La dinàmica de l’arquitectura domèstica
L’empremta dels grans mestres vuitcentistes amb les seves fórmules d’adaptació als estils arquitectònics va anar quallant en les successives promocions d’arquitectes de tal manera que, al tombant del segle XIX al XX, la producció arribà a ser una enfervorida cursa per idear quelcom més exuberant, més creatiu, més dens i abarrocat que els models immediatament anteriors. Les filiacions estilístiques directes d’aquestes noves generacions respecte dels diferents mestres del Modernisme es poden trobar en un mateix autor, barrejades en una mateixa obra o en obres coetànies, i l’evolució mateixa segueix, finalment, el vaivé de les modes, i els tipus amb les seves invariants i variants es prolonguen durant gairebé tres dècades sense apostar per una revolució substancial de l’arquitectura. D’una banda, els vells mestres d’obres, que conreen d’una manera reiterativa tots els cànons clàssics, claudiquen davant un Modernisme formal per no caure en el desfasament generacional i responen a la demanda vigent amb solucions epidèrmiques que en res no afecten l’estructura tradicional. D’altra banda, els arquitectes menors assagen llenguatges de procedència diversa i incorporen les arts aplicades sense aportar, tampoc, innovacions estètiques ni funcionals dignes de ser tingudes en compte.
Josep Graner (1844-1930): Casa de la Papallona (1912). Barcelona.
R.M.
Les obres de nova planta se simultaniegen amb reformes d’edificis, molts dels quals a penes si tenen tres dècades d’existència. Es tracta de modernitzar i ennoblir les façanes i de fer ostensibles els espais comuns (vestíbuls, escales, salons), però, al mateix temps, d’envair el carrer amb tribunes voladisses i d’augmentar l’alçada edificable amb coronaments més o menys potents que amaguen el major nombre possible de pisos de lloguer fins al màxim que permeten unes ordenances vel·leïtoses, sempre subjectes a la forta pressió especuladora. Els oficis tradicionals i l’aparell industrial es posen al servei d’arquitectes i promotors, o d’arquitectes-promotors alhora, en una vertiginosa activitat constructiva, aplaudida i testimoniada puntualment en les cada cop més nombroses revistes especialitzades d’arquitectura i construcció, veritable vehicle de propaganda d’unes professions i d’unes empreses. Amb tot, és aquella diversitat de llenguatges la que aconsegueix de crear, arreu de Catalunya, però especialment a Barcelona i a les ciutats mitjanes, una escenografia urbana amb certa unitat estilística. I són aquells mestres d’obres i aquells arquitectes els que van transmetre, amb el conjunt de la seva producció arquitectònica (i no els grans mestres amb les seves emergències singularitzadores), un determinat tipus de ciutat, alhora homogènia i heterogènia, harmònica i discordant, continguda i dinàmica.
Jaume Torres Grau: Casa Societat Torres Germans (1906-08), carrer Aribau, 180. Barcelona.
R.M.
Fent una mirada ràpida a l’arquitectura d’aquests professionals, ens adonem que alguns d’ells treballaren en la triple condició d’arquitectes o mestres d’obra, promotors i constructors, amb programes funcionals d’edificis residencials d’habitatges de lloguer que es van repetint d’una manera força insistent, principalment a l’Eixample de Barcelona, i que s’irradien en els eixamples de les ciutats de segon ordre i fins i tot en pobles, amb les adaptacions lògiques que requereix cada població. És el cas de l’arquitecte Adolf Ruiz Casamitjana o el dels germans Torres Grau, que tenien una societat immobiliària pròpia. El primer va dissenyar i construir, a Barcelona, les cases del carrer Enric Granados, 94 (1899-1910); del carrer Girona, 120 (1901-09), coneguda també com Casa Llosas, després que Ruiz la hi vengués; del carrer Balmes, 158-160 (1904-06); del carrer Còrsega, 213-217 (1907), i del carrer Provença, 188-190 (1907). Per la seva banda, la Societat Torres Germans (formada per Jaume i Raimon Torres) va aixecar, entre el 1905 i el 1908, els dos edificis del carrer Aribau, 178 i 180, i el contigu del carrer París, 182.
També es dóna el cas que un mateix promotor-constructor encarregà a arquitectes o mestres d’obres diferents projectes de cases que tenien solucions comunes; a títol d’exemple podem esmentar Rossend Capelladas, qui en va confiar indistintament la confecció dels plànols a Maurici Augé i Robert (casa del carrer Enric Granados, 63, del 1900), a Jeroni Francesc Granell i Manresa (c/ Bailén, 127, del 1904-06) i a Josep Graner i Prat (c/ Bailén, 126, del 1904-06), entre d’altres, amb un repertori compositiu i iconogràfic força similar a totes elles, cosa que ens fa pensar en la importància que van tenir aquests prolífics promotors-constructors en aquella definició formal del Modernisme de l’Eixample barceloní. Per contra, n’hi havia que tenien al seu costat un únic arquitecte que, en certa manera i salvant les diferències anecdòtiques, produí una arquitectura seriada que anà conformant mansanes de dins i fora de l’Eixample. Recordem l’arquitecte Domènec Boada i Piera, autor de la sèrie de cases projectades el 1904 per a Francesc Cairó a la rambla Prat, a Gràcia (els números 4, 6, 8 i 10), un petit enclavament d’arquitectura modernista i eclèctica construïda a l’inici del segle XX que conserva bona part de la fesomia original; igualment del mateix autor és una altra casa Cairó (més tard, Casa Sala), al carrer Enric Granados, 106 (1906). També l’arquitecte Antoni Millàs i Figuerola va dissenyar el 1902, per a Francesc Farreras, el conjunt de cases de la Gran Via de les Corts Catalanes, 536, 540 i 542, i l’edifici del carrer Mallorca, 284 (1899-1900), que conté l’ascensor projectat per Josep M. Jujol el 1913, quan la casa va passar a ser propietat de Josep M. Iglesias.
