El modernisme arquitectònic a les illes Balears

Coincidint amb el canvi de segle, inicien la seva activitat professional un reduït grup de joves arquitectes mallorquins, acabats de titular, constituït per Gaspar Bennazar Moner, Jaume Alenyar Ginard, Josep Alomar Bosch, Francesc Roca Simó i Guillem Reynés Font. A excepció de Reynés, format a Barcelona, tots ells havien cursat els estudis a l’Escola d’Arquitectura de Madrid, i en les seves primeres realitzacions es posà de manifest l’influx madrileny. Van adoptar majoritàriament el Modernisme en algun moment de la seva trajectòria professional; només Josep Alomar sembla que s’apartà de la tònica general, ja que en el conjunt de la seva producció, tan sols en el disseny de la façana per a la plaça de braus d’Inca, projecte del 1909 realitzat en col·laboració amb Alenyar, s’adverteixen certs contactes amb un llenguatge modernista molt eclèctic. Tanmateix, cap d’ells no posseeix una fase cronològica exclusivament dedicada a aquesta tendència, ja que alhora van recórrer a l’eclecticisme i als historicismes propis de l’últim terç del segle XIX, efectuant també algunes incursions en un regionalisme incipient, encara que molt aïlladament, a excepció de Guillem Reynés.

Si bé la seva activitat professional es desenvolupà fonamentalment al segle XIX, treballaren encara a la primera dècada del segle XX els arquitectes Bartomeu Ramis Jordà i Joan Guasp Vicens, i els mestres d’obres Pere d’Alcàntara Peña, Josep Graner, Bartomeu Ferrà, Gaspar Reynés i Josep Segura. Encara que les seves realitzacions estan circumscrites a llenguatges eclèctics o historicistes, molt ocasionalment van optar pel Modernisme. Això no obstant, sovint es tracta d’un estil tan eclèctic que es fa difícil considerar-lo com a tal, o bé d’un modernisme exclusivament epidèrmic sobre unes estructures i tipologies pròpies del segle XIX.

També hem de fer al·lusió a l’argenter Lluís Forteza Rey i al delineant Guillem Puig i Salvà, considerats autors de certs projectes, alguns dels quals foren modernistes, atribucions que resulten problemàtiques, tenint en compte que cap d’ells no tenia titulació professional, i per tant, s’han de relativitzar les seves actuacions en el camp pròpiament arquitectònic, encara que acceptant-les com a possibles en els àmbits del dibuix i de disseny

Antoni Gaudí (1852-1926): Baldaquí de la catedral (1903-12). Palma de Mallorca.

R.M.

Finalment, en referir-nos als professionals que treballaren a les Illes aquests anys, no es pot obviar la presència d’arquitectes procedents de la Península, com el madrileny Tomás Gómez-Acebo, autor del projecte de caràcter eclèctic per a l’Institut Balear (1912-16), i dels principals representants del Modernisme català, com Antoni Gaudí Cornet, Joan Rubió Bellver i Josep Maria Jujol, que intervingueren en la restauració litúrgica de la Seu de Mallorca, Manuel J. Raspall Mayol, que projectà el Teatre Balear (1909), i Lluís Domènech i Montaner, autor del projecte del Gran Hotel (1901-03).

Gaudí, a més de la seva intervenció en la restauració litúrgica de la Seu de Mallorca, en què van col·laborar Rubió i Jujol, va participar en la reforma del Santuari de Nostra Senyora de Lluc, i hom també li atribueix algunes obres de caràcter privat com Vil·la Alegre o la Casa dels Plats del Terreno, propietat de la família Balet de Barcelona, amics dels Güell, avui desapareguda.

