Els hereus del fortunyisme

Tomàs Moragas (1837-1906): Dama del Cinquecento. Aquarel·la paper. Col·lecció particular.

R.M.

El fenomen pictòric anomenat fortunyisme es va originar després de l’èxit aconseguit pel pintor Marià Fortuny i Marsal (Reus 1838-Roma 1874) que des de la seva joventut fou considerat ja com un geni, i foren els seus mestres els primers que van captar d’immediat la gran aptitud tècnica i l’enorme habilitat plàstica del jove pintor. A Roma va pintar una sèrie d’«acadèmies» a llapis o ploma, temes costumistes protagonitzats per «ciociares», «albaneses», «piferraris», obres de casaques i orientals pintades a l’oli o a l’aquarel·la i considerades com a úniques en el seu temps, que van marcar un model a seguir per a les generacions següents. La seva pintura tenia quelcom espectacular i en aquells moments aquell «quelcom» era la seva creativitat. El lluminisme gestionat al Marroc per una banda i l’espontaneïtat tècnica per altra, juntament amb la precisió dibuixística, expliquen que el pintor fos un fenomen i que com a tal tingués molts seguidors i hereus. Si les aquarel·les de Fortuny són exemples d’espontaneïtat i modernitat, els olis van aportar noves tècniques innovadores com moviment, expressió verista, volum i capacitat en la captació dels graus instantanis de la llum. Fortuny va buscar, per als seus temes, l’originalitat, i la va trobar en l’exotisme oriental, en l’esperit de Goya i en el verisme quotidià. La conseqüència de tot això fou un gènere hispanòfil molt del gust de la societat burgesa europea i americana. A pesar del seu rotund triomf entre col·leccionistes i marxants amb obres com La Vicaria o L’elecció de model, considerades per la crítica com preciosistes, pompiers o eclèctiques i al mateix temps novedoses quant a composició, Fortuny va mostrar un descontentament personal per aquest tipus de composicions en el sentit que el seu primer objectiu era la recerca d’espontaneïtat i veracitat ambientals. Molts dels artistes que el van copiar o que el van seguir no van captar aquesta intenció del pintor i fou per aquest motiu que n’hi hagué tants que es van decantar per una temàtica neogoyesca, meissonierana, orientalista o costumista de caire acadèmic, passant per alt els èxits del mestre en la realització de les seves impressions instantànies, conegudes com «lluministes», qualificatiu que li correspon per dret, ja que s’hi revela com a creador d’una pintura dinàmica on prevalen temàtiques plasmades amb tècnica i traç àgil i espontani de l’instant, pintada amb gamma de llum natural, generadora d’uns efectes plàstics únics en el seu moment, efectes adoptats pels pintors catalans que amb el temps van formar l’Escola de Sitges, i que conserven la seva vigència en la pintura mediterrània al llarg del segle XX.

L’herència artística de Fortuny fou summament important en les dues dècades posteriors a la seva mort entre pintors de totes les nacionalitats que van reinterpretar i versionar algunes de les obres que havien assolit notorietat internacional. Podríem analitzar la seva influència en diferents apartats si tenim en compte la temàtica. Així es podria diferenciar els hereus de Fortuny tant en temes paisatgístics com costumistes, orientalistes, o de casaques, però en aquest escrit en interessa centrar-nos en aquells artistes que durant el Modernisme van continuar pintant temàtica o formalment obres no paisatgístiques a l’estil del pintor de Reus, buscant d’expressar-se i aconseguir l’èxit amb unes fórmules tècniques, estilístiques o temàtiques que Fortuny havia relegat en els seus últims anys en els quals va defensar la pintura a l’aire lliure i el lluminisme.

Podríem definir la dècada que comprèn del 1875 al 1885 com la més fortunyiana tant a Europa com a Amèrica, on el pintor també va tenir seguidors després del «Manifest Fortuny» del 1875. A Itàlia el fortunyisme català va continuar principalment en els focus artístics de Roma, Nàpols i Venècia. Pel que fa a França, convé apuntar el paper de París com a centre de divulgació d’artistes de totes les nacionalitats i tendències que van tenir l’ocasió d’admirar l’obra del pintor després de la seva mort en dues mostres molt importants com foren la subhasta de l’Hotel Drouot del 1875 i l’Exposició Universal del 1878 en la qual es va reunir una selecció de grans obres del mestre.

A Catalunya hi ha nombrosos exemples d’artistes que van seguir les màximes de Fortuny i que fins i tot el van copiar reiteradament. Tal era la seva fama que, quan es va demolir l’edifici de Belles Arts situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, la intenció dels artistes que formaven la Societat del Taller de l’Embut era reemplaçar-lo pel «Saló Fortuny», amb la finalitat de continuar organitzant exposicions d’art, objectiu que no es va portar a terme. Al carrer de Sant Simplici de Regomir es va obrir el comerç «Fortuny» per a la venda de material artístic. Entre els homenatges al pintor, recordem la inauguració del Teatre Fortuny a Reus, el teló de boca del qual fou pintat el 1882 per Moragas i Urgellès amb representació d’una còpia de l’original de Fortuny titulada La papallona, així com la col·locació de la placa on anys més tard es va posar una estàtua del mestre esculpida el 1922 per Miquel Oslé i Saenz de Medrano (1879-1960), al carrer que porta el seu nom a Barcelona. Des del 1875 la Diputació Provincial de Barcelona va instaurar la beca Fortuny per premiar amb un viatge d’estudis a Roma els artistes més destacats de l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Endinsar-se en l’època modernista per buscar pintors catalans adeptes a la línia fortunyiana és una tasca relativament senzilla ja que es constata immediatament la continuïtat de l’estil, a més de la convivència entre artistes de les més diferents tendències estilístiques. Si a París, centre artístic per excel·lència a la segona meitat del segle XIX s’havien imposat, des de moltes dècades abans, diferents centres d’exposició i Salons que diferenciaven, a priori, les formes d’expressió ja fos per temàtica o per estil, a Catalunya no existia tal possibilitat, bàsicament per les escasses entitats públiques i privades que es van dedicar a la promoció de l’art.

