La historiografia de l'art

Si en el vast camp de l’artigrafia és ben exacte referir-se a l’existència d’una crítica d’art modernista, com s’ha vist en un capítol d’un altre volum d’aquesta mateixa obra, parlar en canvi d’una historiografia artística modernista només pot ser veritat en part. Segurament tractar de l’art del moment té un component molt més procliu a la militància modernista que estudiar l’art del passat. Amb tot, el cert és, però, que sí que en aquell període hi ha personalitats que van conrear la història de l’art que indiscutiblement participaven de les inquietuds del Modernisme. En aquest capítol però faré menció tant dels estudiosos que estaven compromesos amb aquest moviment com dels que historiaven l’art al marge d’aquestes inquietuds.

La nostra especialitat no ha merescut gaire atenció dels glossadors de la història de la cultura catalana, però això no ha d’induir a pensar que aleshores no existís ni que fos poc important. Els historiadors de l’art modernistes o actius en l’època del Modernisme eren ja hereus d’uns altres d’anteriors que van fer aportacions molt rellevants, com ara Gaietà Barraquer, Sanpere i Miquel, Miquel i Badia, o Fontanals del Castillo, que al seu torn eren deixebles de Manjarrés o hereus directes de Pau Piferrer, Pau Milà i Fontanals o fins i tot de Francesc Pi i Margall. Precisament el Pi i Margall historiador de la pintura —una especialitat que només va cultivar en la seva joventut, abans de lliurar-se a la política activa— no estava pas oblidat en l’etapa modernista, i Frederic Pujulà i Vallès li va dedicar un llarg article, ben respectuós, a la revista Joventut el 1902.

No tots els artígrafs eren, tanmateix, historiadors de l’art; molts es dedicaven a la crítica d’art actual, especialment a la premsa, tot i que alguns d’ells conrearen els dos vessants de l’artigrafia. Els que feien crítica d’art d’actualitat ja han estat estudiats en un altre volum d’aquest obra, com acabo de recordar, motiu pel qual aquí només m’he centrat en els que d’una manera més o menys ortodoxa i més o menys acadèmica publicaven història de l’art.

En aquella època la Universitat no formava historiadors de l’art. Els que es dedicaven a aquesta tasca solien ser clergues, arquitectes o artistes plàstics, i això era així no pas capriciosament sinó perquè tant als seminaris com a l’escola d’Arquitectura o a l’escola de Belles Arts hi havia càtedres d’història de l’art, quan a la Universitat encara no es pensava amb aquesta possibilitat. Així, els que estudiaven en alguns d’aquests centres educatius, a part de la seva vocació principal, sovint trobaven una vocació secundària, i poc o molt es formaven acadèmicament per seguir-la. Uns quants aprofundirien tant en aquesta altra activitat que avui se’ls recorda potser més pels seus estudis d’història de l’art que per la seva activitat central.

Els estudiosos de la generació prèvia

Els immediats predecessors dels que ara estudiarem encara donaren algun fruit tardà —de vegades, amb tot, bàsic en la seva obra—, durant l’època modernista. Francesc Miquel i Badia (1840-1899), molt conegut també per la seva llarguíssima trajectòria de crític d’art i literari, i per notables obres historicoartístiques anteriors, escriví una de les primeres monografies aparegudes sobre Marià Fortuny (1887), i el volum divulgatiu El Arte en España (cap al 1888), que no deixa de tractar escoles recents. Com a estudiós destacà especialment per ser un gran coneixedor i exègeta de les arts decoratives: publicà el 1892 el llibre Industrias artísticas. Alfarería. Terra cotta. Mayólica. Losa. Porcelana. Vidrio, i el 1897 les parts de Historia del mueble. Tejido, bordado y tapiz, de la Historia general del arte que dirigí —com es veurà tot seguit— Lluís Domènech i Montaner.

