Enric Sagnier Villavecchia (Barcelona, 1858-1931), primer marquès de Sagnier, va ser un dels arquitectes que va construir més edificis a l’Eixample barceloní i amb la seva obra va contribuir a donar un nou caràcter als carrers de la ciutat i també als d’altres poblacions. En realitat la seva carrera professional, que es va estendre al llarg de més de quaranta anys, només es pot adscriure al Modernisme en el període central, després d’uns inicis eclèctics, mentre que als darrers anys les obres d’Enric Sagnier es poden considerar més o menys classicitzants, tot i que en molts edificis es pot destriar també l’ús de formes neogòtiques, especialment en l’arquitectura religiosa i escolar. De fet, vist amb perspectiva, el conjunt de la seva producció revela un ús despreocupat de models diversos, agafats de la moda del moment o de la història de l’arquitectura. Tot i que les formes utilitzades per Sagnier als seus edificis no sempre són del tot originals, la síntesi que ell n’obté sí que ho és força i la seva autoria es pot reconèixer fàcilment. En el fons podem afirmar que en tots els períodes, i d’una manera especial en els anys del Modernisme, l’arquitectura d’Enric Sagnier cerca uns resultats elegants que per a ell es cristal·litzaven en l’exemple de l’arquitectura francesa i especialment en el Rococó.
Arquitecte de pràctica abundosa, relacionat amb els interessos de la classe alta, a la qual pertanyia, l’obra modernista de Sagnier va gaudir durant anys dels favors d’una clientela fidel, per a la qual va treballar d’una manera incansable. Fàcilment es podria arribar a esmentar fins a tres-cents grans projectes, a més de desenes de petites intervencions. És per això que és possible de detectar alts i baixos en la qualitat dels edificis projectats per l’arquitecte, i per això també la nostra selecció ometrà algunes obres.
Palau de Justícia de Barcelona, projectat per Sagnier amb Josep Domènech i Estapà.
R.M.
Durant els anys compresos entre l’Exposició Universal de Barcelona (1888) i el canvi de segle, l’obra de Sagnier, com la de molts dels seus col·legues, bascula entre un historicisme ple de fantasia en els detalls i un intent de renovació tipologicoconstructiva. Aquestes obres algun cop han estat incloses en una tendència premodernista. La realització més important d’aquells primers anys va ser el Palau de Justícia de Barcelona, projectat juntament amb Josep Domènech i Estapà el 1886 i edificat entre el 1887 i el 1908. La massivitat de l’edifici, decorat exteriorment pels millors escultors catalans del moment, i els seus elements ornamentals on es barregen d’una manera original formes clàssiques i goticitzants, no ha de fer oblidar les dues grans aportacions del projecte: la intel·ligent configuració dels espais –entorn de dos patis laterals separats per un cos central que conté l’escala d’honor i la gran sala de visites, que fou decorada pel jove Josep M. Sert– i l’ús del ferro vist en la construcció de l’esmentada sala. En una línia similar de monumentalitat cal considerar la nova Duana de Barcelona, projectada amb la col·laboració de Pere Garcia Fària i edificada entre el 1896 i el 1902.
Durant els últims anys del segle XIX, Sagnier aixeca a l’Eixample un conjunt d’edificis d’habitatges que responen al mateix concepte rotund i monumental, com les cases per a Antoni Roger Vidal i per a Enric Roger Vidal (1888-90) o la casa Juncadella de la rambla de Catalunya (1888-91), com també les cases per a Josep Fabra (1890-92) i Tomàs Roger (1892-94).
Simultàniament també en va fer d’altres de caràcter neogòtic, com el bloc de les cases Pascual i Pons, al passeig de Gràcia (1890-91), la Casa Gustau Peyra (1893) i fins i tot la casa pròpia de l’arquitecte, a la rambla de Catalunya (1892-94), o la casa del passeig de la Ribera de Sitges. Ja té un caràcter més dulcificat la casa del barrilet, a la plaça de les Dames, amb esgrafiats a la façana.