A causa dels seus contactes amb el capítol catedralici, per la seva participació a les obres de la catedral, Rubió va dur a terme una sèrie d’encàrrecs, majoritàriament de caràcter religiós, com el projecte de l’església parroquial de Son Servera (1906), la capella del monestir de la Santa Família, a Manacor (1906), i la façana del temple parroquial de Sóller (1904): en aquesta localitat projectaria l’edifici per a l’entitat del Banc de Sóller (1909-12) en un moment de gran apogeu econòmic de la localitat i el seu port. Sense documentar, hom li atribueix el projecte de façana de Can Gonyalons, situada a la sortida de Maó, a la carretera cap a Sant Climent prop de Curnia, edifici que, si bé en planta manté l’estructura de l’habitatge rural menorquí, introdueix a la façana principal alguns elements pròxims al Modernisme català; si la data de 1891, retolada a la façana, assenyala l’acabament de l’obra, la intervenció de Rubió correspondria a la seva època d’estudiant, ja que acabà la carrera al març del 1893 i els seus primers projectes com a professional estan firmats entre el 1899 i el 1900.

Manuel J. Raspall, del qual coneixem els seus viatges periòdics a Mallorca per descansar i la seva afició per la pintura de temàtica local –els anys vint va exposar a Palma una sèrie de dibuixos acolorits al pastel sobre els patis mallorquins–, el 1909 va projectar el Teatre Balear, en un moment estilístic considerat com el del «Modernisme d’avantguerra», que se situa entre el 1903 i el 1914. Posteriorment, el 1927, quan ja havia abandonat el Modernisme, va projectar en estil neogòtic l’església dels Carmelites, situada al barri de Santa Catalina de Palma.

A començament de segle, i molt paral·lelament a altres actuacions que tenen lloc en el context dels prolegòmens de la indústria turística local, Lluís Domènech projectà el Gran Hotel (1901), primer establiment hoteler de luxe amb una capacitat de cent nou habitacions, edifici que assenyala l’inici del Modernisme arquitectònic a l’illa de Mallorca.

A les illes menors, on l’arrelament del Modernisme va ser molt feble, l’activitat arquitectònica, també molt escassa aquests anys, va estar en mans d’uns quants professionals, arquitectes i en major mesura mestres d’obres.

A Menorca, l’obra de Francesc Femenias Fàbregas suposa l’aportació més considerable. Va ser el primer professional titulat que va exercir a l’illa, i actuà gairebé en solitari, sobretot a Maó, on va exercir el càrrec d’arquitecte municipal des del 1904 fins que morí, al gener del 1938. La seva obra, molt variada, mostra al llarg de trenta-set anys una actitud eclèctica però molt curosa; sovint confià el disseny dels elements i detalls al polifacètic home de cultura Joan Hernández Sanz. La Casa del Poble (camí del Castell, 31, del 1913) i la reforma del Casino Maonès (plaça del Príncep, 12, del 1907), projectes d’aquest arquitecte a la ciutat de Maó, són de les poques mostres del Modernisme a l’illa, junt amb la Farmàcia Llabrés (a Ses Voltes) a Ciutadella i la ja esmentada façana de la Casa Gonyalons, als afores de Maó, atribuïda a Joan Rubió. També coneixem l’existència d’alguns dissenys en marqueteria per a locals comercials –sastreria Olives Hermanos i La Ventajosa–, avui desapareguts, els projectes dels quals es conserven a l’Arxiu Municipal de Maó.

Les figures més destacables a Eivissa i Formentera són els mestres d’obres Joan Gómez Ripoll, Bartomeu Planells i Antoni Costa, i els arquitectes August Font Carreras, Àngel Teresa Marquina, Josep Alomar i Guillem Reynés (1877-1918) –aquests dos últims residents a Mallorca–, que van encarrilar la seva producció cap a llenguatges eclèctics, sense recórrer pràcticament al Modernisme.

Així doncs, en analitzar el Modernisme illenc, hem de fer una clara diferenciació entre les realitzacions dels arquitectes catalans i les dels artífexs locals. Els primers vénen en un moment donat a les Illes a fer algun encàrrec i les seves obres no presenten, com és natural, grans diferències estilístiques i tipològiques en relació amb el que fan a Catalunya. Els segons, encara que molt influïts pel moviment català –en especial per Gaudí i Domènech i Montaner–, reflecteixen també a les seves obres els accents locals i la moda internacional difosa a través de les revistes. D’aquesta manera podem dir que a les Balears es dóna un Modernisme trasplantat de clara estirp catalana, mentre sorgeix un Modernisme local en el qual conflueixen diferents corrents.

