Periòdics modernistes a Catalunya

Els grans mitjans d’informació –la premsa diària en primer terme i, després, la ràdio i la televisió– gairebé sempre han anat pel darrere dels moviments socials i dels canvis d’opinió o de gust dels amplis públics als quals volen adreçar-se i, fins i tot, també representar. Presoners doncs dels tiratges i de les audiències que han aconseguit i obligats a l’amortització dels amplis mitjans tecnològics de què disposen en relació amb els seus competidors més modestos, triguen a reaccionar. Fins i tot els més ideològicament avançats són conservadors en les maneres de formular i de presentar les seves tesis. I quan modifiquen lleguerament els seus rumbs sembla que ho facin a la manera dels transatlàntics que, malgrat aixecar grans onades al seu voltant, no tenen l’agilitat de maniobra de les canoes o de les barques que, si han pres les degudes precaucions per no ser engolides, poden lluir-se anant per davant d’ells en una travesia comuna.

Establertes, doncs, les limitacions que tenen totes les temporals grandeses, és possible d’entendre com en tots els ordres de la vida i, concretament, en el de la implantació d’una forma de practicar l’art que en aquesta obra col·lectiva es tracta, gairebé mai la gran premsa va al davant sinó que segueix el camí que han començat a obrir els mitjans més modestos. És el que va passar a Catalunya –cal que entri directament en matèria, ja que l’espai de què disposo és, lògicament, limitat– quan sorgí el moviment artisticoliterari anomenat Modernisme. El periòdic Diario de Barcelona, mitjà informatiu gairebé hegemònic dins la premsa diària escrita dins un temps en què ningú no pensava que arribarien a existir la ràdio i la televisió, observà amb gran prevenció les obres dels escriptors, pintors, escultors, cartellistes, decoradors, moblistes i arquitectes que volien innovar i que contraposaven la modernitat a la tradició establerta. Creia que tot el que feien els artistes més joves que ja havien viatjat a París o maldaven per anar a aquella capital focus de disbauxa i d’experiments estètics sense solta ni volta, era fruit dels pardalets que tenien al cap i que la moda seria passatgera. Francesc Miguel i Badia, màxim exponent de la crítica d’art en el seu temps, s’oposava al Modernisme des de les pàgines del Brusi –nom que popularment rebia el diari en honor dels seus propietaris, la família Brusi– i encara que reconeixia els valors artístics d’alguns dels que seguien aquell innovador corrent, creia que anaven equivocats i que amb el temps ja tornarien als valors de l’academicisme.

En una línia molt semblant es trobaven els altres diaris, tant els que competien amb el Diario de Barcelona per atreure el públic conservador i burgès que aquell majoritàriament tenia, com els que anaven a satisfer els sectors republicans i antidinàstics –cas de La Publicidad– i deien representar unes creixents masses obrerers. Com a excepcion s’han d’esmentar, però, els casos de La Vanguardia i El Liberal.

Primera plana del número de les festes de la Mercè del 1902 del diari El Liberal de Barcelona, amb il·lustració de Pablo Picasso.

La Vanguardia, diari fundat l’1 de febrer de 1881 per defensar a Barcelona l’opció política liberal que a Madrid liderava Pràxedes Mateo Sagasta, aviat s’alliberà dels condicionants del partit. Els seus propietaris, els germans Carlos i Bartolomé Godó, el convertirien en un gran rotatiu al servei de la nova burgesia catalana, la qual s’havia anat consolidant sota la prosperitat industrial i comercial generada per l’estabilitat política aconseguida quan l’any 1875 finalitzà la tercera guerra carlina. Redacció i tallers deixarien, respectivament, els seus limitats locals als carrers de les Heures i Nou de Sant Francesc i passarien a uns espaiosos locals amb façana modernista a la Rambla dels Estudis, 7. La direcció seria encomanada a l’escriptor i periodista Modesto Sánchez Ortiz, que connectaria molt ràpidament amb les noves fornades d’escriptors i pintors catalans, sense per això deixar de banda les personalitats més creatives entre les que ja estaven consolidades. Contractà Miquel Utrillo perquè li enviés cròniques des de París i des d’altres punts d’Europa; estimulà Santiago Rusiñol perquè amb escrits seus i il·lustracions de Ramon Casas li enviés impressions de la vida artística a la capital de França, que serien publicades sota el títol «Desde el molino» i promouria que Alfred Opisso dediqués especial atenció crítica a les obres dels ja esmentats artistes i a les de Sebastià Junyent, Joan Llimona, Arcadi Mas i Fontdevila, Eliseu Meifrèn, Isidre Nonell, Modest Urgell, i d’altres. Aquelles cròniques i crítiques després serien recollides en un dels volums amb els quals La Vanguardia obsequiava els seus suscriptors que pagaven per semestres per endavant i que venia rebaixats de preu als seus abonats per períodes més curts. (Llavors els exemplars del diari valien cinc cèntims i la subscripció per mes costava una pesseta; és a dir, 0,01 euros).