Un segon vessant tipològic es desenvolupà en els centres d’atracció estiuenca, on la modalitat que prevalgué fou la torre unifamiliar aïllada amb jardí, que donà lloc a petites ciutats-jardí, a noves urbanitzacions en trames ortogonals o alineades en passeigs a la vora de les estacions de tren, esquitxats d’habitatges de segona residència. Montcada i Reixac, per exemple, amb l’arribada del ferrocarril l’any 1854, inicià un procés de desenvolupament urbanístic que culminà en la parcel·lació sistemàtica dels camps de conreu i en la construcció prolífica de cases d’estiueig de la mà de promotors i industrials barcelonins. Josep Graner Prat, assessor urbanístic de l’Ajuntament entre el 1880 i el 1915, va ser qui en va regular el creixement urbà, i també fou l’autor de nombroses torres, juntament amb d’altres mestres de cases, com Felip Badosa, Joan Barba, Alexandre Pemich, i amb arquitectes com Camil Oliveras, Antoni M. Gallissà o Josep Domènech Mansana. El mateix podem dir respecte dels nuclis estivals de la Garriga, Cardedeu, Cerdanyola, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Horta o Vallvidrera, llocs on coexisteixen edificacions de gust neoclàssic, modernista o noucentista, a través de les quals es pot seguir el fil de l’evolució estilística de l’arquitectura al llarg d’un període que s’estén durant prop de quaranta anys. En aquestes poblacions els ciutadans de temporada solien formar grups socials força tancats; a Montcada, per exemple, les activitats que promovien (actuacions de compositors com Isaac Albéniz i sopranos com Maria Barrientos, i artistes de l’anomenada d’Enric Borràs i de Margarida Xirgu) eren restringides, i la resta dels habitants del poble no podien assistir-hi. Un fet semblant es donava a les festes modernistes de la Garriga, on els estiuejants, principalment, i alguns pocs garriguencs, van organitzar les representacions del Teatre de la Natura a partir del 1911, a la manera de les que abans s’havien representat al Laberint d’Horta, al Parc Güell i a Vallvidrera.
Domènec Boada: Cases Francesc Cairó (1904), rambla Prat, 4-10. Barcelona.
R.M.
Precisament els teatres, les sales d’espectacles i els primers cinematògrafs constitueixen un tercer tipus arquitectònic (que es podria qualificar de «menor»), que rebé una empenta constructiva a partir del 1900 i que va requerir una especialització. Andreu Audet és un d’aquests especialistes, i projectà, a Barcelona, una sèrie d’edificis amb aquesta funció: els teatres Apolo (1901), Condal, Alcázar i Onofri (1903), l’Edén Concert, La Buena Sombra o el Casino de l’Arrabassada (1910-11), tancat el 1912 per ordre governamental. El 1902, Salvador Alarma decora el «Diorama Animado»; el 1906, el Teatre Poliorama i, el 1910, el Cine Doré, juntament amb M. Moragas. El 1904, el pintor Lluís Graner obria la Sala Mercè, on es feia teatre i cinema, amb una decoració d’Antoni Gaudí. El 1910, l’arquitecte Josep Plantada i Artigas construí l’Ideal Cine a la Gran Via de Barcelona, 605, avui desaparegut. El 1913, Manuel J. Raspall acabà la sala d’espectacles de variétés «El Molino», al carrer Vila i Vilà, 99. Jeroni Martorell, a Sabadell, projectà el 1911 el cinematògraf Saló Imperial (enderrocat el 2000) per encàrrec de l’empresari Salvador Casas i Roca. Segons Miquel Porter, «hi ha un parell d’aspectes, potser menors a primera vista, en què el Modernisme lluí de manera particular: la publicitat tipològica del nou mitjà [el cinema] i l’arquitectura i la decoració dels locals de projecció [...]; cinemes com el primer Kursaal de la rambla de Catalunya; el Central del carrer Aribau i l’Ideal de la Gran Via i molts altres s’enorgulliren, tant a l’Eixample com al Paral·lel, dels seus “salons modernistes”». En el cas del Saló Imperial, només es tractava d’una nau d’estructura senzilla amb façana de línies modernistes molt simplificades i amb una decoració interior austera; la seva singularitat consistia en el sistema de cobriment, a base de planxa ondulada de fibrociment, un material novell aleshores que es va començar a distribuir a Espanya a partir del 1903, a través de la marca Eternit, nom dels representants d’una fàbrica de Londres (fins al 1911 no s’obriria a Madrid la primera fàbrica de l’Estat).
Tant pel que fa als edificis d’habitatges com a les cases d’estiueig, en la majoria dels casos no es tracta d’una arquitectura monumental que persegueix tan sols la sublimació de la categoria social dels promotors o dels propietaris, com a carta de presentació en el si de l’alta burgesia, sinó senzillament d’una arquitectura domèstica que, a més, troba en l’expressió formal dels elements aparents el mitjà més atractiu per captar llogaters i compradors. Això explicaria el fet que sovint es produeixin, entre aquells promotors, canvis sobtats de propietari dels immobles sencers (ens referim especialment als edificis d’habitatges) quan les obres tot just són acabades. Ara bé, la indústria de la construcció ofereix infinitat de suggeriments per ennoblir i decorar els interiors amb tota mena de productes dissenyats expressament a la moda, amb la col·laboració d’artistes i arquitectes de renom: els paviments hidràulics que componen falses catifes i els arrimadors ceràmics de les cases Pujol y Bausis, Butsems i Fradera, Romeu Escofet, Nolla, Llevat, Martí de Manresa, Bulet i Cervera de Sants, La Catalana, Vilar de Manises, etc., que en casos freqüents copien literalment els models vinguts d’Anglaterra (com ara les cases Boote’s Tiles i Doulton & Lambeth); els azulejos cristálicos dels Germans Oliva; la indústria musivària dels Bru; les vidrieres artístiques de Francesc Vidal, Rigalt o Granell; a més de la incorporació de l’escultura en pedra natural o artificial, el treball de guix, de forja i de fusta, la pintura mural, el mobiliari... Tots aquests productes i artesanies omplen els interiors, abarrocant-los i farcint-los a la manera de petits palauets, que troben en l’interiorisme anglès la font d’inspiració més directa i condueixen a un trencament amb l’austeritat tradicional de la casa mediterrània.
Un altre aspecte a considerar és la presència força generalitzada d’aquests mestres d’obres i arquitectes en l’Administració pública. N’hi ha que ocuparen càrrecs d’arquitectes municipals en dos i tres municipis alhora i, al mateix temps, els trobem projectant per a les mateixes poblacions obres que, a causa de la incompatibilitat legal, reclamen d’altres arquitectes aliens les signatures dels projectes, la qual cosa n’ha fet difícil, de vegades, l’atribució de l’autoria (és el que va succeir, per exemple, amb Manuel J. Raspall i Eduard M. Balcells). En qualsevol cas, aquells arquitectes municipals són autors de plans urbanístics i de bon nombre d’edificis públics, com ara cases consistorials, escoles públiques, mercats, escorxadors, etc., les necessitats programàtiques dels quals obliguen a distanciar-se estilísticament de les pròpies obres de tipus residencial i, en ocasions, a fer un ús gairebé monogràfic dels materials: Juli M. Fossas i Martínez a Malgrat, el Masnou i Arenys de Mar; Raspall a Montmeló, la Garriga, Cardedeu, l’Ametlla del Vallès...; Domènech i Mansana a Esparreguera i Sant Celoni; Graner a Montcada i Reixac; Jeroni Martorell a Calella; General Guitart i Lostaló a Santa Perpètua de Mogoda i a Sant Feliu de Guíxols; Albert Juan i Torner a les Franqueses del Vallès; Eduard Ferrés i Puig a Vilassar de Mar, Canet i Mataró; Joan Josep Hervàs i Arizmendi a Sitges i Tortosa; Ruiz i Casamitjana a Badalona; Salvador Valeri i Pupurull al Papiol; Juli Batllevell i Arús a Sabadell, i tants i tants altres, que van deixar arreu un urbanisme i una arquitectura pública de qualitat, de vegades amb els mínims mitjans econòmics.