El primer d’aquests corrents, el que va tenir més repercussió a les Illes, recull la influència de l’Art Nouveau belga i francès i del Modernisme català més ondulant i floralista. Encara que l’arquitectura Art Nouveau es va caracteritzar pel tractament plasticodinàmic del cos de l’edifici, la predilecció per la asimetria, l’habilitat per posar en pràctica la teoria estructural exposant els elements constructius, en especial el ferro, perquè fossin visibles i alhora decoratius, i l’ambientació i la continuïtat espacial als interiors, la interpretació d’aquest corrent a les Illes va ser sovint purament epidèrmica. És a dir, que no va afectar la totalitat de l’obra, sinó que es va reduir a la utilització del repertori decoratiu Art Nouveau. Però no com a element indissoluble del conjunt arquitectònic, que servís per simbolitzar l’enfocament estructural i donar-hi èmfasi, sinó com una cosa independent i afegida a un tipus d’arquitectura d’estructures tradicionals, pròpies del segle XIX. Fins i tot de vegades l’ornament es va reduir exclusivament als paraments de les façanes, i no apareix cap intenció d’unitat artística entre interior i exterior.

El segon corrent és el sezessionista, d’influència austríaca. La Sezession presenta unes peculiaritats que la distingeixen de l’Art Nouveau belga i francès, i que l’aproximen, gràcies als seus contactes amb Mackintosh, a l’Escola de Glasgow. Es caracteritza per una concepció arquitectònica més austera, rectilínia i bidimensional, sense interès per les línies ondulants, que prefereix l’ornament geomètric al vegetal i floral, i si apareixen aquests motius, els falta l’efecte germinatiu i creixent que era el nucli i el fons simbòlic de l’ornamentació. La Sezession, en l’àmbit local, queda reflectida exclusivament en els dissenys de les façanes, en les quals no dominarà un repertori exclusivament vegetal o floral, sinó que al costat d’aquest existeix una marcada tendència a la geometrització. En gairebé cap cas no es constata una preocupació pel canvi d’estructures de l’edifici, ni tampoc s’observa una intenció de continuïtat ambiental als interiors.

Finalment, el tercer corrent és el denominat historicista. És cert que el Modernisme suposava una renovació bastant important en el disseny arquitectònic; tanmateix, sovint es va aliar amb algun revival usat ja des del Romanticisme. El neogòtic, per exemple, va tenir un paper fonamental en la primera fase del moviment i va perdurar, amb més o menys força, en els moments de plenitud; s’ha de tenir en compte que el neomedievalisme gòtic, igual que el romànic, representava a l’Europa de final del segle XIX ideals de sinceritat arquitectònica i de nacionalisme, com va ocórrer a Catalunya. De vegades, aquesta aliança es produïa amb altres historicismes com el neobarroc i neorococó, els quals van ser bases compositives per a aquells aspectes del Modernisme menys radicals i més conformistes. En el Modernisme local té especial importància la pervivència de l’historicisme neoàrab, d’arrel madrilenya, que havia estat ja utilitzat a començament de segle per arquitectes com Bennazar i Aleñà), i són aquests mateixos arquitectes els qui ara el combinen amb elements pròpiament modernistes. Ara bé, aquest neomedievalisme no obeeix sempre a un patró anterior, sinó que de vegades es vincula a la primera fase modernista de Gaudí, també anomenada d’influència àrab o mudèjar.

Podem per tant afirmar que el Modernisme illenc es va caracteritzar pel seu cosmopolitisme i pels seus ingredients estrangeritzants, i encara que el corrent historicista va ser ben important, a diferència del que va ocórrer a Catalunya, aquí es va obviar el component de procedència local. Només certes tècniques constructives en pedra, la utilització de voladissos i arcs de nansa de cistell, són aportacions de la tradició autòctona.

