La il·lustració tradicional

Josep Simont (1875-1968): Retrat (cap al 1900). Llapis i carbonet. Igualada (Anoia). Col·lecció particular.

Glòria Escala

Durant els anys del Modernisme el dibuix va gaudir d’un moment àlgid. Aquest moment dolç d’un gènere fins aleshores poc valorat en relació amb altres pràctiques artístiques com la pintura, el van protagonitzar autors tan importants com Ramon Casas, Alexandre de Riquer o Apel·les Mestres.

Si bé ells van encapçalar les tendències estètiques del moviment modernista amb aportacions de primer ordre, una nombrosa generació d’artistes del llapis, menys coneguts, van acompanyar-los en aquesta aventura del dibuix i de la il·lustració. En l’obra d’aquests altres dibuixants no van lluir les màximes modernistes i, en molts casos, els seus dibuixos van estar circumscrits a estils generalment més convencionals. Però tot i així mereixen ser considerats, per la seva qualitat i per la seva presència indiscutible, en el panorama artístic de l’època.

La difusió que es va fer d’aquests dibuixos va ser gran ja que el seu mitjà de contacte amb el públic fou fonamentalment el del món editorial —de llibres i revistes i també el de productes gràfics com cartells, postals, anuncis publicitaris...— que es trobava en desenvolupament i que amplià de forma considerable la nòmina de dibuixants que durant aquests anys treballaren per subministrar imatges a totes aquestes demandes.

Des de mitjan segle XIX es va produir un fenomen —no sols a Catalunya sinó d’abast internacional— que fou l’aparició i proliferació de revistes il·lustrades, entre les quals destacaven les anomenades Il·lustracions, que van esdevenir un veritable boom editorial. Tal com indica el seu nom la prioritat d’aquestes revistes era la il·lustració, la reproducció de la qual —fins aleshores força complexa— cada vegada resultava més fàcil atesa la progressiva millora en els sistemes d’impressió. L’expansió de les Il·lustracions corrobora un fet imparable: la imatge s’havia convertit en un atractiu poderós i es feia indispensable per l’èxit de tota mena de publicacions i impresos.

A Catalunya, amb les principals revistes modernistes com Luz, Álbum Salón, Pèl & Ploma o Hispània... —també molt il·lustrades encara que no van incorporar literalment en el seu títol la seva predilecció per la imatge— hi va haver Ilustració Catalana, La Ilustración Ibérica o La Ilustración Artística... Al costat de totes aquestes cal afegir La Campana de Gràcia o L’Esquella de la Torratxa, entre moltes altres, que van esdevenir també una magnífica plataforma per a la difusió del dibuix, especialment de l’humorístic.

Els dibuixants que van treballar per a totes aquestes publicacions ho van fer omplint-les amb tot tipus d’imatges segons les necessitats: retrats de personatges il·lustres, il·lustracions literàries, paisatges, vistes urbanes i arquitectures, elements decoratius, vinyetes còmiques, còpies d’obres d’art... i, en molts casos, dibuixos sobre els esdeveniments relacionats amb l’actualitat més immediata. De fet, molts dibuixants van exercir com a periodistes gràfics, en un gènere, el del periodisme, a través del dibuix, que va aparèixer i desaparèixer molt ràpidament, en pocs anys, però que va deixar esplèndids dibuixos i grans professionals. Els anys del Modernisme coincideixen amb aquest moment en què els dibuixants eren els responsables de testimoniar gràficament l’actualitat fins que els fotògrafs —quan la instantània va ser practicable a partir del primer decenni del segle xx— els van rellevar d’aquesta tasca.

El fet que la fotografia, aleshores encara incipient, acabaria per imposar-se va tenir una transcendència sobre el dibuix que val la pena de comentar. Tot i que conservà encara durant algun temps la seva preponderància, el dibuix entrà en un doble procés: de rivalitat amb el nou mitjà i d’absorció de recursos pròpiament fotogràfics. En alguns artistes els dibuixos esdevenen més elaborats i més precisos, en una clara demostració de les seves possibilitats tècniques enfront de la fotografia. I revistes d’arreu del món (com l’americana The Century Magazine, la britànica The Illustrated London News o la francesa L’Illustration, entre d’altres) se sumaren a aquesta tendència. Aquest fet també es donà a Catalunya, on moltes publicacions van optar per un tipus d’il·lustració basada en un realisme supeditat al criteri de la versemblança, sense massa personalitat artística pròpia però que complia molt bé la funció narrativa o documental de la qual, en aquell moment, només se’n podien fer càrrec els dibuixants.

Els dibuixants de la vida

El més gran dels autors catalans que triomfà amb el dibuix d’actualitats va ser Josep Lluís Pellicer i Fenyé (Barcelona, 1842-1901) que el va exercir amb molt d’èxit, fins i tot internacional. Es dedicà al periodisme gràfic durant la dècada del 1870, anys en què realitzà centenars de dibuixos on representava l’actualitat política i social espanyola, bàsicament des de les pàgines de La Ilustración Española y Americana on, a més, hi publicà els seus reportatges més importants: les campanyes bèl·liques de la III Guerra Carlista i de la Guerra Russó-Turca, i l’Exposició Universal de París del 1878.

La manera de ser de Pellicer, crític i compromès (també en la seva faceta de pintor, poc coneguda i adscrita al Realisme que a Catalunya inaugurà Martí Alsina), es manifesta clarament en els seus dibuixos d’actualitat. Pellicer realitzà les seves cròniques gràfiques amb rigor i fidelitat als esdeveniments —habitualment dibuixà del natural traslladant-se al lloc dels fets, acompanyat del seu inseparable bloc de notes— i si era necessari no s’estalviava de denunciar a través dels seus dibuixos les injustícies socials, la misèria o les atrocitats de la guerra.