La cultura arquitectònica d’aquest grup de «mestres o arquitectes menors» va beure de les fonts de les figures que van arribar a un grau de reconeixement indiscutible per part de la societat i per part dels deixebles de l’Escola d’Arquitectura: Domènech i Montaner, Gaudí, Enric Sagnier, Gallissà, August Font i Carreras o Puig i Cadafalch, amb els seus persistents lligams amb la Renaixença i el seu entroncament amb les avantguardes internacionals, tingueren un paper clau en el futur professional de les generacions següents (que també van beure dels nous aires de modernitat que s’infiltraven des d’Europa, amb les seves modalitats secessionistes, Art Nouveau, Modern Styl, etc.), les quals constituïren els autèntics motors de la construcció i els configuradors dels eixamples de les ciutats. Les tendències estilístiques foren, doncs, un aiguabarreig eclèctic aparentment contradictori, però força coherent en el seu conjunt, amb interpretacions personals més o menys literals o més o menys creatives: els historicismes medievals –neoromànic, neogòtic i neoàrab– convisqueren amb el Barroc i el Rococó, sense deixar de costat, tampoc, el llenguatge clàssic, que prengué nova revifalla a partir del Noucentisme. D’altra banda, les formes derivades de l’arquitectura del ferro i el maó continuaren sent útils per a determinats tipus arquitectònics, i, a partir de la fundació de la Companyia Asland per Eusebi Güell el 1901 i de l’aixecament de la seva primera fàbrica a Castellar de N’Hug, segons projecte del 1900 del mestre d’obres Rafael Guastavino, farien irrupció en la construcció el ciment pòrtland i el formigó armat, el primer utilitzat de vegades en superfícies d’acabat aparent (com ara a la cripta de la Colònia Güell i a les escales dels badalots de La Pedrera, projectats per Antoni Gaudí) i el segon en elements estructurals d’espais tan diferents com hotels, fàbriques, torres d’aigua o edificis residencials (com ara a la sèrie d’obres projectades per Eduard Ferrés i Puig, o a la farinera de Cervera, de Cèsar Martinell).
Els arquitectes menors
Sense pretendre ser exhaustius, interessa de recordar aquí alguns d’aquells mestres d’obra i arquitectes menors, alguns dels quals van ser coetanis a les grans figures del Modernisme i molts altres van pertànyer a la segona i tercera generació.
Josep Graner i Prat (Casserres de Berguedà, 1844-1930) va obtenir el títol de mestre d’obres el 1872. La seva activitat es desenvolupà en bona part a Montcada i Reixac, on va construir, com hem dit, diverses cases d’estiueig al final del segle XIX i començament del XX, la majoria de les quals han estat enderrocades. Aquestes obres posen de manifest l’evolució operada en Graner en la seva dilatada vida professional, des del conreu d’una arquitectura de concepció neoclàssica pròpia dels mestres d’obres vuitcentistes, la qual adorna en el període modernista amb elements historicistes i florals, que se solen sobreposar a les façanes en un intent de trencar amb la rigidesa clàssica i de dotar els edificis de major llibertat compositiva i colorisme, fins a desembocar en una nova simplificació de les formes i l’ornamentació cap a la segona dècada del segle XX, per sintonitzar amb l’estètica noucentista. Dels edificis que encara queden dempeus a la vila podem destacar la Torre Musella (c/ Domingo Fins, 80, del 1884); la Casa Jerez (c/ Colón, 16, del 1885); l’edifici d’habitatges Ciuró (Carretera Vella, 3-6, del 1885); la Casa Riera (c/ Bogatell, 19, del 1886); la Torre Vista Rica (1887); la Torre Milans (1889); la Casa de la Vila (1918); la Torre Valentí (1927); la reforma de la façana de la Casa Cuyàs (c/ Major, 90, del 1928), i per últim, la fàbrica de pells Panisello (del 1911-12, enderrocada el 1999). Però és potser en la sèrie d’edificis d’habitatges que construí a Barcelona on es detecta una major espontaneïtat en el traç compositiu i en la riquesa ornamental, sense desprendre’s mai de la càrrega cultural de la tradició constructiva. Hi destaquen les cases Sala Sagristà i Sabata (c/ Enric Granados, 96 i 98, del 1900); la Casa Emili Ferrusola (c/ París, 178, del 1904-05); la Casa Forn (c/ Aribau, 153, del 1905); les cases Pascual Coll (Gran Via de les Corts Catalanes, 458, del 1908, i 460 del 1906); la casa del carrer Comte Borrell, 72, del 1911; la ja esmentada casa de Rossend Capelladas, i la Casa Fajol («Casa de la Papallona», c/ Llançà, 20, del 1912). En totes elles són rellevants els coronaments de les façanes i els elements que emmarquen les obertures, que en molts casos recorden la plàstica personalíssima de Jeroni F. Granell; a la Casa Capelladas, per exemple, els relleus femenins de les llindes són idèntics als utilitzats per Granell en la casa homònima del carrer Bailén, 127, cosa que fa pensar que hi intervingués també aquest arquitecte. A la Casa de la Papallona, malgrat tractar-se d’una obra tardana, Graner adopta sense reserves les formes lineals més simplistes de l’arquitectura barcelonina del segle XIX, però hi incorpora, com a contrapunt, un element de revestiment fortament arrelat en el Modernisme. Aquesta aportació, potser la més creativa, rau en el fantàstic coronament de l’edifici, una papallona de grans dimensions i formes carnoses, revestida de trencadís ceràmic policrom –groc, blau, verd i blanc–, que trenca la sòbria correcció compositiva de l’edifici en un esclat de brillantor i color.
