Parlar d’esport a Catalunya és parlar, inevitablement, del Barça. Tota la resta d’activitats, tots els altres clubs, les potents iniciatives que es donen en esports minoritaris i en la base de la pràctica física, corren el risc de quedar arraconats davant la supremacia mediàtica del F.C. Barcelona. El president Joan Laporta i Estruch, poc després de la seva elecció, l’any 2003, ho deia així: «Jo crec que a Catalunya, el Barça és la institució esportiva més important i que, a més, té una projecció mundial, i crec que és bo per al país que el Barça assumeixi aquesta funció, i més quan encara no tenim seleccions catalanes que puguin competir oficialment». Aquell «Barça, més que un club» del franquisme ha esdevingut, amb els anys, «el Barça i cap més club» justament perquè el Barça es percep a ell mateix com a subjecte de la funció que li ha estat encomanada per la història, la de representar Catalunya. Dir això és exagerar, és clar, perquè no es poden oblidar triomfs recents i ben meritoris del Joventut de Badalona, en bàsquet, o de l’Espanyol, en futbol. I tampoc no es pot deixar de banda la labor, segurament discreta, però efectiva, de clubs com l’Europa, el Nàstic o molts d’altres amb pedrera. D’altra banda, en el context més genèric dels països de parla catalana, cal esmentar la irrupció d’un fenomen singular, com és el del Villareal, potser l’exemple més explícit de com el futbol ha passat a dependre de les inversions pressupostàries. Aquest equip que jugava en les divisions inferiors s’ha plantat en ben pocs anys en l’alta competició gràcies a l’esforç econòmic de l’empresari Fernando Roig Alonso i ha acabat jugant una semifinal de la Champions la temporada 2005-06, competició que finalment guanyà el Barça. Una mica més al sud de la Plana, un altre germà Roig, Francisco, es va fer càrrec del València, que va viure un període d’efervescència i de triomfs, tot i que bascula sempre a la ratlla de la crisi institucional.
Tot i això, les circumstàncies en què es mou el món de l’esport, cada vegada més a prop del negoci, engrandint la distància que separa l’elit de l’aficionat, han provocat que l’efecte fagocitador del Barça sigui evident en molts àmbits. En el de l’hoquei sobre patins, per exemple, tot un estendard dels esports «genuïnament catalans». O en el de l’handbol, en què ha coincidit una època gloriosa dels blaugranes (l’última dècada del segle XX) amb la davallada d’un altre històric, el Granollers. En el cas del futbol, molts analistes han atiat la tradicional confrontació entre el Barça i l’Espanyol des d’òptiques sociològiques i, àdhuc, polítiques, justament amb el desig de fer evident que a Catalunya no només existeix el Barça. En aquest procés, és cert que també s’ha fet notar fins al paroxisme l’entrada del futbol en allò que es podria dir la tempesta mediàtica. Tant pel que fa a l’excés de frivolitat que envolta els jugadors com a la sorpresa que significa que determinats esportistes expressin públicament les seves opcions ideològiques. Tot i això, seria ben cec qui negués l’evidència d’un fenomen que genera passions i, per descomptat, molts beneficis. Entre les curiositats que envolten el barcelonisme, no és sobrer constatar el nombre de penyes esteses tant per la Península com per tot el món, com també la circumstància que el club disposa del museu més visitat de Catalunya.
