Publicitat gràfica

La història de la publicitat s’inicia veritablement durant el segle XIX. Tots els precedents d’aquesta activitat comunicativa, fins al segle XVIII, no resisteixen la comparació, ni en volum ni en plantejament, amb aquesta nova cultura de la imatge i de la paraula, emprades amb propòsits persuasius —i sovint coercitius—, que anomenem publicitat. La conjunció entre les necessitats de la indústria i del comerç creixents, per una banda, i les noves possibilitats ofertes per l’evolució de les arts gràfiques, per una altra, van permetre aquest desenvolupament.

En principi podem considerar com a suports bàsics de la publicitat la premsa i el full volander. Naturalment, al costat dels anuncis de premsa, i de la infinita varietat dels fulls volanders i similars, una bona part de l’acció publicitària es duia a terme a través dels cartells, dels quals no parlarem extensament perquè ja ho hem fet en un volum precedent, quan parlàvem de la renovació que el Modernisme va suposar per a les arts gràfiques.

L’anunci de premsa inicialment sols era verbal (els típics anuncis per paraules), tot i que aviat es va començar a enriquir la tipologia amb petites vinyetes genèriques. El creixement de les tirades dels diaris farà que de mica en mica es vagi teixint entre premsa i publicitat una aliança que esdevindrà indissoluble: molts diaris —en especial els que no eren abanderats d’ideologies polítiques— tenien la seva justificació econòmica com a mers vehicles per a la inserció d’anuncis, cosa que els permetia d’invertir en noves fonts de notícies (telègraf, corresponsals exclusius...) i oferir informació «imparcial». Naturalment aquestes millores repercutien en l’augment del nombre de lectors dels diaris, cosa que els feia cada vegada més atractius per als anunciants potencials. Un cop trencada la primera inèrcia —a molts industrials i comerciants les despeses en publicitat els semblaven un luxe injustificable—, l’anunci il·lustrat va anar veient la incorporació de dibuixants de qualitat, tot i que mai no faltaren anuncis amb dibuixos febles, obra d’aficionats —sovint els mateixos propietaris de l’establiment anunciador.

Les primeres agències publicitàries nasqueren a la segona meitat del segle XIX per tal de gestionar aquests espais en les pàgines dels diaris. Primer es tractava d’empreses individuals en les quals l’agent només feia de comissionista o intermediari entre l’anunciant i el periòdic; cada cop més, van anar esdevenint estructures complexes, que passaven a centralitzar les operacions publicitàries (redacció de textos, il·lustració, gestió) a càrrec de tècnics especialitzats interns o externs. La primera agència publicitària catalana va ser fundada a Barcelona per Rafael Roldós l’any 1857, tot i que no seria fins al 1870 que adoptaria forma corporativa amb el nom de «Roldós i companyia».

Però el missatge publicitari també es podia vehicular a través del full volander, tipologia de riquíssima varietat, mal coneguda per raó de la seva mateixa naturalesa efímera, però que sens dubte va tenir una gran importància a nivell gràfic: en efecte, el sistema d’impressió tipogràfica per rotativa, típic dels diaris a partir del 1860-70, i la mala qualitat del paper en què s’imprimien, no afavorien certament la consecució d’imatges visualment atractives, mentre que en el full solt era possible emprar els recursos de la cromolitografía en papers una mica més decents, i així veurem proliferar els formats més diversos, sovint trepats o plegats, enriquits amb efectes de sorpresa, a través dels quals els anunciants pretenien arribar al públic consumidor. És interessant de plantejar el paper dels col·leccionistes en el desenvolupament d’aquestes tipologies gràfiques. Eudald Canibell va arribar a proposar en un congrés d’impressors (el 1911) la conveniència d’estandarditzar els formats d’aquests papers volanders, per tal d’afavorir-ne el col·leccionisme i d’aquesta manera contribuir al fet que els mateixos emissors de publicitat en fessin uns dissenys més acurats. En l’àmbit del petit imprès les tipologies podien ser variadíssimes, ja que en principi no hi ha límits a l’objecte de paper imprès susceptible de ser utilitzat amb finalitat publicitària. Les targetes postals, per exemple, nascudes amb una finalitat d’estricta comunicació interpersonal, són objecte d’un creixement espectacular, que n’afavorirà el col·leccionisme i fins i tot l’aparició d’associacions que publicaran revistes especialitzades; en aquest context no escassejaran les targetes declaradament publicitàries, sovint reproduint cartells però també amb dissenys exclusius. No sabem si els ventalls i pai-pais amb publicitat, habituals als centres turístics o als grans magatzems d’Europa i Amèrica, des del darrer terç del segle XIX, ja tenien a la Catalunya modernista l’abast que tindrien anys més tard. Més específicament publicitàries són les vinyetes o segells de reclam, nascudes amb motiu de les Exposicions Universals i que tindrien un primer moment d’esplendor a principi del segle XX, i foren també objecte d’intercanvi internacional. A Catalunya van triomfar sobretot les de finalitat política (són cèlebres les sèries emeses per la Unió Catalanista, amb dissenys d’Alexandre de Riquer o Adrià Gual), però també en trobem d’estrictament comercials, com les dels impressors Oliva de Vilanova.