Sota la definició de pintors fortunyians s’han inclòs molts artistes d’estils diferents i podríem consignar-ne molts d’altres que es van emmascarar amb tocs de modernitat. La dificultat de tenir coneixement visual de totes les obres de l’època ens porta de vegades a situar els pintors en l’empremta del pintor de Reus pels títols dels quadres. Una empremta que caldria ampliar a temes i maneres que en la nostra opinió no són fortunyianes sinó deutores dels pompiers francesos i de l’anomenada escola espanyola de París capitanejada per Raimundo de Madrazo, cunyat de Fortuny, que va obtenir els seus grans èxits internacionals en l’últim quart del segle XIX amb temes intimistes protagonitzats per la burgesia. L’estret contacte entre aquest grup de pintors i Fortuny ha estat la causa que el pintor català figurés o fos considerat com a cap visible d’aquesta escola. Pel que fa als catalans, no s’ha d’oblidar que en les últimes dècades de segle la majoria van triar la capital francesa com a centre de formació i exposició i que foren molts els qui van sovintejar els famosos Salons: al Salon Officiel hi van assistir principalment els que considerem hereus de Fortuny, mentre que els modernistes es van presentar ja al Salon des Beaux Arts i al Salon des Indépendants.

Durant l’últim quart del segle XIX van dominar l’àmbit artístic els amics, companys i admiradors coetanis al pintor. Si analitzem la generació nascuda entre els anys trenta i quaranta ens trobem amb un considerable nombre de pintors seguidors del seu estil. Fortuny va morir molt jove, a trenta sis anys. Per això els seus contemporanis tenien, a la dècada del 1880 al 1890, al voltant de cinquanta anys. És important d’apuntar que pràcticament tots els pintors de la seva generació van mostrar, en algun moment, una eminent influència fortunyiana tant en tècnica com en estil. Entre aquests distingim els que seguien en plena activitat durant el Modernisme com Tomàs Moragas i Torras (1837-1906) i Josep Tapiró i Baró (1836-1913), amics de Fortuny, que van viure a Roma pintant temes orientalistes, costumistes i de casaques molt pròxims als del mestre. Després de la mort d’aquest, el primer va tornar a Barcelona, on fou nomenat director del Centre d’Aquarel·listes i catedràtic de l’Escola de Belles Arts i va fundar una acadèmia de la qual van sorgir diverses generacions d’artistes fortunyistes. El segon, aquarel·lista de fama internacional, es va instal·lar a Tánger a l’antic teatre municipal i viatjava constantment a Roma i a Londres. Tots dos van figurar a les exposicions catalanes de les últimes dècades del segle XIX i van comptar amb el favor de la crítica i el públic tant aquí com a Madrid i la resta d’Europa. Tapiró va aconseguir importants èxits comercials i va exposar temes orientals a les Exposicions Universals de París del 1878 i del 1889, i en aquell mateix any va figurar a la Exposición Española de Londres, ciutat en la qual va exhibir la seva obra repetides vegades. També fou guardonat a l’Exposició Universal de Chicago del 1893.

Ramon Tusquets i Maignon (1837-1904), també amic de Fortuny, va viure gairebé sempre a Roma, on era considerat del país. Des d’allí enviava les obres al seus marxants parisencs i també a Barcelona. Fou un dels fundadors del Circolo o Associazione Artística Internazionale i decorador d’aquest edifici situat a la Via Babuino de la capital italiana. A partir del 1886 es va consagrar al gènere historicista pel gran èxit assolit en presentar els cinc grans llenços sobre història de Catalunya, tot i que no va deixar de pintar temes costumistes i orientalistes com La jove argelina que va figurar a l’Exposició General de Barcelona del 1891. Menys reconeguts foren: Francesc Navarro i Fàbregas (1837-1901), autor d’una de les millors còpies de La Vicaria, i el marsellès d’origen català, Estanislàs Torrents i d’Amat (1839-1916) que va viure gran part de la seva vida a França, on va conèixer personalment Fortuny.

Josep Lluís Pellicer (1842-1901): A l’estudi. Oli. Col·lecció particular.

R.M.

Ja nascuts en la dècada dels anys quaranta són els germans barcelonins Masriera i Manovens: el paisatgista Josep (1841-1912) i Francesc (1842-1902), aquest últim puntal de referència en l’àmbit artístic català tant pels seus retrats com per les sevesobres intimistes de tema oriental o costumista. Tal fou l’admiració d’ambdós cap al mestre que, quan van construir el seu esplèndid estudi taller al barceloní carrer Bailén, van instal·lar les estàtues de Fortuny i Rosales, esculpides per Josep Reynés (1850-1926) a l’atri de l’edifici. El gran il·lustrador, Josep-Lluís Pellicer i Feñer (1842-1901), que va viure a Itàlia i França, va pintar escenes de costums de Tánger i casaques neogoyesques. Josep Armet i Portanell (1843-1911), que va acompanyar Fortuny a Roma, es va especialitzar en paisatges locals, mentre que Emili Casals i Camps (1843-1928) es va consagrar amb temes orientals i de casaques fortunyians. El quadre titulat La farmàcia espanyola fou guardonat a Munic el 1888. Fou molt famosa l’acadèmia barcelonina on es van formar una gran quantitat d’artistes, entre ells el seu deixeble Nolasc Valls i Martí (1888-1963). Hermenegild Daunas (1843-1903) va pintar temes de gènere deutors de Fortuny a més de triomfar com a copista de moltes de les seves obres.

De la generació nascuda el 1844 cal destacar els pintors especialitzats en temes de gènere de casaques, com Victorià Codina i Langlin (1844-1912) que després de llargues estades a Roma i París es va instal·lar a Londres on assolí celebritat; Ramon Amado i Bernadet (1844-1888), que es va fer famós amb temes d’interiors d’esglésies, orientals i de costums, que també venia regularment a Anglaterra, i el sabadellenc Josep Juliana i Albert (1844-1890), especialista en la tècnica de l’aquarel·la i propietari d’una botiga de material artístic a la Via Babuino de Roma freqüentada per la majoria dels espanyols que hi residien.

El pintor també reusenc Josep Llovera i Bofill (1846-1896) fou un altre dels màxims seguidors de Fortuny per qui va manifestar una profunda admiració i deute artístic igual que per Tapiró. Format a Madrid i París i després d’haver fet una estada a Tànger, va pintar temes orientals, neogoyescs i costumistes. També el tortosí Antoni Casanova i Estorach (1847-1896) va tenir l’oportunitat de conèixer Fortuny a Roma a més d’assistir i documentar els seus últims moments. Després de la seva estada italiana es va establir el 1875 a París, on es va especialitzar en assumptes eclesiàstics interpretats amb regust burlesc. Cap al 1893 va obtenir grans èxits, tant en exposicions universals com en Salons parisencs.

Ramon Alorda Pérez (1848-1899): Déu ajuda. Oli sobre taula. Barcelona, col·lecció particular.

F.F.

