Al setembre del 1895 la família del professor de Belles Arts malagueny José Ruiz Blasco arribà a Barcelona, on aquest començaria a exercir el seu nou càrrec de professor numerari de Dibuix de figura a l’escola oficial de Belles Arts, coneguda com Llotja. El fill del professor, Pablo Ruiz Picasso, que encara no havia fet catorze anys, seguia les passes del seu pare i estava estudiant Belles Arts; per això tot just arribar ja va matricular-se a la mateixa escola on el pare entrava de professor i va sol·licitar permís de copiar obres al Museu de l’Acadèmia de Belles Arts. Les obres que li serviren de model no van ser cap de les pintures més il·lustres de la col·lecció acadèmica sinó un Sant Antoni de Pàdua, anònim català dels segles XVII-XVIII –que ara sabem que està basat en una composició de Cario Maratti–, un Crist crucificat, potser d’escola valenciana, del segle XVII, i alguna altra. Les còpies fetes pel joveníssim Picasso són al Museu barceloní que porta el seu nom, i es caracteritzen per no ser literals sinó força esbossades. Fora del Museu de l’Acadèmia, a l’incipient Museu Municipal de Belles Arts que s’havia instal·lat al Palau, dit també de Belles Arts, que era davant el Parc de la Ciutadella, Pablo Picasso copià, i també amb llicències, un estudi d’Arcadi Mas i Fondevila.
L’orientació inicial de Picasso era plenament acadèmica, d’acord amb els criteris apresos del seu pare. Així es presentaria a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1896 amb un oli important de mida, La primera comunió (Barcelona, Museu Picasso), i a la Exposición Nacional de Madrid del 1897 amb l’encara més ambiciós Ciencia y caridad (Barcelona, Museu Picasso), que seguía la moda d’aleshores en la pintura oficial espanyola de tocar temes socials i especialment hospitalaris, i que li valgué una menció honorífica. Tot i amb això, ja en aquells anys Picasso feia uns retrats i autoretrats de concepte realista i d’una intensat sorprenent: La tia Pepa (1896, Barcelona, Museu Picasso) n’és un exemple magnífic.
El curs 1897-98 Picasso el passà a Madrid, per assistir a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando. L’escola madrilenya era el cap del sistema docent oficial espanyol de Belles Arts, i per a una mentalitat acadèmica com la del pare de Picasso anar a estudiar-hi representava prosperar. Allà el jove alumne anà a copiar els clàssics al Museo del Prado i assistí a les classes de nu del Círculo de Bellas Artes, però l’experiència madrilenya en lloc de refermar la seva carrera de pintor acadèmic més aviat va posar en el seu esperit un ferment de rebel·lia.
Quan al maig del 1898 el jove Picasso tornava a ser a Barcelona, és molt plausible que visités l’Exposició General de Belles Arts, que era oberta, i no és aventurat pensar que podia fixar-se en els dibuixos que Isidre Nonell hi portava de París. El dibuix del Traginer que Picasso va fer en aquell moment (Museu Picasso) recorda efectivament el Nonell d’aleshores. Una nova línia artística, la modernista, ben allunyada de l’ortodoxa que es respirava a casa seva, començava a interessar Picasso. Tanmateix la seva descoberta trigaria encara a consolidar-se, ja que a Barcelona s’hi estigué poc, en marxar tot seguit cap a Horta de Sant Joan, el poble del seu amic pintor Manuel Pallarès, on s’estaria tot el que quedava de l’any 1898 fins a començament del 1899.
L’estada de Picasso a Horta va ser segurament molt important per la seva maduració com a persona, almenys ell sempre va valorar-la molt positivament, però va retardar el seu contacte amb aquella modernitat artística cap a la qual tendia. A la vista de la seva evolució posterior, tanmateix cal concloure que aquell retard no va ser dolent, sinó que més aviat li serviria per recapitular i començar després el seu camí imparable amb més força.