Tot i que els pioners de la publicitat científica (representada a Catalunya per Pere Prat Gaballí, responsable l’any 1915 del primer curs de publicitat impartit a la Cambra de Comerç de Barcelona) consideraren que els primers passos de la propaganda vuitcentista eren massa intuïtius, poc reflexionats i, per tant, donaven lloc a despeses capricioses i esforços mal invertits, el cert és que en molts casos els anunciants o els artistes als quals encarregaven la publicitat trobaven d’una manera espontània els elements justos per a una campanya d’èxit, a través d’uns eslògans (que ara poden semblar ingenus o fins i tot xarons), d’uns arguments adequats a la psicologia i les necessitats del comprador i, sobretot, d’unes imatges atractives, que cridessin l’atenció del lector de diari o del vianant.

Potser caldria fer un buidatge exhaustiu de tota la premsa catalana de les darreres dècades del segle XIX (i no sols la més cultural o la d’informació general, sinó fins i tot les petites publicacions tècniques o locals) per tal de conèixer més bé els orígens de la publicitat gràfica. S’han fet fins ara prospeccions encomiables que potser han optat per destacar els treballs més innovadors i de més gran qualitat (i en aquesta línia han recollit sobretot els treballs modernistes més destacats) o els que han perviscut més anys en la memòria col·lectiva, fins i tot si objectivament els seus valors gràfics no eren prou elevats. L’esmentat Prat Gaballí per exemple comentava amb admiració vetustes campanyes, sovint d’origen estranger, com ara la del Dr. Munyon, del 1902, per a unes panacees infal·libles —que el van acabar enfrontant amb la classe farmacèutica—. L’esmentada publicitat es va concentrar, en poc més d’un any, a tots els diaris d’Espanya, protagonitzada invariablement per una severa figura masculina (el suposat doctor Munyon), de rostre sever i gestos autoritaris, que proclamava amb frases demagògiques la bondat dels seus remeis miraculosos. Si l’autoria d’aquests dibuixos no és clara, en canvi sí que podem confirmar l’origen forà d’altres anuncis, com els dibuixats per l’italofrancès Leonetto Cappiello, els cartells del qual van ser emprats (amb disgust d’Eugeni d’Ors, que els considerà «una cosa molt dolenta») per a la publicitat de diversos productes catalans, com l’Aigua de Vilajuïga o l’Anís Infernal. Són de Cappiello per exemple els anuncis d’El Gramophone («la mejor máquina parlante»), apareguts a La Veu de Catalunya el 1905, o el dels pianos Ortiz & Cussó, amb una rotunda dona pianista, al Boletín de la Sociedad de Atracción de Forasteros.

En el camp de la publicitat volandera també ens hem trobat amb alguns casos de materials d’origen estranger, sobretot francesos —en el cas d’establiments com ara el de Modes Casa Camps, que si més no entre el 1906 i el 1913 es feia fer la publicitat de temporada a la impremta Devambez de París—, o alemanys, per a la publicitat de maquinària i productes manufacturats.

Potser el primer cop que es va donar a la publicitat una clara orientació artística fou a les pàgines de la revista El Siglo, òrgan corporatiu dels magatzems barcelonins del mateix nom. Els responsables d’aquest fet van ser tres dels noms més importants del dibuix català del darrer terç del segle XIX: Josep-Lluís Pellicer, Eusebi Planas i Apel·les Mestres. Amb direcció literària d’Eduard d’Eustaró i la col·laboració de destacats escriptors com Vital Aza o Pitarra, la revista, apareguda el 1883, incloïa publicitat però també informacions d’interès general, jocs i altres seccions que la poguessin fer atractiva. Josep-Lluís Pellicer hi és esmentat com a director artístic, fet que s’anticipa d’uns cinquanta anys a altres casos que sovint s’han esgrimit (com ara la participació del grafista i fotògraf Josep Sala al capdavant de la darrera etapa del magazín D’Ací i d’Allà, des del 1932).