Joan Josep Hervàs i Arizmendi (Barcelona, 1851-1912), titulat el 1879, treballà a Manila (Filipines) com a arquitecte municipal entre el 1892 i el 1898, on se sap que va construir l’Ateneu. Són escasses les obres que es coneixen d’aquest autor a Barcelona: la casa del carrer del Pomaret, 17-19, del 1904, i la Casa Pérez Samanillo (c/ Balmes, 169; av. de la Diagonal, 502-504, del 1909-10), totes dues concebudes com a palauets unifamiliars. La segona d’elles va merèixer el premi de l’Ajuntament a la millor obra acabada el 1910; des del 1948, és ocupada en part per la societat del Círculo Ecuestre, després de l’ampliació realitzada per l’arquitecte Raimon Duran i Reynals pel carrer Balmes. En el seu moment va significar una manifestació d’ostentació tant pel seu emplaçament (un xamfrà privilegiat de l’Eixample) com pel seu aspecte de château francès; originalment, l’edifici tenia l’entrada principal per una escalinata situada en el jardí alineat amb la Diagonal, elements que van desaparèixer, juntament amb una torre contigua, en construir-se en el solar resultant un edifici d’habitatges. Els interiors van ser tractats d’una manera global, i hi sobresurten el vestíbul i l’escala que condueix a la planta noble, a més de la decoració portada a terme pel moblista Joan Esteva i els vitralls de Maumejean.
Ferran Romeu i Ribot (1862-1943): Casa Roure (1901-02), carrer Aribau, 155. Barcelona.
R.M.
General Guitart i Lostaló (Gràcia, Barcelona, 1859-1926), arquitecte titulat el 1887, va ser ajudant, en un primer moment, d’Elies Rogent i, entre el 1888 i el 1903, col·laborà en la direcció de les obres de la Casa de Maternitat de Barcelona, a la Travessera de les Corts, 131-159, primer al costat de l’arquitecte provincial Camil Oliveras i Gensana (autor del projecte del conjunt i de cinc pavellons) i, un cop mort aquest el 1898, al costat del seu successor, el nou arquitecte provincial Josep Bori i Gensana. Amb Oliveras va treballar en els pavellons de la Lactància (acabat el 1891) i de l’Ave Maria (1892), en els dos pavellons de malalties infeccioses i en el dels safareigs (projectats el 1889 i acabats el 1898) i, amb Josep Bori, en el pavelló de la cuina (enllestit abans del 1903). Les línies generals del projecte d’Oliveras estan contingudes en un article que fou redactat pel mateix Guitart, «La casa de Maternidad y expósitos» (Anuario 1905 de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya), on deixa entreveure la seva admiració per l’arquitecte, de qui lloa la senzillesa i franquesa de les seves construccions i l’ús racional dels materials en la Maternitat, «combinats harmoniosament i desenvolupant cadascun el seu autèntic ofici» (frases aquestes que el connecten amb el mestratge d’Oliveras i la formació arquitectònica pròpia). Guitart va construir l’edifici de l’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda (1892), i a Sant Feliu de Guíxols, a més de realitzar el pla de reforma de la ciutat (1897) i el passeig de Guíxols, va projectar el casino La Constancia (1888-98), l’Asil Sweis (1904), el casino El Guixolense («Casino dels Senyors», del 1909) i la Casa Patxot. També és l’autor del projecte de la Fàbrica Armstrong, al carrer de Pi i Margall, 20, de Palafrugell, del 1900-04. Va ser professor de fusteria i mobles a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona (1892), secretari de l’Escola de Llotja i també membre de la primera Junta directiva del FAD (1903), càrrecs que el lliguen amb una activitat professional relacionada amb les arts decoratives i el mobiliari.
Ferran Romeu i Ribot (Barcelona, 1862-1943), arquitecte de la mateixa promoció que General Guitart, va desplegar, igualment, una activitat urbanística: a ell es deu la redacció del Pla General d’Urbanització de Barcelona, juntament amb els arquitectes Pere Falqués i Ezequiel Porcel (el conegut com a Pla Romeu-Porcel, del 1917). De la seva producció arquitectònica –encara que escassa, de força qualitat– sobresurten, a Barcelona, la Gasa Carbonell (c/ Ravella, 15, del 1897-1900); la Casa Conrad Roure (c/Aribau, 155, del 1901-02); la Casa Rabaseda (c/ Diputació, 158, del 1912) i la casa de la plaça de les Olles, 6. I a Sant Cugat del Vallès, la Casa Masana (c/ Cánovas del Castillo, 24). Potser la més coneguda és la que li va encarregar l’advocat, comediògraf i periodista C. Roure; es tracta d’un edifici entre mitgeres de dues plantes (un dels pocs que es conserven a l’Eixample d’aquest tipus), inspirat en la tendència modernista molt més pròxima a l’Art Nouveau, amb el seu gran arc túmid de l’entrada emmarcat per dues columnes de capitells florals, on tenen un important paper decoratiu les inscripcions en relleu amb caràcters tipogràfics goticistes, les cartel·les de les impostes i la representació simbòlica d’un roure a la clau.
Andreu Audet (1868-1938): Casa J. Sabadell (1904), rambla Prat, 9. Barcelona.
R.M.
Antoni Millàs i Figuerola és un d’aquells arquitectes poc coneguts (amb títol del 1888), que va produir una arquitectura que podríem qualificar d’esplèndida per la utilització de materials nobles (pedra de Montjuïc, ferro forjat), la correcció de les formes i la generositat de l’ornamentació. A més de les ja esmentades cases Farreras, sobresurten, a Barcelona, les cases de Leandre Bou (c/ Pau Claris, 154-156, del 1906-07), amb un treball escultòric d’Alfons Juyol, les cases Pascual i Cia (c/Aribau, 175-177, del 1911-13) i la Casa Cuyàs Ferrer (o Casa Maldonado, al carrer Aribau, 179, del 1913-14). En els seus edificis es repeteixen alguns invariants que els confereixen la inequívoca filiació modernista: balcons lobulats, tribunes poligonals i coronaments amb pinacles, a més d’escultures femenines d’arrel simbolista, esgrafiats, ceràmica esmaltada i vidrieres policromes.
