L’oci en una societat de masses

El context

"Ha arribat el moment en què els homes no faran allò que les màquines poden fer."
Karl Marx

Usos del temps.

El 1983 l’escriptor Lluís Racionero va obtenir el XI premi Anagrama d’assaig amb un llibre que esdevingué un autèntic best-seller. Del paro al ocio. La reflexió de l’autor —conegut llavors per les seves obres sobre urbanisme i filosofies de l’underground— arribava en el moment oportú: aprofitant l’augment galopant de l’atur, que al principi dels vuitanta havia assolit taxes espectaculars, i reprenent les reflexions postmarxistes entorn la fi del treball d’André Gorz (Adéu al proletariat, 1982), Racionero criticava les bases tecnològiques de l’industrialisme i anunciava l’emergència de la societat del lleure, sorgida de les runes del capitalisme madur, a partir de la conversió de l’atur estructural en oci creatiu. Així com la moderna societat industrial nasqué estretament vinculada a l’ètica puritana (segons la clàssica anàlisi de Max Weber), el sorgiment de la societat postindustrial hauria d’anar acompanyada d’una segona revolució moral, encapçalada per una nova classe ociosa que nasqués amb la cultura de masses i la societat de consum.

Acudint als orígens etimològics del terme «oci» en la Grècia clàssica, com a activitat dels ciutadans lliures que els diferenciava dels esclaus, i contraposant-lo al concepte de «negoci» (literalment, ‘negació de l’oci’) que sorgí a la Roma antiga amb relació al comerç, l’autor planteja que els avenços tecnològics avui permeten reconstruir una autèntica civilització del lleure sense necessitat de recórrer als esclaus, ja que les màquines poden fer la seva feina. Així com els puritans del nord protagonitzaren la revolució industrial basada en les idees de progrés i producció, la revolució postindustrial del lleure pot tenir com a protagonistes els mediterranis que han inventat l’oci creatiu. I mentre en l’era industrial, segons exposava Thorstein Bunde Veblen a Teoria de la classe ociosa (1899), la cultura del lleure s’identificava amb la vella aristocràcia, en l’era postindustrial (segons Racionero) la nova classe ociosa sorgeix dels marginats pel sistema productiu, entre els quals destaquen els postadolescents en atur (beatniks, hippies, punks) i els prejubilats de la nova edat daurada (l’anomenat «poder gris»).

Els plantejaments de Racionero parteixen d’un seguit de reflexions iniciades per autors com Jean Dumazedier (Vers une civilization du loisir, 1962), que fou un dels primers sociòlegs a plantejar les repercussions socioculturals d’una societat en què el temps de lliure disposició de les persones augmenta cada vegada més. Per a aquest autor, el lleure és concebut com «el conjunt d’ocupacions a què l’individu pot entregar-se amb ple consentiment, ja sigui per a descansar o per a desenvolupar la seva informació o la seva formació desinteressada, la seva voluntària participació social o la seva lliure capacitat creadora, quan s’ha alliberat de les seves obligacions professionals, familiars i socials». No n’hi ha prou a disposar de temps: cal que aquesta lliure disposició vagi acompanyada d’una actitud subjectiva que busqui fruir-lo i aprofitar-lo per a la diversió. En totes les societats hi ha hagut temps no productiu, però el temps lliure només sorgeix amb la societat industrial madura. És en aquest moment que s’institucionalitza, fruit de la seva segregació de les hores dedicades al treball, ja que en les civilitzacions més antigues tant la feina com la diversió formaven part d’una concepció unitària del temps de base sagrada. Tanmateix, només pot parlar-se de civilització del lleure en el context de la societat postindustrial, que l’ha convertit en principi angular de la cultura contemporània: mentre l’industrialisme s’estructura al voltant del treball, el postindustrialisme gira al voltant del lleure.

Aquests autors profetitzaven una societat en què la gent treballaria només unes quantes hores al dia i disposaria de la resta del temps per a l’oci creatiu, un somni que el gendre de Marx, Paul Lafargue, havia albirat ja a mitjan segle XIX en el seu Elogi de la mandra. Al llarg dels anys vuitanta del segle XX, amb la popularització de l’ordinador personal (PC), i al llarg dels anys noranta, amb la implantació del que Manuel Castells Oliván ha anomenat «la Galàxia Internet», la transició cap a una societat de la informació començà a posar les bases tecnològiques per a una societat del lleure. Les taxes d’atur van començar a baixar i la progressiva digitalització dels estils de vida es traduí en noves possibilitats lúdiques. Tanmateix, això no duu necessàriament cap a una societat de l’oci, sinó més aviat cap a una societat del treball dual, per una banda, i cap a la societat del consum global, per l’altra. Les múltiples reconversions industrials i la innovació tecnològica no van comportar una reducció de la jornada laboral (que només s’ha aplicat, amb poc èxit, en alguns països, com França), sinó en una flexibilització del mercat laboral, acompanyada d’una reorganització del temps de lleure, cada cop més dependent de l’esfera del consum. L’antiga preeminència de les divisions de classe i gènere (visible en la tradicional segregació social urbana i en la separació sexual dels locals d’oci) es va anar reconvertint en una nova bretxa generacional: joves i vells, com a sectors més afectats per la desregulació laboral, es van convertir, de grat o per força, en els pioners de la civilització del lleure. Tant els poders públics, en el marc del desmantellament de l’estat del benestar, com les indústries de l’oci, deleroses d’ampliar la seva quota de mercat, van abocar-se a experiències amb aquests grups d’edat: polítiques afirmatives de joventut centrades en l’oci (com ara els «pactes per la nit»), models de jubilació activa centrats en la promoció de la tercera edat (com ara els viatges de l’IMSERSO). Algunes conseqüències foren la proliferació de ciutats de vacances i el concepte de parc temàtic, que es va traslladar de la diversió infantil al consum intergeneracional i es va universalitzar, i sobretot l’extensió de locals d’oci nocturn.