Importants hereus dels temes més coneguts de Fortuny o de la seva tècnica els trobem també entre els nascuts a final de la dècada dels anys quaranta i cinquanta, és a dir, aquells que van iniciar la seva carrera als anys setanta i començament dels vuitanta i que van assolir la maduresa pictòrica en el Modernisme. De la generació nascuda el 1848 sobresurten: Ramon Alorda i Pérez (1848-1899), amic també de Fortuny que va triomfar amb temes orientals i que amb el temps es va especialitzar en escenes costumistes pintades sobre porcellana; Leopold Roca i Furnó (1848-1934), format a Roma on va residir fins al 1888, va excel·lir en la tècnica de l’aquarel·la i molt especialment en la temàtica orientalista i va figurar amb aquests temes tant a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 com en la de París del 1889. Des del 1892 fou president del Reial Cercle Artístic de Barcelona; Roman Ribera i Cirera (1848-1935), també format a Roma i gran admirador del pintor, es va especialitzar, a partir de la seva estada parisenca, en temes galants, de sortides de teatre i balls, a la manera de Raimundo de Madrazo, i en temes de casaques de gènere costumista; i Francesc Miralles i Galaup (1848-1901), que es va donar a conèixer internacionalment amb temes quotidians del París elegant. Per últim, Baldomer Galofré i Giménez (1849-1902), un dels grans triomfadors en l’àmbit artístic de Catalunya durant el Modernisme que va saber assimilar el lluminisme fortunyià tant en els seus temes de costums com en els veristes. Va exposar als Salons de París i a la Royal Academy de Londres, a Munic, Berlín, Viena, Roma, Madrid i, molt especialment, Barcelona, on va obtenir una enorme popularitat. En aquesta ciutat se li va organitzar el 1903 una exposició pòstuma al Palau de Belles Arts.

Els barcelonins Frederic Trias i Giró (1850-1918), Rafael Contell (cap al 1850-?), Joan Ferrer i Miró (1850-1931), Climent Pujol i de Gustavino (1850-1905), Francesc Inglada (1850-1903) i Joan Planella i Rodríguez (1850-1910), van seguir Fortuny en temes costumistes, de gènere i orientalistes. Tots ells van viatjar a París i la majoria van exposar als Salons d’aquesta capital a partir del 1884. Els seus temes orientalistes foren molt celebrats per la crítica, com ara L’harem d’Inglada, Els àrabs de Trias o La dama morisca de Pujol, aquesta última Medalla d’Honor a l’Exposició Universal del 1889. Planella va viatjar a Roma en companyia d’Arcadi Mas i Fondevila (1852-1934), primer artista que va obtenir la beca Fortuny el 1875 per pintura. Aquest últim, juntament amb Joan Roig i Soler (1852-1909), van originar la coneguda Escola Lluminista de Sitges, de la qual es parla en un altre capítol d’aquesta obra, i de la qual també van formar part, entre d’altres, Felip Massó i de Falp (1851-1929) i Gaspar Miró i Lleó (1859-1930).

Enric Serra (1859-1918): La Cúria, Roma, Oli. Col·lecció particular.

R.M.

D’aquesta generació dels anys cinquanta, el més gran adepte del fortunyisme fou Antoni Fabrés i Costa (1854-1938) que també va obtenir pensió Fortuny el 1875 per escultura, encara que posteriorment es va dedicar a la pintura. El seu gran triomf a Barcelona el va aconseguir a la Sala Parés el 1886 amb la presentació de vint-i-dues aquarel·les de deix fortunyià. Premiat a exposicions nacionals i internacionals de Madrid, Londres, Viena, Munic, Mèxic o Saint Louis, on va rebre Medalla d’Or, va exercir de professor i president de l’Academia de San Carlos de Mèxic. Barcelona compta amb un important llegat de dues-centes vint-i-quatre obres donades pel mateix pintor el 1925 que permeten conèixer i admirar la seva llarga i variada trajectòria. Cinc anys més jove era Enric Serra i Auqué (1859-1918). Establert a Roma el 1878 i posteriorment a París, el seu estudi fou una acadèmia per als joves catalans que anaven a la Ciutat Eterna per a la seva formació. Es va especialitzar en temes orientals i de casaques a la manera de Fortuny. Així les seves odalisques, guardes de l’harem o danses orientals van fer les delícies del públic europeu entre el 1880 i el 1890. El quadre de casaques titulat Biblioteca d’un convent romà fou un dels més lloats en la seva època. Va obtenir Medalla d’Or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. El 1890 va presentar a la Sala Parés els cèlebres paisatges de llacunes pontines de caràcter simbolista que trencaven del tot la seva trajectòria fortunyiana, com li va passar a Joan Llimona i Bruguera (1860-1926) que, després d’una formació romana iniciada el 1880 quan el seu germà l’escultor va rebre també la pensió Fortuny, va gestionar posteriorment la seva obra sota els postulats del simbolisme religiós. D’Antoni Sisteré i Hernàndez (1854-?), un altre destacat hereu de Fortuny amb qui va mantenir una interessant correspondència, es coneixen escasses dades que permetin comentar la seva producció de final de segle, encara que tenim notícia de la seva estreta amistat amb Fortuny, i de la còpia que va fer d’El col·leccionista de ceràmica, actualment al MNAC de Barcelona.

Pel que fa a Miquel Carbonell i Selva (1854-1896) ens consta la seva trajectòria fortunyiana durant l’època romana quan fou becat per Ferran Puig. La influència del lluminisme fortunyià s’observa en el tema Menjar campestre premiat a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. També nascut cap al 1855, Sebastià Cruset i Campí es va especialitzar en temes orientals i de casaques i va obtenir un gran èxit amb el quadre Estudi d’època Lluís XIV exposat al Saló parisenc del 1889. Cristòfol Alandi (1856-1896), famós per la còpia de La batalla de Wad-Ras de Fortuny, es va especialitzar en temes d’interior d’esglésies i escenes de casaques. Tant de Josep Tamburini i Dalmau (1856-1932) com de Ramir Lorenzale i Rogent (1859-1917), fill de Claudi Lorenzale, mestre de Fortuny, coneixem obres de temàtica oriental i de casaques deutores del pintor de Reus, principalment després de les seves llargues estades a l’estranger. Per la seva part, Manuel Cusí i Ferret (1859-1922), després d’una formació barcelonina es va especialitzar a París en temes costumistes protagonitzats per figures femenines.

Marià Obiols Delgado (1860-després del 1902): Genet marroquí. Oli. Col·lecció particular.

R.M.