Per la seva banda, El Liberal, fundat a Madrid l’any 1879 i amb redaccions autònomes a Barcelona i a altres capitals d’Espanya, era propietat, pel que feia a l’edició barcelonina, de la família de Carles i Sebastià Junyent-Vidal, grans amics del llavors molt jove Pablo Ruiz Picasso. Tots tres s’havien conegut a Els Quatre Gats, la taverna del Modernisme barceloní, i la bona relació que establiren explica que Picasso publiqués a El Liberal del 16 d’octubre de 1902 el retrat de Sebastià Junyent-Vidal i que onze dies abans –a l’edició del 5 d’octubre– il·lustrés la portada del diari i que aquest obrís amb una gran dibuix picassià al·lusiu a les Festes de la Mercè que acabava de celebrar la ciutat.

Tampoc les grans revistes del moment li feien gaire cas al Modernisme en els seus començaments, o ironitzaven sobre els seus adeptes. Així, un setmanari humorístic de gran implantació entre els menestrals i les classes mitjanes catalanes com fou la publicació d’ideologia republicana L’Esquella de la Torratxa, es va permetre de tractar d’una forma cruel el Modernisme amb l’edició d’un número imprès en paper d’estraça. Concretament fou el número 1.014, datat el 17 de juny de 1898. Malgrat tot, passats un anys, tant L’Esquella de la Torratxa com la seva germana La Campana de Gràcia acollirien, tant en els números ordinaris com en els seus almanacs de Cap d’Any molts aspectes de la tipografia i de l’estètica modernista, com després ho farien amb la noucentista. Aquesta capacitat per canviar de criteris és pròpia de la condició humana i l’aprofiten sense cap problema les persones, les entitats i les empreses que volen perdurar, mentre que la fidelitat a uns principis provoca problemes de supervivència. Així ho veurem al llarg del recorregut per les principals publicacions modernistes que a continuació em proposo de fer en sentit cronològic perquè sigui més fàcil de seguir la trajectòria que, en particular i en conjunt, portaren.

La Ilustració Catalana

Les primeres referències al Modernisme les trobem al periòdic desenal La Ilustració Catalana, continuació en certa mesura d’un altre que s’havia dit L’Acadèmia i que, fundat a Madrid, al cap d’un temps s’havia traslladat a Barcelona. El seu primer número sortí amb data de 10 de juliol de 1880 i el seu propietari, que aviat també faria de director, era un home jove i molt emprenedor que es deia Carles Sampons. Amb ell col·laboraren Josep Franquesa i Gomis, Ramon E. Bassegoda, Jacint Laporta i Eudald Canibell. Tots cinc i altres que s’hi afegiren desitjaven posar de relleu l’alt grau al qual havia arribat Catalunya en l’aspecte artístic i literari, sense oblidar mai el científic. Ja des de la mateixa capçalera, plena de simbolismes patriòtics –les muntanyes de Montserrat, els escuts de les quatres províncies, els fruits de la terra i els principals instruments per fer art i ciència– proclamaven les seves aspiracions patriòtiques.

Sampons moriria a la darreria del 1882 i Francesc Matheu, que col·laborà amb La Ilustració Catalana des del primer número, es faria càrrec de l’edició de la revista. Ja disposava d’una certa experiència en relació amb les tasques periodístiques –els temps eren molt diferents dels d’ara i la professionalització dels informadors i dels comentaristes catalans de l’actualitat, així com també la dels empresaris de premsa, tenia molts components patriòtics i altruistes– i amb aquella publicació posaria els fonaments d’una ardida i continuada defensa de la catalanitat des del món cultural de la burgesia.

Dins les possibilitats tipogràfiques de l’època, La Ilustració Catalana destaca per la perfecció dels seus gravats al boix o al zenc –després els hauria de substituir pels fotogravats, fet que encariria els costos i provocaria la desaparició de la publicació– i per la riquesa informativa en els temes que tractava. Cal entendre que el seu modernisme seria més de concepte que de realitzacions formals, ja que obria camins en l’exaltació d’unes noves maneres d’entendre la presència de Catalunya en el conjunt d’Espanya i com a comunitat altament interessada a connectar amb les nacions europees més avançades.