La dedicació de Pellicer al dibuix publicitari es posa de manifest bàsicament en il·lustracions realistes que mostren l’establiment comercial o bé els productes a la venda, tot i que en algunes ocasions també recorria a composicions simbòliques, amb al·legories d’origen classicitzant o figures ornamentals, amb el complement de les seves excel·lents retolacions en les quals posava de manifest el coneixement de diversos estils de Heurística. En algun dels seus darrers treballs, com a l’anunci per al Faianç Català publicat a Joventut (1900), s’acosta al Modernisme.

Eusebi Planas centrà bàsicament la seva activitat publicitària en els dibuixos litografies per a targetes de balls de carnaval, amb damisel·les elegants o amb figuretes mig nues i alades, de gran èxit en les dècades anteriors a l’Exposició del 1888. De tota manera el seu estil va sobreviure encara força anys.

La figura d’Apel·les Mestres ja ha estat objecte d’atenció detallada en un altre volum d’aquesta col·lecció. Diguem, en tot cas, que als seus dibuixos aplicats a la publicitat hi retrobem les diferents facetes del seu art: el món de fantasia, de follets i d’exaltació de la natura; el decorativisme medievalitzant; o l’humorisme.

El Calendari ¡Cu-cut! (1908) va comptar amb la col·laboració del jove Joan Junceda en anuncis com aquest, per al camiser Pons y Bragulat.

BC

L’obra d’aquests precursors va permetre que els dibuixants habituals de la premsa il·lustrada anessin conquerint els espais publicitaris. Amb el desenvolupament de les tècniques gràfiques, que permetien reproduir fidelment el dibuix original de l’artista sense necessitat d’intermediaris, els diaris i revistes van anar dedicant de mica en mica més espai a aquest gènere d’imatges. Bona part de la publicitat va passar a ser feta pels ninotaires o dibuixants humorístics, com per exemple Ramon Miró i Llorenç Brunet, col·laboradors habituals de les publicacions d’Antoni López (L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia). Els anuncis de Miró oscil·len entre la representació caricaturesca, encara pròpia del segle XIX, o la paròdia del Modernisme, com en l’anunci per al magatzem de papers pintats de J. Pineda. Per la seva banda Brunet, que va demostrar la seva habilitat per a l’ornament modernista en diversos cartells i que també conreà el retrat etnogràfic amb voluntat realista, posà la seva creativitat més caricaturesca al servei de la publicitat en una sèrie de deu targetes, postals per al xampany Codorniu.

En alguns casos la dedicació publicitària sembla completament circumstancial i esporàdica, com per exemple en el dibuixant Marià Foix, habitual també de L’Esquella de la Torratxa, en la qual el 1899 hem vist publicat com a anunci el facsímil del seu rar cartell per a la novel·la La Bogeria, de Narcís Oller.

Igualment, els dibuixants de les revistes ¡Cu-cut! i En Patufet, editades per Baguñà, tingueren una important dedicació publicitària. Cornet, Junceda i Llaverias (especialment els dos primers) ompliren d’anuncis les pàgines de les esmentades publicacions i de moltes altres. La tasca publicitària de Gaietà Cornet posà sobretot en escena els seus personatges caricaturescos, en composicions humorístiques (arribant algun cop a l’humor negre). Se li atribueix una de les figures més pregnants i memorables de la publicitat catalana: la mascota de l’específic Cerebrino Mandri. En la seva faceta d’empresari, com a copropietari dels tallers Baguñà i Cornet (anomenats més tard Unió de Fotogravadors), el dibuixant s’encarregà durant anys de la publicitat del seu propi establiment. També va fer per exemple els figurins per a la temporada 1906-07 dels magatzems New England de Barcelona. Joan G. Junceda va posar al servei publicitari tant els seus dots de dibuixant realista com el component humorístic i caricaturesc, tot i que és en aquest àmbit que féu les seves aportacions més destacables: les pàgines del Calendari den ¡Cu-Cut! estigueren plenes de les seves intervencions, al llarg dels anys i fins a la desaparició del setmanari el 1912. Finalment, la dedicació publicitària de Joan Llaverias potser va ser menys abundant, tot i que era reclamat per a treballs on pogués lluir les seves habilitats en el dibuix animalístic o de temes mariners. En l’esmentat Calendari, però, van aparèixer altres anuncis com la delicada escena de la mare i el fill, amb la superfície treballada en esquitxat de tinta, per al Jabón Líquido Ideal.