En tractar de les característiques i peculiaritats del Modernisme illenc, no podem passar per alt les aportacions de la fàbrica de ceràmica La Roqueta (1901-18). La seva importància en l’àmbit de Mallorca rau, segons afirma Catalina Cantarellas, en el fet de ser l’única fundació d’aquest tipus existent a l’illa. A diferència del que ocorre a València i Catalunya, aquí només aquesta fàbrica exemplifica l’intent de conciliar art i indústria en el camp de la ceràmica. De la seva àmplia producció, durant els disset anys d’existència, sobresurt la ceràmica com a element complementari de la construcció i, més concretament, les rajoles decorades i la musivària.

El seu camp d’aplicació per excel·lència va ser l’habitatge, i dins aquest les cuines, els menjadors, els hivernacles, els banys i altres dependències. Els exemples més interessants en aquest sentit són Can Forteza (Palma, carrer de la Bosseria, 3, 1904), Can Cetre a Sóller –conjunts ceràmics més rics conservats– i un demolit xalet a Portopí, antiga propietat de la família Aguiló, part de les rajoles del qual recuperà el Museu de Mallorca. Als exteriors, llevat d’escasses excepcions, com Can Rey (Palma, plaça del Marquès del Palmer - carrer de les Monges) o l’espectacular Can Barceló (plaça de Quadrado, del 1902-04), l’aplicació ceràmica es mantingué dins els límits de la discreció, com ho constaten els habitatges de Santa Catalina i Son Espanyolet decorats amb franges de rajoles com a únic ornament, rajoles no sempre produïdes per La Roqueta.

Al costat de l’habitatge, els locals comercials van ser un camp adequat per a l’aplicació ceràmica, com podia apreciar-se a Can Cetre (Palma, carrer de la Bosseria, del 1904), Can Joan de s’Aigo (carrer de la Carnisseria), La Gruta (carrer d’en Colom, 4) i la papereria Cortès (carrer de la Bosseria, 3, del 1904), els dos primers desapareguts.

Es desconeix la plantilla de dissenyadors que tenia La Roqueta. Només es té constància d’un dibuixant fix, Vicenç Llorens, autor d’un gran nombre d’obres. Altres col·laboradors més o menys constants van ser José Hoyo i Jordi i Pere Aguiló Cetre, aquests últims no professionals. Circumstancialment hi van intervenir també els escultors Atilio Boveri, argentí, i el mallorquí Miquel Sacanell. La col·laboració de Gaudí i un disseny de l’arquitecte català Font i Gumà, per a un plafó de rajoles destinat a la basílica de la muntanya de les Oliveres a Jerusalem, tanca la llista d’obres d’artistes vinculats d’alguna manera a la fàbrica de La Roqueta.

Al costat de les rajoles i la musivària, el paper pintat de fabricació industrial va ser l’element més generalitzat per a l’ornamentació d’habitatges i locals comercials. Encara que queden pocs exemples d’aquest tipus de decoració mural d’interiors, la família Pomar Flores conserva un fons interessant d’època modernista i dels anys vint. Es tracta de restes de sèries que es comercialitzaven a l’establiment especialitzat en pintures i materials de Belles Arts –Can Pomar Flores–, l’activitat del qual es remunta al 1860, quan Gaietà Pomar Miró, pintor decorador, va obrir un negoci al carrer de Sant Bartomeu de Palma. S’hi distribuïen papers per a decoració, no solament de procedència peninsular sinó també d’importació. Encara que entre les mostres conservades, de fabricació anglesa, alemanya i francesa majoritàriament, destaquen alguns papers on es representen escenes –jocs de nens i curses de cavalls– amb dissenys propis del Modern Style anglès, són més freqüents els motius florals i geomètrics, sense oblidar els exòtics d’inspiració índia i japonesa.