El Joaquim Fontanals del Castillo (1842-1895) del temps del Modernisme ja havia escrit la majoria de les seves grans aportacions a la historiografia artística catalana, veritablement extraordinàries malgrat que ara siguin tan poc conegudes. Tanmateix del final de la seva trajectòria és encara la Historia de la Pintura y Escultura en todas las épocas y escuelas (1895), àmplia síntesi que forma part de l’esmentada Historia General del Arte dirigida per Domènech i Montaner, que no oblidava les arts de països orientals.

En canvi Salvador Sanpere i Miquel (1840-1915) i Gaietà Barraquer (1839-1922), tot i ser coetanis de Miquel i Badia i de Fontanals del Castillo, no van donar a conèixer les seves obres principals fins entrat ja el segle XX. L’arquitecte Sanpere i Miquel, vell revolucionari, va publicar Los cuatrocentistas catalanes (1906-12), obra pionera en l’estudi de la pintura medieval catalana, i tot i despertar el seu autor reticències i ironies dins alguns cercles del Modernisme, la publicà a l’editorial de L’Avenç, que es prengué l’edició d’aquesta obra amb la màxima il·lusió, com testifica Massó i Torrents en les seves memòries, la qual cosa relaciona poc o molt Sanpere, malgrat tot, amb el Modernisme militant.

Allunyat d’aquest món, el canonge Barraquer recopilà una documentadíssima i encara vigent Las casas de religiosos en Barcelona durante el primer tercio del siglo XX (1906), que no sols abasta els aspectes religiosos sinó també els del patrimoni cultural.

Més pròxim cronològicament a la generació modernista, Antoni Elias de Molins (1850-1909) publicà el clàssic Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX (1889-95), que conté articles que depassen la mera entrada de diccionari per esdevenir sovint breus estudis monogràfics ben fonamentats.

Els estudiosos de formació arquitectònica

Ja he al·ludit un parell de cops a una obra magna de la historiografia artística, la gran història general de l’art que dirigí Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), col·lecció que fins i tot com a producte editorial té un fort caràcter protomodernista, pel disseny de les seves pàgines i cobertes. Domènech, arquitecte emblemàtic del Modernisme i polític, es reservà la redacció del primer volum de l’obra, el dedicat a l’arquitectura (1886), que presta atenció des dels monuments més prestigiosos de l’Antiguitat fins a elements efímers de la construcció popular com ara els envelats.

Aquesta obertura cap a aspectes moderns o insòlits es refermaria en un tercer volum de làmines, fet per ell i per Josep Puig i Cadafalch, l’autor del segon volum d’arquitectura de la sèrie. L’esmentat volum de làmines dóna cabuda a obres recents de l’enginyeria del ferro com el pont de Forth o la torre Eiffel, i cal atribuir a Domènech aquesta visió moderna i audaç més que a Puig, ja que aquest, en el volum que va fer tot sol (1901), que cobria l’arquitectura posterior, no passà del Renaixement i d’algunes mencions al classicisme francès.

A part d’aquesta important obra de síntesi, Domènech també elaborà un important treball de la Història i Arquitectura del Monestir de Poblet, que aparegué pòstumament (1925). Tanmateix el tema artístic que més es recorda en pensar en ell com a historiador de l’art és segurament Centcelles, matèria del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921), que es reeditaria pòstumament amb molta il·lustració (1931).

Domènech estudià també molt detingudament l’art romànic català; tanmateix les fitxes que va elaborar sobre aquest tema no van arribar a convertir-se en un treball formal, i aquí rau un fort motiu de fricció que l’enemistà amb Puig i Cadafalch.

Un altre arquitecte, Josep Font i Gumà (1859-1922), publicà Rajoles d’art vidriades catalanes i valencianes (1905), obra que constitueix un clàssic del seu gènere, i que era fruit de la seva condició de col·leccionista. Sovint els grans col·leccionistes, aleshores i ara, en arribar a conèixer tant a fons la matèria que adquireixen i en la qual, en definitiva, s’hi juguen els seus recursos econòmics, esdevenen els més capacitats per estudiar-la, fins i tot des del punt de vista acadèmic.

