits socials preexistents, no els ha substituït. Tot i això, hi ha un factor generacional innegable: entre els menors de 24 anys l’ús setmanal pujava al 75% i les llars amb fills tenien connexió a Internet per davant de les unipersonals o bipersonals. Territorialment, l’accés a Internet ha tendit a equilibrar-se entre els entorns rurals i urbans. Malgrat això, el País Valencià ha tingut sempre un volum d’usuaris d’Internet menor que Catalunya i les Balears (37% enfront del 48% el 2006), i no existeixen dades específiques de la Franja de Ponent, la Catalunya del Nord o l’Alguer.
Si bé les polítiques públiques no n’han aconseguit l’adopció universal, Internet ja forma part de la vida quotidiana de milions de catalans. La majoria dels internautes utilitzen la xarxa per a comunicar-se per correu electrònic (77% el 2006), tot i que la missatgeria instantània és l’ús que més ha crescut des del 2000 (fins al 33%). Els altres usos més populars han estat, de forma força constant, la cerca d’informació pràctica (80%), el consum de notícies (56%) i el consum d’oci (47%). Només un 30% dels catalans ha comprat productes i serveis per Internet i un 8% ha estudiat a distància.
Vicent Partal va qualificar la presència catalana a Internet com “un cas d’èxit”. El 2005 Google tenia indexades més de 7 milions de pàgines escrites en català, la vint-i-setena llengua a la xarxa, amb una proporció de pàgines per parlant molt superior a la del castellà. Llengües com el finès o el danès, amb un nombre de parlants similar al català, ocupaven els llocs catorze i setze en una llista encapçalada per l’anglès, el francès i l’alemany. L’activisme ciutadà ha estat en bona part responsable d’aquesta capacitat productiva: xarxes ciutadanes, pàgines personals i institucionals, i, més recentment, els blocs han fet que la vitalitat social catalana estigui reflectida a Internet. En el directori de webs mantingut per voluntaris Dmoz.org, el català era la desena llengua amb més llocs indexats el 2006.
Les primeres iniciatives per a la implantació d’Internet, especialment a Catalunya, van ser d’àmbit local: petites empreses de telecomunicacions, ajuntaments i, sobretot, xarxes ciutadanes. Això va convertir en natural per als internautes accedir a serveis i continguts en català i expressar-se en la seva llengua a la xarxa. Tinet és una de les poques xarxes ciutadanes que segueix activa a la primera dècada del 2000 després que les empreses de telecomunicacions de l’Estat van desbancar les iniciatives locals amb la tarifa plana i l’ADSL. Malgrat això, la senzillesa i el baix cost de publicar a Internet en comparació dels mitjans tradicionals i l’abast global de la xarxa, van facilitar la creació de serveis i xarxes d’usuaris pancatalans, quelcom difícil de trobar en la premsa o els mitjans audiovisuals, principalment dirigits a un dels territoris dels Països Catalans. VilaWeb, directori, comunitat virtual i diari d’informació d’actualitat n’és un dels millors exemples.
Molts projectes han treballat per facilitar la consolidació del català a la xarxa. Destaca l’esforç per a la traducció de programari de Softcatalà i les eines de traducció automàtica de webs d’Internostrum (Universitat d’Alacant) i la Generalitat de Catalunya. L’aprovació del domini cat confirmada al final del 2005 per la Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN), l’organisme internacional que gestiona les adreces d’Internet, va suposar la culminació simbòlica d’aquests esforços. Novament, va ser la societat civil la que va liderar la sol·licitud del domini .cat. Mentre el domini territorial .ct segueix essent difícil d’aconseguir per la manca d’un estat que l’empari, el .cat és un domini de caràcter lingüístic i cultural, el primer al món amb aquestes característiques. Durant el primer any de funcionament es van activar més de 20 000 dominis .cat.
Tot i que el català té una presència molt important a Internet, aquesta no és homogènia en tots els àmbits de la societat. El baròmetre del català elaborat per l’associació catalana d’administradors de webs, Webmàsters Independents en Català de Cultura i d’Àmbits Cívics (WICCAC), indica un creixement lent però sostingut dels webs en català, però mentre que en els sectors culturals i cívics la presència s’acosta al 100%, en el món del comerç hi ha sectors en què no arriba al 30%. La situació és millor a Catalunya que a la resta de territoris.
Aquest desequilibri territorial també es dona en els mitjans de comunicació. L’oferta informativa en català a Internet és més nombrosa i variada a Catalunya. El portal de la Institució Cultural de la Franja de Ponent fa la funció de mitjà de comunicació en català en el seu territori. L’audiència la concentren les versions digitals dels diaris barcelonins i els webs de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, i només un mitjà purament digital —VilaWeb— amb més de 250 000 usuaris mensuals. Un grup d’investigadors liderat per Ramón Salaverría Aliaga va trobar un total de 133 webs informatius en català el 2003. A Catalunya, segons un cens elaborat per l’autor d’aquest article, el 70% dels webs que seguien l’actualitat eren comarcals o locals.
Els diaris barcelonins van ser els pioners en l’ús d’Internet entre els mitjans de comunicació catalans, traspassant a la xarxa els textos de les seves edicions de paper. Com a tot el món, l’entrada dels mitjans a Internet va ser defensiva i reproduïa les rutines de treball del periodisme tradicional. Els mitjans audiovisuals van tardar més a incorporar-s’hi pel fet de no sentir tan directament la competència d’Internet. La crisi econòmica de les empreses digitals al principi dels anys 2000 per culpa de l’especulació borsària va refredar la inversió en els webs informatius i fins el 2004 el sector no va començar a recuperar-se.
La consolidació internacional de la inversió publicitària a Internet, el creixement sostingut de les audiències i els ajuts de la Generalitat de Catalunya a projectes d’innovació van animar els mitjans digitals a renovar els seus webs i incorporar les tendències globals: continguts audiovisuals i adaptats per a mòbils i espais per a la participació de l’audiència. Internet s’ha convertit en referent com a espai per a la informació d’última hora i la cerca d’informació d’hemeroteca. El comentari i l’anàlisi polítics també tenen un paper molt rellevant, amb una pluralitat superior a la dels mitjans tradicionals. Tot i això, excepte alguns projectes d’abast nacional consolidats, el sector dels mitjans digitals és empresarialment fràgil, sobretot en l’àmbit local.