La nova organització postulà, com les antecedents, la realització d’una revolució nacional i la construcció d’un estat totalitari i corporatiu. Igualment, posà èmfasi en la retòrica obrerista, pròpia del jonsisme. Maldà per donar a conèixer la seva actitud envers el “problema catalán”, radicalment anticatalanista i antiautonomista, però partidària d’un respecte per la idiosincràsia catalana (en tant que producte de la diversitat espanyola), amb la qual pretenia desmarcar-se d’altres opcions ultradretanes espanyolistes. Aquest posicionament, defensat pel cap de l’organització, Roberto Bassas Figa, fou una de les causes de les dissensions internes, que també es donaren respecte de la demanda d’un major “squadrismo” per part de Luis Gutiérrez Santamarina (cap de l’esquifit sindicat falangista Central Obrera Nacional Sindicalista [CONS]), dels universitaris enquadrats al Sindicato Español Universitario [SEU] i dels exjonsistes, els quals, al gener del 1935 seguiren Ramiro Ledesma Ramos quan aquest abandonà FE de las JONS i creà el Partido Español Nacional Sindicalista. Tanmateix, a la primavera de 1936 els jonsistes tornaren a unificar-se. El sectors més activistes de l’organització foren el SEU i les CONS, que protagonitzaren alguns aldarulls a Barcelona i planejaren atemptats que no es realitzaren. Com a arreu de l’Estat, a partir de la victòria del Front Popular en les eleccions del febrer de 1936, la Falange catalana fou perseguida i alguns membres, com Bassas, empresonats. Amb la Falange d’arreu de l’Estat, pretengué muntar un alçament propi, però, com aquella, acabà per unir-se a la conspiració militar de 1936 i militants falangistes sortiren al carrer a Barcelona el 19 de juliol. En l’anomenada “España Nacional”, l’organització es dissolgué arran del decret d’unificació, quan, des de Burgos, comandava la Jefatura Territorial de Cataluña José Ribas Seva.
A Barcelona la fusió entre FE i les JONS havia portat inicialment a la formació d’un triumvirat directiu, integrat per Roberto Bassas (advocat), Luís Gutiérrez Santamarina (escriptor que signava com Luys Santa Marina), procedents de Falange, i José M. Poblador Álvarez (advocat, procedent de les JONS). Quan, després del I Consejo Nacional (octubre de 1934), s’adoptà la prefectura única, Bassas esdevingué el “jefe territorial” de Catalunya; Carlos Trías Bertrán, “secretario territorial”; Vicente Lupo Lupo, “jefe territorial de milicias”; José Ribas Seva, cap de la ciutat de Barcelona o “jefe local”; Raimundo Frouchman Roger, secretari local; María Josefa Viñamata Castañer, delegada provincial de la Sección Femenina i Luis Gutiérrez Santamarina, cap de la CONS. El partit era implantat arreu de Catalunya. A Tarragona n’era “jefe provincial” el reusenc José M. Fontana Tarrats (llicenciat en Dret); a Lleida, Valledor; i a Girona, l’advocat malagueny Luis Rodríguez Ballou. Comptà amb uns centenars d’afiliats i l’organització més nombrosa era la de la ciutat de Barcelona, que el 1936 tenia uns 140 inscrits. Edità alguns fulls i manifestos i, durant el període de clandestinitat de la primavera de 1936, publicà, per encàrrec del partit, el periòdic Solidaridad Nacional, del qual n’aparegueren tres números abans del 19 de juliol.