Una figura polifacètica, Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), arquitecte i escriptor de creació, es dedicà també molt intensament a divulgar temes artístics a la premsa, a part de ser un dels crítics d’art de més llarga trajectòria del país, com ja s’ha analitzat en un altre lloc d’aquesta obra. Com a historiador de l’art va publicar La Real Capilla de Santa Águeda del Palacio de los Reyes de Aragón en Barcelona (1895), i una obra modèlica sobre Santa Maria del Mar Monografia històrico-crítica, en dos volums (1925 i 1927). A ell es deu també una biografia d’El arquitecto Elías Rogent (1929), personatge essencial en l’esfera no sols de l’arquitectura contemporània sinó també de la valoració i conservació del patrimoni monumental, i biografies dels pintors vuitcentistes Josep Masriera (1915) i Lluís Vermell (1922).

L’historiador de l’art de més intensa activitat i de major projecció internacional de la Catalunya del temps del Modernisme va ser el deixeble d’Elies Rogent, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, que va destacar en tots els camps que cultivà: el d’arquitecte —sobretot modernista— i el de polític, tasca en la qual arribà a ser president de la Mancomunitat de Catalunya.

Malgrat que la seva formació com a historiador de l’art fou en gran part autodidacta, amb ell la historiografia artística catalana esdevingué una especialitat major d’edat i internacionalment competitiva.

Atent sempre a valorar l’origen romà de l’art medieval, començà amb treballs a mig camí de l’arqueologia i la història de l’art, sobre les esglésies de Terrassa (1889) o el sepulcre romà de Fabara (1892). En el camp de la síntesi redactà l’esmentat segon volum d’arquitectura (1901) de la gran història general de l’art dirigida per Domènech i Montaner, sens dubte la gran fita publicada a Catalunya en aquesta especialitat.

Amb Domènech, tanmateix, Puig acabaria enemistat. Domènech, com s’ha dit, feia anys que recopilava materials sobre el romànic català, i Puig se li va avançar en publicar la que seria la seva gran obra, L’arquitectura romànica a Catalunya, en tres volums (1909-18), feta en col·laboració amb els seus deixebles Antoni de Falguera i Josep Goday i que és indubtablement un gran clàssic de la cultura catalana, tot i que eclipsi els esforços fets en el mateix camí pel seu important predecessor.

Passada l’etapa del Modernisme i la de la seva intensa vida política, Puig va consolidar el seu prestigi internacional a través de congressos i de la publicació d’obres notables com Le premier art roman (París, 1928) o La geografia i els orígens del primer art romànic (1930, traduït a França el 1935). Treballà també sobre aspectes de l’arquitectura gòtica, i la seva doble condició d’arquitecte i historiador de l’art el portà a ser un destacat restaurador de monuments. En la seva vellesa publicà L’escultura romànica a Catalunya en tres volums (1942, 1952 i 1954) per a la col·lecció Monumenta Cataloniae, patrocinada per Francesc Cambó, i pòstumament apareixeria a París el seu estudi L’art wisigothique et ses survivances (1961).

Els estudiosos de formació eclesiàstica

Com ja s’ha vist en parlar de l’obra de Sanpere i Miquel, dins del grup de L’Avenç, fogar central del Modernisme, també hi va haver qui concedí un paper a l’estudi de la història de l’art.

Raimon Casellas, en una estatueta per Josep Reynés. Sitges (Garraf), Cau Ferrat.

R.M.

Raimon Casellas (1855-1910), intel·lectual de formació eclesiàstica —bé que no continuà dins la vida religiosa— i prosista destacat, era admirador del Josep Puiggarí erudit, i el 1892 pronuncià una conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre «La pintura gótico-catalana en el siglo xv».

Malgrat que la seva obra artigràfica no es transmeté gaire sovint pels canals del llibre, la seva aportació en aquest camp va ser important, especialment a través de la premsa, a La Veu de Catalunya, diari en el qual exercia, amb molta acceptació, la crítica d’art des del primer número, al gener del 1899.