Però l’any 1880 marca en la seva carrera el final d’uns anys dedicats plenament al reporterisme gràfic, i durant el període modernista Pellicer només treballà de manera esporàdica en aquest camp. Tanmateix després d’ell altres dibuixants, alguns molt poc coneguts, van rellevar-lo: J. Blanco Corís, per exemple, dibuixant assidu de L’Esquella de la Torratxa i de La Campana de Gràcia fou enviat el 1893 a Melilla com a corresponsal de la guerra d’Àfrica. Des d’allà envià per ser publicats a La Campana cròniques escrites sobre el conflicte i excel·lents dibuixos que les il·lustraven. També a L’Esquella i a La Campana Francesc Gómez Soler (1870-1899) deixava testimoni de l’actualitat en molts dibuixos, en un estil verista i en ocasions molt pròxim a la fotografia. A l’article que en morir li va dedicar L’Esquella es qualificava Gómez Soler d’«artista modern encara que no modernista» en clara referència a la seva obra, document gràfic del seu temps encara formalment allunyada de l’estètica del Modernisme. L’any 1888 Josep de Passos (1862-1928) des de La Vanguardia; Vehil, un dibuixant molt poc conegut, des de les pàgines de La Ilustración; i el mateix Pellicer des de La Ilustración Artística, explicaven en interessants dibuixos l’Exposició Universal de Barcelona, amb escenes que representaven les instal·lacions, els pavellons i els actes més destacats d’aquell important esdeveniment.

Josep Ll. Pellicer (1842-1901): Estàtua de Cristòfor Colom. Dibuix reproduït a la portada de La Ilustración Artística, 16 de gener de 1888.

BC

Però a partir del 1880 Pellicer es dedicaria més a la il·lustració literària. Cuidant al màxim tots els detalls, amb una fidelitat absoluta als ambients i als personatges descrits en els textos, en complexes composicions, enquadraments originals i naturalitat en les expressions, Pellicer donà vida a Don Quixot, al Cid i a Don Juan Tenorio de Zorrilla; a les Obras completas de Campoamor, del Duque de Ribas i de Larra; als Episodios Nacionales de Galdós, etc. Tot i que més elaborades, aquestes il·lustracions literàries eren la continuació del mateix estil, objectiu i fidel que caracteritzà els seus reportatges gràfics d’actualitat. Un estil molt personal —que seria imitat per molts dibuixants de l’època— basat en fines línies paral·leles que s’adaptaven als volums i a les formes amb precisió i al mateix temps sòbriament, evitant caure en efectismes i detalls innecessaris.

Durant els anys vuitanta i noranta Pellicer sobresortí també com a cartellista dissenyant els cartells per a l’Exposició Universal del Barcelona del 1888 i per a les exposicions de Belles Arts i Indústries Artístiques del 1891, 1892, 1894 i 1896. Tots aquests cartells —i d’altres treballs publicitaris— es caracteritzen igualment per la seva austeritat, per una calculada disposició dels diferents elements gràfics i per conservar el component realista, sense concessions a l’estilització. Tot i així l’adhesió de Pellicer al Modernisme es manifesta lleugerament en el cartell del 1892 per l’ús d’un fons de curvilínia ornamentació vegetal.

Marià Foix (1860-1914): Botànica social.-Rosa Blanca. Tinta i llapis. Dibuix reproduït a L'Esquella de la Torratxa, 23 d'abril de 1897. Igualada (Anoia). Col·lecció particular.

Glòria Escala

Durant aquests anys Pellicer conreà també el dibuix humorístic i la caricatura, col·laborant a bastament a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa. Generalment el dibuix humorístic de Pellicer es caracteritza per ser una variant del seu dibuix realista que supera la barrera cap a la comicitat només amb l’exageració o deformació d’alguns elements. Però al final de la seva carrera el seu dibuix satíric, sempre agut, irònic i crític, se simplificà (La Campana, 1898); Pellicer abandonà la línia descriptiva que tant l’havia caracteritzat i representà figures planes i a base d’una única línia gruixuda de contorn. Aquesta progressiva evolució cap a un dibuix més depurat i més expressiu es donà també en d’altres dibuixants més joves que ell, com Marià Foix (1860-1914). El dibuix lineal, el més purament pellicerià que exercità Foix en els seus inicis a La Campana o L’Esquella experimentà una evolució, a mitjan anys noranta, cap a un estil molt semblant de marcada silueta i ús de plans esquemàtics —generalment negres— que defineixen zones o volums. Foix substituí doncs els dibuixos d’escenes i tipus populars plenament realistes —vegeu la secció «La nostra gent» de L’Esquella a partir del 1887— per uns altres dibuixos de to miserabilista, gairebé expressionistes, sobre els socialment més desvalguts i marginats en la secció «Els que suan» (La Campana, 1900), amb una clara i curiosa coincidència estilística amb el sintetisme a què havia arribat Pellicer.