Els barcelonins Marià Obiols i Delgado (1860-després del 1902) i Genís Capdevila i Puig (1860-1929) representen la continuació de l’estil en la seva generació. El primer va seguir els temes de Fortuny i de Galofre en escenes orientalistes i costumistes, mentre que Capdevila es va dedicar a assumptes de gènere de casaques a la manera de Casanovas i Estorach. També Agustí de Robert i Surís (1860-1913) va iniciar la seva llarga etapa fortunyiana a Roma, ciutat en la qual va contraure una paràlisi que el va obligar a tornar precipitadament a Espanya.

Fortunyians tardans foren Josep M. Marquès (1861-1938) format a Roma i París; Cristòfol de Antonio (cap al 1862-després del 1900), nascut a Puigcerdà i especialista en temes orientalistes i de casaques, que va exposar reiteradament als Salons parisencs; Dionís Baixeras i Verdaguer (1862-1943), que iniciat en el fortunyisme va desenvolupar una temàtica social catalana que va divulgar per tot Europa; Laurea Barrau i Buñol (1863-1957), que va obtenir la pensió Fortuny per pintura el 1883 i que després de la seva estada romana va viatjar al Marroc on va pintar temes orientalistes; Joan Brull i Viñolas (1863-1912), que va relegar la temàtica de gènere per dedicar-se a París a pintar escenes mitològiques i de caràcter simbòlic; Francesc Galofre i Oller (1865-1942); i Manuel Puig i Genís (1867-?), format a Roma a l’estudi de Josep Juliana i actiu a Barcelona cap al 1893. També nascuts en aquesta dècada són: Lluís Torras i Farell (1867-1927), deixeble de Tomàs Moragas a qui va seguir de prop per dedicar-se més tard a temes costumistes; Sebastià Berenguer (1872-?), autor d’obres de gènere a l’estil fortunyià com El cor de Santa Maria de Poppolo, datat del 1894; i Lluís Anglada i Pintor (1873-1947) el quadre del qual titulat Berebere és un exemple de l’empremta de Fortuny.

Genís Capdevila (1860-1929): Aturada en el camí. Oli. Col·lecció particular.

R.M.

Tant d’aquests pintors com dels artistes de l’elit del Modernisme es coneixen obres amb evidents connotacions fortunyianes, principalment en l’inici de la carrera artística dels segons, fet ampliable als pintors de la resta d’Espanya. Generalment tots es van formar sota la influència del seu èxit i en escoles oficials o privades amb professors de la generació del pintor de Reus. A més de l’ensenyament oficial impartit a Llotja hi havia una sèrie d’acadèmies privades que van completar l’educació artística durant l’últim quart del segle XIX. En gairebé totes elles s’ensenyava l’estil de Fortuny. La més rellevant fou la de Tomàs Moragas, situada al costat del seu domicili al carrer Ample. Entre les seguidores del fortunyisme hem de recordar l’acadèmia de Pere Borrell del Caso, continuada pels seus fills Juli i Ramon; la de Ramon Quer Vidal, a Sabadell; la de Josep Mirabent al carrer Montcada; la de Gabriel Martínez Altes al Portal de l’Àngel i més tard al carrer Alt de Sant Pere, i molt especialment la d’Emili Casals Camps al carrer Jonqueres, fundada el 1887 i en la qual, com hem indicat, es van formar els últims fortunyians.

És interessant partir del 1884, amb la inauguració de la Sala Gran de la Casa Parés, per apreciar la coexistència entre els artistes esmentats i el Modernisme. Aquell any es va editar un catàleg de les obres exposades i a partir d’aleshores es van publicar al Diari de Barcelona. Les crítiques eren firmades per Francesc Miquel i Badia (1840-1899), admirador i biògraf de Fortuny i defensor a ultrança de la pintura de gènere i del realisme anecdòtic. Francesc Fontbona va publicar el 1979 «La crítica d’art en el Modernisme català», on va analitzar la importància d’aquesta i la seva repercussió entre pintors i públic. Miquel i Badia, altament considerat en la seva època, i com hem indicat valedor de la tradició pictòrica, identificava verisme amb naturalisme i amb impressionisme i censurava les novetats aportades pels modernistes. Seguint el seu exemple, la majoria dels crítics del moment continuaven donant suport als hereus del fortunyisme reconeixent els seus èxits populars i comercials. Les opinions dels mateixos pintors, com les expressades per Joan Brull, o l’alta consideració oficial i popular atorgada als criteris i comentaris dels Masriera, demostren la confusió del moment en la definició i aplicació de termes artístics.

A banda de la crítica, cal destacar el paper de la premsa del moment, que majoritàriament continuava reproduint les obres dels pintors més famosos. Si prenem per exemple la publicació barcelonina La Ilustración Artística del 1887, observem que continuen figurant els temes anecdòtics de la soldadesca, salons del segle divuit, temes picarescos, assumptes orientals i alguns de caràcter naturalista ambientats principalment en zones rurals. Els temes del passat pintats per Josep Tapiró, Ramon Tusquets, Josep Llovera o Francesc Masriera, entre d’altres, són els més assíduament reproduïts i lloats i es publicaren juntament amb els dels andalusos Luis Jiménez Aranda (1845-1928) o José Villegas Cordero (1848-1921). Entre els orientalistes estrangers sobresurten obres eclèctiques de Francesco Beda (1840-1900), Nathaniel Sickel (1843-1907), Hans Mackart (1840-1884), Franz Roubaud (1856-1928) o John Seymour Lucas (1849-1923) com a exemple de la pintura triomfant a la resta d’Europa.

Les exposicions de la Sala Parés són efectivament les que millor mostren la continuïtat de la pintura de gènere i lamseva convivència amb el Modernisme. Un repàs al catàleg de l’esmentada mostra del 1884 posa de manifest l’herència fortunyiana en un considerable nombre d’obres. Baldomer Galofre va presentar, entre d’altres, el quadre titulat Regates a Sorrento, perfecta i curiosa reinterpretació del famós quadre Platja de Portici de Fortuny; Ramon Tusquets, Mort de Sísara, Francesc Masriera A la vostra salut; Romà Ribera, Sortida d’un ball, estretament relacionat, com ja hem indicat, amb la producció de Raimundo de Madrazo. D’altra banda, Joan Llimona i Mas i Fondevila van presentar temes venecians. Aquestes obres foren les més lloades per la crítica i admirades pel públic. Aquest any Ramon Casas va exposar els temes pintats a Granada, nexe d’unió entre Fortuny, Casas i Santiago Rusiñol, aquest últim pel que fa a les seves experiències a la ciutat i el seguiment que va fer dels models del pintor de Reus. Quant als temes taurins de Casas, observem un cert paral·lel amb els de Fortuny pintats a Madrid i Andalusia. D’aquest mateix any és una altra obra important en aquest context de la pintura de gènere: ens referim a La processó de Sant Bartomeu de Felip Massó de Falp, exemple perfecte del costumisme anecdòtic i de la tècnica preciosista.