Casellas va ser membre de la nova Junta Municipal de Museus i Belles Arts de Barcelona, que donà una empenta important al replantejament del patrimoni artístic català amb l’organització de l’Exposició d’Art Antic del 1902, que sembla que va ser fruit, sobretot, de l’interès posat per Josep Pella i Forgas, el seu vicepresident. Aquella exposició va posar damunt la taula una extensa recopilació d’obres d’art del patrimoni públic i de col·leccions particulars, refrescant l’esforç que trenta-cinc anys enrere havia fet l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, en la que havia estat aleshores la primera exposició d’aquestes característiques que es feia a Catalunya. La principal obra personal de Casellas com a historiador de l’art, la Historia documental de la pintura catalana (1008-1799), que guanyà un premi de la Societat Econòmica d’Amics del País (1904-05), restà inèdita. Com a articulista, però, tingué l’originalitat —sense gaires precedents més que Fontanals del Castillo— de dedicar força atenció a difondre la personalitat d’artistes dels segles XVIII i el primer XIX: Flaugier, els Tramulles o els gravadors coetanis a aquests. El menysteniment en què es tenia habitualment els artistes catalans d’aquella època, obertament considerada com a deprimida dins la trajectòria de l’art català, va facilitar que el mateix Casellas n’esdevingués un bon col·leccionista de dibuixos, tasca que a la llarga acabaria beneficiant el Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on acabà anant a parar la notable Col·lecció Casellas, que explica una època que sense ella ara seria molt difícil d’explicar.

Exposició d’Art Antic del 1902. Portada del catàleg.

F.F.

En ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona el 1909, Casellas —seguint l’exemple introduït l’any anterior per Antoni Rubió i Lluch— va fer-hi un dels primers discursos pronunciats en llengua catalana: «L’ornamentalitat daurada en els retaules catalans», tot i que vergonyosament la coberta de la publicació del seu treball s’imprimí traduïda al castellà com encara era habitual.

Un altre erudit de formació eclesiàstica, el capellà de Vic Josep Gudiol i Cunill (1872-1931), format al seminari vigatà i a Roma, va ser juntament amb Puig i Cadafalch el gran historiador de l’art pertanyent a aquesta generació. De carrera molt menys cosmopolita que Puig, mossèn Gudiol partí de l’acció local. Abans de fer els vint anys ja ajudà a redactar el Catálogo del Museo arqueológico-artístico episcopal de Vich (1891) —amb Antoni d’Espona i de Nuix, Josep Serra i Campdelacreu i el seminarista Pere Bofill—, i ell va ser qui consolidà la creació i el desenvolupament de l’esmentat museu vigatà, on es reuní i sistematitzà una part important del patrimoni artístic medieval català, del qual esdevingué punt de referència privilegiat.

En gran part es deu a mossèn Gudiol que Vic —d’on seria professor del Seminari— esdevingués un nucli dur de la historiografia artística catalana, trencant en aquest terreny el massa freqüent centralisme de Barcelona en tots els àmbits. La seva tasca docent el portà a publicar el manual Nocions d’arqueologia sagrada catalana (1902), el primer d’aquest gènere, en el qual més enllà d’un llibre de text pels estudiants va pretendre fer «un homenatge a la Religió Catòlica juntament que una contribució al estudi de Catalunya», i tot això dirigit «á ajudar que’s reveli un poble que havent tingut vida pròpia, conforme demostran los monuments que consagrà á Deu, no pot resignarse á morir».

El 1922 Gudiol esdevindria membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Ell seria l’encarregat de continuar l’obra iniciada per Sanpere i Miquel, truncada per la mort d’aquest, bé que el mateix Gudiol no compartia alguns dels seus criteris. El volum Els trescentistes (1924) ordenà el coneixement de la pintura catalana del segle XIV, i el d’Els primitius (1929) estudià la pintura romànica. Així mossèn Gudiol fixà una forta base per a l’estudi de tota la pintura medieval catalana. Joaquim Folch i Torres caracteritza el seu mètode de treball com la reacció eixuta al «piferrerisme».

