Després que, a la primavera de 1904, es produí en la Lliga Regionalista l’escissió d’alguns elements hostils a l’orientació conservadora i filomonàrquica de Prat i Cambó, els escindits (Ildefons Sunyol, Jaume Carner i Joaquim Lluhí i Rissech, entre d’altres) crearen, com a element aglutinador i tribuna pública, el setmanari El Poble Català (novembre 1904), que es transformà en diari al maig de 1906.
Aquest grup, engrossit per elements que procedien de la Unió Catalanista (Santiago Gubern, Antoni Sunyol) i per joves representatius del republicanisme comarcal (com Antoni Rovira i Virgili o Clau-di Ametlla), finalment es convertí en partit, el CNR, sota la divisa de “Nacionalisme, Democràcia, República” i amb un perfil mesocràtic d’esquerra liberal i laïcista.
El naixement del CNR, però, es produí en plena eclosió de Solidaritat Catalana i la lògica unitària d’aquest moviment impedí als nacionalistes republicans una expansió normal com a partit. Dins la Solidaritat, el CNR obtingué quatre diputats a Corts en la legislatura de 1907, que consagrà Carner i Ildefons Sunyol com a excel·lents oradors parlamentaris. Tanmateix, la dinàmica política del bienni 1907-1908 accentuà les diferències entre la dreta i l’esquerra solidàries fins a la ruptura de la gran coalició, a principis de 1909. Aleshores el CNR esdevingué el principal impulsor d’una aliança electoral estable amb els altres dos partits republicans que havien integrat la dissolta Solidaritat: el Partit Republicà Democràtic Federal i la Unión Republicana. L’aliança, denominada Esquerra Catalana, debutà amb un èxit considerable en les eleccions municipals del maig de 1909, superà la prova de la Setmana Tràgica i es veié reforçada pels resultats de les eleccions provincials i locals de la tardor de 1909. A l’abril de 1910, gràcies a l’esforç negociador de dos homes del CNR (Lluhíi Pere Coromines), la coalició es transformà en partit unificat, sota el nom d’Unió Federal Nacionalista Republicana.