Cultures de la nit

"A la societat moderna el temps lliure adquireix una mena d’estatus de temps sagrat."
Salvador Cardús

Els territoris de parla catalana van arribar amb retard a la revolució digital. En canvi, van ser pioners en la revolució del lleure. Algunes zones dels Pirineus (la Cerdanya, la Vall d’Aran) i del litoral mediterrani (Eivissa, la Costa Brava, la Costa Blanca) havien estat capdavanteres en la implantació d’un model turístic, primer elitista (termalisme, esquí, navegació) i després de masses (sol, platja i marxa). Els anys seixanta, els primers enclavaments d’un lleure modern van sorgir en diferents llocs de Catalunya, les Balears i el País Valencià: hippies a Cadaqués i Formentera, pijos a Baqueira i Benidorm. Els anys vuitanta, es produïren al litoral i en algunes zones de muntanya un seguit d’inversions públiques i privades que van consolidar un model de lleure massiu. Els parcs temàtics (Port Aventura i Terra Mítica) esdevingueren tant la fita com el símbol d’aquesta reconversió lúdica dels Països Catalans. Després de l’entrada a la Unió Europea, i gràcies a la gran repercussió publicitària dels Jocs Olímpics de Barcelona, la reconversió ludicoturística arribà a les ciutats i va començar a afectar també els nadius. L’esport com a gran espectacle de masses (analitzat per Josep Maria Fonalleras) i el festival Sónar com a avantguarda musical i cultural (analitzat per Aida Sànchez) en constitueixen dos exponents crucials. Entre l’esport i la festa, el jovent començà a experimentar la societat de l’oci a través d’una nova vivència de la nit.

En el simposi sobre joventut i mundialització del XV Congrés Mundial de Sociologia (Brisbane, 2002) l’investigador britànic Robert Hollands va presentar una interessant ponència sobre els joves i la nit, que va il·lustrar amb dades i imatges del Maremàgnum de Barcelona. Aquest macroespai de lleure nocturn és un exemple emblemàtic de la nova economia global de la diversió que, a l’inici del nou mil·lenni, s’obre pas en la major part de ciutats del planeta per tres motius. En primer lloc, com a emblema de la globalització del capital: els grans centres lúdics són avançades del capital mundial, no solament pel pes de les franquícies transnacionals (de McDonalds al Hard Rock Café) sinó perquè una part creixent de les inversions tenen origen supralocal. En segon lloc, com a emblema de la globalització cultural: al Maremàgnum s’escolten les mateixes músiques, es ballen els mateixos ritmes, es vesteixen les mateixes modes, es consumeixen les mateixes drogues i es parlen llenguatges verbals i no verbals semblants als d’altres centres de Berlín, Los Angeles, Sydney, Seül i Johannesburg. En tercer lloc, com a emblema d’una cultura de la nit que s’ha convertit en el principal element identificador de la joventut del segle XXI.

Discoteques i clubs de música electrònica als Països Catalans. 1990-2000.

La cultura de la nit té els seus precedents en l’evolució dels espais de lleure juvenil des de mitjan segle XX. Durant la major part de l’època de postguerra, la diversió quotidiana a què tenien accés els joves era el passeig (en alguns llocs es coneixia aquest ritual com «fer la sínia»). Amb la pubertat, els nens i les nenes deixaven de jugar al carrer, es posaven pantalons llargs o es tallaven la cua i començaven a «fer la sínia» per trobar parella. A cada poble o ciutat hi havia un lloc —carrer, plaça o rambla— on els joves passaven hores caminant amunt i avall, en estricta segregació sexual (només els més grans o els que tenien diners podien acudir al cinema o al ball, que en aquella època era vist encara com un lloc de pecat). Sens dubte, era un costum provincià, ja que estaven subjectes al control social de l’espai públic, però molt barat (pocs podien entrar als bars, espai adult i masculí per antonomàsia). La primera gran alternativa al passeig van ser els guateques. Amb l’arribada de la societat de consum, els joves començaren a organitzar les seves festes privades en cases o a l’aire lliure. Tant el passeig com la festa eren costums diürns: els pares (i els serenos) s’encarregaven de recordar que «a les deu a casa». La situació començà a canviar amb l’aparició de les primeres discoteques (llavors es deien boîtes), cap a la meitat dels seixanta. El 1967, Aurelio del Pino (prelat de la ciutat durant la major part del franquisme i confessor de Carmen Polo de Franco), en presentar la renúncia al bisbat de Lleida, va dir en un sermó: «¡En Lérida se han abierto las puertas del infierno!» El bisbe, famós per les seves campanyes contra el ball, es referia a la recent obertura de l’Scarlett, una de les primeres boîtes de la ciutat. Als anys setanta, aquests locals passaren a denominar-se discoteques, i el model experimentà un gran apogeu. Les sales es van ampliar i es van modernitzar els seus prodigis tècnics. Els horaris també van canviar: les sessions de tarda es reduïren i el tancament a la nit es retardà.

La dècada dels vuitanta presencià l’emergència de les macrodiscoteques. Eren locals polifuncionals, que integraven en un mateix recinte diversos usos, músiques i ambients. Se situaven als afores de la ciutat i per això era necessari anar-hi amb cotxe. Al començament dels noranta arribà la música electrònica, que es coneixia comercialment amb el nom de bakalao. Una de les darreres tendències són les raves, festes clandestines entorn de la música electrònica, organitzades en descampats o locals semipúblics, on poden consumir-se drogues sintètiques i begudes intel·ligents, encara que el més habitual és ballar fins que cl cos aguanti.

Del passeig a la macrodiscoteca, els locals de lleure han experimentat, doncs, un procés d’extensió, diversificació i especialització. Des del punt de vista espacial, han anat augmentant i també se n’ha incrementat la mida, difonent-se per qualsevol zona urbana o rural; la seva estructura s’ha anat adaptant a les noves necessitats lúdiques, buscant les petites diferències marginals que serveixen per a identificar els usuaris (en funció de la seva capacitat adquisitiva, edat, preferències estètiques i musicals). Des del punt de vista temporal, les franges horàries s’han anat ampliant: l’antiga hegemonia de diumenge tarda va donar pas a la febre del dissabte a la nit i a l’ús d’altres dies de la setmana, com els dijous i els divendres en el cas dels estudiants; això ha comportat una progressiva nocturnització del lleure juvenil, que es fonamenta en la difusió d’una determinada música i altres substàncies associades.