Per als modernistes Pellicer era considerat tota una autoritat artística. Juntament amb Apel·les Mestres era un dels millors dibuixants del moment i el ressò de la seva labor com a reporter gràfic s’havia fet sentir per Europa. Al final de la seva vida, tot i pertànyer a una altra generació, es vincularia amb els artistes més joves i compartiria amb ells les idees més modernes. Participaria, per exemple, en les festes modernistes a Sitges o de les tertúlies a la cerveseria Els Quatre Gats i sempre amb una mentalitat oberta. Una actitud sense la qual hauria estat impossible defensar, com ho va fer ja l’any 1880 des de les pàgines del Diari Català, un moviment artístic incomprès per molts com l’Impressionisme, un moviment que aleshores era tota una novetat a Catalunya i que encara havia de ser exportat, en la seva versió més destil·lada, per Ramon Casas i Santiago Rusiñol.

Ells, els màxims representants del Modernisme pictòric català, també tastarien el periodisme gràfic. Si el 1889 Pellicer havia viatjat a París amb motiu de l’Exposició Universal que se celebrava en aquella ciutat, i el conjunt dels seus dibuixos i escrits es publicarien a La Vanguardia (recopilades després en els dos volums de Notas y Dibujos), Santiago Rusiñol com a redactor i Ramon Casas com a dibuixant farien una cosa semblant per al mateix diari. Desde el molino, les famoses cròniques il·lustrades de l’estada dels dos pintors a París l’any 1890, poden considerar-se una versió «modernista», del reporterisme gràfic encetat i practicat per Pellicer amb tant d’èxit.

Però altres artistes van exercir el dibuix d’actualitats d’una manera més continuada, seguint els seus passos. El seu nebot Joan Pellicer i Montseny (1863-1914) es prodigà fent nombroses notes d’actualitat. Fou un dibuixant sense una personalitat artística pròpia ja que des del principi va estar supeditat a la manera de fer del seu oncle i guia artístic; les expressions i els arquetipus humans tan característics en el mestre es repeteixen en els dibuixos del deixeble. El cas de Pellicer-Montseny se situa en el pol oposat d’un altre dels deixebles més coneguts de Pellicer, Xavier Gosé que, format en el dibuix de línia reincident que aquell li ensenyà, evolucionà en canvi cap a un estil molt personal. Igualment en el gènere humorístic l’estil de Pellicer va ser absorbit per Pellicer-Montseny que també va dibuixar per a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. L’any 1894, per exemple, a La Campana hi col·laborà amb força dibuixos alguns dels quals van ocupar portada o un lloc destacat representant titulars de màxim interès. Durant aquesta dècada anà col·laborant a la revista amb altres dibuixos documentals, però no fou fins a final del 1901 —i en els anys successius— que les seves il·lustracions s’hi van fer molt presents, tant les de tipus humorístic com les de tall periodístic. En algunes de les humorístiques —que tenien cada vegada més presència, en detriment de les composicions realistes— a part de Pellicer també s’hi nota la influència d’altres dibuixants satírics com Moliné o Miró. Curiosament la dependència de Pellicer-Montseny amb altres artistes es manifesta en detalls referents a la seva signatura; el dibuixant acostumava a rubricar els seus dibuixos amb els seus dos cognoms, tot i que de vegades només ho feia amb el primer i en una caligrafia molt semblant a la del seu oncle, un fet que ha provocat que alguns d’aquests dibuixos s’atribuïssin per confusió al vell Pellicer. És curiós també com l’artista adoptà l’anagrama d’una P i una M sobreposades, molt semblant a l’utilitzat pel gran Apel·les Mestres.

Nicanor Vázquez: Classe del natural al Centre Artístic (1899). Carbonet. Barcelona, col·lecció particular.

F.F.

Qui també es compta entre els deixebles de Pellicer és Nicanor Vázquez i Ubach (1861-1930). Vázquez anà molt aviat a París, a principi de la dècada del 1880, tot just quan Pellicer, que aleshores hi vivia, es mostrava comprensiu amb els impressionistes qualificant la seva pintura de «realitzada amb procedir valent». Segurament Vázquez, gran admirador de Pellicer, també s’interessà pels principis del moviment: la captació immediata de la realitat, el treball en comunió directa amb la natura i el traç ràpid i valent al qual es referia el seu mestre. Encara que els dibuixos de Vázquez van conservar durant tots aquests anys un realisme sincer, no exempt de naturalitat, l’artista incorporà el mètode impressionista a la seva obra. En tornar de París dibuixà indrets de diferents localitats d’arreu de Catalunya i també de carrers de Barcelona; s’iniciava així en el constant dibuix del natural que habitualment conreà. A partir d’aleshores col·laborà periòdicament en diverses publicacions (La Ilustración, L’Esquella de la Torratxa, Ilustració Catalana, La Ilustración Artística, Pluma y Lápiz, Álbum Salón...) i també treballà en la il·lustració de llibres. Però en matèria de periodisme gràfic Vázquez es va convertir en l’hereu indiscutible de Pellicer amb dibuixos —de molta vida i moviment— que representaven l’actualitat en els seus aspectes més diversos. A través d’ells és possible reconstruir una part de la història de la Barcelona de l’època: esdeveniments socials i culturals de tot tipus (festes, exposicions, novetats teatrals...), accidents, actes polítics, obres públiques... són alguns dels temes dels seus dibuixos, d’entre els quals sempre realitzà amb predilecció els mariners i portuaris.

Nicanor Vázquez (1861-1930): Explosió d'una locomotora al ferrocarril de Sarrià. Dibuix reproduït a la portada de La Ilustración, 31 de gener de 1886.