Juli M. Fossas i Martínez (Barcelona, 1868-1945), amb títol del 1890 i des del 1900 arquitecte de la Secció d’Ornat de l’Ajuntament de Barcelona, té una producció desigual, deguda en bona part a la seva adaptació en el temps amb els nous corrents estilístics. La Casa Josefa Villanueva (c/ Roger de Llúria, 80, de Barcelona, del 1904-09), adopta l’estètica modernista més directament relacionada amb Gaudí i Rubió i Bellver (recordem les formes òssies de la Casa Batlló i la tribuna fèrria de la Casa Pomar), combinada amb motius rococó que decoren les llindes i la barana del terrat; l’única tribuna pètria que es conserva, d’una gran expressivitat i atractiu, és construïda amb una estructura de columnetes a manera de tíbies i sense tancaments que arriba fins al coronament de la façana i que culmina amb un espectacular templet amb cúpula bulbosa i xapitell. Igualment és autor de la Casa Mariano Pau (c/ Roger de Llúria, 129, del 1905-07), també modernista, i de la Casa Sofia García (c/ Mallorca, 312, del 1912-14), que constitueix un titubeig entre el Modernisme i els cànons clàssics de les primeres obres de l’Eixample. A la planta baixa, el constructor Mariano Pau va instal·lar-hi la Farmàcia Puigoriol, on intervingueren Francesc Torres (fusteria), Pere Anglès (llums) i Nogués Germans (marbres). Els edificis que Fossas va construir a partir del 1915 es decanten per un llenguatge monumentalista que arribaria a la seva màxima expressió en l’edifici d’habitatges de l’avinguda República Argentina, 2, i en l’edifici de la Compañía Transmediterránea de la Via Laietana, 2, tots dos del 1921.
Andreu Audet i Puig (1868-Barcelona, 1938, amb títol de 1891), arquitecte municipal de Barcelona (cap del Cos de Bombers) i especialitzat, com hem assenyalat més amunt, en la construcció de teatres i sales d’espectacles, conreà un Modernisme voluptuós i floral, amb profusió de relleus figuratius (el que queda del Casino de l’Arrabassada n’és una mostra), de gelosies calades de pedra artificial i de formes en cop de fuet. Són interessants, a Barcelona, la Casa de Baldomer Rovira, constructor i promotor alhora (c/ Rosselló, 247, 1899-1900), i la Casa Josep Sabadell (rambla Prat, 9, del 1904), amb interessants vestíbuls; el desaparegut Hotel Colón (pl. Catalunya, del 1902), el Panteó Bilbeny (Cementiri de Montjuïc, Via Santa Eulària, agrup. 3a, del 1902) i l’Editorial M. Seguí (Torrent de l’Olla, 9 - c/ Bonavista, 30), que va rebre el tercer Premi de l’Ajuntament de Barcelona per als edificis acabats el 1912.
Adolf Ruiz i Casamitjana (1869-1937): Casa Eusebi Castells (1905), carrer Bruc, 36-38. Barcelona.
R.M.
Albert Juan i Torner (Barcelona, 1872-1957, amb títol del 1892) té, com a obra més representativa, l’edifici de la Casa de la Vila i escoles públiques de les Franqueses del Vallès (1912), una construcció singular, no sols pel seu caràcter monumental i la qualitat arquitectònica, sinó també per les seves desmesurades dimensions, si tenim en compte que, quan va ser bastida, la població era pràcticament disseminada i tan sols hi havia uns petits nuclis de població concentrada. L’Ajuntament, amb dos cossos annexos per a les escoles amb els seus respectius patis d’esbarjo i els habitatges dels mestres, respon a les propostes formals del Modernisme, amb la utilització de ceràmica vidriada en les cobertes, cornises i elements de coronament, ferro forjat en l’agulla de la torre, baranes i escales, i esgrafiats i vitralls policroms en les façanes i en el saló de plens. A Vallvidrera, Albert Juan va construir la Villa Rosa (c/ Església, 60 B, del 1902 i reformada per ell mateix el 1911), una torre inspirada en l’arquitectura tradicional, i a Barcelona, l’edifici d’habitatges del carrer Comte Borrell, 109, de l’any 1904, la Farmàcia del Dr. Domènech (ronda de Sant Pau, 4, del 1907, que seria reconstruïda anys després al carrer Verdi, 7), la Casa Federico Wynn (Gran Via de les Corts Catalanes, 554, del 1908) i l’edifici d’oficines Santana Soler (Via Laietana, 17, del 1918-21), que s’aparta definitivament de les fórmules modernistes per integrar-se en un context urbà de noves edificacions propiciat per l’obertura de la Via Laietana i que gira la mirada cap a l’Escola de Chicago.
Adolf Ruiz i Casamitjana (Barcelona, 1869-1937), amb títol del 1893, va projectar, el 1906, la Torre Andreu «La Rotonda», que no es construiria fins dotze anys més tard. Destinada originalment a hotel, és potser una de les obres més emblemàtiques de Ruiz: el seu emplaçament a l’inici de l’avinguda del Tibidabo, ocupada a partir del 1900 per l’alta burgesia barcelonina amb els seus palauets senyorials de remarcable qualitat arquitectònica, i la seva peculiar silueta, amb la torre cilíndrica que li va donar nom, la van convertir en una fita urbana. La riquesa ornamental original, localitzada sobretot al coronament, a base de pinacles i mosaics policroms de temàtica lúdica i esportiva, va desaparèixer en gran part a causa dels canvis d’ús i de la construcció d’un pis en substitució de l’antic àtic. Els interiors tampoc no conserven l’aspecte primigeni. Amb tot, encara es poden contemplar els magnífics mosaics que decoren el templet, dissenyats per Lluís Bru i executats per Alfons Juyol. Un sentit decorativista més contingut presenten la sèrie d’edificis d’habitatges entre mitgeres que va projectar a l’Eixample de Barcelona i que troben en l’arquitectura d’Enric Sagnier el referent més pròxim: les cases Llorenç Armengol (rambla de Catalunya, 125, del 1899-1900) i Camprubí (c/ Casp, 22, del 1900-01) combinen les gelosies calades de les baranes amb pinacles i trencaaigües goticistes, i les tribunes-miradors dels pisos principals amb balcons de perfil ondulat, a la manera gaudiniana. També en aquesta línia sobresurten les cases promogudes pel mateix Ruiz, ja esmentades, la casa del carrer Rosselló, 280, del 1902, i la Casa Rafel, del carrer Enric Granados, 121, del 1911, mentre que a la Casa Eusebi Castells, del carrer Bruc, 36-38, construïda el 1905, la tribuna de la façana i els relleus ornamentals són un poema floral petri a l’estil rococó, que presenta punts en comú amb algunes obres de Torres Grau i de Sagnier. Com a arquitecte municipal adjunt de Badalona, hi va projectar l’Escola del Treball (1924-25), el Grup Escolar Ventós Mir (1925) i l’Escola Lola Anglada (1926), al barri de Can Canyedó.
Pau Salvat (1872-1923): Casa Ramon Oller (1903), Gran Via de les Corts Catalanes, 658. Barcelona.
R.M.