La casa de l’àcid

"La música electrònica és una mena de música mundial."
Sara Thornton

El 1977 —el mateix any que John Travolta protagonitzava Febre del dissabte nit— Frankie Knuckles, un discjòquei afroamericà que havia treballat en discoteques underground i gais de Nova York, va convertir-se en DJ resident del club The Warehouse de Chicago, i hi va imposar un estil de punxar els discs força innovador: en comptes de posar-ne un rere l’altre, va començar a combinar-los, tot mesclant discs de soul amb música club novaiorquesa, música disco europea i efectes de so, com ara el d’un tren en marxa, tot creant una nova música de ball que es va acabar coneixent amb el nom de house (el club era conegut com «la casa»). Tècnicament, es tractava de fusionar sons passats i presents tot recreant noves formes sonores en cada actuació, una actitud d’improvisació creativa semblant a la que es pot trobar en el jazz. Musicalment, consistia en un ritme constant, repetitiu, d’entre 120 i 140 cops per minut, elaborat mitjançant instruments electrònics com sintetitzadors, equalitzadors, etc, la finalitat del qual era incentivar el cos humà a ballar i deixar-se anar. Culturalment, suposava combinar la tradició rítmica afroamericana que remunta al jazz, al soul, al gospel i al funk (i segons alguns fins i tot al tamtam tribal) amb noves músiques europees de base electrònica com el pop i el trance. Els clubs de Chicago on sonava house van començar a atreure un seguit de joves de l’ambient bohemi local, en especial homosexuals i lesbianes, molts d’origen afroamericà i llatí, apassionats per aquesta música futurista i per una nova forma de ballar durant tota la vetllada. En l’ambient festiu, màgic, creat per la música i la nit, en llocs secrets al bell mig del cap de setmana, aquestes minories ètniques i sexuals podien sentir-se protegides del racisme i l’homofòbia regnants, tot forjant identitats fugaces i clandestines. Durant la primera meitat dels vuitanta, el nou estil de música i de ball es va difondre amb matisos diferents en altres ciutats del nord-est dels Estats Units, com Detroit (on es creà el techno) i Nova York (on s’inventà el garage), assolint la seva cresta de popularitat cap a meitat d’aquella dècada.

Quan el house començava a declinar a Chicago, va ser reinventat a la Gran Bretanya. Vers el 1988 coincidiren dos fets: per una banda, el fenomen de l’acid house, amb la imatge comercial de Smiley i la cultura de ball originada a Eivissa. Tots els experts en aquest camp reconeixen la importància de les discoteques eivissenques d’avantguarda, on es va inventar l’anomenat Balearic Beat, una forma de barrejar discos innovadora que va tenir un considerable impacte en el vessant més comercial de l’acid house, gràcies als joves europeus que acudien a estiuejar a les Illes. D’altra banda, la casa Virgin va difondre el terme techno per promocionar un àlbum de DJ afroamericans de Detroit. El terreny estava adobat per a la nova música: el pop-rock estava esgotat i el punk havia acabat el seu cicle. Quan al principi dels noranta el terme acid house va esdevenir inservible, a causa de la seva identificació amb les drogues i la violència per part dels tabloids britànics, el terme techno va començar a designar qualsevol música de base electrònica, incloent-hi el house. Es produí llavors el segon naixement del techno, que perdé qualsevol referència al seu origen afroamericà i esdevingué una mena d’esperanto musical desracialitzat i desclassat, apte per a ser adoptat per àmplies capes de la població, principalment joves i blancs.

Al llarg dels anys noranta, a la Gran Bretanya es produí un renaixement de la cultura del ball, associat amb l’emergència de diverses variants del techno, de les més comercials a les més underground, de les més dures a les més suaus. Aquest renaixement tingué com a escenari dos tipus d’espais: per una banda, els clubs, locals comercials de lleure, legals i estables, evolució de les discos dels setanta, instal·lats en garatges o naus de les grans ciutats, amb una estètica entre industrial i cibernètica, que congreguen al seu voltant microcultures juvenils apassionades pel ball; per l’altra, els raves, festes més o menys espontànies, sovint clandestines i sense localització fixa, que tenen lloc en espais desocupats, la perifèria urbana o l’aire lliure. Tant els clubs com els raves tenen horaris principalment nocturns, que poden estendre’s fins al dia següent; llavors se’ls anomena afterhours, reminiscència dels famosos allnighters mods dels anys seixanta. El més característic és que ambdós tipus d’espais han donat nom a dues noves etiquetes en el món de les subcultures juvenils —clubbers i ravers— que en l’actualitat constitueixen l’avantguarda de l’escena juvenil britànica.

La darrera onada de la cultura techno prové del centre d’Europa. A mitjan dècada dels noranta, la cultura dels clubs s’estengué per llocs com Berlín, Amsterdam o París. Encara que en alguns llocs segueix associada amb l’ambient gai i lèsbic, aviat va deixar de ser una música de minories ètniques o sexuals i es convertí en un producte transnacional i transclassista. L’Alemanya dels moviments alternatius i dels skinheads ha vist també l’emergència d’una «nació rave»: la caiguda del mur de Berlín hi va tenir un paper important. En el període posterior d’incertesa política, els ravers van ser capaços de reclamar políticament i comercialment espais lliures per als raves il·legals. Des d’aquesta escena subterrània van emergir xarxes informals amb variades i canviants localitzacions i festes. La cultura tekkno alemanya té la seva eclosió en l’organització de la Loveparade, que cada estiu congrega a Berlín milers de joves del centre i l’est d’Europa (100 000 el 1994, mig milió el 1995). El que caracteritza el techno centreeuropeu és l’extrema varietat dels estils musicals que hi conviuen: des del ràpid hardcore (que no s’ha de confondre amb el seu vessant britànic o la subespècie punk) o gabber, fins als sons suaus i psicodèlics, com les músiques anomenades ambient, goa (originada en aquest ciutat índia) i tribu, basades en fusions pretesament ètniques.

Països makiners

Com molt poques altres coses, tot va començar a València.

Joan Oleaque

Quan Joan Fuster va inventar el terme Països Catalans, poc es devia imaginar que un dels terrenys on començaria a verificar-se seria el del lleure nocturn vinculat a una música feta per màquines (himne nacional del que es podrien anomenar els Països Makiners). Al principi dels anys noranta va néixer al País Valencià l’anomenada ruta del bakalao. Malgrat ser batejada en castellà, es tractava d’un recorregut geogràfic i simbòlic per l’arc mediterrani que va connectar València amb la Costa Brava i Fraga amb Eivissa, de la mà de joves apassionats per la música electrònica, el ball i les substàncies associades, que recorrien aquests escenaris en nits boges i sense fi. El vell univers lingüisticocultural (de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó) va ser reemplaçat per un imaginari lúdic articulat al voltant de les grans macrodiscoteques (de la Florida 135 de Fraga a la Pacha d’Eivissa, de la Barraca de València a la Rachdingue de Vilajuïga, passant per la Ku de Benidorm, la New Liberty de Salou, la Big Ben de Mollerussa, la Scorpia d’Igualada, la Gatzara de Puigcerdà, la Sala del Cel de Girona i Studio 54 de Barcelona). A diferència del pelegrinatge cultural de les velles elits il·lustrades, que van descobrir Sitges, Sueca i Maó, com també de l’èxode contracultural de la gauche divine, que va descobrir Cadaqués, la Malva-rosa i Formentera, aquest nomadisme juvenil no tenia un caràcter local o nacional, sinó que s’inseria en una nova geografia lúdica global, o globalitzada, les meques de la qual s’estenien fins a Berlín, Chicago i Goa, a l’Índia.