Glòria Escala

Vázquez immortalitzà moments com la inauguració de la façana de la catedral de Barcelona o l’espectacular nevada que emblanquí la ciutat, el 1887; o l’estat de les obres i dels preparatius previs a l’Exposició Universal del 1888 (La Ilustración). I per a la mateixa revista realitzà també els retrats de personatges d’actualitat, com el dels pintors Galofre (1886) o Barrau (1888) que aleshores brillaven en el panorama artístic català. En alguns d’aquests dibuixos s’observa un cert sentit decoratiu —en les orles vegetals i florals que els emmarquen elegantment— i que progressivament l’artista anà eliminant. Més endavant va fer nombrosos dibuixos d’actualitat, molt espontanis, per al diari barceloní La Tribuna (1905), i a La Campana de Gràcia, l’any 1906, hi publicaria dibuixos de traç encara molt més esquemàtic allunyats d’aquell inicial realisme pellicerià i més pròxim al que aleshores, com ja he dit, realitzava Marià Foix.

Els disset anys que Vázquez va passar a l’Argentina i que el van allunyar de l’ambient artístic català van contribuir a accentuar l’oblit que va patir coma artista al seu país natal. Aquest també és el cas de Josep Simont (1875-1968) que va viure i treballar a França i als Estats Units, i a Catalunya la seva obra no va tenir durant anys la importància que mereixia.

El dibuix s’acosta a la fotografia

Simont es desplaçà a París el 1898; aviat fou contractat per la revista L’Illustration i a partir d’aleshores inicià un ràpid ascens professional fins a arribar a ser considerat un dels millors dibuixants de França. Abans de marxar havia contactat a Barcelona amb Pellicer de qui va rebre consells que, de ben segur, va saber aprofitar, ja que Simont exercí de periodista gràfic durant molts anys, com a cronista de la societat parisenca primer i novaiorquesa després. En els temes dels seus dibuixos però, a diferència de Pellicer, Simont hi buscava per damunt de tot l’elegància. Fou el dibuixant del glamour i de l’exquisit i fins en els seus temes més dramàtics (els relatius, per exemple, a la Primera Guerra Mundial i els millors que realitzà) la bellesa supera la circumstància.

Els anys del seu èxit professional a l’estranger sobrepassen els límits cronològics del Modernisme, tot i que abans de marxar de Catalunya Simont ja va obtenir els primers reconeixements a la seva obra. Un quadre seu, El descans de la bugadera, fou publicat al desembre del 1893 a L’Esquella de la Torratxa després de ser molt ben rebut, en ser exposat, pel públic barceloní. Tanmateix més que en pintura Simont excel·lí en el dibuix i en l’ofici de dibuixant-periodista, en un moment però en què ja era possible la instantània fotogràfica. Els seus dibuixos altament descriptius, plens de detalls, d’espontaneïtat i d’una correcció tècnica i realisme extraordinaris es van convertir en uns autèntics rivals de la il·lustració fotogràfica d’aquells anys.

Josep Cabrinety: Il·lustració per a Dos anónimos de Florencio Moreno Godino (1896). Aiguada en grisalla i tocs de tinta xinesa. Barcelona, col·lecció particular.

F.F.

Un altre dibuixant abans que Simont —a la segona meitat de la dècada del 1880— s’acostà a la fotografia. Es tracta de Josep Cabrinety Guiteres, artista de qui es tenen molt poques dades biogràfiques. Es dedicà fonamentalment a la il·lustració i publicà en diverses revistes de l’època (Ilustració Catalana, La Ilustración Artística, Álbum Salón, L’Esquella de la Torratxa, Hojas Selectas, La Ilustración Moderna...). Interessants són els retrats de personatges que va realitzar per a Ilustració Catalana, els primers anys noranta, com els dels crítics Francesc Miquel i Badia i Josep Ixart. També il·lustrà llibres: Faustina de Bressier d’Albert Delpit (1887); Leoni Leone i El secretario de Georges Sand (1888); Morriña de Pardo Bazán (1889); Para ellas d’Adela Sánchez Cantos de Escobar (1896) o Camila Sánchez d’Abraham López-Penha. Com els de Simont els seus dibuixos són veritables fills de la fotografia, per la seva versemblança (detallisme, modelat dels volums, tractament de la llum...) i per l’adopció de recursos compositius específicament fotogràfics com els enquadraments insòlits fins aleshores o la instantaneïtat (encara no ben resolta per la camera però sí pel dibuixant). Tanmateix els dibuixos de Cabrinety —retalls de vida congelats per un excessiu parentiu amb la fotografia, poètics, silenciosos i intimistes— estan sovint lluny de la vida; retraten escenes i personatges aturats en seqüències o fotogrames que sembla que no tinguin continuïtat possible en el temps.