També trobem el dibuixant Ricard Opisso en tasques publicitàries. Abans que el seu dibuix es diluís en les populars escenes de multituds, en l’humor gruixut del Papitu o la ingenuïtat del TBO, Opisso havia demostrat, durant la primera dècada del segle XX, la seva capacitat publicitària basada sobretot en figures femenines, generalment soles i elegantment vestides.

Al costat dels humoristes, però, la publicitat va començar a recórrer també als artistes més coneguts. És el cas de Ramon Casas, el qual en proposar-se de fer personalment tots els dibuixos de la revista Pèl & Ploma va portar aquesta decisió fins a la realització de les imatges publicitàries, com en els coneguts treballs per al decorador Pallejà (retrat múltiple enmig d’una trama ornamental), o dels pianos Chassaigne, com també per a la mateixa publicació o per als putxinel·lis d’Els Quatre Gats (reprenent el dibuix d’un cèlebre cartell). Són notables les seves targetes postals, tant les que reproduïen els seus cartells (Anís del Mono, Auto Garage Central...) com les que posaven en escena dibuixos fets per a l’ocasió (màquines de cosir Wertheim, Pneu Klein...)

Alexandre de Riquer és un altre cas d’artista ben reconegut pels seus treballs selectes (ex-libris, decoració d’interiors, ornamentació del llibre...) que es va sentir atret per les aplicacions publicitàries del seu art, començant pels coneguts cartells, que apareixien reproduïdes en el petit format de les revistes o fins i tot com a postal (per exemple l’anunci dels Mosaicos hidráulicos Orsolà Solà y Ca), però també posà en escena les seves figures ideals en il·lustracions fetes expressament per a la premsa, com l’anunci per al taller d’arts gràfiques de J. Thomas, aparegut a la revista Joventut.

En una línia similar però sense el mateix refinament va treballar Gaspar Camps, que va aplicar el seu modernisme internacional a la publicitat de la revista Álbum Salón. També trobem les seves figures ornamentals, amb llargues túniques i fons de mosaic, en altres aplicacions, com postals o el calendari del 1909 per a l’empresa J. Uriach. I fins i tot és citat com a autor dels bidons per a oli, de llauna litografiada, de la casa Magrané e hijos de Guix, de Reus. El disseny dels envasos és una tasca complementària de la publicitat que amb el temps anirà assolint una gran importància, però per ara no l’analitzarem. La figura de Pere Casas Abarca té una orientació força original en el context del modernisme més cosmopolita. Pintor avui força oblidat, conreador de la fotografia artística, la seva signatura apareix d’una manera sovintejada a les pàgines de la revista Mercurio, a la capçalera de la qual apareix esmentat com a director artístic. Als anuncis que realitzà per a la revista, Casas Abarca combinà fotografia amb dibuix, realista o caricaturesc.

La revista L’Aucell, de Tarragona, publicava el 1902 aquest anunci de Josep Triadó.

BC

Josep Pascó, encarregat de la direcció artística de la revista Hispania, fou un dels màxims representants de l’esteticisme, però també tingué en els inicis del Modernisme un pes que no ha estat prou reconegut. El seu estil ornamental bigarrat apareix en alguns anuncis com el dels mosaics Escofet, habitual a la premsa durant anys. També va fer postals, com la de la Unió Catalanista, del 1903.

Alguns anuncis van gaudir d’una presència sovintejada al llarg dels anys, com per exemple la delicada composició per als vitrallers Granell & Cia, obra goticitzant de Josep Triadó que ja trobem en revistes tècniques d’arquitectura, com ara La edificación moderna, el 1907. Del mateix autor són diversos anuncis per a impremtes, apareguts a la Revista Gràfica, on fa gala del seu dibuix elegant, amb personatges i ambientacions gòtiques i renaixentistes, com també diversos elements publicitaris per als vinaters d’Alella i Tiana, entre d’altres, o els anuncis per a J. Caballé y Goyeneche.