Inicialment fou el «cop balear» (altrament dit Balearic Beat). Les Illes Balears s’havien situat al mapa de les indústries del lleure internacional d’ençà que el turisme havia deixat de ser una cultura elitista i s’havia convertit en símbol de la societat de masses. Eivissa n’havia esdevingut el bressol i l’avantguarda: des dels anys seixanta, viatgers de totes menes (aristòcrates il·lustrats, obrers beneficiaris de l’estat del benestar, joves bohemis i jubilats que descobrien l’edat daurada) van començar a arribar-hi i alguns, fins i tot, s’hi van quedar. L’arrelament del moviment hippy des del 1968 —en particular a Formentera— fou un moment fundacional. Amb aquest van arribar les noves músiques —del folk al rock— i una nova ètica hedonista que ja no es corresponia a la puritana de la vella societat industrial. La majoria d’aquests exòtics nouvinguts no van durar gaire, però alguns van repoblar algunes zones d’aquestes illes, bastint un oasi de llibertat en ple franquisme i posant les bases per a una nova indústria del lleure, com descriu el llibre de Joan Cerdà i Rosa Rodríguez La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1999). Aquests orígens contraculturals connecten amb una espiritualitat orientalista (la nova era), la vida nocturna (la música dance) i una globalització cultural que situa Eivissa a l’epicentre de l’avantguarda estètica i musical, com suggereix l’antropòleg nord-americà Anthony Fischer a Global Nomads: Techno and New Age as Transnational Countercultures in Ibiza and Goa (2007). L’any 1988 a Anglaterra havia nascut l’acid house, una barreja de moda, drogues sintètiques i experimentació musical. La casa de l’àcid aviat va arrelar a les Balears: les discoteques d’Eivissa estaven preparades per a la moda Locomia, el gust per la bohèmia i la ruptura cultural. Des d’allí algunes discogràfiques britàniques, amb l’ajut d’algun discjòquei despert, van llançar un nou estil de punxar música electrònica que competia amb els que feia poc havien aparegut a Chicago i Manchester (segons sembla, un d’aquests DJ havia descobert el paradís balear el 1987, transferint l’ambient i la manera de punxar discos de les discoteques eivissenques cap a Londres).

El periodista valencià Joan Oleaque ha escrit una magnífica crònica de l’emergència d’aquesta cultura de la nit (En èxtasi. Drogues, música màkina i ball: viatge a les entranyes de ‘la festa’, 2004). L’autor n’estableix l’origen a la València dels anys vuitanta: algunes discoteques situades fora de la ciutat (com Barraca, Chocolate i Spook Factory) van revolucionar la tradicional marxa juvenil tot introduint una música que s’acabà anomenant bakalao (en l’argot dels DJ, tenir «bacalao fresco» significava posar discs nous). Un dels protagonistes fou Juan Santamaría, un DJ que havia començat la seva carrera a Eivissa i explicà al periodista la seva particular visió dels Països Makiners: «Va ser al principi dels setanta, encara no s’havia ni obert el club Pacha; hi havia valencians, perquè per a nosaltres l’illa queda molt a prop. Els valencians van portar molta festa i molta vida a l’illa, tot i que després van ser els catalans els qui van fer negoci (Pacha i Amnesia són de propietat catalana); hi havia molt de hippy, molt de porro, molt de nord-americà milionari i bohemi que t’obria les portes de la seua casa quan tancaven les de qualsevol discoteca… Això em va fer veure que era possible crear una comunitat amb la música, amb la festa.» El DJ va tornar a València i als vuitanta va començar a punxar a Cap 3000 (avui Ku Benidorm) Oggi, Metrópolis (una disco dissenyada per X. Mariscal) i Barraca, una disco de Sueca on, en paraules d’Oleaque, «com a metàfora de tot allò a què la resta d’espais d’oci podien aspirar en aquell moment, s’establia una ruptura de límits que donava origen a una festa completament interclassista… única revolució possible per a una generació postrevolucionària». En la mateixa població es va consolidar més tard Chocolate, una discoteca decorada com una caseta de conte, que va evolucionar del funky al techno més radical. Els Països Makiners naixien, doncs, oficialment al poble de Joan Fuster, just al final de la transició democràtica i coincidint amb els aires de llibertat del primer govern socialista.

Després de l’eclosió de l’acid house el 1988, la «festa» valenciana es reactivà i connectà amb els clubs de música makinera que començaven a sorgir a Barcelona i altres llocs dels Països Catalans. En paraules d’un jove entrevistat per Oleaque: «No teníem l’Expo de Sevilla ni les Olimpíades de Barcelona ni res, però a València teníem ‘la festa’, i era una cosa molt nostra, inventada aquí». Un dels DJ catalans més coneguts, Nando Dixcontrol, va viatjar cap al sud durant aquella època i va descriure així l’ambient que hi trobà: «Els valencians tenien un are de discoteques increïble que abastia tot el cap de setmana: es comportaven d’una manera tan innovadora com lògica; per què no s’allargava el cap de setmana, que és quan la gent no va a treballar i pot divertir-se? A ningú no li estranya que la gent allargui el seu horari de feina, aleshores, per què no es pot aprofitar també al màxim el seu temps d’oci?» En tornar a Barcelona va començar a popularitzar la música màquina —la versió catalana del bakalao— en discoteques com Psicodromo (al futur Port Olímpic) i en recopilatoris que van acabar originant Makina Total i van reactivar la indústria discogràfica. Segons ell: «La màquina és l’única música de ball realment pròpia, l’única que no respon a la importació estricta de gèneres estrangers; va arribar a ser un gènere tan català com la sardana» Mentrestant, a València, el costum de sortir de festa es començà a articular entorn d’una ruta, primer entre els pobles i viles de l’entorn de la capital i després en altres llocs de la Península. Migracions de joves de tot l’Estat començaren a acudir-hi atrets per un horaris molt llargs i per la moda esgotadora de no dormir el cap de setmana. Les discos multiplicaren les sessions, ampliaren els recintes i arribaren a acollir més de 10 000 persones. Els mitjans de comunicació van batejar aquest fenomen com «la ruta del bakalao», que arran d’alguns accidents automobilístics produïts el 1993, d’algunes notícies vinculades al consum d’èxtasi (una droga batejada com a «recreativa»), i d’algunes baralles violentes, va ser objecte d’una brutal campanya satanitzadora, que no va fer altra cosa que augmentar-ne l’atracció que despertava entre els joves.