Quant a la seva localització geogràfica, els principals centres del Modernisme illenc es localitzen a Mallorca –vall de Sóller, Lluc i la ciutat de Palma–, ja que a les altres illes –com ja s’ha comentat– va tenir una repercussió molt més petita. En el cas d’Eivissa, es redueix a detalls ornamentals en forja, marqueteria i ceràmica, sense arribar a afectar el conjunt de l’edifici, mentre que a Menorca, on va tenir més transcendència, en trobem algunes mostres aïllades a Maó i Ciutadella, i també en altres zones de l’illa apareixen petites construccions de caràcter popular afectades per aquest llenguatge, com per exemple als afores d’Alaior.

El cas de Sóller s’explica des del punt de vista socioeconòmic pel fenomen de l’emigració que tingué lloc a la segona meitat del segle XIX.

Cap al 1865 una plaga va afectar els tarongers de la vall i va destruir aquest cultiu gairebé totalment, cosa que va portar com a conseqüència una recessió del comerç de cabotatge, l’atur forçós i la misèria per a un considerable nombre de propietaris. Aquests van optar per l’emigració, i s’establiren com a comerciants o productors de fruita al sud de França, Bèlgica, Suïssa, o bé a la Península, a la regió valenciana. Es tractava d’una emigració especialitzada, que muntava els negocis en aquells països per posteriorment deixar-los en mans dels seus fills i tornar a l’illa a gaudir dels guanys. És a aquest fenomen migratori que s’ha d’atribuir el progrés i la vitalitat de Sóller en el canvi de segle. D’una banda proporcionava una bona part dels ingressos de la població, i de l’altra, la posava en contacte amb un món culte i de signe burgès, impregnat dels corrents de l’època. Sóller, en aquests moments, se’ns presenta com una societat dinàmica i pròspera, atenta a tots els fenòmens d’avantguarda, com desitjant sortir de l’aïllament en el qual havia viscut durant segles. En aquest context té lloc l’aparició d’una important arquitectura de caràcter residencial que, juntament amb altres construccions més senzilles en la seva estructura, però no per això menys riques i fastuoses en l’ornamentació, són testimonis evidents de la pròspera situació econòmica que vivia Sóller al final del segle XIX i principi del XX.

Si bé la vall de Sóller, per les seves peculiaritats socioeconòmiques, i el Santuari de Lluc, on es dugueren a terme obres de certa envergadura amb motiu de la celebració del vint-i-cinc aniversari de la coronació pontifícia de la Verge, durant el bisbat de Pere Joan Campins, poden considerar-se com a enclavaments destacats del Modernisme local, és la ciutat de Palma el centre més important, pel nombre d’obres i el nivell de qualitat.

En referir-nos a la localització del Modernisme a la capital insular, hem de fer una sèrie de consideracions. En primer lloc, s’ha de recordar que els inicis del Modernisme coincideixen amb l’aprovació el 1901 del Projecte d’Eixample de la ciutat de Palma de Mallorca, de l’enginyer de camins, canals i ports Bernat Calvet i Girona, que havia d’ordenar urbanísticament la ciutat en expansió després de la demolició del cinturó emmurallat: el fet d’iniciar a començament del segle XX les activitats urbanitzadores suposà realitzar amb cert retard una tasca que a la Península corresponia al segle XIX, fet que condiciona que alguns llenguatges dominants als eixamples espanyols, com el Modernisme a Barcelona, en el cas de Palma quedi principalment localitzat en zones no incloses en el pla, com el centre històric i barris perifèrics, i en menor mesura a la zona de l’Eixample, ocupada per les fortificacions, en les quals, una vegada demolides, se situen les rondes o avingudes. En segon lloc, hem de tenir en compte la lentitud en la realització de l’Eixample –el 1940, una àmplia zona estava encara sense cobrir i es treballava en l’obertura i regulació dels carrers–, cosa que explica la falta d’unitat estilística de les seves construccions, ja que en aquest dilatat espai de temps s’havien succeït diferents llenguatges, com el Modernisme, el regionalisme, el racionalisme i els estils de la postguerra. Finalment, com que Calvet va mantenir el barri antic com a nucli central del conjunt de la ciutat i lloc privilegiat per a les classes directores, les edificacions importants amb cert caràcter o estil, sobretot a la primera fase de desenvolupament del pla, es van situar a la zona antiga o bé al voltant seu, mentre que l’Eixample es cobria amb cases senzilles sense un llenguatge definit.