La nòmina dels dibuixants que conrearen l’especialitat publicitària és molt més extensa: de la mateixa manera que les convocatòries de concursos de cartells atreien nombrosos participants, les altres tasques del dibuix publicitari es devien revelar com una bona sortida econòmica a la qual poder recórrer en cas de necessitat. Sense ànim d’exhaustivitat, podem esmentar els noms de Joan Vallhonrat (vencedor del primer premi en un concurs de postals publicitàries per als sifons de la casa F. Clarà i Cia., amb unes il·lustracions que expliquen la vida sentimental d’uns sifons antropomòrfics; en aquest concurs, celebrat el 1902, Cornet rebé el segon premi mentre que Xavier Nogués i Francesc Labarta obtenien sengles accèssits); Francisco de Cidón (present a les pàgines de publicitat de la revista Mercurio i autor de notables postals, com també de l’anunci dels mosaics hidràulics Cabruja i Seguí, reproduït el 1905 a El Trabajo Nacional); Joaquim Diéguez (especialista en la decoració del llibre de qui destaquem l’anunci per al gravador J. Roca) o Antoni Utrillo (autor prolífic, vulgaritzador de l’estil de Ramon Casas, a qui trobem per exemple fent el calendari del 1900 per al Banco Vitalicio de España, i els anuncis del qual poc més tard serien habituals de les publicacions argentines).

Alexandre Cardunets va ser un altre artista que es publicitava com a dibuixant professional amb uns anuncis apareguts a l’Anuari Oliva o a la Revista Gràfica; Joan Cardona, avui massa oblidat, va triomfar el 1903 al concurs internacional de cartells per al licor nord-català Byrrh i va treballar per a diverses revistes de París; Sebastià Junyent és autor d’un característic anunci per al moblista Gaspar Homar, mentre que Joaquim Renart el trobem en la publicitat del taller familiar d’art decoratiu.

Al costat d’aquests, altres pintors o dibuixants conrearen una il·lustració més realista, com és el cas de Nicanor Vázquez, Bonaventura Casas de Valls o Josep Berga i Boada, entre d’altres que s’hi dedicaren d’una manera molt espaiada. Josep Pey és un altre dels habituals de Mercurio, amb anuncis de tall realista, sense concessions als ornaments, si bé per a Homar posà en escena unes gracioses figures femenines amb vestimenta modernista.

L’esmentat Nogués, en els anys de joventut anteriors a la troballa del seu món gràfic peculiar, va subministrar dibuixos de factura naturalista per a anuncis de la revista Mercurio, com el de Giralt i Laporta (1902). La línia caricaturesca de Bagaria apareix en diverses postals publicitàries, mentre que Ismael Smith, una mica més tardanament, ja entra cap al Noucentisme amb els seus figurins fortament estilitzats.

En contemplar una revista amb abundant dotació publicitària, com ara l’esmentada Mercurio, és lícit preguntar-se quin percentatge dels anuncis poden considerar-se modernistes en els anys de l’esplendor més gran d’aquest art. Certament, de tant en tant es troba encara algun treball molt anacrònic, en l’estil característic dels anys setanta o vuitanta del segle XIX, molt historicista, fins i tot confusament eclèctic en les seves referències formals. Naturalment, també n’hi ha en els quals el text és acompanyat per una simple il·lustració realista de l’objecte anunciat, com és el cas especialment dels anuncis de maquinària. Ja hem esmentat el pes de la tradició humorística en la publicitat catalana, que només d’una manera molt laxa es pot associar al Modernisme. De tota manera, la mena d’anuncis que podia fer alguna competència als d’ornament modernista eren els d’orientació realista, més o menys acadèmica, com és el cas per exemple del treball de Borràs Abella per a una Fábrica de Armas de todas clases, amb la representació d’un gos de caça, una escopeta i altres detalls cinegètics. Al costat d’aquests, hi ha molts altres anuncis entremig dels quals potser caldria distingir els que van ser realitzats per l’artista amb un llenguatge conscientment modernista dibuixat com a part integrant de la composició i els que només tenen de modernista un emmarcament sovint incorporat en el procés d’impressió però sense el qual potser no classificaríem aquell dibuix com a pertanyent a aquest corrent...