Per la mateixa època, la major part de discoteques de Catalunya va anar abandonant la tradicional música disco i van anar introduint la música màquina (equivalent català del bakalao), fins que aquesta esdevingué hegemònica. Als joves que els agradava la música màquina se’ls va batejar com a makiners i van començar a adoptar un estil distintiu, tot mesclant elements de l’estètica skinhead —pèl molt curt i jaquetes bomber— amb altres elements més futuristes —samarretes amb colors llampants, cabells tenyits, petits adhesius i purpurina, etc.—. El terme tenia un cert to pejoratiu, perquè identificava el gust per una tendència musical amb una tribu urbana d’addictes a l’èxtasi, a la velocitat i a una música repetitiva i comercial. Les campanyes de pànic moral es van incrementar arran de l’èxit dels afterhours (festes clandestines fora d’hores), fins al punt que el 1993 la Generalitat va imposar una rigorosa llei d’horaris que obligava a tancar les discoteques a les cinc de la matinada. Davant això hi havia dues alternatives: acudir als afterhours il·legals o bé agafar el cotxe i viatjar cap a València o cap a la franja d’Aragó. De manera que la llei d’horaris va tenir com un dels efectes no desitjats la revitalització dels Països Makiners.

Però la màquina va evolucionar: creant fusions amb el soul, el pop, el blues, van sorgir tendències més avantguardistes i creatives. També van evolucionar els locals —de l’estandarditzada ruta del bakalao als technoclubs sorgits a Catalunya, amb una orientació més especialitzada— i els seus usuaris —l’estètica es va fer més avantguardista, van aparèixer activitats culturals més enllà del ball, sovint vinculades a la utilització de noves tecnologies, com el vídeo, la informàtica, el disseny—. Tota aquesta tendència confluí en el festival Sónar, nascut el mateix 1983, en plena efervescència de la cultura electrònica, que va narrar un programa pioner de 30 Minuts titulat A tota màkina (1993).

A més de situar Barcelona en l’escena electrònica mundial, el Sónar va dignificar la cultura makinera, fins llavors criminalitzada (el text d’Aida Sánchez, inclòs en aquest mateix volum, en narra les conseqüències). I, sobretot, generà al seu voltant un seguit d’iniciatives en la indústria discogràfica, la creació digital i els locals nocturns (Moog, Paloma, Discotheque), que suposaren una primera evolució vers la societat del lleure informacional. A banda del Sónar, en aquesta època també sorgí el festival FIB de Benicàssim, adreçat a un públic més divers, i altres fòrums estiuencs entorn les noves tecnologies i la diversió. Eivissa es tornà a situar en l’avantguarda del lleure internacional a través del house i del trance, i la discoteca Florida 135 de Fraga es convertí en un referent de les tendències més innovadores de la cultura de clubs (que no sorgí del centre sinó des de la perifèria).

Del club a la rave

"Així és Florida 135: música internacional al bell mig dels Monegros."
El País, 23-1-98

En l’univers de la cultura juvenil, «fer festa» s’identifica amb l’experiència de sortir, escoltar música i ballar en locals nocturns durant el cap de setmana. De les primeres boîtes a les actuals macrodiscoteques, dels guateques a les raves, el lleure dels joves ha experimentat diverses metamorfosis. Al principi dels anys setanta van aparèixer les primeres macrodiscoteques, situades als afores de la ciutat, que foren un precedent de les cèlebres Big Ben de Mollerussa i Florida 135 de Fraga i dominaren el panorama juvenil dels anys vuitanta i noranta. Allò que caracteritzà aquests nous espais de lleure era la seva situació fora del nucli urbà: per a accedir-hi, calia que els joves hi anessin en automòbil; els primers temps s’organitzaren autobusos des del centre de Lleida. Quant a l’edifici, que es veu des de lluny, contrasta amb l’entorn per la seva arquitectura; també l’immens pàrquing atreu l’atenció dels visitants. Tot plegat crea la sensació d’acudir a un espai extraordinari, fora de l’espai i del temps normal. L’altra gran metamorfosi és interna: es tracta d’espais polifuncionals, amb diversos usos, músiques i ambients en un mateix recinte.

El cas del Big-Ben és, en aquest sentit, emblemàtic. El març del 1975 s’inaugurà la primera fase de la discoteca, construïda als afores de Mollerussa, amb dues petites pistes de ball (de música disco i per a parelles). El setembre del 1976 les instal·lacions es completaren amb el restaurant cafeteria, la sala de festes i la bitllera. El 1983 s’estrenà una nova pista, anomenada Planetari, i el desembre del 1985 va tenir lloc la inauguració de la macropista central. En una dècada, el Big Ben passà de discoteca de poble a metròpoli del lleure. Cada cap de setmana, s’hi congreguen milers de joves provinents no solament de l’entorn rural immediat, sinó també de la ciutat de Lleida i d’una àmplia zona d’influència que abasta tota la franja costanera catalana (sobretot en època de vacances). La discoteca disposa de cinc pistes de ball, un restaurant cafeteria, sala de jocs, una pizzeria i un pub (i una guarderia!). El centre és la macropista, amb capacitat per a unes mil persones, amb un escenari on periòdicament s’hi fan actuacions, dues barres situades diagonalment a cada extrem de la pista, la instal·lació de llums, incloent-hi un sistema làser, i un sofisticat aparell de so. S’hi poden escoltar les darreres tendències musicals i l’ocupa, en general, el sector més jove d’usuaris, que anomenen el Big Ben «la casa gran». Malgrat que els darrers anys la discoteca ha experimentat una certa crisi, arran de la desgraciada mort d’un estudiant, la filosofia de la macrodiscoteca es resumeix en el seu lema publicitari: «Big Ben: Tot un món». En efecte, tot un món en miniatura, un veritable microcosmos: «En els pobles, el jovent ja no surt al cafè. No hi ha tracte entre ells. En colletes més o menys reduïdes se’n van directament a la disco. I allí es troben de nou, en terreny neutral, com qui diu a l’exili, per establir, desinhibits, unes vinculacions que a la llarga es perfilen com clarament endogàmiques... La sala gran del Big Ben reprodueix a grans trets la distribució comarcal de les terres compreses entre el Montsec i el Montsant. La gent de la Noguera acostuma a situar-se, dins la sala, a la barra que hi ha entrant a la dreta, o sigui la barra dels moderns... Els de l’Urgell, més circumspectes —i bevedors— es col·loquen al començament de la barra llarga, vora els lavabos. En el centre d’aquest taulell s’agrupen els segrianencs... Els habitants del Pla, amb la confiança que dóna jugar a casa, ocupen majoritàriament la pista de ball i les seves immediacions...», com explicava V. Vidal en l’article La geografia de l’oci, publicat al «Segre» del 13 de maig de 1989.