El 1886 el major èxit a Barcelona el va obtenir el filipí Juan Luna Novicio (1857-1899) amb la seva obra titulada Spoliarium. També van triomfar: Tomàs Moragas, Francesc Masriera, Francesc Miralles, Felip Massó de Falp, Dionís Baixeras, Joan Llimona... Tot això entre els quadres que es deien «de gènere», segons Miquel i Badia. Van sobresortir les exposicions individuals d’Antoni Fabrés i de Baldomer Galofré, que foren les més comentades. Aquest última va merèixer un article de Miquel i Badia en el qual va presentar Galofré com a deixeble no sols de Fortuny sinó també dels seus amics Martín Rico i Domenico Morelli, director de l’Acadèmia de Belles Arts de Nàpols.

Una selecció d’obres que figuraven a les exposicions anuals de Belles Arts es presentava posteriorment a la Sala Parés. En la del 1886, exposada l’any següent a la galeria barcelonina, hi van figurar els pintors de sempre, en aquesta ocasió amb quadres deutors de l’escola francesa en boga protagonitzats per elegants figures femenines deguts a Joan Llimona; Tamburini; Ramir Lorenzale, amb el tema Una tarda de carnaval; Francesc Masriera, amb Champagne frappé o Laureà Barrau, amb Coqueteria. Enric Serra, Josep M. Marqués i Josep Armet van presentar paisatges deutors de l’estètica del mestre de Reus.

El 1887, Romà Ribera va presentar El debut d’una model i Josep Lluís Pellicer un quadre íntimament relacionat amb Fortuny per la seva temàtica: El general Prim a la seva arribada a Barcelona després de la Guerra d’Àfrica. Dos anys més tard, Francesc Masriera va exposar el cèlebre tema titulat Odalisca, del qual M. Teresa Serraclara ha catalogat tres versions, una d’elles adquirida pel rei de Portugal. Laureà Barrau i Buñol, reconegut posteriorment per les seves obres llumíniques, exposava aleshores temes orientals i costumistes que seguien les pautes del seu professor a París, León Gérôme, un dels pintors francesos més relacionats amb Fortuny.

Miquel i Badia va definir l’Exposició de Belles Arts d’aquell any, d’una «medianía brillante», i en va destacar la presència dels seus autors preferits: Llimona, Baixeras, Tamburini, Galofre i Oller, Josep Armet, Josep M. Marqués o Francesc Masriera, amb el tema orientalista La dansa del sable.

El 1890 va destacar, com hem indicat, la presència d’Enric Serra, amb els paisatges de les llacunes pontines que van causar gran impacte entre el públic acostumat als seus temes de casaques pintats amb preciosisme descriptiu en obres de petit format.

L’èxit de crítica i públic aconseguit pel pintor Luis Jiménez Aranda a l’Exposició Universal de París del 1889 va marcar un canvi de rumb temàtic en l’àmbit artístic espanyol que es va decantar cap a l’art de la veritat en oposició a l’art convencional. Així els grans quadres d’història van ser substituïts per escenes naturalistes de caràcter social i moral. L’any 1890 es va celebrar la primera exposició de Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó que, a pesar de no obtenir gran èxit entre el públic acostumat a la «pintura de gènere» i a les obres naturalistes, va tenir un paper decisiu en el rumb futur de l’art català.

Joan Brull va exposar paisatges i figures i Manuel Cusí temes protagonitzats per figures femenines deutores de les fórmules de l’Escola de París. Summament interessant és el quadre exposat per Ferrer Miró Aparador d’una sala d’exposicions, que mostra el regust per l’anècdota contemporània copsada amb tècnica preciosista.

Els criteris seguits en l’adquisició d’obres per al Museu Municipal de Belles Arts, creat el 1891, mostren la mentalitat i el gust del moment a més de la pacífica i normal convivència entre els estils. Els raonaments indicats pel jurat encarregat de la selecció d’obres posen de manifest la diferenciació entre les obres que destacaven pel seu «colorit, sentiment i composició», característiques que van trobar en els quadres de Mas i Fondevila, Galofre, Tamburini, Masriera, Miralles o Cusí, i els temes en els quals «la naturaleza traslada al lienzo con verdad pasmosa y diferentes tendencias de colorido» com els de Llimona, Baixeras, Brull, Casas o Rusiñol, entre d’altres.

El 1892 Antoni Fabrés va exposar Mosqueter explicant les seves gestes i Mas i Fondevila, Processó de Corpus sortint de la catedral. El primer, que sempre es va vantar de la seva depurada tècnica dibuixística, recollia, en major format, els temes que havia posat de moda Ernest Meissonier a París, però fou l’obra de Galofré i Oller titulada Bòria avall, premiada amb Segona Medalla a l’Exposició Nacional de Madrid la que més va impressionar el públic català, a pesar de la mala crítica de Raimon Casellas. Els espectadors continuaven apreciant la meticulositat descriptiva i les anècdotes inscrites en l’escena general que en certa manera permetien una lectura individual de cadascun dels personatges a la manera de La Vicaria de Fortuny.

Francesc Galofre Oller (1864-1942): Marroquí. Oli. Col·lecció particular.

R.M.

A pesar de celebrar-se l’any 1893 la tercera exposició de Casas, Rusiñol i Clarasó, continuaren exhibint i triomfant els anomenats hereus de Fortuny. De Romà Ribera destaquem el títol De soirée; de Francesc Masriera, Torn senar, de Mas i Fondevila, Descans, L’escolà o Església abandonada. Benedicció de palmes, Passeig de Gràcia i diverses escenes de París són algunes de les obres exposades per Francesc Miralles. Ramir Lorenzale va presentar Un assalt i Tomàs Moragas Misèria i caritat, obra que denota una temàtica més naturalista que l’habitual en aquest pintor.

Un repàs a l’extens llistats dels pintors catalans que van exposar a la Sala Parés entre el 1884 i el 1893 confirma la constant presència d’aquests pintors continuadors de Fortuny fet que varia considerablement en la següent dècada quan passen a ser protagonistes integrants del Modernisme i el Simbolisme i ens trobem ja amb Ricard Canals, Pablo Picasso, etc. A pesar d’això no van desaparèixer els temes d’argument dels anomenats hereus de la pintura burgesa de la Sala Parés i va continuar la presència dels «clàssics», com Emili Casals, Antoni Casanova Estorach, Manuel Cusí, Baldomer Galofre, Francesc Masriera, Francesc Miralles, Tomàs Moragas, Ramon Tusquets, etc., a més de Joaquin Agrasot, César Álvarez Dumont o Mariano Barbasán, pintors espanyols, estretament lligats a l’obra de Fortuny i a Barcelona.