És per això que analitzar la història recent del Barça també ha d’ajudar a percebre detalls importants de la història recent del país. El club es planta davant del canvi de mil·lenni, en plena celebració dels cent anys, amb una crisi interna com mai no havia patit. Després del que va ser conegut com a dream team (a la dècada dels noranta, de la mà de Johan Cruyff), l’equip de futbol va patir una ensorrada que va generar una mena de guerra civil. Tot i que també es guanyaren competicions (no gens menyspreables, per descomptat, com dues lligues), part de la massa social no acceptava la presidència de Josep Lluís Núñez Clemente, que sempre va ser vist com un nouvingut, allunyat dels principis fundacionals. El president va acabar dimitint l’any 2000, enfrontat al fantasma de l’entrenador victoriós i a un cert desig de canvi promogut per una plataforma anomenada «L’elefant blau». L’època de Joan Gaspart Solves fou nefasta en resultats, en política econòmica (amb un Barça abocat a l’ensulsiada pressupostària) i en autoestima. Va ser aleshores que, arran de les eleccions del 2003, l’ideòleg de la plataforma opositora, Joan Laporta, accedí a la llotja de l’Estadi. Amb ell arribà una voluntat de renovació que es va concretar amb el lema del «cercle virtuós». Reconstrucció econòmica, planificació esportiva, revifalla dels senyals d’identitat i victòries sobre el terreny de joc. «El repte», deia Laporta, «és posicionar el Barça al món». Acompanyat d’èxits esportius, amb jugadors que representen els cims més alts de l’espectacle i amb una creixent satisfacció de l’aficionat, el Barça ha decidit adequar aquell antic lema del «més que un club» per mirar de guanyar prestigi internacional a base d’una política que es ven com a progressista, moderna i implicada en la resolució dels problemes universals. L’operació més brillant del club ha estat allunyar-se, en aparença, dels criteris estrictament capitalistes (aconseguir un contracte astronòmic de publicitat) per oferir l’altaveu de la samarreta pagant —i no pas cobrant— una aportació milionària a una organització humanitària com UNICEF. L’origen de la maniobra no era pas ingressar menys sinó fer-ho amb criteris diferents dels habituals.
Mentre el Barça gaudeix d’aquesta revifada (sempre matisada en funció dels resultats: el futbol és un joc!; i amb un cert esgotament del model, com a conseqüència de picabaralles internes, de la marxa de Sandro Rosell de la directiva i d’un cert desgavell en la plantilla del primer equip), l’altre gran tema que ocupa els catalans del principi del segle XXI són les seleccions nacionals. Tot i el suport d’una bona part de la població i del Parlament, l’aventura fracassa per incomptables pressions polítiques, en un clima de franca confrontació amb les autoritats espanyoles. El moment més crític d’aquesta confrontació tingué lloc l’any 2004 quan la Federació Catalana de Patinatge fou admesa, de manera provisional, com a membre de la Federació Internacional, resolució revocada poc després. Un exemple del desori: en l’actualitat, els catalans són membres de ple dret de la Federació de Patinatge sud-americana. Com que no hi ha seleccions catalanes (hi són, però no poden participar en competicions homologades sinó en partits amistosos), el Barça encara recull l’herència històrica i es presenta, amb els impulsos renovats i adequats a l’esclat del futbol com a autèntic fenomen de masses universal, com «l’exèrcit desarmat simbòlic del catalanisme», en paraules del malaguanyat Manuel Vázquez Montalbán.
Dos apunts finals que il·lustren molt bé de quina manera, en aquesta dècada, s’ha fet servir l’esport com a arma política. La Copa América és una competició de luxe en què una dotzena de vaixells de vela d’arreu del món es disputen la victòria en un entorn de riquesa i ostentació. La València governada pel Partit Popular va aconseguir-ne l’organització el 2007, la qual cosa ha significat no solament una escaparata publicitària amb molta inversió pública sinó també una excusa per a una nova reestructuració —encara pitjor— del litoral valencià. El mateix partit, abans de les últimes eleccions autonòmiques, va aconseguir així mateix la seu d’un nou premi de Fórmula 1, de la mà del magnat Bernie Ecclestone. Aquest va afirmar que València només tindria curses de prototips si manava el PP. És a dir: l’esport no és un assumpte gens menyspreable. Agermana els pobles, potser sí, però ara ja no s’hi val allò que va dir fa un segle el baró de Coubertin. L’important, per descomptat, no és competir.