Si exceptuem la restauració litúrgica de la Seu i el conjunt de les obres promogudes per l’Església mallorquina durant el bisbat de Pere Joan Campins –Santuari de Lluc, esglésies parroquials de Sóller i Son Servera– i els edificis de l’Escola Graduada (1910-12) –avui desapareguda– i l’Escorxador Municipal (1905-09), ambdós realitzats per iniciativa municipal segons els projectes de Gaspar Bennazar, el major nombre d’obres modernistes es van deure a la promoció privada. Es tractava d’una burgesia que obtenia els ingressos econòmics de negocis molt diversificats, com la indústria tèxtil –Josep i Gabriel Juan Ribas (hereus de Vicenç Juan)– i metal·lúrgica –Joan Oliver Florit–, activitats artesanals i industrials en relació amb la plata i l’or –Lluís Forteza Rey, Gabriel Fuster (Leita) i Lluís Segura Pinya–, la confiteria i la pastisseria –Josep Casasayas Casajuana–, el comerç –Gaietà Segura–, l’hosteleria –Lluís Albert Mascaró i Joan Palmer Miralles–, l’edició, els espectacles –Josep Tous Ferrer–, o bé s’havia enriquit amb l’emigració –Antilles, Hispanoamèrica i França–, com és el cas de Joan Magraner (Prunera) o el ja esmentat Joan Palmer. Majoritàriament són habitatges plurifamiliars localitzats al centre històric i rodalia, vil·les residencials i petites cases unifamiliars als barris, hotels, edificis d’espectacles, i un gran nombre de locals comercials –Can Bonet, Can Cetre, papereria Cortès, La Capelleria, Can Joan de s’Aigo, La Gruta, Antigua Casa Banqué, forn del Teatre, joieria i argenteria de José F. Rey e Hijo–, molts dels quals han estat alterats o han desaparegut. Hi ha comptats edificis del centre històric, construïts en èpoques anteriors, que van ser reformats aquests anys utilitzant el llenguatge modernista, alguns totalment, com Can Comasema (carrer Zanglada, 2), segons el projecte de 1907 de Francesc Roca, i d’altres, com l’edifici del Banc de Crèdit Balear (carrer del Palau Reial, 17), en alguna de les seves dependències.

Finalment, hem d’al·ludir a aquells encàrrecs de caràcter funerari, deguts també majoritàriament a la iniciativa privada. El cementiri de Palma, com també altres de localitzats en diferents punts de les Illes, com el de Sóller –on es troben alguns treballs escultòrics de Josep Llimona–, van acollir un gran nombre de monuments funeraris –panteons, hipogeus i nínxols– en un moment d’expansió d’aquests recintes. Hem d’esmentar, per la importància del seu autor, el monument funerari sobre l’enterrament del canonge Antoni Maria Alcover al cementiri de Manacor, dissenyat per Antoni Gaudí.