L’impuls de L’Avenç

Aquest afany d’avançar seria explícit des del seu mateix títol a la revista L’Avens, que com a publicació velografiada tindria una primera època, del 3 de juliol al 4 de desembre de 1881; després en el període 1882-84 sortiria impresa; deixaria de publicar-se uns anys i tornaria amb el títol normalitzat de L’Avenç a exercir com a esperó per a la cultura catalana en els anys que van del 1891 al 1893. Coincidiria en aquests períodes amb La Ilustració Catalana de Francesc Matheu –aquest tancaria l’edició el 31 de març de 1894, quan ja portava tres-cents vint-i-cinc números al carrer–, però es manifestaria molt més compresa en les exigències de modernització cultural. Casas Carbó i, especialment, Pompeu Fabra, proposarien des de L’Avenç la depuració de la llengua catalana d’acord amb les més ben estructurades normes filològiques europees: tindria, gràcies a la cultura i la curiositat de Jaume Massó i Torrents i de Ramon D. Peres, una posició de guaita i difusor dels nous corrents literaris i filosòfics; i disposaria, estimulada per l’obra personal d’Alexandre de Riquer i dels altres artistes que entre tots els promotors van saber aplegar, d’un conjunt de pintors i dibuixants que donaven el to de l’exigència formal i de la voluntat de canvi.

Plenament catalanista, L’Avenç seria ideològicament bel·ligerant contra el centralisme polític d’Espanya i s’oposaria, a més, a l’immobilisme del catalanisme pairal. Distingia entre els que desitgen «lo progrés i millora de Catalunya» i els que són «sectaris de les ideyas més enrederides». La seva capçalera era una nau que avançava per la mar amb les veles inflades pel vent del progrés –«lo Progrés és i serà sempre nostra guia» deia el text editorial del seu primer número– i aquest convenciment el portaria a totes les seccions de la publicació, malgrat que en la seva presentació tipogràfica procuraria mantenir l’austeritat dels models de les revistes de pensament angleses en les quals s’inspirava. Però en les caplletres, els títols de secció, els rescursos i els culs de llàntia, com també en diverses il·lustracions, posava de manifest la voluntat modernista. Entre els artistes que hi van col·laborar trobem Modest Urgell, Francesc Masriera, Dionís Baixeras, Eliseu Meifrèn, Apel·les Mestres, Jaume Pahissa i Joaquim Vayreda. Bon exemple de com pensaven els creadors de L’Avenç és l’article d’A. Cortada «Els pintors catalans a Madrid», publicat al número nou de l’any quart de la revista, datat del mes de setembre del 1892. Hi figura aquesta frase tan significativa: «Els quadros de las altras setmanas eran quadros, aquets no ho són; aquets són finestres obertes a l’aire, a l’espay a la llum exterior.»

L’Avenç seria titllat d’anarquista perquè entre els seus col·laboradors més destacats figurava Jaume Brossa, el qual expressava conceptes i proposava revisions ideològiques que topaven amb els sectors més conservadors de Barcelona, ciutat en la qual la publicació es trobava més implantada. Arran de la bomba del Liceu, un gruix prou considerable de subscriptors optà per donar-se de baixa perquè no volien sentir-se compromesos davant de les autoritats i un seguit d’amistats amb les quals normalment convivien i feien negocis. Fins llavors, encara que no es trobaven plenament identificats amb molts dels plantejaments de la publicació, els toleraven perquè eren «coses de joves» i pensaven que les crítiques socials no anaven amb ells. Però quan es van considerar afectats dins un ordre social que trontollava, encara que els impulsors de L’Avenç no eren ni de bon tros companys de viatge o impulsors dels anarquistes de la Barcelona exaltada com «la rosa del foc», rebutjaren als que tenien més a mà. La pressió ambiental seria massa forta i, abans de claudicar, L’Avenç s’acomiadà del públic a l’acabament del 1893 amb un vibrant editorial titulat «A reveure». Era l’adéu definitiu pel que fa a la publicació –quedaven la impremta, l’editorial i la llibreria–, però de cap de les maneres no representava la renúncia o l’afebliment pel que feia al seu projecte regenerador. Fins i tot en acomiadar-se, aconsellava a la premsa catalana «que treballi primer de tot per l’evolució incessant de les idees, per privar l’estagnació que ens porta l’espanyolisme; que no transigeixi mai en qüestió de llengua, perquè és feina i temps perdut tot lo que es tracti de fer en castellà des d’aquí; que encamini en lo possible la riquesa catalana per viaranys segurs, perquè augmenti, en lloc de minvar, tenint en compte que quan una nacionalitat es troba rica, és quan pot tenir més força política; i que es convenci que pel castellanisme no hi ha res a fer». Per a L’Avenç, el Modernisme era un instrument estètic que, captat del que es deia a fora, agafava unes característiques catalanes que resultaven ben útils per fer possible un projecte de canvi total.