Però aquest estil medievalitzant estava reservat d’una manera preferent a l’arquitectura religiosa, com el santuari de Maria Auxiliadora per als Salesians de Sarrià (1890-93; 1900-01), els col·legis de Jesús-Maria a Sant Gervasi (1892-97) i a Barcelona (1899, desaparegut), o el temple del Sagrat Cor al carrer de Pere IV, al Poblenou.
Des del 1900 la seva obra adopta un aire de modernisme afrancesat. Al llarg de la dècada aixeca un conjunt d’edificis coherents en la seva imatge ornamental, rics en solucions compositives de façana i planta i de gran qualitat plàstica. Hi abunden els paraments de pedra buixarda-da i la decoració escultòrica basada en elements vegetals naturalistes que sovint s’ha considerat deutora de Gaudí, tot acompanyat d’elements decoratius de ferro, vitralls, alguns cops també mosaic, etc.
Enmig de la producció abundant de Sagnier, sobresurten diverses cases i torres, tot i que per desgràcia moltes han desaparegut amb el temps. Un dels exemples més destacats de la seva obra és la Casa Garriga-Nogués (1899-1901), situada al carrer Diputació. En canvi no es conserva la casa per a Emili Juncadella (1900-01), que es trobava a la rambla de Catalunya, 26, i que va merèixer la màxima distinció al concurs d’edificis que convocava l’Ajuntament de Barcelona. Es tractava d’un palauet on ja emprà elements de fantasia, com les finestres trilobades, els remats mixtilinis de filiació barroca o la decoració interior, amb elements rococó. Altres cases, també desaparegudes, foren les de Santos de Lamadrid o Adolf Carulla, que era coronada per una gran musa esculpida a la façana. Entre les existents destaquen les cases Bertran, Baster, Torner o Planas, com també una de les tres cases per a la família Cortés, a la rambla de Catalunya, on encara es poden contemplar les testes femenines que en decoren la façana. A la mateixa via, cal destacar la Casa Fargas, antigament coronada per un cupulí, i que es caracteritza per una façana de pedra buixardada, de caire orgànic. Interessants per molts aspectes són les cases bessones al carrer Pau Claris per al constructor Barba i la Casa Mulleras, a la Gran Via (1903-05).
Pel que fa als edificis aïllats és de destacar la torre familiar dels Sagnier al carrer Brusi, 61 (1900), i sobretot la finca El Pinar, construïda per al banquer Manuel Arnús a la falda del Tibidabo el 1902. Aquest xalet situat en un emplaçament privilegiat combina elements medievalitzants amb d’altres de la tradició de les masies catalanes, en un conjunt de volumetria pintoresca. Per a la decoració interior es va comptar amb la intervenció del moblista Busquets.
El modernisme d’Enric Sagnier no sols es presenta com una manifestació de joia de viure, ja que l’aplica a diversos panteons als cementiris de Barcelona (famílies Costa, Parellada, Montobbio, Juncadella, Guarino, Mulleras, Serra Bosch o Coll Portabella, a la necròpoli del Sud-oest; Pons i Planas al cementiri de l’Est o del Poblenou; Marcet al cementiri d’Horta), Arenys (família d’Iu Bosch), el Masnou (Guarino), Cabrils (Tolrà), Sitges (Vidal Quadras)...
Enric Sagnier projectà el Temple expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo.
R.M.
La vinculació de Sagnier amb l’Església Catòlica, paral·lela a un engatjament conservador, va ser important per a la seva dedicació a l’arquitectura de caire religiós (temples, col·legis, etc.) però no repercuteix en el seu modernisme. La seva tasca en aquest gènere d’arquitectura li va valdre la concessió del títol pontifici de marquès. Treballà per a diversos ordes religiosos, com els ja esmentats Salesians, Jesús-Maria, Dames Negres, etc. Precisament en connexió amb els Salesians sorgí un dels seus projectes més destacats: el temple expiatori del Sagrat Cor, al cim del Tibidabo. Format per dues esglésies superposades, potser seguint la tipologia de la basílica de Lourdes, el temple inferior va ser construït entre el 1902 i el 1915 i en molts detalls de la façana revela un intent d’emprar elements barrocs, com ara columnes salomòniques reinterpretades en un esperit modernista. L’església superior, en canvi, començada tot seguit i acabada anys més tard pel fill de Sagnier, es ressent d’un neogoticisme encartronat i no té tant interès.