Bibliografia

• Alomar Esteve, G.: «Sobre les estades a Mallorca dels arquitectes Gaudí i Le Corbusier», dins Estudis Baleàrics, núm. 27, 1986, pàg. 71-74.
• Beltran Larroya, G. (et al.): Carmelitas descalços a Mallorca (Presència al raval de Santa Catalina), Ajuntament de Palma, Palma de Mallorca, 1998.
• Bennàsar Coll, B. (coordinador): El Patrimoni Artístic de Felanitx. Itineraris per la ciutat, Govern de les Illes Balears. Conselleria d’Educació i Cultura, Palma de Mallorca, 2001.
• Bennazar, M.: Gaspar Bennazar: S’Arquitecte, Panorama Balear, Luis Ripoll, Editor, Palma de Mallorca, 1980.
• Bernet Bonals, S.: «Eclecticismo y Modernismo en Sóller», dins Mayurqa, núm. X, Palma de Mallorca, octubre del 1973, pàg. 127-134.
• Bonet i Garí, Ll.: «La restauració de la Catedral de Mallorca», dins Revista Balear, any VII, núm. 28 i 29, 1972, pàg. 25-28.
• Campins Barceló, P. J.: «Carta Pastoral sobre la Restauració de la Seu de Mallorca», dins Boletín Oficial del Obispado de Mallorca, any XLIV, núm. 15, 16 de agost de 1904, pàg. 247-266.
• Cantarellas Camps, C.: «Bartolomé Ferrá y el neogótico en Mallorca», dins Mayurqa, núm. IX, 1972, pàg. 117-137.
• Cantarellas Camps, C.: La arquitectura mallorquina desde la Ilustración a la Restauración, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1981.
• Cantarellas Camps, C.: La renovación de la industria cerámica en Mallorca: «La Roqueta»(1897-1918), Sa Nostra/Conselleria d’Educació i Cultura/ Museu de Mallorca, Palma de Mallorca, 1985.
• Cantarellas Camps, C.: «Una seu artística representativa», dins DDAA: Parlament de les Illes Balears, Parlament de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 1992.
• Cantarellas Camps, C.; Murray, D. G.: La Roqueta. Una industria cerámica en Mallorca (1897-1918), José J. Olañeta, Editor, Palma de Mallorca, 1994.
• Cantarellas Camps, C.: «Domènech i Montaner: introducció a l’art d’època modernista», dins L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, catàleg de l’exposició organitzada per “la Caixa”, febrer-abril de 1996, Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1996.
• Farré i Sanpera, C. M. (et al.): Pasado y presente del Gran Hotel, Fundació “la Caixa”, Barcelona, 1993.
• Ferrà i Martorell, M.: Sóller. Imatges d’ahir, Miquel Font, Editor, Palma de Mallorca, 1990.
• Forteza, G. (a cura de Miquel Seguí Aznar): Estudis sobre arquitectura i urbanisme, 2 vol., Publicacions de l’Abadia de Montserrat/Secció de Filologia Catalana, Universitat de Palma, Barcelona, 1984.
• Gomila, J. J.: Menorca. Guia d’arquitectura, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, Maó, 1998.
• Gutiérrez, R.: «Presencia y continuidad de España en la arquitectura rioplatense», dins Hogar y Arquitectura, núm. 97, novembre-desembre del 1971, pàg. 65-79.
• Jordi, V. L. (et al.): La arquitectura de Menorca, Servicio de Publicaciones del Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, Madrid, 1980.
• Kerrigan, A.: Gaudí en la Catedral de Mallorca, Panorama Balear, Palma de Mallorca, 1960.
• Lucena, M. (et al.): Palma. Guia d’arquitectura, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Balears, Palma de Mallorca, 1997.
• Martinell i Brunet, C.: Gaudí. Su vida, su teoría, su obra, Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, Barcelona, 1967.
• Martorell, J.: Guia d’Arquitectura de Menorca, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya/Editorial La Gaya Ciència, Barcelona, 1980.