De Barcelona Cómica a La Ilustració Artística

Diferent sentit tindrien publicacions amb aspectes modernistes d’aquella mateixa època. Redactades en llengua castellana per obtenir més difusió –aquesta és una apreciació molt corrent, però que es troba sotmesa als condicionants de lloc, moment, preu i continguts– obeïen a l’impuls de la moda en les seves característiques tipogràfiques i en les particularitats d’algunes de les seves col·laboracions artístiques.

Cal esmentar en primer lloc Barcelona Cómica, setmanari de caire humorístic –un humor bastant ensopit, tot cal dir-ho– publicat entre el 1889 i el 1901. Dirigit per Carlos Ossorio Gallardo, fill del famós periodista madrileny Manuel Ossorio Bernard i germà de l’advocat i polític Ángel Ossorio Gallardo que després seria governador civil de Barcelona, era arxiver de professió i, destinat a Barcelona, col·laborava mot activament en diverses publicacions. Pel que fa al Modernisme el trobarem també a El Gato Negro, Pluma y Lápiz i Hojas Selectas. Pel que fa a Barcelona Cómica, el que cal remarcar és que en la seva col·lecció podem trobar dibuixos dels començaments artístics de Xavier Gosé i de Joaquim Torres-García.

Més important i amb molta més durada seria La Ilustración Artística, editada entre el 1882 i el 1916 per la casa Montaner i Simón. Publicació inspirada en l’anglesa The Studio i amb l’assessorament artístic d’Alexandre de Riquer, també rebria les influències de l’alemanya Jugend. A La Ilustración Artística, s’hi troben dibuixos modernistes més aviat tradicionals de Joaquim Dieguez i és també factible observar el progrés en els gustos modernistes gràcies a les orles de fulles i flors, com també diverses il·lustracions, de Triadó, Passos i Pascó. Revista amb manifesta voluntat d’exaltar les glòries de la literatura del Segle d’Or espanyol, dedicaria números especials a Cervantes i a Quevedo. També tractaria els temes de la pintura religiosa o històrica. Realitzada amb els millors mitjans tipogràfics de la seva època, anava destinada a les classes altes i amb més poder econòmic.

La singularitat de Luz

Ben diferent seria el cas de Luz que, malgrat la precarietat dels mitjants econòmics amb què era editada, un tiratge curt que aviat la situaria com una raresa hemerogràfica entre els col·leccionistes i un allargassat format que trencava amb les normes de les publicacions periòdiques, hauria de quedar com la primera revista per excel·lència del Modernisme català, encara que fos redactada en castellà.

Entre el novembre del 1897 i el 31 de gener de 1898 Luz publicaria sis números i, després d’una interrupció de més de vuit mesos, tornaria durant la segona setmana d’octubre i continuaria sortint fins a la darrera de desembre d’aquell mateix any. En conjunt, dotze números en els quals d’una manera ben lliure en l’expressió de diversos judicis sobre el moment artístic i cultural en què es vivia es volia estimular –fer llum– la consciència col·lectiva en la comprensió que era necessària una total regeneració. Encara que no existís gaire relació entre uns i altres, era el mateix que sentien a Madrid diversos escriptors als quals després «Azorín» englobaria en el terme «Generación del 98». Però a la catalana, perquè, com escriuria Luz, «hemos dudado un momento si debíamos publicar Luz en Madrid o en Barcelona, siendo esta última ciudad la verdadera capital artística en el sentido moderno y universal de la palabra.»

La voluntat de Luz era que calia prendre exemple dels pobles del nord d’Europa –¡Paso libre! ¡Paso al norte!, escriuria– perquè «nuestra raza raquítica ya está gastada». Així ho expressaria Miquel Utrillo, qui feia servir el pseudònim «A. L. de Baran» amb clara referència a l’estrella que anuncia l’alba. I del mateix pensament participaven Josep M. Roviralta i Darío de Regoyos, principals promotors de la publicació.

Sota el pseudònim «Luis Cabañas de Guevara», els periodistes Rafael Moragas i Mario Aguilar deixaren un testimoni ben viu de la creació de Luz al seu llibre Cuarenta años de Barcelona i d’una manera força semblant també ho va fer Mario Verdaguer a Medio siglo de vida barcelona. «Rovi, como le llamábamos –escriurien els primers– era un alborozado estudiante, ostentaba aparatosas chalinas, llevaba un chamberguillo y fumava, sempiternamente, la pipa. Escribe, dibuja, pinta y se prodiga en ingeniosidades y absurdos. Vivía humildemente y todavía no era rico más que en ensueños. Amigo de Regoyos, concibieron los dos la fundación de una revista reflectora del arte nuevo y salió Luz, de forma rectangular, profusamente alargada. Ni redactores ni dibujantes permanentes.» Per la seva banda, Mario Verdaguer també qualificaria Luz como «reflectora de las ideas nuevas y editada en forma alargada, en contradicción con el concepto estético más general».