El 1896 es va organitzar, a la Sala Parés, una mostra de dones pintores. Antònia Farreras, Visitació Ubach, Ana M. de la Riva o Pepita Teixidor són alguns dels noms de les expositores més famoses i reconegudes, alhora que pròximes a les escoles de Roma i París a causa de la seva formació i a l’escassa llibertat d’actuació permesa a les dones.

A més de les exposicions oficials que des del 1888 van tenir lloc en el nou local del Palau de Belles Arts construït per l’arquitecte August Font amb motiu de l’Exposició Universal i les de la Sala Parés, hi havia altres sales d’art com la Casa Munter i les Sales Bassols i Robira, que també van exhibir obres de caràcter fortunyià. Així mateix es van celebrar diverses exposicions al Museu Martorell; a l’Institut del Foment del Treball Nacional, i al Cercle Artístic, fundat el 1881. El 1893 es va inaugurar el Centre Artístic de Sant Lluc, defensor de temes espirituals tradicionalistes de caràcter religiós i moralista. Josep Torras i Bages, des del seu càrrec de primer consiliari d’aquesta entitat, va influir notablement en la temàtica dels integrants de l’associació que van atendre les seves negatives crítiques dels assumptes que va definir com a veristes i naturalistes. La pintura que s’ha definit com a conservadora es componia d’individualitats que van fer intents d’agrupació, com l’efímera Sociedad de Bellas Artes, fundada per Pere Borrell i Francesc Guasch el 1897 o la Societat Artística i Literària de Catalunya, iniciada el 1900, on van mostrar obres, entre d’altres, Manuel Cusí i Romà Ribera, exponents de la pintura de gènere de l’Escola de París. Però seria el Cercle d’Aquarel·listes de Catalunya el centre en el qual es va viure de forma més activa el fortunyisme. La influència del pintor en la tècnica de l’aquarel·la és evident en la majoria dels aquarel·listes de l’últim quart del segle XIX i començament del XX. L’auge i acceptació d’aquesta tècnica, a Catalunya prové de l’èxit de Fortuny. En tornar definitivament a Roma, Tomàs Moragas fou escollit director d’aquest centre, que va néixer i es va desenvolupar gràcies a Fortuny i a l’admiració dels seus membres per la seva obra, cosa que corrobora Marés en dir «no hauria existit mai sense l’impuls donat per Fortuny». Així, les seves propostes i exposicions dels anys posteriors a la mort del pintor foren un constant homenatge al català. La primera manifestació pública dels aquarel·listes es va celebrar el 1885, i entre els convidats figuraven tres dels màxims seguidors de Fortuny: Francisco Pradilla, José Villegas, que era soci corresponsal de l’entitat, i Salvador Sánchez Barbudo. La mostra es va ambientar amb antiguitats, creant un entorn pròxim al famós estudi romà de Fortuny, i entre els expositors figuraren els pintors que hem ressenyat com a hereus directes del mestre de Reus. Situat a la barcelonina Casa del Canonge, el 1887 el centre es va traslladar a la Casa Gibert a la plaça Catalunya, i en fou nomenat president Josep Lluís Pellicer. Fou aleshores que es verificà que disminuïa l’èxit d’aquesta tècnica entre els més joves, encara que la majoria de les obres exposades continuaven manifestant el seguiment fortunyià.

A l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 va figurar una mostra del Centre i del Cercle Artístic, amb presència de pintors més coneguts i apreciats de l’època. Els hereus fortunyians: Mas i Fondevila, Fabrés, els Masriera, Romà Ribera, Galofre, Serra, etc. exposaven en perfecta convivència amb Cusachs, Urgell, Vayreda, Baixeras, Tamburini o Rusiñol. L’any següent, Pellicer, referint-se a aquesta exposició, deplorava que molts dels pintors catalans com Antoni Fabrés haguessin de viure fora del país per manca de mitjans i suports oficials i que els artistes catalans que treballaven a París i Roma no haguessin enviat les seves millors obres a l’Exposició Universal.

La millor mostra d’admiració de les noves generacions per Fortuny són els comentaris, a través d’epístoles, dels mateixos pintors que el van conèixer, com els de Romà Ribera: «Ha sido el artista de ejecución más fácil que en el mundo ha habido», o de Casanova Estorach: «Las obras de este hombre, y no exagero, representan ochenta años de la vida de un hombre muy trabajador Crea usted, Don Claudio [Lorenzale] que se queda uno atontado». També els publicats, sense documentar, per Elisa Vives de Fábregas a Història de l’aquarel·la catalana mostren les característiques del pintor de Reus més admirades. Arcadi Mas i Fondevila va opinar: «Crec que Marià Fortuny pressentí la lluminositat de paleta dels pintors moderns; les seves darreres obres són formidables, d’exaltació, de color, i de potència de llum»; Ramon Casas digué: «Fortuny fou en la seva època un pintor genial, i un artista enamorat de la llum». Santiago Rusiñol: «Fortuny portà a la pintura una vibració nova, que tot el món li agraí. Serà bo que Catalunya no ho oblidi». Eliseu Meifrèn: «Jo opino, que ço que va dir d’ell el poeta Manuel Pazos en essér requerit perqué escrivís un pensament en un ventall de la Duquessa de Medinacelli: “De la mujer honrada, mejor es no decir nada”. Doncs, crec dir el mateix sobre el gran art de Fortuny»; Joaquim Mir: «La teva llum no deixarà orfes; el teu alè perdurable aletejarà durant segles»; Apel·les Mestres dedueix que Fortuny «mereixeria el qualificatiu de geni, encara que només tingués aquesta sola qualitat: haver creat una Escola i deixar darrera d’ell un eixam d’imitadors que l’han malmesa. És el que esdevé a tots els genis; només són imitats en llurs defectes». O el comentari de Lluís Masriera: «Fortuny fou l’obsessió de la meva infantesa; a casa meva era venerat i el meu pare li erigí una estàtua davant del seu estudi. Més tard, quan per la tendència de la influència (puvischavannesca), discutien el seu estil, vaig defensar-lo enmig de veritables controvèrsies. Potser seguint el seu camí, en certa manera oposat, vaig apreciar més la seva immensa vàlua i l’enorme superioritat davant els altres pintors de la seva escola.»

En el període modernista ens trobem que conviuen artistes de totes aquestes generacions esmentades. Coexisteixen així manifestacions dels coetanis de Fortuny que continuen recollint grans èxits de públic i crítica amb les manifestacions dels modernistes, sense oblidar-nos de la generació intermèdia i principalment els paisatgistes, com les escoles de Sitges, Olot i Sabadell, que evidentment tenen un germen fortunyià ja sigui del lluminisme o de l’absorció de les tendències artístiques comunes a tot Europa.