En aquest sentit és instructiva la contemplació del Boletín Oficial de la Propiedad Industrial, en el qual al llarg dels anys es registraven tota mena de marques comercials i industrials. Als gruixuts volums del butlletí apareixien reproduïdes les marques de fàbrica (tant gràfiques com simplement verbals) que aspiraven als beneficis del reconeixement oficial, per tal de convertir-se en marques registrades i, per tant, poder fer front al pirateig i al plagi amb prou garanties. Doncs bé, al llarg dels anys que anomenem modernistes, un percentatge aclaparador dels dissenys registrats respon encara als conceptes estètics del segle XIX, de manera que les imatges que es poden adscriure a l’art més nou només es troben de tant en tant. Entre el 1900 i el 1910, rarament hi trobem línies sinuoses en cop de fuet, ni fades amb llargs vestits, ni grans ornaments florals; tampoc no hi abunden els esquemes geomètrics d’origen austríac. Segurament la majoria dels senyors Esteves devien creure que el negoci era una cosa massa seriosa com per jugar-se-la en uns dissenys i una estètica massa renovadores, i en principi només els més agosarats s’atrevirien a adoptar el Modernisme per a la seva propaganda. Com sempre, també, el pas del temps tot ho fa digerible i per tant, en els volums dels anys 1910-20 (i fins encara una mica més enllà), quan entre els dissenys registrats esperaríem trobar Noucentisme o alguna cosa semblant, és l’ornament modernista el que s’emporta la palma, sense que les marques deutores del segle XIX hagin desaparegut encara del tot... És clar que la lògica de la diferenciació gràfica entre marques, que pressuposa una certa estabilitat al llarg dels anys, potser no feia acceptable un excessiu sotmetiment als imperatius sempre fugaços dels estils de moda, cosa que per altra banda encara és vàlida avui dia. De tota manera, els criteris pels quals es triava una marca o una altra sovint partien d’un punt de partida erroni: són desenes els industrials i comerciants que, ancorats en un món visual antiquat, adoptaven marques massa semblants, com per exemple una estrella de sis puntes, un lleó a l’atac, un vaixell... Potser una causa que expliqui l’absència de marques modernistes a les pàgines del butlletí de la propietat sigui que els agosarats que optaven per un bon disseny modern ja sabien precisament per això que es tractava d’un treball efímer i d’actualitat, apte per ser consumit d’una manera immediata i, per tant, potser no els feia falta recórrer al registre.

Bibliografia

• Barjau, S.: «Els inicis del pensament publicitari: Pere Prat Gaballí, Rafael Bori i el “Publi Club”. La teoria i la pràctica de la publicitat “racional” a Catalunya entre 1915 i 1939», dins Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, X, Barcelona, 1999, pàg. 89-105 [traducció castellana, revisada: «Los inicios del pensamiento publicitario», dins Publifilia, Segòvia, 6 de juny de 2002, pàg. 49-64].
• Barjau, S.; Oliva, V.: Els cartells més petits del món: les vinyetes publicitàries, Oliva, Barcelona, 2003.
• Bori, R.: Les arts gràfiques i la publicitat, Barcelona, 1925 (versió castellana: Las artes gráficas y la publicidad. Traducido del catalán por Eudaldo Canibell, La Neotípia, Barcelona, 1929).
• Eguizábal Maza, R.: Historia de la publicidad, Editorial Eresma & Celeste Ediciones, Madrid, 1998.
• Fontbona, F.: «La ilustración gráfica. Las técnicas fotomecánicas», dins El grabado en España (siglos XIX-XX), col·lecció Summa Artis, XXXII, Espasa Calpe, Madrid, 1988.
• García Ruescas, F.: Historia de la Publicidad en España, Editora Nacional, Madrid, 1971.
• Mas Peinado, R.: Els artistes catalans i la publicitat (1888-1929), Parsifal Edicions, Barcelona, 2002.
• Satué, E.: El llibre dels anuncis, vol. I: El temps dels artesans, Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1985.
• Trenc, E.: Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques, Barcelona, 1977.
• Tresors gràfics (catàleg d’exposició), Saló del Tinell, Barcelona, 1998-1999.
• Vargas, J.: «Gran concurso internacional de tarjetas postales celebrado por la casa F. Clará y Cía, en Cta.», dins Boletín de la tarjeta postal ilustrada, II, Barcelona, 16 d’abril de 1902, pàg. 136-145.