Modest Feu i Estrada (Barcelona, 1870-1933) i Josep Majó i Ribas (1867-1950) van obtenir els títols respectius el 1893, igual que Adolf Ruiz. Feu va ser l’arquitecte modernista per excel·lència del barri de Sants de Barcelona, on va construir, entre el 1900 i el 1920, una sèrie d’edificis d’habitatges que van configurar una part de la façana de l’eix principal: al llarg del carrer de la Creu Coberta, denominat més endavant carrer de Sants, hi ha els números 115 i 123, i els números 54, 129, 130, 132, 145-147, 149, 151 i 180, respectivament. També és obra de Modest Feu la fàbrica Bagaria construïda a Cornellà de Llobregat entre el 1920 i el 1925 (carretera d’Esplugues, 169). Per la seva banda, Majó, del qual es coneixen escasses obres, va projectar la casa del carrer Diputació, 349 (1894), les dues cases bessones per a Godó-Lallana a la rambla de Catalunya, 112, del 1900, i l’edifici de La Vanguardia (c/ Pelai, 28, del 1903), dins una severitat compositiva que, en certs aspectes, recorda les propostes de Josep Vilaseca.
Josep Majó i Ribas (1867-1950): Edifici de La Vanguardia (1903), carrer Pelai, 28. Barcelona.
R.M.
Pau Salvat i Espasa (Barcelona, 1872-1923) i Joan Alsina i Arús (1872-1911) van obtenir els respectius títols d’arquitecte el 1894 i el 1895, tots dos van fer obres per a la família Oller (obres en les quals va col·laborar l’arquitecte Salvador Oller, company de promoció), i tots dos van treballar a Igualada. Lligat al món editorial a través de l’empresa familiar, Pau Salvat va exercir com a crític d’art i va presidir l’Institut de les Arts del Llibre i l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Les seves obres es distingeixen per un segell de qualitat, dignes dels millors Gallissà i Puig i Cadafalch. A la reforma de la casa de Ramon Oller (Gran Via de les Corts Catalanes, 658, de Barcelona), realitzada l’any 1903 i on van treballar el moblista Gaspar Homar i Salvador Oller en la decoració d’alguns interiors, sobresurten particularment el repertori ornamental que il·lustra impostes i claus de finestres, amb ceràmica de reflex metàl·lic, el ferro forjat de la tribuna i les baranes dels balcons, els esgrafiats i, sobretot, l’exquisida laboriositat dels capitells de la porta principal (amb figures zoomòrfiques i vegetals), que fan d’aquest edifici una de les obres més atractives de l’època modernista. El mateix sentit artístic preval al vestíbul i al pati interior, amb la monumental escala de marbre que s’inicia en l’escultura d’un trobador. Salvat va construir per a la pròpia família la casa del carrer Calabria, 191-193, i l’edifici de l’Editorial Salvat, al carrer Mallorca, 47-49, que va merèixer el premi de l’Ajuntament de Barcelona del 1916. A Igualada, l’obra més interessant és la Casa Rates (c/ Santa Maria, 10, del 1905-09), en col·laboració amb Isidre Gili i Moncunill, les façanes principal i posterior de la qual van ser tractades amb el mateix grau de detallisme i sensibilitat. L’arquitecte Joan Alsina, mort prematurament, és autor, a Barcelona, de la Casa Oller (a la plaça Tetuan, 8, del 1901), en col·laboració amb Salvador Oller; del desaparegut Restaurant Pince (c/ Ferran, 31), premi de l’Ajuntament de Barcelona el 1906, i de l’església dels Franciscans del carrer Santaló, 78, del 1906. A l’Hospitalet de Llobregat va construir, el 1907, la Fàbrica Trinxet (c/ Santa Eulària, 172), obra d’aspecte monumental on es combinen la fàbrica de maó i el paredat adobat de sola, i, a Igualada, la Casa Valls-Brufau (rambla de Sant Ferran, 48, del 1900) i la Casa Sabaté (rambla de Sant Isidre, 37, del 1903), també en col·laboració amb Salvador Oller, on destaca un escut en relleu fet al taller d’Alfons Juyol. Alsina es va dedicar a aixecar els plànols d’edificis com el Palau Güell (per encàrrec d’Eusebi Güell, destinats a l’exposició celebrada a París el 1910 sobre l’obra arquitectònica de Gaudí), i del Gran Hotel de Palma de Mallorca, per encàrrec de Lluís Domènech i Montaner.
Arnau Calvet (1874-1956): Edifici de la Hidroelèctrica de Catalunya (antics Magatzems Cendra i Caralt) (1905), carrer dels Arcs, 10. Barcelona.
R.M.
Arnau Calvet i Peyronill (Barcelona, 1874-1956) i Bonaventura Conill i Montobbio (1876-1946), amb títols del 1897 i 1898, pertanyen al grup d’arquitectes menors que evolucionen cap a una esquematització de les formes i es deixen influir pels models sezessionistes de Centreeuropa, per bé que aquesta assimilació no comporta l’abandó total d’una tradició arrelada a Catalunya a través de la pròpia experiència modernista. A les dues estacions del funicular de Vallvidrera (la inferior i la superior), obra conjunta de Calvet i Conill, que van ser inaugurades el 1906, es reprodueixen a petita escala algunes solucions vieneses, com ara els arcs ultrapassats, els medallons amb bandes verticals en relleu, les reixes de ferro entrellaçades amb cops de fuet, etc., combinats amb certs elements de procedència gaudiniana, com són els arcs parabòlics. Igualment, a les cases bessones de Francesc Lalanne (també conegudes com cases Armenteras i Parellada, situades al carrer Provença, 324 i 326, de Barcelona, i construïdes entre el 1907 i el 1910), Arnau Calvet parteix d’una composició tradicional i, alhora, recorre a un repertori de temes ornamentals que tenen el seu referent en la Sezession vienesa i que abans ja havia aplicat, encara que d’una manera més complexa, a l’edifici dels Magatzems Cendra i Caralt –on el 1946 es va instal·lar la Hidroelèctrica de Catalunya–. El Mercat de Sarrià, obra seva del 1911-13, participa en certa manera d’aquella assimilació de les solucions centreeuropees. Després d’aquesta etapa modernista, Calvet es va decantar per una arquitectura més monumental, com als Magatzems Jorba, de l’avinguda del Portal de l’Àngel, 19, de Barcelona (1925-32), i per les formes de l’Art Déco, com a l’insòlit edifici dels mateixos Magatzems Jorba, de Manresa (1930-40). Per la seva banda, Bonaventura Conill es movia en el joc eclèctic que li aportaven, d’un costat, els aires vienesos, i de l’altre, la influència directa de Gaudí, amb qui va mantenir una relació d’amistat. A més dels edificis que va construir a Vallvidrera entre el 1905 i 1912 (l’antic Restaurant La Lealtad, al carrer de l’Església, 3-5, les cases números 1 i 15 del carrer Casafranca, i la Villa Molitor, del carrer Reis Catòlics, 36), va deixar, al cementiri de Lloret de Mar, una sèrie de panteons d’extraordinària expressivitat.