Si pel que fa a la tècnica hem ressenyat els hereus del Fortuny preciosista, tant a l’oli com a l’aquarel·la, temàticament han estat considerats com els seus seguidors els pintors de casaques i els orientalistes. Respecte de l’orientalisme, vigent internacionalment des del Romanticisme, va conèixer el seu màxim auge comercial amb els anomenats pompiers, i es va convertir en una temàtica de moda que en la nostra opinió requeriria una profunda anàlisi de classificació i comprensió. Fortuny es va decantar, exceptuant els temes relatius a la guerra hispanomarroquina, per un orientalisme costumista històric o real substancialment allunyat de l’exotisme i la sensualitat i plenalment localitzable en l’espai que es concretava al Marroc i l’al-Andalus. Aquesta temàtica va perdurar fins ben avançat el segle XX, no solament a Espanya sinó també a l’estranger, i l’èxit mundial d’aquests temes va afavorir que a París s’organitzés la Societé des Peintres Orientalistes Français, gràcies a la qual es va fundar el Salons des Orientalistes el 1893, que va acollir exposicions monogràfiques retrospectives i actuals durant el període modernista.

Entre els catalans que van despuntar en temes orientals sobresurten Moragas, Tapiró, Roca, F. Masriera, Fabrés, Carbonell, Tamburini, Alandi, Nicolau, E. Serra, Obiols Delgado, Casals, A. Robert o Lluís Anglada. La majoria no van viatjar a Orient i recreaven les escenes i els personatges en els seus tallers basant-se en composicions d’altres pintors o en ambientacions que ells mateixos creaven. Un bon exemple són Francesc Masriera i Antoni Fabrés, que a Barcelona, Roma o París van aconseguir donar versemblança als temes orientalistes més variats.

En algunes d’aquestes obres, així com en d’altres temes, s’aprecia que els autors van adaptar i adoptar maneres modernistes a les seves composicions, «modernitzant-les» a base del color, la pinzellada i fins i tot l’enquadrament, a pesar que continuaven gaudint de l’apreciació del públic i part de la crítica. És evident que no podien romandre aliens a les noves propostes tècniques i formals, i se’ls pot incloure entre els definits com a pintors del «chemin du milieu». A final de segle és ja evident que els pressupostos de Fortuny i de la seva època, i fins i tot els dels impressiónistes, s’abandonen a favor d’una temàtica allunyada tant d’allò immediat com d’allò anecdòtic. Les mostres celebrades a Catalunya responien lògicament a les expectatives i al gust de la clientela burgesa del país que en els últims anys de segle es decantava ja cap a les novetats aportades pel Modernisme. Encara que a final del segle XIX és ja evident la victòria de la pintura de caràcter idealista i simbolista, l’herència de Fortuny va perdurar fins ben avançat el segle XX, especialment entre aquells pintors figuratius que van entendre les seves aportacions llumíniques.