També capellà, Josep Mas i Domènech (1860-1942), arxiver de la catedral de Barcelona, va publicar nombroses monografies sobre temes religiosos i sobre antics santuaris i esglésies. Va fer una tasca molt important i silenciosa, que hauria de ser més tinguda en compte, exhumant dades d’arxiu als estudiosos a través de treballs com Notes sobre antichs pintors a Catalunya (1911-12) i Notes d’esculptors antichs a Catalunya (1913), apareguts al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, o la vasta obra en tretze volums Notes històriques del Bisbat de Barcelona (1906-1921), on es presta també molta atenció a les qüestions artístiques.

Els formats a Belles Arts

Com ja he apuntat abans, les escoles oficials de Belles Arts tenien càtedra de teoria i història de l’art, i per aquest motiu diversos artistes plàstics que s’hi formaren sovint exercien tasques historicoartístiques que alternaven amb les de creació. En la generació modernista catalana, però, pocs d’aquells artistes tingueren una dimensió notable de tractadistes d’art, com el conegut dibuixant Lluís Labarta (1852-1924), que si bé no estava íntimament vinculat al cercle modernista participà en alguna de les Festes Modernistes de Sitges, i estudià els treballs en ferro en el seu ampli recull Hierros artísticos (1901), en dos volums, que és encara una obra de consulta clàssica sobre aquesta matèria.

Ramon N. Comas (1852-1918), antic escenògraf format a Llotja, estudià a fons l’art de l’esgrafiat en un treball (Datos para la historia del Esgrafiado en Barcelona, 1913) que encara avui serveix de guia ineludible pels qui vulguin conèixer aquesta especialitat.

El prototipus de l’historiador de l’art format a l’escola de Belles Arts —Llotja— seria un pes pesant com Joaquim Folch i Torres (1886-1963), però cronològicament i estèticament la seva activitat ja s’inscriu de ple en el Noucentisme.

Els d’altres orígens

Foren homes de L’Avenç, i per tant del nucli central del Modernisme, els que obriren la porta al fet que Jean-Auguste Brutails (1859-1926), diplomat a l’École des Chartes i arxiver de Perpinyà, autor d’unes Notes sur l’art religieux du Roussillon (1893), pogués ampliar el seu treball ja en català el 1901. Aquesta obra i altres de caire etnològic —com La coutume d’Andorre (1904)— i metodològic el feren ingressar a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre corresponent el 1916.

Col·laborador de la tants cops esmentada gran història de l’art dirigida per Domènech i Montaner, el metge Antoni Garcia Llansó (1854-1914) s’especialitzà en les arts decoratives. Autor, entre altres obres, d’un estudi sobre Armas y armaduras (1895), en la magna obra de Domènech hi redactà la part de Metalistería-cerámica-vidrios (1897).

Un geògraf polivalent com Francesc Carreras Candi (1862-1937), llicenciat en dret, inclogué moltes notícies arquitectòniques en els volums redactats o dirigits per ell de la famosa i reeditada Geografia General de Catalunya (1908-18).

I precisament molt lligat a la geografia tenim l’excursionisme, una activitat molt més profunda del que una visió superficial pot donar a entendre, i que era molt viva al darrer quart del segle XIX. Entre els molts interessos que afectaven els excursionistes científics hi cabien també lògicament les qüestions artístiques i monumentals. L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques publicà un butlletí, L’Excursionista (1878-91), on homes com Eduard Tàmaro o Antoni Aulèstia i Pijoan publicaren articles d’interès artístic. El mateix es pot dir del butlletí del grup rival, l’Associació d’Excursions Catalana (1880-90), escissió de la primera, que acabaria reunificant-se amb aquesta sota el nom de Centre Excursionista de Catalunya; allà s’hi troben treballs de dimensió historicoartística d’Eudald Canibell, Cels Gomis, Ramon Arabia i Solanas, l’home de L’Avenç Jaume Massó i Torrents o d’un jove pintor, Santiago Rusiñol, que acompanyava el seus escrits amb dibuixos d’aspectes artístics, les primeres manifestacions plàstiques públiques del que seria primera figura artística i intel·lectual del Modernisme català.