Juntament amb el seu germà, Josep M. Roviralta seria anys després propietari de l’empresa «Uralita» i tots dos disposarien del iot «Maricel» al qual convidarien els seus antics amics de joventut i de bohèmia. Però en aquells anys finals del segle XIX, estudiava enginyeria industrial, era un apassionat de l’art i es passava moltes hores del dia a Els Quatre Gats, fogar del Modernisme. Amb Luz dedicaria especial atenció a l’obra de Puvis de Chavannes pel que fa a la pintura i a Ifigènia a Tàuride de Goethe pel que pertoca a la literatura, exaltant la traducció que havia fet de l’obra Joan Maragall. També a Luz Darío de Regoyos, encarregat de la direcció en els seus darrers números, començaria a publicar la seva traducció, il·lustrada amb dibuixos originals, de La España Negra, del poeta belga Émile Verhaeren. Encara també aquella publicació tan transcendent i exigent en molts dels seus plantejaments, dedicaria alguns espais a diversos artistes que al teatre Eldorado cantaven i ballaven dins l’anomenat gènere frívol.

Més Modernisme de luxe

L’editorial Miguel Seguí s’afegiria al Modernisme amb la publicació, a partir del 21 de novembre de 1897, d’Álbum Salón, revista molt luxosa. Presentada en gran format, impresa en paper couché i amb pàgines centrals en les quals reproduïa en quatricomia diverses obres d’art, feia gran efecte. (A les col·leccions que ara queden molts d’aquells gravats a tot color s’han malmès perquè, malgrat portar fulls de paper de seda com a separació, la humitat ambiental i una conservació poc acurada han fet que s’enganxessin unes pàgines amb les altres.) Els seus principals il·lustradors serien Xumetra, Triadó i Pascó, i sortiria fins a l’any 1907. Val a dir que Álbum Salón quedaria com una mena de pont entre dues èpoques, ja que atenia les necessitats de lluïment d’un públic tradicional, però també feia lleugeres concessions a una concepció més àgil de l’art.

Poc després sortiria El Gato Negro, setmanari artístic i festiu que editaria el seu primer número el 15 de gener de 1898. Seria el seu director l’abans comentat Carlos Ossorio Gallardo, i la primera portada, realitzada en tricomia –vermell, daurat i negre– per Josep Triadó, representava un gat negre en actitud d’escriure amb una ploma d’au. Al seu article de presentació, situat paradoxalment a la darrera pàgina del text, diria que

«El Gato Negro lame las manos al respetable público, del que tanto espera; a sus colaboradores, redactores y demás abastecedores de cordilla literaria y artística; a la prensa local, regional, nacional y universal que por su nacimiento se ha ocupado y preocupado; y con el mayor respeto, propio de un Micifuz de ínfima clase, tiene el honor de manifestarles que, al igual que muchos partidarios políticos, no cuenta con un programa que cumplir y por lo tanto se ve en la imperiosa necesidad de callar sus propósitos si es que los tiene, sus apir aciones si es que con ellas ha soñado y sus planes de campaña, por estar prohibido, hacer público tales documentos.»

Per aquest text, que ofereixo reduït, es pot veure que El Gato Negro pretenia divertir els seus lectors i fer una funció semblant, encara que en castellà, a la dels setmanaris L’Esquella de la Torratxa o La Tomasa.

Portada de la revista Hispània de Barcelona (30 d’abril de 1899), amb il·lustració de Joan Brull.

F.F.

Cuidava les portades, encarregades a Triadó, Ramon Casas, Xavier Gosé, Antoni Utrillo, Josep Cuchy i d’altres, com també aniria ben il·lustrada i presentaria una compaginació de bon caire artístic. Però, malgrat els seus esforços per fer-se amb el públic, només arribaria a l’any de vida.

I una situació similar, encara que amb més temps de presència pública perquè disposava del suport econòmic de la important impremta-editorial Hermenegildo Miralles, s’hauria d’enfrontar amb la revista quinzenal Hispània. Publicada des de gener del 1899 fins a desembre del 1902, al principi tindria com a director literari Francesc Miquel i Badia, mentre que Josep Pascó s’encarregaria de la direcció artística. La majoria d’escriptors, pintors i dibuixants d’aquells anys tindrien cabuda en les seves pàgines, tant els més famosos entre el públic com els de noves generacions. En un dels seus números, dedicat a Goya, difondria els quadres que d’aquell gran pintor es trobaven a col·leccions barcelonines, però també reproduiria dibuixos del llavors jove Joaquim Mir o de l’encara més novell Ricard Opisso.

