La consolidació dels serials en català. Panoràmica i balanç

El 10 de gener de 1994 Televisió de Catalunya (TVC) va estrenar Poble nou, i el seu èxit marcà el naixement d’un nou gènere de producció pròpia, el serial televisiu, que s’ha consolidat com el producte estrella de la ficció catalana. Estructurat en capítols de trenta minuts, programats a la franja de sobretaula en dos blocs, i destinat a un públic ampli i familiar, no estrictament femení, el serial català marca un punt d’inflexió tant en la programació com en la producció de ficció pròpia de la televisió autonòmica.

D’acord amb la voluntat de restablir la funció de vincle social i de reviure, recuperar i mantenir l’imaginari simbòlic i els referents col·lectius propis de la cultura catalana, el serial televisiu català ha connectat amb les sensibilitats i els gustos de l’audiència gràcies a la seva capacitat d’explicar històries que recorden la vida quotidiana dels espectadors. Parla de catalans i per a catalans des de la proximitat espacial i temporal en què s’ambienta, els barris i els pobles de la Catalunya actual, però sobretot des de la proximitat cultural dels referents propis de la societat catalana dels quals participa. Així, els deu anys d’èxit, perllongat per Nissaga de poder (1996-98), Laberint d’ombres (1998-2000) i l’encara avui obert El cor de la ciutat (2000-), juntament amb noves apostes com Ventdelplà (2005-), converteixen el serial en un dels elements importants de la identitat catalana i la construcció nacional a través dels nous mitjans de comunicació.

Les claus de l’èxit es troben en les seves característiques distintives. Així, la forta empremta de l’origen literari i teatral dels autors dels textos ha actuat no solament com a garantia de qualitat, sinó també d’acceptació dels serials per un públic que ha valorat el treball dels guions i l’imaginari simbòlic. Així mateix, la construcció complexa d’uns personatges de tipus mimètic, dotats d’una dimensió psicològica capaç de generar empatia i realçats per la qualitat interpretativa d’uns actors provinents del teatre català —signe evident de prestigi—, ha refermat els vincles emocionals amb els espectadors, essencials en un format de llarg recorregut, i ha fet possible un inusual reconeixement públic d’aquest nou star-system televisiu. Per últim, el tractament de temes d’actualitat a partir de situacions de la vida quotidiana, descrites en un to costumista i amb un alt grau de versemblança, ha fet sovint de les sèries un fòrum ideal per al debat social sobre qüestions d’interès públic.

La dècada 1997-2007 també ha estat la de l’evolució del serial català, que s’ha definit, entre les característiques pròpies del gènere, pel caràcter melodramàtic i els trets distintius que li confereix el seu context de producció i recepció: una actitud més valenta respecte els temes d’actualitat que aborda, en tant que és un relat modern de la societat catalana; una arrelada permeabilitat de la producció vers la seva audiència a través d’una estructura serial oberta des de l’inici; o iniciatives de la cadena adreçades a potenciar la intertextualitat, que possibilita l’adaptació del mitjà televisiu al context multimèdia que obre el nou mil·lenni.

Pel que fa a la funció de narrador social, cal replantejar-se la visió compartida inicialment pels encara avui escassos investigadors del serial català de com aquest presentava una societat normalitzada, amb una autonomia i autosuficiència ideals, homogènia lingüísticament, multicultural, plural, progressista, laica i aparentment apolítica. Respectant fets com el de donar a conèixer una Catalunya plural i progressista, els serials catalans han anat evolucionant vers una representació menys idealitzada i, en certa manera, més compromesa de la societat catalana.

Només revisant El cor de la ciutat, es pot comprovar com s’ha passat del bilingüisme passiu de personatges immigrants estrangers a la representació de personatges castellanoparlants que entenen el català però que no el parlen. Aquesta representació més fidedigna de la realitat lingüística a Catalunya pot ser llegida des de la voluntat d’ampliar la base de sustentació de la cultura catalana amb la integració de nous públics potencials de la televisió autonòmica en els seus relats de ficció; en la mateixa línia, es treballen iniciatives d’immersió lingüística i cultural lligades al rol de normalització assumit per TVC, com la darrera prestació en proves de la TDT per a subtitular El cor de la ciutat en castellà i àrab.

No es pot oblidar que el serial també ha tractat la integració dels col·lectius de nous immigrants a través de diversos personatges, tot mostrant els conflictes de discriminació per raons de raça o religió en l’àmbit laboral, en el lloguer de pisos o en la participació en les activitats de la comunitat, però també donant possibles formes d’integració basades en la tolerància, el coneixement i el respecte mutu de la diversitat cultural. I aquesta actitud oberta s’ha estès també a la religió, on s’ha trencat la barrera del laïcisme amb l’aparició de personatges catòlics practicants i no practicants, de sectes, de testimonis de Jehovà o de musulmans.

De la mateixa manera, s’ha qüestionat fermament la ja de per si discutible condició de narració apolítica del serial. Si bé no s’aborden conflictes des de l’àmbit polític, sí que es representen, i no sempre de manera idealitzada, institucions jurídiques, policials o socials, i fins i tot es fan incursions, si més no, en to còmic, sobre l’Estatut o altres qüestions polítiques.