• Matheu Mulet, P. A.: Palma de Mallorca Monumental, Editorial Plus Ultra, Madrid, 1958.
• Melià, J.: La Renaixença a Mallorca, Daedalus, Palma de Mallorca, 1968.
• Morey González, J. A.: La catedral de muntanya. La parròquia de Sant Bartomeu de Sóller, Parròquia de Sant Bartomeu de Sóller, Sóller (Mallorca), 1993.
• Munar Oliver, G.: Breve historia del Santuario y Colegio de Nuestra Señora de Lluch, Imprenta Homar, Palma de Mallorca, 1976.
• Ortolà Castaño, M. A.: «L’Edifici del Parlament, des dels orígens fins a la reforma de 1913», dins J. M. P. Falcón (coordinador) (et al.), La Sala de les Cariàtides, Parlament de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 1994, pàg. 9-37.
• Pardo Falcón, J. M. (coordinador) (et al.): La Sala de les Cariàtides, Parlament de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 1994.
• Pérez, P.: Sóller a peu, itineraris urbans, Associació cultural «Veu de Sóller», Palma de Mallorca, 1995.
• Puigserver, G.; Pérez, P.: «Joan Rubió y Bellver arquitecte de Can Prunera?», dins Veu de Sóller, Sóller (Mallorca), 22 de novembre de 1991.
• Quetglas, J.: «A. Gaudí i J. M. Jujol a la Seu», dins D’A 1, hivern, 1989, pàg. 40-61.
• Rayó Bennassar, P.: Itineraris urbans per la ciutat d’Inca, Gràfiques Mallorca, Inca (Mallorca), 1993.
• Ripoll, L.: El Grand Hotel. Descripción, servicios e inauguración (1903), Panorama Balear, Luis Ripoll, Editor, Palma de Mallorca, 1990.
• Roman Quetglas, J. (coordinadora) (et al.): Les arts a Mallorca a l’època del modernisme (1890-1920), Patronat de l’Escola Municipal de Mallorca, Ayuntament de Manacor, Manacor (Mallorca), 2001.
• Rotger Capllonch, M.: Restauración de de la Catedral de Mallorca, Tipo-litografía de Amengual y Muntaner, Palma de Mallorca, 1907.
• Rotger Capllonch, M.: Historia del Santuario y Colegio de Nuestra Señora de Lluch. Parróquia de Escorca, Diócesis de Mallorca, Tipo-litografía de Amengual y Muntaner, Palma de Mallorca, 1914.
• Rubió i Bellver, J.: «La Seu de Mallorca», dins La Veu de Catalunya, núm. 108, 12 de gener de 1906.
• Sagristà, E.: Gaudí en la Catedral de Mallorca. Anécdotas y recuerdos, Talleres Gráficos de Hijos de F. Armengot, Castellón de la Plana, 1962.
• Sanmartín, J.: Los cien años del Círculo Mallorquín (1851-1951), Imprenta Mossén Alcover, Palma de Mallorca, 1951.
• Sebastián, S.; Alonso, A.: Arquitectura mallorquina moderna y contemporánea, Gráficas Miramar, Palma de Mallorca, 1973.
• Seguí Aznar, M.: La arquitectura modernista en las Baleares, Ediciones Cort, Palma de Mallorca, 1975.
• Seguí Aznar, M.: Arquitectura contemporánea en Mallorca (1900-1947), Universitat de les Illes Balears/Col·legi Oficial d’Arquitectes de les Balears, Palma de Mallorca, 1990.
• Seguí Aznar, M.: Els fons del joier Forteza-Rey a la Biblioteca de Cultura Artesana, Consell Insular de Mallorca, Palma de Mallorca, 1995.
• Seguí Aznar, M.; Murray, D. G.: El modernismo y su tiempo. Arquitectura y decoración en las islas, José J. de Olañeta Editor, Palma de Mallorca, 1989.
• Siquier, L.: Historia del Círculo Mallorquín, Imprenta de Francisco Soler, Palma de Mallorca, 1913.
• Solà-Morales Rubió, I. de: Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo, COACB/La Gaya Ciència, Barcelona, 1975.
• Torii, T.: El mundo enigmático de Gaudí. Cómo creó Gaudí su arquitectura, 2 vol., Instituto de España, Madrid, 1983.
• Torres, E.: Guía de arquitectura de Ibiza y Tormentera (Islas Pitiusas), Col·legi dArquitectes de Catalunya/Editorial La Gaya Ciència, Barcelona, 1981.