La història de l’altra gran macrodiscoteca de les terres de Ponent, Florida 135, a Fraga, és una autèntica metàfora de les metamorfosis experimentades pel mercat juvenil del lleure des del període de la postguerra. Un llibre del periodista Mariano Gistaín, Florida 135: cultura de clubs (2001), en narra la història. L’any 1943 la família Arnau va obrir una sala de ball al mateix espai que ara ocupa la macrodisco. Es tractava d’un típic ball a l’aire lliure que de seguida es va transformar en envelat, format per una pista central, seients disposats al voltant i una tribuna on tocaven orquestres com la Dorsey i la River, que era de Fraga, i altres que venien de fora. Cada diumenge es repetia el mateix ritual: els nois (que seien al cantó dret) treien a ballar les noies (que seien al cantó esquerre). La rutina només es trencava amb alguns concerts extraordinaris, com els d’Antonio Machín. Els anys seixanta l’orquestra va començar a alternar amb el tocadiscos, i el ball es convertí progressivament en boîte: amb el roc’kn’roll arribaren les llums psicodèliques, els sistemes de so, els automòbils i les actuacions de grups com el Duo Dinámico. Però no va ser fins l’any 1973 que es va inaugurar la primera discoteca. Es va batejar amb el nom de Florida Fraga, i va suposar la superació de la vella concepció de les sales de ball. L’actual macrodiscoteca, dissenyada per Javier Regàs (que ja havia inspirat la sala Bocaccio de Barcelona, creada pel seu germà Oriol i animada per la gauche divine amb la seva germana Rosa), fou inaugurada l’any 1986 amb una estètica que encara avui sembla avantguardista. Es va rebatejar amb el nom de Florida 135, en homenatge a un grup que pintava grafits a Nova York. Tant el mural exterior com la decoració interior reproduïen, amb notable fidelitat, escenes i edificis de Brooklyn. Es tractava d’un nou concepte de discoteca, no solament per la seva estètica renovadora (Nova York al bell mig del Cinca), sinó, sobretot, per la capacitat d’integrar espais i ambients diferents sota un mateix sostre: l’ambient pop-rock se separava de l’ambient de música «patxanguera», i desaparegueren la majoria de sofàs. En paraules del mateix propietari, es tractava d’un «hipermercat del lleure» que va començar a atreure gent que venia de ciutats lluny de Fraga.

Groove Parade, Monegros, 2003.

Stock.xchng

A mitjan dècada dels noranta, la discoteca experimentà una nova metamorfosi i va passar a anomenar-se Florida 135 Club Sound. Aquest cop, els canvis no afectaren tant la seva estructura arquitectònica o la seva decoració interior com l’estètica dels seus usuaris i la música que hi ressona. Des del final dels anys vuitanta, la música màquina havia anat desplaçant la música disco en l’hegemonia sonora. Predominava, tanmateix, la versió hispana del techno que s’havia introduït en les discos de València i que es coneixia comercialment amb el nom do bakalao. A mitjan dècada, en ple boom de la música màquina, els propietaris van decidir girar full i introduir els ritmes més avançats del techno internacional. Gràcies a nous DJ residents i a algunes figures internacionals (com l’esmentat Jeff Mills, el francès Laurent Garnier, el canadenc John Acquaviva i d’altres), es van popularitzar el house, el jungle, el goa, l’ambient, el hardcore, etc. I amb la música van arribar els altres productes de la cultura de clubs emergent a Europa: els flyers (prospectes de propaganda amb colors fluorescents i estètica psicodèlica), els vídeos de creació, la roba futurista, la publicació d’una revista, el marxandatge (clauers, gorres, samarretes), l’edició de CD mesclats pels millors DJ, etc. L’adreça d’Internet de la discoteca, el web de la qual s’actualitza constantment, és www.florida135.com. S’hi poden trobar els reportatges dedicats per diaris com «El País de las Tentaciones» o revistes com «Ajoblanco». En l’actualitat, la Florida ha deixat de ser un local d’abast comarcal i ha esdevingut un punt de referència cosmopolita: no és només, doncs, un sofisticat hipermercat del lleure, sinó també un creatiu laboratori d’experimentació cultural, on les noves tendències de la cultura juvenil es fusionen, es difonen i es fissionen. Des del final dels noranta s’hi ha afegit una gran rave d’estiu: la Groove Parade (avui Desert Parade), un festival inspirat en la Love Parade de Berlín que atreu cap als Monegros milers de joves dels Països Makiners i de més enllà.

Cultures del lleure

"El primer dels drets humans és el Dret a l’Oci."
Richard Farson

El temps del lleure de la joventut sovint s’associa amb el cap de setmana i amb sortir de festa i de marxa, construint un imaginari, un mapa mental, que situa els adolescents sistemàticament en espais com les discoteques, els concerts i les rutes dels bars. Malgrat que aquesta associació entre adolescència i formes de lleure se sustenta en hàbits reals, l’oci dels adolescents no es limita a aquestes activitats ni, tampoc, els joves són els únics que frueixen d’aquests espais. En les vivències de l’oci dels adolescents hi ha elements comuns i evidents distàncies respecte el món dels adults, fet que es dóna igualment entre els diferents sectors del mateix col·lectiu. Pel que fa a les activitats de lleure a què dediquen el temps els joves, la principal característica radica en la seva diversitat amb relació a les dels adults i vells. En general, els menors d’edat fan més activitats que no pas la població adulta i, a més, són més variades. La principal característica del lleure dels joves no es trobaria, doncs, en el tipus d’activitats que realitzen, sinó en un tret que s’observa en la majoria de les activitats que són del gust d’aquest col·lectiu: l’element relacional.

No es detecten gaires diferències en les predileccions de nois i noies amb relació al lleure. L’únic aspecte que destaca en aquest sentit rau en la capacitat d’atracció que genera l’esport, ja sigui per activa (amb la seva pràctica) o per passiva (assistència a espectacles esportius): l’esport agrada a una proporció força major de nois que no pas de noies. Amb relació al lleure nocturn, la dada que sembla important destacar d’entrada és que els adolescents s’estimen más anar a prendre alguna cosa que anar a les discoteques. La discoteca és una espai on es concentren més, i també amb més freqüència, els joves majors d’edat, sobretot fins els 25 anys. Malgrat això, hi ha força adolescents a qui agrada anar de discoteques, però hi van majoritàriament a les franges horàries del vespre i les primeres hores de la nit (light discos), i a discoteques que obren exclusivament, almenys durant unes quantes hores, per a un públic constituït per joves menors d’edat. Però molts adolescents, com també molts joves de més edat, s’estimen més alternatives nocturnes com són anar a bars, pubs, concerts o locals alternatius. A partir de les dues de la nit, la presència d’adolescents en els espais d’oci nocturn és marginal.