Pahissa, Sardà Ladico i Mas i Fontdevila

De la mateixa generació que Pellicer, Jaume Pahissa i Laporta (1846-1928) també va fer del dibuix la seva principal forma d’expressió artística. Com Pellicer fou deixeble del pintor realista Martí i Alsina i —tot i que va fer importants incursions en el camp de la pintura i esporàdicament conreà la caricatura— destacà sobretot com a dibuixant de paisatges. En aquest gènere realitzà magnífics dibuixos al llapis o al carbó d’un realisme sorprenent, encara que sovint magnificà els seus temes —boscos frondosos, arbres exuberants...— i els tenyí d’un romanticisme suau i complaent. Molts d’aquests paisatges es van reproduir a la Ilustració Catalana, revista de la qual Pahissa fou un dels principals col·laboradors, i on abastà també la il·lustració literària o el retrat (com, per exemple, el del nen Alfons XIII o el de l’alcalde barceloní Rius i Taulet, publicats l’any 1890 o els nombrosos que realitzà sota el pseudònim de Thomas Pijoliu). Pahissa fou un dibuixant molt dotat però sempre es va mantenir en un segon pla en l’actualitat artística de l’època; segons Narcís Oller era un personatge discret i modest però «si hagués anat a donar-se a conèixer a París, a Londres o a Nova York, s’hauria fet una fortuna i el renom universal de què no gaudeix i que tan merescut té». La Ilustració Catalana, que apostà durant aquests anys per un tipus d’il·lustració clarament realista, comptà amb un altre col·laborador que responia a aquesta expectativa, Francesc Sardà i Ladico (1877-1912). Tot i que anà a París i compartí taller amb Xavier Nogués —que evolucionà cap a un llenguatge molt personal— Sardà es va mantenir en un estil del tot tradicional. Practicà la pintura, especialment el retrat, però sobretot fou molt prolífic com a il·lustrador. A banda de la Ilustració Catalana col·laborà també a Catalunya Artística, L’Esquella de la Torratxa, La Ilustració Llevantina... i il·lustrà llibres. Un dibuix seu va ser publicat, ocupant la portada, en el núm. 11 de la revista modernista Quatre Gats (20 d’abril de 1899). De fet Sardà i Ladico, que era fill del crític Joan Sardà (vinculat amb els membres i activitats del grup Els Quatre Gats), està en certa manera relacionat amb la modernitat; els seus dibuixos, molts d’ells en carbonet, entronquen estilísticament amb les vaguetats impressionistes de Ramon Casas qui, per cert, realitzà cap al 1893 el retrat de la nena Sardà, germana de Francesc.

Qui també va incorporar suggeriments impressionistes als seus dibuixos va ser Arcadi Mas i Fontdevila (1852-1934) més conegut com a pintor i màxim exponent (amb Roig i Soler) de l’Escola Lluminista de Sitges. Però a més de pintor Mas fou també un excel·lent dibuixant i il·lustrador. Col·laborà en diverses revistes (La Ilustración Española y Americana, Ilustració Catalana, Hispania, Álbum Salón...)fent dibuixos per a capítols de novel·les i alguns sobre temes d’actualitat que, sempre dins un estil realista i cuidant al màxim tots els detalls, destaquen per la seva gran qualitat tècnica i per la capacitat de l’artista —seguint les pautes de la seva pintura— per crear atmosferes i efectes vibrants de llum. Mas, que com a dibuixant sobresortí en la tècnica al pastel, il·lustrà obres de Calderón (La vida es sueño i El alcalde de Zalamea),Cervantes (La española inglesa),Galdós (Los meses),Mistral (Calendal), Víctor Català (Soledad)i Lamartine (Jocelyn),entre d’altres. Col·laborà, a més, en l’assaig Impresiones de arte (1895) del seu amic Santiago Rusiñol amb espontanis dibuixos sobre l’Alhambra i el Generalife.

Altres dibuixants

Una llarga llista de dibuixants, menys coneguts, van omplir d’imatges les revistes de l’època. Antoni Castelucho (1838-1910), pintor, decorador i escenògraf, féu molts retrats, vistes urbanes, arquitectures i dibuixos d’actualitat per a la Ilustració Catalana (1880-81). Pacià Ross, de biografia poc coneguda, destacà per les seves il·lustracions religioses (martiris i vides de sants) publicades a la revista catòlica La Hormiga de Oro de la qual era el director artístic, i va substituir Castelucho a la Ilustració Catalana com a retratista de personatges d’actualitat, retrats que va resoldre amb un realisme quasi-fotogràfic.

L’oferta literària (capítols de novel·les) de moltes revistes fou coberta gràficament —amb il·lustracions notablement treballades— per dibuixants com Antoni Utrillo (1867-1944), pintor, cartellista, decorador i un dels principals promotors del Cercle Artístic de Sant Lluc (Hojas Selectas, 1902-03); Artur Serinyà, seguidor de l’estil d’Eusebi Planas, amb una important presència a Pluma y Lápiz (1900), o Pau Béjar (1869-1921), pintor que sobresortí en el gènere historic però que publicà a Álbum Salón nombroses il·lustracions per a novel·les.

Baldomer Gili Roig (1873-1927): Carnestoltes. Guaix i llapis. Dibuix reproduït a L'Esquella de la Torratxa, 16 de novembre de 1900. Igualada (Anoia). Col·lecció particular.

Glòria Escala

Pedro Eriz (1851-1901), d’origen basc, treballà com a il·lustrador de llibres per a diverses editorials de Barcelona i en revistes com L’Esquella de la Torratxa. A la Ilustració Catalana hi publicà el 1886, i en un estil lineal molt pròxim a Pellicer, dibuixos relatius a indrets (portals i entrades a edificis) de Barcelona. En aquest tema va sobresortir especialment Alexandre Cardunets (1871-1944), notable exlibrista, que va rebre l’encàrrec amb Dionís Baixeras (1862-1943) de perpetuar en dibuixos els carrers de la ciutat vella de Barcelona abans que s’iniciés la reforma urbanística amb l’obertura de la Via Laietana. Els dibuixos d’aquests dos artistes són testimonis d’aquella Barcelona antiga de places i carrers trasformats pel pas dels anys o desapareguts totalment. Els de Baixeras, més conegut com a pintor pleinairista de paisatges i de tipus humans, foren realitzats en un estil més espontani i van copsar més que els de Cardunets l’atmosfera i la vida bulliciosa de la ciutat, per la qual cosa segurament van merèixer l’any 1908 un premi de l’Ajuntament de la ciutat. Altres autors menors com Marià Suñé o Subietas Lleopart van realitzar també per a Ilustració Catalana nombrosos dibuixos de vistes urbanes i rurals, de pobles i ciutats de Catalunya.