Del mateix període en l’aspecte literari seria la revista Catalònia, continuadora de l’obra de L’Avenç. Tindria dues èpoques: la primera quinzenal i la segona setmanal i s’hi continuarien defensant els ideals catalanistes i les tendències literàries més modernes. Deixava, però, de banda els aspectes artístics i per aquest motiu només l’esmento.

Quatre Gats i Pèl & Ploma

Molt diferent, en canvi, resultaria Quatre Gats, setmanari promogut per Pere Romeu per donar sortida a les inquietuds artístiques i literàries dels principals assistents al famós establiment del mateix nom que hi havia a l’actual carrer de Duran i Bas –llavors del Governador– cantonada amb el passatge de Sant Josep, conegut en aquella època com d’Espolsasacs.

Només arribà a publicar quinze números, situats entre la segona setmana de febrer del 1899 i el 25 de maig del mateix any, però la relació dels artistes que realitzaren les seves portades ja dóna idea de la seva categoria com a peça clau del Modernisme català després de la pionera Luz de la qual ja he tractat i com a precursora de Pèl & Ploma, de la qual escriuré a continuació. Els seus autors serien Ramon Casas, Joaquim Mir, Ramon Pitxot, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Xavier Gosé, Carlos Vázquez, Ricard Opisso, de nou Xavier Gosé i Ramon Casas, Francesc Sardà, Garcia Escarré, Eveli Torent i Enrique Mulder. Com que el seu preu per numero era de deu cèntims de pesseta i només es componia de quatre pàgines, els venedors ambulants de premsa es negaven a vendre el setmanari perquè donava poc paper. Pere Romeu, convençut de la bondat propagandística de la publicació, passaria al blanc i negre i reduiria el cost per al públic a cinc cèntims. Però com que llavors els venedors protestaren perquè la seva comissió quedava en nores i pel mateix preu preferien vendre diaris, Pere Romeu, cansat, tornaria a la presentació i als deu cèntims del començament. Finalment, com que cada setmana perdia diners com a editor, cediria el lloc a Pèl & Ploma, publicació amb la qual Ramon Casas, assistit per Miquel Utrillo, volia arribar a un públic molt més ampli del que ja tenia com a pintor.

Humorísticament definida com «diari de cassa i tant de bó que sigui de pesca», Pèl & Ploma –el pèl pels pinzells i la ploma pels escriptors– seria una revista que resultaria molt agradable al públic culte i amb notables possibilitats econòmiques al qual anava adreçada.

Els dibuixos de Ramon Casas –els reproduïts i els originals que se sortejaven entre els subscriptors–, eren molt ben acollits, i els textos, redactats amb un to lleuger i amb la pertinent profunditat de concepte per Miquel Utrillo, es fein de bon llegir. Tenia una finalitat propagandística que podríem qualificar fins i tot de comercial –Ramon Casas volia vendre dibuixos i que li encarreguessin quadres– però a la vegada ho feia amb gran categoria artística. En els seus dos primers anys de publicació seguiria les pautes periodístiques marcades des de Quatre Gats i després reduiria a la meitat el seu format, seria impresa en paper estucat perquè les reproduccions de dibuixos i de quadres fossin de qualitat i ampliaria les seves finalitats com a revista d’art.

La publicació Pèl & Ploma arribaria fins al 1904 i amb un criteri més ampliat sobre el tractament dels fets artístics després vindria Forma, també dirigida per Miquel Utrillo i subvencionada per Ramon Casas. I encara després arribaria Museum, que ja aniria més enllà del Modernisme.

Canvi de segle amb Joventut

Arribat el darrer any del segle XIX i ja amb les esperances de canvi posades per les noves generacions en el segle XX –fet i fet com ha passat amb el xxi en el qual ja ens trobem– el 15 de febrer de 1900 sortiria a Barcelona el primer número del setmanari Joventut. S’autoqualificaria des del començament com a «periòdic catalanista» dedicat a tractar la literatura, ciències i art. La direcció literària estaria en mans de Lluís Via, i l’artística pertocava al ja tantes vegades anomenat Alexandre de Riquer. A ell es deuria que en el primer número, després d’una propaganda en què l’opció modernista no quedava definida, hi sortís, escrit per ell, un ampli article sobre el dibuixant anglès Aubrey Beardsley a qui d’entrada qualificava d’«esperit refinat» i «pervers intel·lectual». El text anava acompanyat amb sis obres d’aquell inquietant creatiu i, possiblement per tranquil·litzar els lectors, Riquer l’acabava dient que Beardsley «va morir a la corniche, cristianament, havent confessat i combregat, entre els braços de la mare i de la germana».

Adrià Gual (1872-1944): Coberta del volum del 1902 de la revista Joventut.

F.F.