Quan al gener o febrer del 1899 Picasso anà de nou a Barcelona va començar veritablement la nova orientació de la seva carrera. Els seus nous amics eren Ramon Reventós, Carles Casagemas, Mateu i Ángel Fernández de Soto, Josep Maria Roviralta i, poc després, Jaume Sabartés, entre els qual Picasso va començar a exercir un veritable lideratge. Fou aleshores que es va adonar de l’existència d’Els Quatre Gats, el local on es cuinava tota la modernitat artística i bona part de la cultura catalanes, i allà ja va exposar, al gener del 1900, entre els participants a un concurs de cartells per al Carnaval, que organitzà la revista Pèl & Ploma, i que Picasso –amb un cartell del qual només queden esbossos– no guanyà.
Pocs mesos abans, a l’octubre, un esdeveniment artístic havia colpit especialment el jove pintor: l’exposició que Ramon Casas havia fet a la Sala Parés, integrada per olis, dibuixos, però especialment per cent trenta-dos retrats al carbó lleument acolorits, de personatges de la vida artística, cultural, política i social del país. El ressò d’aquella exposició, que a banda de consagrar Ramon Casas com un extraordinari retratista consagrava tota una generació de personatges catalans, va desvetllar en Picasso, animat pels seus prosèlits, un fort desig d’emulació que el portà a retratar, dins el mateix estil que havia definit Casas en la seva sèrie, un alt nombre d’amics i coneguts, molts d’ells joves aspirants a artista o a escriptor.
Entre els retratats per Pablo Picasso hi havia Francisco Bernareggi, Josep Cardona, Carles Casagemas, els germans Fernández de Soto, Josep Maria Folch i Torres, Ricard Opisso, els germans Reventós, Jaume Sa-bartés, Eveli Torent, Vidal i Ventosa, Joan Vallhonrat, Manuel Pallarès, Josep Rocarol, el sastre Soler i un bon nombre de catalanistes (Aymà, els germans Bas i Gich, Zangotita, Fonte, el mateix Folch), que serien detinguts l’any següent en una manifestació de l’Onze de Setembre, i que acaben de provar un fet que ja havia subratllat Santos Torroella: la connexió d’aquell Picasso jove amb el catalanisme radical.
Artísticament el resultat va ser la primera exposició individual del pintor, que tingué lloc a Els Quatre Gats, al febrer de l’any 1900. Aquella exposició entroncà definitivament Picasso amb el món del Modernisme que es reunia a Els Quatre Gats, on fins aleshores el jove pintor malagueny no era més que un usuari quasi anònim i ara, en canvi, fins i tot en dibuixaria el menú. Des d’aleshores els valors consagrats del Modernisme ja es fixaven en ell, i ell no perdia ocasió de retratar-los i d’introduir-se en el seu cercle. D’altra banda, l’exposició individual que Hermen Anglada-Camarasa va fer el mes de maig a la Sala Parés, on portà per primer cop a Barcelona la modernitat postimpressionista que es feia a París, va produir tal impacte en Picasso que va ser el detonant definitiu que acabà d’orientar-lo inequívocament cap a la modernitat radical, com va poder-se apreciar en una segona exposició individual del jove malagueny a Els Quatre Gats, la del juliol del mateix any 1900, on el seu estil ja era d’un colorisme violent.
A la tardor, Picasso, després de publicar alguns dibuixos a la revista modernista Joventut, anà per primer cop a París, on s’estigué fins gairebé el final de l’any Allà participà amb una obra a l’Exposició Universal, s’amarà de l’estil nou, fou incorporat per Ramon Casas a la seva galeria de retrats al carbonet de personalitats, i encara tingué temps de posar la seva signatura al peu d’un manifest en favor de l’amnistia pels desertors de la guerra de Cuba, els anarquistes i fins i tot els carlins.
D’allà, passant per Màlaga, aniria a Madrid a intentar fer-hi arrelar una revista modernista, Arte Joven, a la manera de Pèl & Ploma. El jove Picasso tenia vocació de líder, i veient el buit de Modernisme que hi havia a la capital de l’Estat, va creure que ell podria omplir-lo, però la revista no reeixí, i Picasso va fracassar en el seu intent de fundar una cèl·lula modernista a Madrid.