Bibliografia

• Ainaud de Lasarte, J.: Cent anys del pintor (1838-7874), Fundació Carulla Font, Barcelona, 1980.
• Ainaud de Lasarte, J.: «La fortuna de Fortuny», dins Fortuny, Fundació Caixa de Pensions, Barcelona-Madrid, 1989, pàg. 65-69.
• Bartrina, J. M.: Una visión de la pintura catalana de la segunda mitad del siglo XIX, Barcelona, 1966.
• Beruete Moret, A. De: Historia de la pintura española del siglo XIX. Elementos nacionales y extranjeros que han influido en ella, Madrid, 1926.
• DDAA: The orientalists, Londres, 1984.
• DDAA: Les Expositions Universelles. Les grands dossiers de l’illustration, París, 1987.
• DDAA: La modernidad y lo moderno. Pintura francesa en el s. XIX, Madrid, 1998.
• Daulte, F: L’aquarelle francaise au xixème siècle, París, 1969 i 1974.
• De Fortuny a Picasso, 30 ans de peinture espagnole, 1874-1906 (catàleg d’exposició), Agen, Castres, Nancy, Gènova, 1994-1995.
• Flaquer, S.; Pagès, M. T.: Inventan d’artistes catalans que participaren als Salons de París fins l’any 1914, Barcelona, 1986.
• Fontbona, E:«Africanismo y orientalismo en la renovación de la pintura catalana moderna», dins Awrák, Madrid, 1990.
• Gallego, J.: «Artistas españoles en medio siglo de Exposiciones Universales de París», dins Revista de Ideas Estéticas, 1964.
• Gallego, J.: «La escuela española en París (en el siglo XIX)», dins C.E.H.A., Valladolid, 1979.
• Galwey, E.: El que he vist a can Parés en els darrers quaranta anys, Barcelona, 1934.
• Garrut, J. M.: Dos siglos de pintura catalana XIX-XX, Madrid, 1974.
• Gaya Ñuño, J. A.: Un siglo de arte español (1856-1956), Madrid, 1956.
• González López, C.: «Fortuny a la recerca del luminisme», dins Ateneu, núm. 2, Barcelona, 1985, pàg. 23.
• González López, C.: «Fortuny luminista», dins Revista del Hotel Palace, Madrid, 1988.
• González López, C.: «Marià Fortuny i Marsal. Anotacions biogràfiques», dins Fortuny (catàleg d’exposició), Fundació Caixa de Pensions, Barcelona, Madrid, 1989, pàg. 31-53.
• González López, C.: «Fabrés en Roma (1875-1892)», dins Fabrés y su tiempo (1854-1938) (catàleg d’exposició), Museo de San Carlos, Mèxic, 1993.
• González López, C.: «Fortuny y el Fortunyismo», dins Fortuny y Pintores Españoles en Roma (1850-1900) (catàleg d’exposició), Caja Duero, Salamanca, 1996.
• González López, C.: «Raimundo de Madrazo y el desnudo ochocentista parisino», dins El desnudo en la pintura española (catàleg d’exposició), Caja Duero, Salamanca, 1998.
• González López, C.: «Connotaciones entre los Masriera, los Madrazo y Fortuny», dins Los Masriera (catàleg d’exposició), Caja Duero, Salamanca, 1999.
• González López, C.: «Fortuny i el fenomen del fortunyisme a Europa i a Amèrica», dins Artistes catalans. Pintura, Romanticisme i Realisme al segle XIX, Editorial Barcelona, Nova Catalunya Edicions, MNAC, Barcelona, 2004.
• González López, C.: «Fortuny y el fenónemo del fortunyismo en Europa y América», dins Fortuny (catàleg d’exposició), MNAC, Barcelona, 2003-2004.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Pintores españoles en Roma, 1850-1900, Tusquets Editores, Barcelona, 1987.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Pintores españoles en París, 1850-1900, Tusquets Editores, Barcelona, 1989.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Mariano Fortuny Marsal, Ed. Catalanas, 2 vol, Barcelona, 1989.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Raimundo de Madrazo, Francesc Masriera i Francesc Miralles. Tres pintores decimonónicos en París (catàleg d’exposició), Banco Bilbao Vizcaya, Barcelona, 1995.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: «Raimundo de Madrazo, un pintor español en París», dins Raimundo de Madrazo (1841-1920) (catàleg d’exposició), Cajalón, Saragossa, 1996.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Pintors espanyols a París 1880-1910 (catàleg d’exposició), Fundació “La Caixa”, Palma de Mallorca, Girona i Oviedo, 1999.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: La tauromaquia en la pintura española (catàleg d’exposició), Caja Duero, Salamanca, 1999.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: Fortuny en Granada. Familiares, amigos y seguidores (catàleg d’exposició), Fundación Rodríguez Acosta, Granada, 1999.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: «Paisajismo español en Italia en la segunda mitad del s. XIX. Precedentes del luminismo sorollesco», dins Sorolla paisajista (catàleg d’exposició), Caixa Nova, Ourense, 2000.
• González López, C.; Martí Ayxelà, M.: «La vida cotidiana de los pintores españoles en Roma durante la estancia de José Villegas», dins José Villegas Cordero (1844-1921) (catàleg d’exposició), Cajasur, Còrdova, 2001.
• González López, C.; Romero Simó, E: «De Fortuny al modernisme en col·leccions particulars andorranes», dins El col·leccionisme a Andorra, vol. I, Andorra, desembre del 2000.
• González-Simó del Río, A.: «Reseñas biográficas y catálogo. Familiares, amigos y seguidores de Mariano Fortuny», dins Fortuny en Granada. Familiares, amigos y seguidores (catàleg d’exposició), Fundación Rodríguez Acosta, Granada, 1999.
• Jardí, E.: Les arts plàstiques a Catalunya en el segle XIX, Palma de Mallorca, 1973.
• Jardí, E.: Història del Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona, 1976.
• Lacio, S.: «La vida artística. Fortuny y el fortuñismo», dins La Esfera, vol. 1, 1920.
• Madrazo López de Calle, M. de: La pintura española en los siglos xixy XX, Madrid, 1944.
• Maret, F.: Les peintres luministes, Brussel·les, 1944.
• Martí Ayxelà, M.: «Fabrés en París, 1894-1902», dins Fabrés y su tiempo (catàleg d’exposicio), Museo de San Carlos, Mèxic, 1993.
• Martí Ayxelà, M.: «Pintura española en Italia, 1850-1900», dins Fortuny y Pintores Españoles en Roma (1850-1900) (catàleg d’exposició), Salamanca, 1996.
• Martí Ayxelà, M.: «Exposición Postuma de Mariano Fortuny en Roma», dins Mariano Fortuny 1838-1874 (catàleg d’exposició), La Coruña, Lugo, Santiago, 1997.
• Martí Ayxelà, M.: «Fortuny en Granada. Familiares amigos y seguidores», dins Mariano Fortuny Marsal en Granada (catàleg d’exposició), Fundación Rodríguez Acosta, Granada, juny del 1999.
• Martí Ayxelà, M.: «El orientalismo quimérico de Francisco y Luis Masriera», dins Los Masriera (catàleg d’exposició), Caja Duero, Salamanca, 1999.
• Martí Ayxelà, M.: «Els Masriera i la seva amistad amb els Madrazo i amb Marià Fortuny», dins La importància de Sant Andreu de Llavaneres en la vida i l’obra dels Masriera 1802-2002 (catàleg d’exposició), pàg. 73-76, Ajuntament de Sant Andreu de Llavaneres, novembre del 2002.
• Martí Ayxelà, M.; González López, C.: «L’esperit de Fortuny», dins Joan Figueras i Soler (catàleg d’exposició), Museu D’Art de Sabadell, Sabadell, desembre del 1997, pàg. 2-34.
• Martí Ayxelà, M.; González López, C.: «Del palco de la ópera al cabaret», dins Pintors espanyols a París 1880-1910 (catàleg d’exposició), Fundació “la Caixa”, Palma de Mallorca, Girona i Oviedo, 1999.
• Miquel i Badia, F.: Fortuny. Su vida y obras. Estudio biográfico, Torres i Seguí, Barcelona, 1887.
• Olwier-Wormser, S.: Tableaux espagnols a Paris au xixème siècle, Sorbona, París, 1955.
• Ossorio y Bernard, M.: Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX, Madrid, 1883-1884.
• Pintura catalana desde la Prehistoria hasta nuestros días (catàleg d’exposició), Casón del Buen Retiro, Madrid, 1962.
• Pintura española: del Greco a Picasso (catàleg d’exposició), Grand Palais, París, 1988.
• Pintura Orientalista Española (catàleg d’exposició), Fundación Banco Exterior, Madrid, 1988.
• Perrier, M.: The Orientalist, Nova-York - Londres, 1979.
• Reig Corominas, R.: La acuarela en España, Barcelona, 1904.
• Reyero, C: «Els pintors espanyols i el gust en els salons, 1880-1900», dins Pintors espanyols a París 1880-1910 (catàleg d’exposició), Fundació “la Caixa”, Palma de Mallorca, Girona i Oviedo, 1999.
• Reyero, C; Freixa, M.: Pintura y escultura en españa, 1800-1910, Madrid, 1995.
• Fortuny y Pintores Españoles en Roma (1850-1900) (catàleg d’exposició), Salamanca, 1996.
• Serraclara Pla, M. T.: «Vida quotidiana dels pintors espanyols a París», dins Pintors espanyols a París 1880-1910 (catàleg d’exposició), Fundació “la Caixa”, Palma de Mallorca, Girona i Oviedo, 1999.
• Serraclara Pla, M. T.: Los Masriera (catàleg d’exposició), Caja Duero, 1999.
• Thornton, L.: La femme dans la peinture orientaliste, París, 1985.
• Thornton, L.: Les orientalistes. Peintres vayageurs, París, 1985.
• Un siglo de arte español, 1856-1956 (catàleg d’exposició), Ministerio de Educación Nacional, Madrid, 1956.
• Vives de Fàbregas, E.: Història de l’aquarel·la catalana, Barcelona, 1980.