Va estar actiu també com a arquitecte dels monjos de Montserrat, entre el 1903-15, tot i que les seves intervencions a la muntanya han anat desapareixent, excepte el tercer misteri de dolor del rosari monumental on projectà, el 1900, la peanya que sosté el grup escultòric de la coronació d’espines. El 1904 faria la capella del Santíssim i entre aquest any i 1914 els catorze passos del Via Crucis, amb la col·laboració de l’arquitecte Eduard Mercader i l’escultor Eusebi Arnau. Es tractava de pilastres de formes variades i amb uns pinacles naturalistes. D’aquell conjunt només es conserva la capella de la Dolorosa. El 1914 presentava un projecte de façana exterior del monestir –que desconeixem–, desestimat per la comunitat per massa monumental i decoratiu.
Església i convent de Pompeia, a l’avinguda Diagonal.
R.M.
L’arquitectura religiosa d’Enric Sagnier té en l’església i monestir caputxí de Pompeia, a la Diagonal barcelonina (1907-15), una de les representacions més destacades. En especial l’església, malgrat la filiació gòtica de la façana i del sistema de coberta amb bigues damunt d’arcs diafragmàtics, presenta detalls d’organicisme modernista als capitells. Entre les obres desaparegudes, cal esmentar un interessant altar al temple de la Mercè (1908), amb escultura de Llimona, o l’ermita del turó de Montcada (1907-08).
El modernisme de Sagnier es pot rastrejar en les formes, però també en l’assumpció de noves funcions (cases barates, building d’oficines) i l’ús de materials i tecnologies (tal com havia estat precursor en l’ús civil del ferro al Palau de Justicia, també va ser un dels primers a tenir obres no industrials construïdes en formigó, tot i que això no el va fer renunciar als estils històrics). I en canvi, a diferència de la majoria dels arquitectes modernistes, no es pot dir que combregués al cent per cent amb el catalanisme, com es va manifestar sobretot d’una manera tardana, durant el directori militar de Primo de Rivera. Però, de tota manera, en certes obres s’inspira en elements de l’arquitectura tradicional, i no escasseja el recurs ornamental a les quatre barres i les creus de sant Jordi. L’any 1906 el tractadista Adolf Fäh el citava, junt amb Domènech i Montaner, Puig i Gaudí, com a representant de «l’estil modern». Esmentem una breu dedicació a la restauració, amb obres com el castell de Castelldefels.
Si el comparem amb els altres grans arquitectes del Modernisme, apareix com un arquitecte més oficial, més lligat a l’ordre establert, com ho acredita la seva assídua presència als premis d’arquitectura de l’Ajuntament de Barcelona: menció per la Casa Lamadrid (1901); premi per la Casa Juncadella (1902); menció per la Casa Comas del passeig de Gràcia, 74 (1907); menció per les cases Julià, del carrer Mallorca, núm. 264 i Macaya, a Diagonal / Còrsega (1910). La seva etapa de més èxits correspon ja als anys tardans, amb els premis obtinguts pel Grup Benèfic de la Protecció de Menors (1916), el Casal de l’Estalvi de la Caixa de Pensions (1917) i la plateresca Casa Coll (1918), ja fora totalment del Modernisme.
Al marge de la qualitat intrínseca de les seves realitzacions, no sempre prou reconeguda, cal insistir en la seva importància des d’una visió social, pel seu lligam amb el que se’n deia «bones famílies», en el marc especulatiu d’edificació de l’Eixample de Barcelona.