Jaume Bayó i Font (1873-1961): Casa Baurier (1910), carrer Iradier, 5 bis. Barcelona.
R.M.
Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954) representa el que alguns autors han definit com el símbol de l’amanerament formal i el decadentisme que van impedir la racionalització del moviment modernista. La Casa Comalat, construïda entre el 1906 i el 1911, porta a les seves últimes conseqüències (de la mateixa manera que tres anys més tard faria Sayrach en la seva casa de la Diagonal) un manierisme d’arrel gaudiniana que es manifesta en el tractament peculiar de les dues façanes, igualment importants, les quals afronten a dos carrers (la Diagonal, 442, i el carrer Còrsega, 316). Valeri va adoptar les formes sinuoses per als dos frontis, però d’una manera diferenciada: mentre que la principal segueix una composició axial marcada per la tribuna central dels pisos principals, la posterior és una gran tribuna de composició asimètrica on tenen un paper essencial els tancaments ondulats de persianes que s’adapten al complicat joc de la fusteria.
Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954): Casa Comalat (1906-11).Detall de la façana al carrer Còrsega, 316. Barcelona.
R.M.
Jaume Bayó i Font (1873-1961), titulat el 1900, pertany a la mateixa promoció d’arquitectes com Antoni de Falguera i Sivilla, Emili Llatas i Agustí, Vicenç Artigas i Albertí i Joan Amigó i Barriga, entre d’altres. Els dos primers, com Bayó, s’interessarien d’una manera especial per l’estudi de la història de l’art i de l’arquitectura (recordem la participació importantíssima de Falguera, juntament amb l’arquitecte Josep Goday, en la redacció dels volums sobre L’arquitectura romànica a Catalunya, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch, i els seus aixecaments planimètrics amb exactitud arqueològica de la Casa Municipal de Misericòrdia de Barcelona, realitzats el 1916). Per la seva banda, Llatas, que va ser un gran dibuixant i aquarel·lista, i professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (mort prematurament el 1911), col·laboraria estretament amb Jeroni Martorell en l’aixecament de plànols de nombrosos monuments de Catalunya (la sèrie dedicada a la Seu Vella de Lleida, de traç i coloració magnífics, que es conserven al Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona, en són una bona mostra). Falguera construiria, en col·laboració amb Pere Falqués, entre l’any 1908 i l’any 1913 la Casa de la Lactància de Barcelona, que Alexandre Cirici relaciona directament amb la Casa Trinxet, de Puig i Cadafalch, i amb certs episodis del que denomina «l’estil Olbrich»; també projectaria la reforma i ampliació de la Casa Sans (actual Hotel Diana), a Tossa de Mar, plenament imbuïda de l’esperit modernista. Per la seva banda, Vicenç Artigas projectaria el 1904 la Casa Batlló (Gran Via de les Corts Catalanes, 589, Barcelona) i, entre el 1902 i el 1909, dissenyaria, igual que B. Conill, una sèrie de panteons i hipogeus al cementiri de Lloret de Mar, on arquitectura i escultura es confonen i s’expressen amb la mateixa voluptuositat que la façana pètria de la Casa Milà, de Barcelona; i Joan Amigó, participant de les tertúlies modernistes organitzades a «Els Quatre Gats», construiria a Badalona el 1906 la Casa Pavillard, barreja de Sezessionisme i d’arquitectura tradicional, i els panteons Bosch i Guixeras Viñas. Jaume Bayó també exerciria la docència com a catedràtic de Resistència de Materials i Hidràulica de la mateixa Escola d’Arquitectura i, a més, formaria part del cercle d’Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar en la construcció de les cases Batlló i Milà, obres en les quals féu de constructor el seu germà, Josep. De les seves obres particulars, tan sols coneixem una petita intervenció a Montcada i Reixac (la reforma i ampliació, el 1903, de la Casa Grau, un edifici neoclàssic del 1885 situat al carrer Major, 103), i la Casa Baurier, del carrer Iradier, 5 bis, de Barcelona, del 1910, però són suficients per donar-nos una idea del seu compromís ètic amb l’arquitectura. Si en el primer cas, en tractar-se d’una ampliació i una remunta d’un pis, manté sense cap prejudici els trets compositius i estilístics de l’edifici original, en la Casa Baurier adopta el llenguatge i les formes més evolucionades que escauen a la seva època, fills de l’escola austríaca. Aquest edifici respon a la tipologia d’habitatge unifamiliar amb ampli jardí que, des de començament del segle XX, va anar construint la burgesia catalana benestant al barri de la Bonanova. Potser l’aspecte més remarcable de la casa és la disposició de la planta i la juxtaposició dels tres cossos que la conformen, d’alçades i proporcions diferents, cosa que genera un joc de volums de força dinamisme. El balcó-marquesina del primer cos, format amb una volta de maó de pla, la tribuna poligonal acristallada, la torre-mirador amb coberta piramidal revestida de ceràmica vidriada i els perfils arrodonits de les obertures i cornises són constants que sovint trobem en les obres dels arquitectes M. J. Raspall, E. M. Balcells i J. Batllevell.