Joventut portava una capçalera dibuixada per Riquer. D’una manera ben significativa representava una dona jove de llarga cabellera, que cenyia el cap amb una corona d’espigues i portava una falç a la mà dreta. No era pas una pagesa segadora, sinó una nimfa clàssica que anunciava l’afany per aconseguir els fruits de l’ideal. Aquest, pel que feia a l’art, tenia els seus més directes precedents en les reproduccions de dibuixos de Burne Jones, Boyd Mougthon, Carolo Crivelli Rosseti, Scheneider i altres artistes estrangers. I pel que pertoca a la creació artística catalana, es resumia en els treballs d’Apel·les Mestres, Antoni Solé, Modest Urgell, Antoni Utrillo, Maurici Vilomara i, entre d’altres, del llavors molt jove Pablo Ruiz Picasso.

Joventut era la continuació, ampliada, d’una publicació que s’havia dit «Setmanari catalanista» i en el seu programa polític s’atenia «a les Bases que la Unió Catalanista ha establert en sas diferentas Assambleas». Però dins aquest marc podia afirmar que «entenem per JOVENTUT tot alló que reveli una aspiració franca y noble, un sentiment espontani y elevat; tot alló que sia veritat y vida, art y amor; entenem per JOVENTUT l’actual renaixensa i progressiu floreixement de las arts y las lletras catalanas, ab que’s revela, no obstant, l’antich esperit de la rassa. Qu’aquest se mantingui sempre jove, es lo que desitjém i lo que convé á la Patria».

La direcció artística d’Alexandre de Riquer a Joventut no va ser gaire llarga, però sí important. Joan Francesc Ràfols dedicà en el seu llibre Modernismo y modernistas un capítol a l’esmentada revista i als qui la feien. Hi diria que el relleu artístic l’agafaren els pintors Joan Brull i Sebastià Junyent, «desfogándose desde Joventut sobre cuanto pensaban y sentían». El setmanari gairebé sempre havia tancat les seves anualitats amb números vermells i s’acomiadà dels lectors amb el seu número de 31 de desembre de 1906. Encara que per nombre de col·laboracions serien més importants les del Modernisme literari, també establí els mateixos criteris per als plàstics.

De La Ilustració Llevantina a Pluma y Lápiz

Altres projectes periodístics del moment serien La Ilustració Llevantina, Novetats, Catalunya Artística, Auba, Ars i Pluma y Lápiz pel que fa a l’àmbit modernista. Totes es publicarien en català, llevat de Pluma y Lápiz, redactada en castellà.

La Ilustració Llevantina tindria, en principi, periodicitat desenal i la seva voluntat era presentar la identitat cultural de Catalunya, València, Mallorca i el Rosselló. En aquest sentit, la podem considerar un precedent de la idea dels Països Catalans. Publicada a Barcelona a partir del 10 de març de 1900, portava una capçalera dibuixada per Alexandre de Riquer i hi col·laborarien, entre d’altres, Xavier Gosé. Suspendria la seva edició amb el número vuit i tornaria a establir contacte amb el públic al cap de sis mesos, aquesta vegada amb capçalera dibuixada per Antoni Utrillo. Seguiria amb el seu desig d’afermar la unitat lingüística catalana i en lloc de fer referència només a Mallorca pel que fa a les Illes, ja feia servir la més àmplia denominació de Balears. Presentada amb bon gust, paper de qualitat, agradable composició tipogràfica i continguts literaris força interessants, mai no arribaria a fer-se un lloc dins l’ampli ventall de lectors al qual en teoria volia satisfer. Publicaria també un suplement de modes amb el títol «Novetats».

Catalunya Artística, dirigida pel poeta Joaquim Ayné Rabell, disposaria de més audiència que l’anterior i ajudaria a ampliar la penetració del Modernisme. Publicada amb periodicitat setmanal, en una primera etapa arribaria al número 125 en un període que aniria entre el 14 de juny de 1900 i el 6 de novembre de 1902. I encara tindria una segona època de trenta-sis números entre el 14 de juliol de 1904 i el 30 de març de 1905. Més literària que artística, un dels seus atractius és haver publicat dibuixos d’Isidre Nonell.

Menys interès ofereixen la neogòtica Auba i la revista bilingüe Ars. I pel que fa a Pluma y Lápiz només l’esmentem perquè a les seves contraportades publicà, a tot color i amb bones reproduccions, una extensa sèrie de facsímils de cartells modernistes.