Allò més rellevant, però, és el fet que, en el decurs del seu llarg recorregut, el serial català ha optat per potenciar el tractament de temes d’actualitat, sovint polèmics perquè no gaudeixen de consens socials o, fins i tot, perquè posen en evidència buits legals o d’actuació politicosocial encara no resolts. L’eutanàsia, l’acceptació de nous models familiars, l’assetjament escolar, el maltractament infantil o la violència de gènere, les dificultats d’accés a l’habitatge que tenen els joves, i també els pensionistes, o la precarietat laboral són temes que en tractar-los ha col·laborat a fer més visibles en el debat públic dels darrers anys.

Vinculada a aquesta permeabilitat respecte el context sociocultural on té lloc, es troba la seva definició com a estructura oberta, assentada des de Nissaga de poder. El serial català no es produeix amb una data de tancament predeterminada per l’argument o altres previsions del cana, sinó que aquesta es deixa oberta depenent del seguiment de l’audiència i de la inspiració dels guionistes. Els gairebé 200 capítols dels primers serials es van duplicar àmpliament a Nissaga de poder i Laberint d’ombres, fins a arribar a El cor de la ciutat, que el juliol del 2007 tancà la setena temporada amb el final en suspens del capítol 1 423.

Aquesta estructura oberta implica un cert grau d’improvisació en el desenvolupament dramàtic pel fet d’estar subjecte als canvis marcats per les reaccions de l’audiència. En aquest sentit, els fòrums virtuals en el web de TVC, que van arrencar espontàniament amb Nissaga de poder, s’han consolidat com a espais d’intertextualitat, on els espectadors opinen i comparteixen experiències. La mateixa televisió renova constantment els web dels serials amb fòrums, possibilitats d’escriure guions, concursos, resums dels capítols, entrevistes, xats i diaris personals dels personatges o l’explotació dels nous usos de la telefonia mòbil per a facilitar informació exclusiva o establir vincles virtuals amb els personatges a través de missatges SMS.

La sinergia entre televisió i noves tecnologies s’afegeix a les estratègies programàtiques destinades a la fidelització de l’audiència, com ara la constant autoreferencialitat dels continguts a través dels diferents programes. En el cas del serial, se n’ha aconseguit passar l’audiència als programes de tarda a través d’espais de tertúlia sobre la trama o de fer entrevistes als seus protagonistes.

Per últim, cal tenir present que la flexibilitat en el desenvolupament de les històries respon també a una dinàmica de treball depurada i agilitzada a través de l’experiència acumulada per l’equip productiu. Això suposa, també, nous reptes creatius per a la televisió catalana, que es veu obligada a renovar i formar nous guionistes. Malgrat tot, el Departament de Dramàtics de TVC continua essent un punt de referència obligat per a la indústria audiovisual de l’Estat espanyol, igual que la productora fundada per Josep Maria Benet i Jornet i altres figures cabdals dels èxits dels serials catalans, Diagonal TV. A ells corresponen títols emblemàtics de la ficció catalana com Temps de silenci o la darrera aposta, pionera a l’Estat, d’un serial de prime time nocturn amb dues emissions setmanals consecutives, Ventdelplà (2005). L’èxit d’aquesta sèrie, ambientat en un context rural i protagonitzat per l’actriu estrella de Nissaga de poder, Emma Vilarasau, i que ha superat el 25% de quota de pantalla, ha fet que s’allargui fins a una quarta temporada, invertint més recursos i arriscant en nous projectes de recanvi, com ara Mar de fons. A més, ha significat l’obertura d’una escletxa en la franja de programació de més audiència, ja apuntada pels resultats de les emissions dels capítols de final de temporada dels serials de tarda presentats en prime-time nocturn que, any rere any, s’han situat entre les quinze emissions més vistes del canal. Els 2 239 000 espectadors del polèmic final de Nissaga de poder o els més d’1 500 000 que van descobrir qui era el violador de Sant Andreu en l’especial d’El cor de la ciutat, posen en relleu el poder de convocatòria dels serials i del valor afegit de reforçament dels vincles d’identitat amb la cadena a través d’aquests moments de congregació d’espectadors, personatges-actors i tertulians dels programes especials al Teatre Nacional de Catalunya.

Justament és l’èxit continuat d’audiència el que ha consolidat el serial com l’estendard de la producció pròpia catalana. La seva quota de pantalla mitjana mai no ha estat inferior a les expectatives del canal (20-25%): del més discret 32,6% de Laberint d’ombres al 36,7% de Nissaga de poder, fins a superar el 40% amb la tercera temporada d’El cor de la ciutat. I malgrat que la renovació d’El cor de la ciutat durant la sisena temporada va suposar una davallada de l’audiència fins al 27,2% de share, el serial televisiu català està lluny de tancar un cicle de vida. Ben al contrari, conscient de les dificultats que comporta l’augment del nombre de capítols en els resultats d’audiència i el voler innovar en un context televisiu complex en què l’oferta de ficció es diversifica i es fragmenta l’audiència, el serial afronta aquests nous reptes avalat per més de deu anys com a líder d’audiència en la franja horària de sobretaula, i revitalitzat per l’èxit de nous projectes com Ventdelplà.