Entre el maig i el juny del 1901 tornava a ser a Barcelona, on pastels seus es van exposar a la Sala Parés al costat d’altres de Ramon Casas per promocionar la revista Pèl & Ploma. Però aquell mateix juny, Picasso tenia el cap en un altre lloc, ja que havia de fer una veritable gran exposició personal a París, aparellat amb el pintor Francisco Iturrino, de la mà del marxant Ambroise Vollard, a través de la mediació del català Pere Manyach que en aquells temps feia de representant de pintors a París. Aquella exposició de Picasso que constava de més de seixanta-cinc peces, presentada pel crític Gustave Coquiot, fou ja l’esclat esplendorós d’un artista que encara no tenia vint anys però que estava en plena eufòria creativa: eren obres d’un colorisme audaç, exponent de l’estil més nou que es podia veure a París, si bé les havia anat pintant, lògicament, abans d’arribar a la capital de França.
Després de l’exposició Picasso es quedà a París, i va fer una evolució insospitada: tot el que fins aleshores era color viu i brillant es convertí en tons ombrívols, blavosos; tot el que fins aleshores era expressió de l’alegria de la vida era ara profunda tristesa; tot el que era una factura esbossada però de base sàvia esdevingué un plantejament primitivista. El canvi d’alegria a tristesa cal atribuir-lo, i així sol fer-se, a l’assumpció per part de Picasso del suïcidi del seu gran amic Carles Casagemas, produït mesos abans a París, quan Picasso no hi era, però que fins llavors a causa de l’excitació dels preparatius i desenvolupament de l’exposició de la Sala Vollard no s’havia manifestat en tota la seva cruesa.
El canvi cap al primitivisme coincideix exactament amb una nova amistat, la de l’escultor Emili Fontbona, més de dos anys més gran que ell, i que estava obsessionat per un retorn a l’estètica bàrbara com a punt de partida de l’art nou, a la manera de Gauguin, que des de l’època immediatament posterior a l’exposició de Picasso va mantenir una gran relació d’amistat amb el malagueny, enfortida pel fet que Fontbona havia quedat sol a París després del retorn a Barcelona dels seus companys Pidelaserra i Ysern el més de juny, i que el malagueny tampoc no tenia prop seu durant uns mesos altres amics de pes.
Aquella va ser la famosa «època blava» de Picasso, que continuaria al seu retorn a Barcelona, al gener del 1902, just a temps per poder veure un dels grans esdeveniments del nou art català: l’exposició a la Sala Parés de la primera sèrie de gitanes a l’oli d’Isidre Nonell, sèrie que sens dubte va impactar Picasso i va condicionar la seva pintura. Durant aquesta nova etapa barcelonina, la íntima amistat amb Emili Fontbona prosseguí, i precisament a casa d’aquest, Picasso es va iniciar en l’art de l’escultura i va fer la seva primera figura, la Dona ajupida (fang al Musée Picasso de París, i bronze al Museu Picasso de Barcelona). Novament freqüentà Els Quatre Gats, i també el taller Guaiaba, de la plaça de l’Oli, un indret sentenciat per la imminent obertura de la Via Laietana, en el qual es reunien una nova sèrie d’artistes joves, en general futurs representants de l’aleshores encara no nat Noucentisme.
La intensitat de l’època blava de Picasso es relaciona amb una particular visió del Simbolisme de fi de segle mostrada pel pintor. Els temes de la vida alegre parisenca de l’etapa anterior esdevenien ara temes reflexius, sovint amb un rerefons filosòfic del qual poden ser exponents destacats els olis La flor del mal (1902, Nova York, col·lecció particular), que dedicà al Dr. Josep Fontbona, germà del seu amic escultor, o La Vida (The Cleveland Museum of Art), ja del maig del 1903, posterior a una nova estada a París (octubre del 1902-gener del 1903), la més obscura i dramàtica de les vivències parisenques de Picasso fins aleshores, durant la qual tingué gran amistat amb el poeta Max Jacob. En testimoni de Felicien Fagus recollit per Gómez Carrillo, Picasso aleshores encara no es destacava de la resta d’espanyols joves de París –Uranga, Losada, Pichot, Nonell, Iturrino– Així, quan Gómez Carrillo enyora la presència de «el gran hombre, el conquistador que absorbe todo y lo renueva, que hace comenzar una época, que crea un universo ilimitado», diu que aquest personatge encara no s’ha produït entre els espanyols de París, cosa que vol dir que Picasso encara no era percebut com a tal.