Hojas Selectas, Garba, Revista Ibérica d’Ex-Libris i Or y Grana

Arribat el segle XX, serien molt diverses les publicacions catalanes que presentarien signes tipogràfics del Modernisme, tant en la composició, els títols de seccions, algunes de les il·lustracions i els anuncis. Així passà amb el setmanari de sàtira política ¡Cu-Cut! en els seus números del 1902 i amb l’infantil En Patufet quan l’any 1904 començà la seva publicació. I el mateix podríem dir d’altres periòdics com la nova època d’Ilustració Catalana (1903), Occitania (1905), Fulles d’Art (1905), Art Jove, Catalonia (1906), Empori (1907), Feminal, suplement d’Ilustració Catalana (1907) i Brand (1907). Però com a cloenda d’aquest treball em centraré en quatre publicacions que em semblen les més representatives de la creixença del Modernisme fins a unes cotes que també representarien la seva davallada amb la implantació del Noucentisme.

En primer lloc, tant perquè és del 1902 com perquè arriba fins al 1921 hi ha Hojas Selectas, revista mensual que oferia fotografies d’actualitat, col·laboracions literàries, il·lustracions i acudits gràfics de molt diversa mena. J. Diéguez i Gaspar Camps hi realitzaren vinyetes decoratives i Apel·les Mestres, Ramon Casas, Antoni Utrillo, Adrià Gual i Ricard Utrillo, també hi publicaren amb certa assiduïtat.

Després cal esmentar Revista Ibérica d’Ex-Libris que, en realitat, fou una publicació periòdica amb vocació de llibre de bibliòfil. Promoguda per Ramon Miquel i Planas, posà en molt destacat lloc el prestigi català en el món de la realització i del col·leccionisme d’exlibris. Inserí aiguaforts, puntes seques, xilografies i gravats a tot color d’Alexandre de Riquer, Josep Triadó, Joaquim Renart, Ramon Borrell i molts altres artistes catalans d’inspiració modernista.

A continuació, també cal recordar Garba, una revista que pel seu format quadrat i pels seus continguts resultà plenament modernista. Creada per l’editorial Baguña, propietària dels setmanaris ¡Cu-Cut! i En Patufet, com un tercer element en la seva expansió dins el periodisme català, seria deficitària en els seus primers números i les circumstàncies polítiques del moment no permetrien la seva consolidació. Només publicaria deu números –tots ells de molta qualitat– entre el 18 de novembre de 1905 i el 27 de gener de 1906. La suspensió de ¡Cu-Cut! després de l’assalt d’un grup de joves oficials a la seva redacció i a la del diari La Veu de Catalunya amb motiu d’un acudit de Joan G. Junceda sobre el Banquet de la Victòria, faria que l’editor canviés l’orientació i els continguts de Garba per provar de continuar amb la tònica del seu setmanari de més èxit. En el seu primer número, la nova Garba seria suspesa per assemblar-se massa a ¡Cu-Cut! i l’anterior ja no tornaria a ser publicada.

Finalment faré esment d’Or y Grana –colors de la bandera catalana que anava de banda a banda com a fons del seu títol, malgrat que la impressió fos en blanc i negre– com a publicació modernista i feminista alhora. La seva redacció la formarien escriptores com Carmen Karr, Dolors Moncerdà de Macià, Joaquima Rosal, Agnès Armengol de Badia i altres que, malgrat uns plantejaments reivindicatius que resultarien massa conformistes a hores d’ara, defensaven el dret de les dones a ser escoltades i públicament valorades. Amb elles col·laborarien dibuixants com Bagaria, Feliu Elies «Apa», Opisso, Junceda, Smith i d’altres. Amb Or y Grana, crec, el Modernisme també participà en la promoció femenina, i la figura de la dona, habitualment només idealitzada per la seva juvenil bellesa, prendria una més àmplia i sòlida dimensió.

Bibliografia

• Cabanas Guevara, L.; Moragas, R.; Aguilar, M.: Cuarenta años de Barcelona, Ediciones Memphis, Barcelona, 1944.
• Cirici Pellicer, A.: El arte modernista catalán, Aymà editor, Barcelona, 1951.
• De la Fassina, P. (Pere Prat i Ubach): «Un solc en una època: el ¡Cu-Cut!», dins La Nostra Revista, número 61, Mèxic, DF, juliol del 1961.
• Font, M.: «Els primers temps de L’Avenç» i «L’obra i els homes de L’Avenç», dins Revista de Catalunya, 1923.
• Jardí, E.: Història d’Els Quatre Gats, Editorial Aedos, Barcelona, 1972.
• Opisso, A.: «Arte y Artistas catalanes», dins La Vanguardia (regalo a sus suscriptores), Barcelona, 1900.
• Palau Fabre, J.: Picasso a Catalunya, Ediciones Polígrafa, Barcelona, 1975.
• Ràfols, J. F.: Modernismo y modernistas, Ediciones Destino, Barcelona, 1949.
• Torrent, J; Tasis, R.: Història de la premsa catalana, Editorial Bruguera, Barcelona, 1977.
• Trenc i Ballester, E.: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, Barcelona, 1977.
• I les col·leccions de les revistes esmentades en el treball.