Santiago Rusiñol (1861-1931): Detall de la portalada de Ripoll, il·lustració per al seu propi article «Impressions d’una excursió al Taga, Sant Joan de las Abadessas y Ripoll», a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana (1882).

F.F.

En aquesta època el món universitari estava encara poc atent als estudis d’història de l’art. A Catalunya potser només destacava en aquest camp el catedràtic aragonès José Jordán de Urríes (1868-1933), de perfil més filosòfic que no pas historiogràfic, i que venint d’altres universitats, ensenyà a Barcelona entre el 1902 i el 1912 una assignatura que es deia Teoria de la Literatura y de las Artes, per continuar després la seva carrera a Madrid.

Tanmateix, els Estudis Universitaris Catalans, fundats el 1903, que actuaven al marge de la Universitat oficial, sí que prestaren aviat —almenys des del 1905— força atenció a la història de l’art català. Hi tingué un paper molt destacat Puig i Cadafalch, encara que es volgué que fossin diferents els professors. La promoció de la història de l’art en aquest marc tenia un rerefons polític molt clar: com deia La Veu de Catalunya del 4 d’octubre de 1905, parlant de la nova càtedra d’Història de l’Art dels EUC, «l’existència d’un art nacional és una de les provas de que existeix una agrupació étnica ben diferenciada de las altras».

Bibliografia

• Barral i Altet, X.: «Josep Puig i Cadafalch historiador de l’art medieval», dins Josep Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat, Fundació Caixa de Pensions/Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Barcelona 1989, pàg. 64-89.
• Bracons i Clapés, J.: «Mn. Gudiol y el Museo Episcopal de Vic. Contribución a la historia de la artigrafía en Cataluña», dins D’Art, núm., 8-9, Barcelona, pàg. 169-192.
• Cassany, E.; Tayadella, A.: Francesc Miquel i Badia, crític literari al Diario de Barcelona (1866-1899), Curial - P A. M., Barcelona, 2001.
• Castellanos, J.: Raimon Casellas i el Modernisme, vol. II, Curial-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1983, pàg. 73-174.
• Cladellas, E.: «La cultura artística a Barcelona vers la fi del segle dinovè i al començ de l’actual. II», dins Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. IV, núm. 41, octubre del 1934, pàg. 297-303.
• Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Generalitat de Catalunya-Editorial Claret, Barcelona, 2000.
• Folch i Torres, J.: «Mn. Josep Gudiol i Cunill, Prev», dins Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm. 2, 1931, pàg. 52-54.
• Fontbona, F.: «Lluís Domènech i Montaner teòric i erudit», dins Lluís Domènech i Montaner. En el 50è aniversari de la seva mort, Lluís Carulla i Canals, Barcelona, 1973, pàg. 93-102.
• Fontbona, F.: «Els orígens de la historiografia de l’art catalana», dins Professor Joaquim Molas-Memòria, escriptura, història, col·lecció Homenatges, 19, Publicacions Universitat de Barcelona, vol. 1, Barcelona, 2003, pàg. 447-461. [Part important dels materials del present capítol procedeixen d’aquest treball].
• Moreu-Rey, E.: Els treballs històrics de mossèn Josep Mas i Domènech, Fundació Salvador Vides Casajuana, Barcelona, 1980.
• Pujulà y Vallès, F.: «Francisco Pi y Margall (...) Sas obras: “Historia de la pintura”», dins Joventut, núm. 106, Barcelona, 20 de febrer de 1902, pàg. 125-128.
• Tarragó, S.: «Salvador Sanpere i Miquel», dins Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo, 100, Barcelona, 1974, pàg. 21.