Jaume Torres i Grau (1879-1945), arquitecte amb títol del 1903, va signar els projectes de cases de lloguer promoguts des de la seva pròpia empresa immobiliària, de la qual era gerent el seu germà Raimon (llicenciat en arquitectura un any abans), cosa que fa pensar que tots dos compartien la responsabilitat en la projectació arquitectònica, per bé que només Jaume aparegui com a únic signant dels projectes presentats a l’Ajuntament de Barcelona per sol·licitar la llicència d’obres. La tradició en el món de la construcció l’havien heretat del seu pare, el mestre d’obres Josep Torres Ferran, que va ser el constructor de l’Hotel Internacional de l’Exposició de Barcelona del 1888, sota les ordres de Lluís Domènech i Montaner. Les obres dels germans Torres constitueixen una de les aportacions més interessants de la producció modernista, especialment per l’originalitat i bellesa de les solucions formals, que sintetitzen les experiències d’un Gaudí i d’un Puig i Cadafalch en ple procés evolutiu i entren en contacte amb algunes de les propostes europees. D’una banda, trobem el grup d’edificis de composició abarrocada, amb coronaments curvilinis i façanes bombades que recorden la Casa Calvet, de Gaudí, construïda el 1898-99 i que serviria de referència per a molts dels «arquitectes menors», i de l’altra, la sèrie de cases en les quals pren protagonisme la línia recta i s’arriba a la fragmentació escalonada de les cornises. Del primer grup sobresurten les dues cases Torres, del carrer Aribau 178 i del carrer París 182 (1905 a 1907), i la Casa Elena Castellano (c/ Santa Anna, 21, del 1906-07); i del segon, les cases Ramos de la plaça Lesseps, 30-32, del 1906, i la Casa Torres del carrer París, 180, que forma xamfrà amb el carrer Aribau i és contigua a les primeres. El 1909, Jaume Torres va projectar el conjunt d’edificis d’habitatges construït al barri del Poble Sec (carrers del Poeta Cabanyes, 54-56 i 63-67 i d’Elkano, 11-13 i 15-17), i el 1911, l’edifici del carrer Vilamarí, 54-56. A partir d’aleshores, la seva obra es caracteritzaria per l’adopció de les formes barroques i classicistes propugnades pel Noucentisme; els dos germans, Jaume i Raimon, participarien en el concurs de projectes d’escoles graduades per a Barcelona, celebrat el 1914, i n’obtindrien el segon premi; el mateix any, Jaume Torres, en equip amb Josep Goday guanyaria el primer premi del concurs públic de projectes convocat amb la finalitat de construir un edifici de caràcter monumental a l’inici de la Via Laietana de Barcelona, el de Correus i Telègrafs (que es bastiria entre el 1926 i el 1928), mentre que la proposta presentada per Puig i Cadafalch i Pere Domènech quedaria finalista; el 1925, Jaume Torres tornaria de nou a ser premiat per l’Ajuntament de Barcelona pel seu edifici del Foment d’Obres i Construccions (c/ Balmes, 36-42), acabat el 1924, i, a Melilla, construiria el teatre Reina Victoria i una barriada obrera que inaugurà el rei Alfons XIII.
Cal fer menció, finalment, de dos arquitectes que obtindrien el títol anys més tard i que van produir en els primers anys del seu exercici professional una arquitectura menor, domèstica, que encara tindria alguna relació amb el Modernisme. Es tracta de Lluís Planas i Calvet (Barcelona, 1879-1954), llicenciat el 1906, i Cèsar Martinell i Brunet (Valls, 1888-Barcelona, 1973), amb títol del 1916. Del primer, cal destacar dues obres a la Garriga (la Casa Santamaría, al Passeig, 81, del 1908, i la Casa Pujadas, a la ronda del Carril, 40, del 1909), i, a Barcelona, les casetes del passeig de la Font d’en Fargas, 8 i 10, de cap al 1910, i la «Casa Pons», del carrer Bailén, 25, del 1913. Martinell, per la seva banda, va construir entre el 1916 i el 1921 una sèrie d’habitatges unifamiliars entre mitgeres en alguns dels quals podem trobar la influència de Joan Rubió i Bellver, amb qui va treballar d’estudiant. A Valls, la casa del carrer Anselm Clavé, 33, i la reforma de Ca Vivas (carrer de la Cort, 70); a Ulldecona, la Casa de la Feligresa de la plaça de l’Església, 2; a Sarral, la casa del carrer Verdaguer, 2, i a Alcover, la Casa del Dr. Domingo, a la plaça del portal, 2. En gairebé totes elles s’incorporen elements d’obra vista i esgrafiats, tribunes-miradors i merlets, ceràmica vidriada i ferro forjat, la combinació artística dels quals, tot i sense pretensions, trenquen l’anonimat de l’entorn edificat.
Bibliografia
- Aixelà, C.; Galí, D.; Lacuesta, R.: «Azulejos cristálicos» de la casa Oliva Hermanos, de Barcelona. Estudi històric i documental, Servei del Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona, 2000 (treball d’investigació inèdit).
- Alcázar, J.; Lacuesta, R.; Gorina, J. L.: Evolució urbana de Montcada i Reixac, Ajuntament de Montcada i Reixac, 2001.
- Alcoy, R.: El cementiri de Lloret de Mar. Ajuntament de Lloret de Mar, 1990.
- Arquitectura y Construcción, 165, abril del 1906.
- Bohigas, O.: Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, Barcelona, Editorial Lumen, 1983.
- Catasús, A.: «L’arquitecte Antoni de Falguera i Sivilla (1876-1947)», dins Locus Amoenus, núm. 5, Universitat Autònoma de Barcelona, 2000-2001, pàg. 277-290.
- Cirici Pellicer, A.: El arte modernista catalán, Barcelona, Aymà editor, 1951.
- Cuspinera, Ll.: Manifestacions de l’art modernista a la Garriga (1900-1912), Sant Cugat del Valles, Editorial Rourich, 1988.
- Cuspinera, Ll.; Clusellas, C.: El Modernisme d’estiueig al Vallès Oriental, Diputació de Barcelona, 2001.
- DDAA: El Quadrat d’Or. 150 cases al centre de la Barcelona modernista, Guia, Barcelona, Olimpíada Cultural Barcelona’92, Ajuntament de Barcelona, 1990.
- DDAA: El Modernisme, Catàleg de l’exposició, Barcelona, Olimpíada Cultural, SA i Lunwerg Editores, 1990.
- Freixa, M.; Mercader, L.; Molet, J.: Ruta europea del Modernisme, Barcelona, Editorial Mediterránea, 2000.
- González, A.: «Casa de Maternitat», dins 32 Monuments Catalans, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1985.
- González, A.: «La sala Mercè, el hasta ahora oculto cine de Antoni Gaudí», dins Loggia, Arquitectura & Restauració, 9, València, Universitat Politècnica de València, 2000.
- Hernández Cros, J. E.; Mora, G.; Pouplana, X.: Arquitectura de Barcelona, Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1990.
- Lacuesta, R.: «L’arquitectura urbana i residencial de Cèsar Martinell», dins Cèsar Martinell i la seva època, Tarragona, Universitat Catalana d’Estiu i Diputació de Tarragona, 2001.
- Lacuesta, R.; González, A.: Arquitectura modernista en Cataluña, Guia, Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 1997 (3a ed.).
- Romero Martínez, J. M.; Barrial Jové, O.: Guia de la Cerdanyola Modernista i Noucentista, Cerdanyola, Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola, 2001.
- Romero Martínez, J. M.; Barrial Jové, O.: Eduard M. Balcells Buigas, arquitecte de Cerdanyola, Ajuntament de Cerdanyola del Vallès, 2002.
- Soler i Gordils, P.: El Modernisme, quaderns de la Revista de Girona, Girona, 2001.