En l’oci nocturn s’observa una triple tendència. En primer lloc, els locals s’inclinen a especialitzar-se per franges d’edat, nivells d’ingressos i estils juvenils; de manera que és un terreny en què l’origen de les divisions intrajuvenils, que no té a veure només amb els gustos dels individus, es fa més palès. En segon lloc, hi ha una certa tendència vers l’expulsió dels espais d’oci del centre urbà i la creació de reductes d’oci a la perifèria. En tercer lloc, es fan més rígides les barreres físiques i econòmiques (guàrdies de seguretat, clubs d’accés restringit, etc.) que filtren l’accés als locals dels menors en general i d’alguns en particular, com ara els que són vistos com a potencialment problemàtics, amb la qual cosa són un col·lectiu que sovint es veu abocat a reconquerir l’espai públic com a territori on fruir del seu lleure nocturn, amb la qual cosa es produeixen les consegüents molèsties per al veïnat de la zona.

Les activitats més freqüents entre els joves de 15 a 29 anys són, sobretot, les reunions o àpats amb familiars o amics i, a continuació, estudiar o assistir a classe, fer esport i prendre el sol. Les activitats a què dediquen menys temps són tenir cura d’altres persones, fer excursions, viatjar o anar a una segona residència, veure la televisió i fer les feines de la llar o cuinar. D’altra banda, cal assenyalar que anar a comprar és també una altra ocupació que agrada al jovent. Segons un estudi de l’Institut Català de Consum (2004), comprar coses és una de les aficions o hobbies dels nois i les noies residents a Catalunya entre els 12 i els 18 anys, especialment d’elles. Pel que fa als diners, els destinen principalment a sortir amb els amics i comprar roba, calçat o complements (en aquest cas, les despeses de les noies solen ser superiors a les dels nois). També se’ls gasten en cinema, en coses per menjar (per exemple, en productes de pastisseria i llaminadures) i en concerts i discoteques. Entre els nois destaca l’afició pels jocs d’ordinador o consola, i també pels productes de pastisseria i les llaminadures. Pel que fa a les diferències d’edat, entre els 12 i 13 anys dediquen més quantitat de diners a la compra de còmics i llibres, entre els 14 i els 16, a CD i discos de música i entre els 17 i 18 anys, en concerts i discoteques, bars, tabac i transports. Els joves es gasten, de mitjana, uns 14 € setmanals, tot i que la majoria fa una despesa d’uns 10 € (un 67%). Val a dir que els nois habitualment es gasten més diners setmanalment que no pas les noies. En aquest sentit, les dades per a Catalunya informen que un 90% dels adolescents entre 12 i 18 anys disposen d’una paga per a les seves despeses personals. La quantitat és més elevada en el cas dels nois i en les edats més elevades de la franja. La mitjana de diners setmanals a la seva disposició se situa al voltant dels 20 €, encara que la meitat disposa només de fins a 10 €. Si es tenen en compte les proporcions per sexes, la quantitat mitjana de diners setmanals és més elevada entre els nois que entre les noies. Els principals proveïdors de diners són els pares, especialment la mare, a continuació el mateix adolescent (sobretot a mesura que augmenta l’edat), els avis i altres familiars. Alguns reben paga mensualment i altres demanen diners als familiars cada cop que ho necessiten. És freqüent que aquesta assignació cobreixi les despeses personals en el temps lliure, però que les despeses importants les continuïn cobrint els pares. Entre els joves consultats no hi ha acord en quin sistema és millor, els que defensen la paga asseguren que aquest sistema els permet aprendre a administrar-se els diners i elimina l’angoixa d’haver de demanar als pares constantment. D’altra banda, entre els que no estan a favor de la paga s’observa clarament una voluntat de defugir de les responsabilitats que aquesta podria implicar pel que fa a l’administració personal dels diners.

Cibercultures

"Culturalment, són els joves de qualsevol condició els qui, preferentment, utilitzen Internet."
Manuel Castells, Imma Tubella i d’altres

Usos d’Internet. 2004-2006.

El 1998 Dan Tapscott va publicar un llibre que es convertiria en una mena de Bíblia de la cultura digital: Growing up digital. The rise of the Net Generation. En aquest pamflet, l’autor —un dels profetes de la nova economia— proposava el concepte N-Generation, que es podria traduir per ‘Generació X’, per definir aquells nens i joves educats en la xarxa. Es tracta de nens i nenes nascuts als Estats Units durant la dècada dels vuitanta i els noranta, que van arribar a la majoria d’edat amb l’inici del nou segle. Així com els baby-boomers de postguerra van protagonitzar la revolució cultural dels seixanta, basada en l’emergència dels mitjans de comunicació i de la cultura de masses (televisió, rock’n’roll), els adolescents actuals són la primera generació que han crescut banyats en bites. No es tracta només que sigui el grup d’edat amb un accés més gran als ordinadors i a Internet, ni que la major part dels seus membres tinguin un accés més o menys estable a telèfons mòbils, correu electrònic, pàgines web i xats. Allò essencial és l’impacte cultural d’aquestes noves tecnologies en la seva vida quotidiana i, sobretot, la seva capacitat per educar les velles generacions en la transició vers una cultura digital.

A Catalunya, l’informe sobre La societat xarxa a Catalunya (Castells et al., 2003) aporta nombroses dades estadístiques i algunes interpretacions sobre el paper dels adolescents i joves en aquesta evolució vers el digitalisme. La tesi central és contundent: «l’edat és el factor més determinant». Encara que en la penetració d’Internet intervenen altres factors vinculats als orígens de classe (sobretot el nivell de renda i l’educació), la divisòria fonamental és basa en l’edat. L’accés a la xarxa no anul·la les diferències de classe, però afegeix diferències més significatives en l’era de la informació, basades en la capacitat d’adaptar-se als canvis tecnològics i culturals que implica (molt superior en les noves generacions). L’escletxa digital és, doncs, per aquests autors, una escletxa generacional. Això no vol dir que tots els joves utilitzin les noves tecnologies de la mateixa manera. En primer lloc, el nivell educatiu (el que més compte no és tant ser jove com ser estudiant, ja que els que no estudien utilitzen molt menys la xarxa). En segon lloc, el grup d’edat (els que l’utilitzen més són els joves entre els 15 i els 19 anys; a partir d’aquesta edat només ho fan els que segueixen estudis superiors). En tercer lloc, el nivell de renda (els joves de classe mitjana i alta accedeixen a la xarxa des de casa, els de rendes inferiors ho fan des d’espais com els cibercafès). El resultat és la constitució d’una subcultura juvenil d’Internet de contorns difusos, però que equipara els joves catalans als europeus, no tant en la intensitat o qualitat del seu accés a la xarxa, sinó en l’efecte que les comunicacions i comunitats virtuals tenen en les seves vides quotidianes.