Lluís Roig (1870-1949), Josep Cuchy (1857-1925) i Carlos Vázquez (1869-1944) també foren de la corda realista. Roig és absolutament pellicerià en les exquisides il·lustracions que féu per a la revista La Fama. L’estil de Cuchy és del tot convencional tot i que demostrà agilitat i molta correcció en les il·lustracions que va fer per al llibre Les memòries d’un menestral, de Coroleu (1901). Vázquez (que va tenir l’oportunitat de publicar un dibuix seu a la portada del núm. 7 de Quatre Gats) va col·laborar a d’altres revistes com Hojas Selectas i il·lustrà diversos llibres (alguns de la col·lecció Montaner y Simón).

Pau Roig (1879-1955): Jipíos regeneradors. Guaix. Dibuix reproduït a L'Esquella de la Torratxa, 29 de setembre de 1899. Igualada (Anoia). Col·lecció particular.

Glòria Escala

Qui també desenvolupà una notable activitat com a il·lustrador és L. Alegret, pseudònim que el prolífic pintor Baldomer Gili Roig (1873-1927) utilitzà en moltes de les nombroses il·lustracions que realitzà per a L’Esquella de la Torratxa (1899-1900). Els seus dibuixos, sempre molt correctes tècnicament (excel·lents en la resolució de les actituds i expressions dels personatges) contrasten amb els de Pau Roig publicats a la mateixa revista. Els de Roig fugen de la fórmula versemblant i detallista d’Alegret i tot i dins un mateix estil realista es caracteritzen per un traç més ràpid i pictòric, així com pels seus insòlits enquadraments.

Entre el realisme i l’Art Nouveau

Durant aquests anys la tendència decorativista del Modernisme va influir sobre alguns dibuixants i il·lustradors però sense que abandonessin el realisme. Gaspar Camps (1874-1942) és al capdavant d’aquest grup d’artistes que combinen el realisme més convençut amb l’eficaç i popular decoració modernista d’inspiració muchiana. Gaspar Camps imità el famós Alphonse Mucha en molts dels seus treballs, com a il·lustrador i com a grafista, publicats a Álbum Salón, Pluma y Lápiz i Hojas Selectas.

A Álbum Salón, a més dels seus dibuixos més directament Art Nouveau com unes al·legories dels mesos de l’any, hi publicà alguns temes d’actualitat relacionats amb la guerra angloboer o amb l’Exposició Universal de París del 1900. A Pluma y Lápiz i a Hojas Selectas també hi va col·laborar amb dissenys que són autèntiques filigranes ornamentals modernistes (sanefes, vinyetes i marcs decoratius). Però tot aquest exuberant llenguatge contrastava amb el marcadament realista que utilitzà en les seves il·lustracions per a les novel·les de la col·lecció Ambos Mundos (La Bohème, de Murger, Indiana, de Sand, Honorato, de Balzac, Cuentos al oído, d’A. Silvestre, Renata Mauperin, de los Goncourt, El último ateniense, de V. Rydberg, Dosia de Gréville, Las lágrimas de Juana, de Houssaye, o El libro de los snobs, de Tackeray etc.), o en llibres com La hija del amor, de Luis de Val o Los hijos del pueblo, de Sue.

Igual que Camps, altres artistes van alternar el realisme amb la decoració Art Nouveau com Xumetra o Passos. Tots dos col·laboraren amb ell a la revista Mercurio amb treballs dins l’òrbita muchiana. Ferran Xumetra (1865-1920) oscil·là entre el precís pellicerisme lineal i els treballs de tipus decoratius (bàsicament orles) que realitzà abundantment per a Hispania, Hojas Selectas, Álbum Salón o Pluma y Lápiz. Josep de Passos (a qui ja m’he referit en parlar del dibuix d’actualitats) també col·laborà a Pluma y Lápiz dissenyant orles i ornamentacions de gust modernista que combinà igualment amb dibuixos d’estil realista.

El dibuix satíric i d’humor

La relació dels dibuixants que van treballar durant els anys del Modernisme no fóra completa si no es fes referència als que van fer-ho a través del gènere humorístic. Al costat de dibuixants com Nicanor Vàzquez o Josep Simont, amb un sentit realista o fotogràfic de la realitat, d’altres van optar per explicar-la a través del filtre de la sàtira i de l’humor.

Si bé a partir del 1880 es publicaren gran quantitat de revistes humorístiques i foren molts els títols que els volgueren fer la competència, els setmanaris La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa van esdevenir —amb més de 3000 números publicats cadascuna— les més importants publicacions de l’època. Es feren enormement populars amb una ideologia anticlerical i republicana i amb col·laboradors que interpretaven la situació política a Espanya i a Catalunya a través d’àcids acudits gràfics i que sovint es manifestaven contra la monarquia i la burgesia i a favor de l’obrerisme.

Però l’encert d’aquestes revistes —probablement un dels secrets de la seva llarga vida— fou el de fitxar els millors professionals del dibuix i de la il·lustració del seu temps. Per les pàgines de La Campana i de L’Esquella hi van desfilar efectivament els grans noms del dibuix humorístic a Catalunya, però també —com ja hem vist— els que conreaven altres gèneres. Foren il·lustres col·laboradors seus Eusebi Planas (1833-1897), Tomàs Padró (1840-1877), Pellicer i Apel·les Mestres (1854-1936). Aquest últim —en substitució de Padró a partir del 1877— col·laborà assíduament a La Campana i a L’Esquella fins al 1881 (i a partir d’aquesta data d’una manera més esporàdica) i fou Moliné qui li agafà el relleu.