Sagnier féu algunes botigues. Se li atribueix el projecte de la Vaqueria Catalana, obra del 1905 que estigué situada a la ronda de Sant Pere, 3, i que tingué decoracions murals d’Alexandre de Riquer (com aquest i d’altres artistes catòlics, va ser soci fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i es conserva un dibuix seu a l’àlbum que el 1898 oferiren al bisbe de Vic). A la Rambla existeixen les restes mutilades de la farmàcia Genové, amb una façana totalment recoberta de mosaics. La desapareguda confiteria de Guillem Llibre, del 1912, es trobava a la plaça de Catalunya, 21; el seu aspecte ja l’allunyava del Modernisme, però va merèixer un premi de l’Ajuntament de Barcelona en la categoria d’establiments.
Fora de Catalunya, a València se li atribueixen amb certs dubtes tres blocs de pisos entre els carrers de la Pau i del Mar, però també sabem que va projectar l’Ajuntament de Ciutadella a l’illa de Menorca. Probablement són d’ell uns palauets neogòtics a Sant Sebastià, reconstruïts al parc Miramon. També s’esmenten projectes per a Cuba, Mèxic i Austràlia. Només tenim dades sobre aquest darrer, un col·legi de nenes a la missió benedictina de New Norcia (Austràlia Occidental), edificat el 1904-06.
Des del 1910 el marquès de Sagnier consolidà una tendència ja present en les obres anteriors que el portà a emmirallar-se en el classicisme francès (cases Rupert Garriga 1909-12 i Pellerin 1912-15) però també cada cop més en models platerescos, neoclàssics o en una simplificació formal allunyada d’estils concrets.
Ja al límit del que pot ser anomenat modernista, esmentem la primera casa de la Via Laietana, construïda per al Banc Hispano Colonial (1911-13), building d’oficines primerenc (la Casa Pich i Pon és del 1921, i les cases Cambó, d’Adolf Florensa, del 1925); el desaparegut Reial Club Marítim de Barcelona (1912-13); i els esmentats Grup Benèfic per a la Junta Provincial de Protecció de Menors, aixecat en diverses etapes i finalment enderrocat (1913-16); el Casal de l’Estalvi (1914-17) i el Casal de la Previsió (1920), per a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, etc.
Pel que fa a la producció dels darrers anys deu i tota la dècada dels vint, només esmentarem el desaparegut Hotel Colón; la Banca Arnús; el patronat Ribas; la basílica de Sant Josep Oriol, etc. Arquitecte del Bisbat de Barcelona, Enric Sagnier faria aportacions que ja no corresponen al Modernisme, com la restauració del Palau Episcopal, iniciada el 1910, i sobretot diversos projectes polèmics que afectaven seriosament l’aspecte interior i exterior de la catedral (trasllat del cor, acabament ornamental amb pinacles...).
Bibliografia
- Barjau, S.: Enric Sagnier, Labor, Barcelona, 1992.
- Coll, I.: «El panteó d’Aleix Vidal i Quadres al cementiri de Sitges», dins Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, 53, Sitges, agost del 1990.
- Duran Cañameras, F.: El Palau de Justícia de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1937.
- Fäh, A.: L’art catalana. Conferència donada per lo Doctor Adolf Fäh, Bibliotecari de St. Gall (Suïssa) en lo «Comitè de Defensa Social»..., Imp. F.X. Altés i Alabart, Barcelona, 1906.
- La casa Garriga-Nogués, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1990.
- Laplana, J. de C.: Montserrat, mil anys d’art i de cultura, Fundació Caixa Manresa / Angle Editorial, Manresa, 1998.
- Magrinyà i Bragulat, R.: Sant Josep Oriol: una parròquia de l’Eixample de Barcelona 1907-1936, Parròquia de Sant Josep Oriol, Barcelona, 1992.
- Marín Silvestre, M. I.: El reflejo de las corrientes arquitectónicas y escultóricas de finales del siglo XIX en el cementerio del S.O., Tesi de llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1986.
- Martí Navarre, J. B.: «El Palacio de Justicia de Barcelona», dins Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros, 22, Librería Francisco Puig, Barcelona, 1930.
- Mas i Solench, J. M.: El Palau de Justícia de Barcelona, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990.
- Permanyer, Ll.: «La primera casa de la via Laietana», dins Vivir en Barcelona, La Vanguardia, 15 de juliol de 2001, pàg. 7.