Els instruments digitals (ordinadors, Internet, telèfons mòbils, videojocs, etc.) no es presenten de forma aïllada, sinó que formen conjunts d’equipaments que en la majoria dels casos es localitzen en espais domèstics. En el cas dels adolescents, es concentren en la seva habitació, que recupera el paper central que havia tingut en anteriors generacions. Encara més, deixa de ser un espai feminitzat, perquè gràcies a les connexions de banda ampla els nois hi passen cada cop més temps, connectant-se amb els seus amics. Per això es pot parlar pròpiament d’una nova «habitació digital» que els adolescents estan començant a construir en el seu reducte privat. Internet és, sens dubte, l’estrella de les tecnologies de la informació i la comunicació entre els més joves. De fet, fora de la realització de treballs d’escola, l’ordinador el fan servir majoritàriament per a connectar-se i emprar els serveis que la xarxa ofereix. Segons dades de l’Encuesta General de Medios (2004), el nombre de connexions a Internet és més alt entre els menors d’edat, especialment en el grup de 17 i 18 anys, en què 2 de cada 3 nois i noies entren a la xarxa. Aquesta proporció disminueix dràsticament entre els adults, tot i que es manté una mica més elevada en el cas dels homes. La proporció de dones que es connecten a Internet és inferior també entre els més joves. Pel que fa a la classe social, els nens i les nenes de classe social alta són els que més es connecten a Internet, seguits molt de prop pels de classe mitjana. En canvi, la proporció de nens i nenes de classe baixa és molt inferior.

La possessió de telèfon mòbil és també molt estesa entre el més joves i, de fet, les proporcions són més elevades a les de l’edat adulta. El percentatge de persones entre els 14 i els 22 anys que disposen, com a mínim, d’un telèfon mòbil se situa entre el 70% i el 90% pel que fa als nois i entre el 80% i el 95% pel que fa a les noies. En aquest cas sembla, doncs, que les noies utilitzen més aquest aparell, si bé entre els adults la situació s’inverteix. Els nois i les noies de famílies amb ingressos elevats tenen un mòbil en una proporció més alta. En canvi, els percentatges més elevats entre els joves que tenen dos o més mòbils es registren en els grups de menys ingressos familiars. El telèfon mòbil, segurament pel fet de ser més assequible i de tenir-hi un ús associat, és la tecnologia més transversal pel que fa al nivell d’ingressos familiars.

Finalment, caldria analitzar l’aprofitament de les noves tecnologies per a un ús eminentment lúdic, a través de videojocs i videoconsoles. Convé recordar que, segons Tapscott, la socialització digital es fa mitjançant el joc (aquells que durant la seva infància han jugat amb aparells electrònics s’adapten molt millor a la nova economia). Aproximadament 1 de cada 3 nens juga un o dos dies a la setmana amb aquests aparells, 1 de cada 6 ho fa cada dia i 1 de cada 4 no juga mai. La proporció de noies que no juguen és superior a la de nois, com també en el cas de la freqüència. Pel que fa a l’ús d’aquests aparells per classe social, aquests jocs són més freqüents en el grup de nois i noies de classe mitjana, sobretot en el cas de les videoconsoles. A continuació apareix el grup de classe alta, en què predomina, però, el joc amb l’ordinador per sobre del joc amb altres aparells. Finalment, en el cas de la classe baixa, la proporció de joc al saló recreatiu és més important que a les altres classes socials. Quant a les preferències, els adolescents s’estimen més jugar amb videoconsoles que no pas amb l’ordinador. Alguns dels models més populars són la Play Station i la PSP, de Sony, o la WII i la Nintendo DS, de Nintendo. Els nois que no tenen videoconsola coneixen igualment els jocs perquè van a jugar a casa dels amics o a cibercafès. Una altra de les modalitats que més els atrau és la dels jocs en línia. Els adolescents hi juguen generalment als cibercafès, on es poden organitzar partides en xarxa des de diferents ordinadors, que poden estar tant al mateix local com en d’altres.

La cultura del lleure i l’ètica de l’era de la informació

"Per al hacker un ordinador és també un entreteniment."
Linus Torvalds

En el seu llibre L’ètica del hacker i l’esperit de l’era de la informació (2001), el sociòleg finlandès Pekka Himanen, seguint Manuel Castells Oliván, va teoritzar sobre els efectes socioculturals de la fi del treball (o més aviat de la fi d’una determinada concepció productivista del treball). Així com el capitalisme es va estructurar entorn de l’ètica puritana del protestantisme, basada en nocions com treball, estalvi i temps inflexible, l’informacionalisme s’estructura entorn del que denomina «ètica de la xarxa» o «nètica», basada en nocions com lleure, diversió i temps flexible. Mentre l’heroi de l’ètica puritana fou l’emprenedor sacrificat i auster, que renuncia al seu temps lliure en benefici del negoci, l’heroi de la nètica és el hacker creatiu i hedonista que converteix el seu negoci en fruïció. Els hackers són un moviment protagonitzat per adolescents i joves apassionats pels ordinadors, que posen els seus coneixements informàtics al servei d’un desenvolupament lliure i sense barreres de la societat xarxa. Segons el Diccionari de l’argot hacker, són persones que es dediquen a «programar de forma entusiasta» i «posar en comú la informació» que derivi de tal entusiasme. Els primers hackers eren joves creatius que, des d’un reduït espai domèstic (la pròpia cambra o el garatge), aconseguien connectar-se entre ells i amb altres apassionats de la informàtica, desafiant els governs i les grans multinacionals. Himanen considera el hacker el prototip d’una nova ètica que emergeix amb la societat digital, caracteritzada per una relació lliure amb el temps, una concepció lúdica del treball, una organització descentralitzada de la jornada, el rebuig a les jerarquies, la valoració de l’experimentació, etc. El resultat pot ser tant la dependència productivista (la feina crea addicció) com un nou esperit creatiu (la vida és oci). Però mentre que l’ètica puritana la van inventar burgesos i obrers adults sobreocupats en les seves empreses i fàbriques, la nètica l’estan començant a experimentar adolescents i vells ociosos en les seves discoteques i ciutats de vacances.

Els Països Catalans van ser pioners en l’evolució cap a una civilització del lleure. Més enllà del combat per les infraestructures, la sostenibilitat ambiental i l’autonomia política, el seu futur es juga ara en el terreny de la globalització, en el fet que sàpiguen reconvertir la seva indústria de l’oci adaptant-la a la societat de la informació.