Abans Manuel Moliné i Muns (1833-1901) havia col·laborat, encara que d’una manera irregular, en moltes altres revistes humorístiques, però a La Campana i a L’Esquella ho féu regularment i com a principal il·lustrador durant els anys vuitanta i noranta fins a l’any de la seva mort. Va esdevenir el degà dels il·lustradors humoristes catalans durant el Modernisme atesa la important presència de dibuixos seus en aquestes revistes. Però Moliné s’havia dedicat també a la pintura (de temes costumistes) i durant anys havia treballat en la il·luminació o colorejat de fotografies (que encara eren en blanc i negre), una feina en aquell temps molt apreciada i amb la qual Moliné assolí cert prestigi. Però el que més fama li va donar van ser els seus dibuixos —que signava indistintament MMM, 3M, o Moliné...— i que conreà des de l’estil més realista (de vegades molt pròxim a un Cabrinety!) fins a la caricatura més estrafeta; dibuixos que en tota la seva varietat estilística convivien naturalment en les pàgines de La Campana i de L’Esquella. Però el que donà nom a Moliné no fou el seu dibuix més convencional —que ja conreaven amb correcció molts altres dibuixants— sinó l’humorístic, de traç ràpid i segur, habitualment lineal i partidari de l’exageració i la deformació. A través d’ell tractà àmpliament l’actualitat política i social amb descomunals caricatures dels seus protagonistes, sempre molt emfasitzades i ridiculitzades. Els nombrosíssims dibuixos humorístics que Moliné realitzà per aquestes dues revistes són la imatge més desproporcionada de l’actualitat, una realitat però que feia riure i que era molt acceptada pel públic.

Amb la seva mort l’any 1901 altres dibuixants —que ja havien publicat esporàdicament a La Campana i L’Esquella— es van fer càrrec del gran buit que Moliné deixà després de vint anys de presència continuada. En primer lloc Ramon Miró i Folguera (1864-1927), que des del 1883 havia estat a l’ombra de Moliné i a partir d’aleshores va assumir gran part de la il·lustració de les dues revistes. Per a L’Esquella havia estat fent des del 1886 la sèrie «Caps de Brot», dedicada a personatges d’actualitat. L’estil de Miró és inclassificable i d’una gran versatilitat; artista totterreny conreà des de la caricatura fins al dibuix de factura més acadèmica, passant pel decorativisme modernista o el realisme pellicerià, i en tots ells demostrà la capacitat d’adaptar-se i imitar els estils més diversos. I així ho féu a la mort de Moliné ocupant no sols el seu lloc com a il·lustrador sinó adoptant també el seu estil, el que havia donat fins aleshores un segell personal a les dues publicacions.

Amb Miró, Joan Llopart (1858-1937) i Josep Robert (1870-1940) suplirien Moliné a La Campana i a L’Esquella després de la seva desaparició. Ambdós dominaven la caricatura; Llopart amb un estil minuciós, de vegades preciosista, de traç curt i nerviós; i Robert, més sintètic, s’acostaria estilísticament a una altra jove promesa de la il·lustració, Gaietà Cornet.

Cornet (1878-1945) va començar a col·laborar a L’Esquella l’any 1898 i més endavant també ho féu a Hojas Selectas i a d’altres revistes, fins que el 1902 fundà Cu-Cut!, revista de la qual fou el director artístic, un càrrec que el 1904 assumiria a En Patufet. Cornet també dissenyà ex-libris humorístics i dibuixos publicitaris. El seu estil evolucionà, com fou comú en molts dibuixants d’aquells anys, des d’un sòlid dibuix de detalls i volums tractats amb precisió fins a l’esquematisme (dualitat estilística que en ell es fa evident, per exemple, a la secció «Els nostres artistes», de L’Esquella, del 1900). El seu dibuix es caracteritza per un traç segur i pels seus personatges molt expressius i sempre gesticulant i per la seva curiosa manera de signar: la silueta d’un cor flamejant que acull en el seu interior la síl·laba «net» (Cor/net).

Altres dibuixants van acompanyar Cornet a Cu-Cut! i a En Patufet com Junceda o Llaverias que iniciaven aleshores les seves brillants carreres d’il·lustradors. També ho va fer Ricard Opisso (1880-1966) que va estar molt aviat vinculat al nucli modernista i concretament amb Picasso: ja havia fet col·laboracions importants a Luz (1898), Joventut o Pèl & Ploma i havia publicat un dibuix a la portada del núm. 8 de Quatre Gats (1899). Durant aquells anys el seu estil encara no format rebia fortes influències de T. Lautrec i Steinlen.

A principi del segle XX altres artistes es van incorporar a les pàgines de L’Esquella i de La Campana amb estils que van evolucionar ràpidament cap al sintetisme, com Llorenç Brunet (1873-1939) que signava amb el sincopat Bru/net o Pere Ynglada (1881-1958) que signava amb el pseudònim Yda, i evolucionà cap a un modernisme elegant. Tots dos, cadascú en el seu estil, van exhibir una forta personalitat amb dibuixos de traç ferm i potència expressiva. També Josep Costa i Ferrer (1876-1971), més conegut com a Picarol. Nascut a Eivissa i format a l’Escola de Belles Arts de Palma de Mallorca va arribar a Barcelona a començament del segle XX. A més de L’Esquella i La Campana, Picarol col·laborà també a La Tomasa i a Cu-Cut!. Els seus dibuixos eren contundents i incisius i evolucionaren igualment cap a l’esquematisme.