El Picasso blau d’aquell moment continua mantenint una força extraordinària. Pinta amb tota cruesa escenes d’amor o simplement de sexe, però també retrata Barcelona, un tema molt poc habitual en els pintors catalans fins aleshores, i que continuaria sent molts anys un tema força insòlit. La Barcelona pintada per Picasso era sòrdida: la de la riera de Sant Joan i dels terrats dels edificis sentenciats per la reforma urbanística de la futura Via Laietana, on ell es movia a causa dels lloguers baixíssims que tenien aquelles cases desnonades. Aquell Picasso era protegit per un inquiet artista i intel·lectual de bona posició econòmica, Sebastià Junyent, i ja havia aconseguit tractar d’igual a igual Nonell, malgrat els nou anys de diferència d’edat que hi havia entre ells. De Nonell seria veí de taller al carrer Comerç; ja al 1904 el dibuixà sent objecte d’una fel·lació, el que denota una familiaritat molt forta amb aquest, i, també com Nonell, Picasso acusà el fort desencant del 1903-04, un moment desolador en la història de la pintura catalana, després de l’eufòria de l’època d’Els Quatre Gats. Aquest desencant, descrit per Miguel Sarmiento, que el va palpar en una visita periodística que va fer al jove pintor andalús, és força detectable fins i tot en la seva obra: les pintures blaves del 1903 i el 1904 –amb l’excepció de La Celestina (París, Musée Picasso) i alguna altra– solen ser més formularies que les anteriors i alguns cops arriben a vorejar un cert amanerament (El vell guitarrista, The Art Institute of Chicago). Sembla com si a Picasso se li estés esgotant el projecte, i per això després de més de catorze mesos de no moure’s de Barcelona emprengué la seva marxa definitiva a París el 12 d’abril de 1904.
La nova vida de Picasso a París acabà molt aviat amb l’esgotada època blava i n’inaugurarà una de nova, molt més serena i optimista, la que s’anomenaria «època rosa», però aquella ja no fou una època catalana de Picasso que, tot i que sempre tingué la casa familiar a Barcelona, mai més no hi tornà a viure.
En tot cas, per cloure l’etapa catalana de Picasso, caldrà referir-se a l’estada que l’artista va fer a Gósol, entre maig i agost del 1906, passant lògicament per Barcelona, però sense parar-s’hi gaire. Amb motiu d’aquest viatge el seu catalanisme es revifà: conegué el llibre de poemes, recentment aparegut, Enllà, de Joan Maragall, i l’impressionà tant que en copià una part al carnet de notes que duia a la butxaca i la va traduir al francès per a ús personal i de la seva companya, Fernande Olivier. A Gòsol, a on aleshores s’arribava amb dificultats, va pintar en contacte amb la natura, i la seva refinada època rosa s’empeltà de rusticitat. Més que assimilar-lo al Modernisme, l’estada a Gósol sembla prefigurar un encara embrionari Noucentisme.
Allà també assajà per primer cop el gravat xilogràfic, i madurà el retrat que tenia inacabat a París de Gertrude Stein, de manera que només retornar allà el deixaria llest, quan abans hi havia dedicat infinitat de sessions. La maduració estilística que es produí a Gòsol en Picasso desembocaria molt aviat en el Cubisme, l’estil revolucionari que l’artista perfilaria també a altres pobles catalans: Horta de Sant Joan (1909), Cadaqués (1910) i Ceret (1911-13). Aquest camí de Picasso, però, queda ja molt lluny del Modernisme.
Bibliografia
- Cirici Pellicer, A.: Picasso antes de Picasso, Iberia-Joaquín Gil, Barcelona, 1946.
- Cirlot, J.-E.: Picasso. El nacimiento de un genio, Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1972.
- Daix, P.; Boudaille, G.: Picasso 1900-1906, Ides et Calendes, Neuchátel, 1966, tercera edició castellana, Blume, Barcelona, 1974.