Al marge dels dibuixants de La Campana i de L’Esquella n’hi va haver d’altres que també van destacar en el dibuix d’humor, com Ramon Escaler (1862-1893) o Joaquim Xaudaró (1872-1933). Escaler es formà amb Manuel Moliné i es va fer popular per l’estil espontani dels seus dibuixos i per l’ingeni dels comentaris escrits que els acompanyaven. Treballà per a diverses revistes, però sobretot per a La Tomasa (1888-1907) on destacà imitant els «Caps de Brot» que Ramon Miró feia a L’Esquella. Cap al 1887 va il·lustrar Fullaraca, uns quaderns mensuals amb vinyetes humorístiques i temes relacionats amb els mesos de l’any i on combinà la caricatura amb el dibuix artístic. Xaudaró s’inicià com a dibuixant humorístic el 1893 col·laborant a Barcelona Còmica i a La Hormiga de Oro. Més tard ho féu a La Saeta i La Ilustración Ibèrica i el 1898 començà a publicar a la revista madrilenya Blanco y Negro. Dibuixants, il·lustradors, grafistes... aquests i d’altres.

Els que van preferir el camí de l’humor per retratar d’una manera àcida, còmica o irònica l’actualitat; els que ho van fer mitjançant un realisme convencional amb vocació documental; els que van competir amb la fotografia o es van nodrir d’ella abans que assumís la competència definitiva per descriure la realitat; els que van coquetejar amb les receptes més eficaces del Modernisme o de l’Impressionisme... Tots ells són els dibuixants més desconeguts, però també importants, d’aquesta època d’artistes excepcionals que fou el Modernisme.

Bibliografia

• Bozal, V.: La ilustración gráfica del siglo XIX en España, Alberto Corazón, Comunicación, Madrid, 1979.
• Cadena, J. M.: Josep Simont 1875-1968, Sala d’Art Artur Ramon, Sala Vayreda, Barcelona, 1990.
• Carrete Parrondo, J.; Vega González, J.; Fontbona, F.; Bozal, V.: El grabado en España (siglos XIX-XX), col·lecció Summa Artis. Historia general del Arte, vol. XXXII, Espasa-Calpe, Madrid, 1988.
• Carulla, J.: Cataluña en 1000 carteles. Desde los orígenes hasta la Guerra Civil, Postermil, Barcelona, 1994.
• Chancel, J.: Les dessins de l’actualité, Chêne, París, 1987.
• DDAA: La col·lecció Raimon Casellas. Dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona, 1992.
• DDAA: La prensa ilustrada en España. Las ilustraciones 1850-1920. IRIS, Université Paul Valéry, Montpellier, 1996.
• DDAA: El dibuix a Catalunya. 100 dibuixants que cal conèixer, 2004 (dirigida per J. M. Cadena), Pòrtic, Barcelona, 2004.
• Escala Romeu, G.: El dibuixant Josep Simont i Guillén (1875-1968), reporter gràfic de la I Guerra Mundial. Un dibuixant d’actualitats a l’época de la naixent fotografia de reportatge, Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 2002.
• Escala Romeu, G.: «Josep Lluís Pellicer, dibuixant (1842-1901)», dins L’Avenç, núm. 267, març del 2002, pàg. 52-57.
• Fanelli, G.; Godoli, E.: Dizionari degli lllustratori simbolisti e Art Nouveau, Cantini Editori, Florència, 1990.
• Fontbona, F.: Exposició homenatge a Nicanor Vázquez. Cinquanta aniversari: 1930-1980, Barcelona, 1980.
• Fontbona, F.; Miralles, F.: Del Modernisme al Noucentisme 1888-1917, col·lecció Història de l’Art Català, vol. VII, Edicions 62, Barcelona, 1985.
• Gassó i Carbonell, Ll.; Vintró, À.; Sempronio: Cinquanta dibuixants de Catalunya que formaren època (1867-1936), Ed. Glosa, Barcelona, 1981.
• Hogarth, P.: Artistes reporters, Casterman, París, 1986.
• Il·lustradors a Catalunya (1841-1939), Fundació Jaume I, Barcelona, 1995.
• Jardí, E.: El cartellisme a Catalunya, Destino, Barcelona, 1983.
• Les Il·lustracions. Una premsa per la imatge, Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 1995.
• Mas Peinado, R.: Els artistes catalans i la publicitat, Ed. Parsifal, Barcelona, 2002.
• Osterwalder, M.: Dictionnaire des illustrateurs 1800-1914 (Illustrateurs, caricaturistes et affichistes), Hubschmid & Bouret, París, 1983.
• Ràfols, J. F. (ed.): Diccionario de Artistas de Cataluña, Valencia y Baleares, 5 vol., Edicions Catalanes, Barcelona; La Gran Enciclopedia Vasca, Bilbao, 1980.
• Torrent, J.; Tasis, R.: Història de la premsa catalana, 2 vol., Editorial Bruguera, Barcelona, 1966.
• Trenc Ballester, E.: Les arts gràfiques a l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, Barcelona, 1977.
• Triadó, J. R.: La pintura catalana. Dibuixants i aquarel·listes dels segles XIX i XX, Ed. Carroggio, Barcelona, 1995.
• Solà i Dachs, Ll.: L’Esquella de la Torratxa (1872-1939), Editorial Bruguera, Barcelona, 1970.
• Solà i Dachs, Ll.: Un segle d’humor català, Editorial Bruguera, Barcelona, 1973.