- Der junge Picasso. Frühwerk und blaue periode, Kunstmuseum Bern, 1984 (textos de Marilyn McCully, Pierre Daix, Francesc Fontbona, Jürgen Glaesemer, Ron Johnson, Teresa Ocaña Gomà, Anatolij Podoksik i Hans Christoph von Tavel).
- Fontbona, F.: La crisi del Modernisme artístic, Curial, Barcelona, 1975.
- Fontbona, F: «Picasso, aspectes desconeguts de la seva joventut», dins Serra d’Or, núm. 262-263, Montserrat, 25 de juliol de 1981, pàg. 51-52.
- Fontbona, F.: «La influència de pintures de l’Acadèmia de Barcelona sobre Picasso», dins El temps sota control Homenatge a F. Xavier Ricomà Vendrell, Diputació de Tarragona, Tarragona, 1997, pàg. 287-294.
- Fontbona, F.; Cirici, A.; Ainaud de Lasarte, J. (coordinador): 1881-1981: Picasso i Barcelona, Ajuntament de Barcelona-Ministeri de Cultura, Barcelona, 1981.
- Gómez Carrillo, E.: «París. Pintores españoles», dins El Liberal, Barcelona, 8 de setembre de 1902.
- Inglada, R.: Picasso antes del azul (1881-1901), Fundación Museo Casa Natal P. Ruíz Picasso-Ayuntamiento de Málaga, 1995.
- Léal, B.: Musée Picasso. Carnets. Catalogue des dessins, vol. 1, Reunión des Musées Nationaux, París, 1996.
- Lecaldano, P.: L’opera completa di Picasso blu e rosa (presentació d’Alberto Moravia), Rizzoli Editore, Milà, 1968.
- Merli, J: Picasso, Editorial Poseidón, Buenos Aires, 1948.
- Moragas, R.: «El tiempo viejo. El gran pintor Pablo Picasso, durante su juventud barcelonesa vendió caricaturas y dibujos por veinticinco céntimos», dins El Dia Gráfico, núm. 6014, Barcelona, 16 de gener de 1936, pàg. 1.
- Moreno, S.: «Picasso, copista de museo», dins El Noticiero Universal, Barcelona, 23 de juny de 1971, pàg. 15.
- Museu Picasso. Catàleg de pintura i dibuix, Ajuntament de Barcelona, 1984.
- Ocaña, M. T. (direcció): Picasso i els Quatre Gats. La clau de la modernitat, Museu Picasso-Lunwerg Editores, Barcelona, 1995 (textos de Francesc Fontbona, Cristina Mendoza, Malén Gual, Lluís Bagunyà, Marilyn McCully, Claustre Rafart i Planas, Mercè Dónate, Vinyet Panyella i Josep Palau i Fabré).
- Ocaña, M. T. (direcció): Picasso. La formació d’un geni, 1890-1904, Museu Picasso-Lunwerg Editores, Barcelona 1997 (textos de Juan Manuel Bonet, Rosa Vives, Lluís Bagunyà, Claustre Rafart, Malén Gual).
- Olivier, F.: Picasso et ses amis, Stock, París, 1933.
- Palau i Fabré, J.: Picasso a Catalunya, Edicions Polígrafa, Barcelona, 1966 (2a edició del 1975).
- Palau i Fabré, J.: Picasso i els seus amics catalans, Aedos, Barcelona, 1971.
- Palau i Fabré, J.: Picasso vivent (1881-1907), Edicions Polígrafa, Barcelona, 1980.
- Penrose, R.: Picasso, Ediciones Cid, Madrid, 1966.
- Richardson, J.; McCully, M.: A life of Picasso, Random House, Nova York, 1991 (versió castellana d’Alianza Editorial, Madrid, 1995).
- Sabartés, J.: Picasso. Portraits & Souvenirs, Louis Carré-Maximilien, Vox éditeurs, París, 1946.
- Santos Torroella, R.: «Picasso y Barcelona», dins El Noticiero Universal, Barcelona, 18 de març de 1970, pàg. 21.
- Sarmiento, M.: «Picasso», dins La Tribuna, Barcelona, 24 de març de 1904.