i Front Nacional de Catalunya | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Front Nacional de Catalunya

siglaFNC
Partit polític
siglaFNC
ciències polítiques polít
Organització nacionalista catalana fundada a París (a la Rue du Chevalier de la Barre) a l’abril de 1940 com a moviment de resistència d’alliberament nacional per elements de diverses formacions nacionalistes.

Els membres del nucli fundacional foren Joan Cornudella i Barberà, Antoni Andreu i Abelló (exmembres d’Estat Català [EC]); Manuel Cruells i Pifarrer (exmilitant de les joventuts d’EC); Jaume Martínez i Vendrell i Enric Pagès i Montagut (representant del Front de Joventut, un nucli juvenil d’independentistes procedents, entre d’altres, de Nosaltres Sols! [NS!], la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, el Bloc Escolar Nacionalista o Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], creat a Barcelona poc després de l’ocupació militar de Catalunya). El nou moviment pretenia d’aplegar tot l’independentisme en un front contra la dictadura franquista –tant a l’interior com a l’emigració– que lluités per la llibertat nacional de Catalunya, per la dignitat de l’home i per un model de societat avançada. Desqualificà els polítics i els partits que havien dirigit Catalunya durant la Segona República, ja que els considerava ineptes i mancats de patriotisme.

Les profundes diferències (polítiques i personals) entre els fundadors determinaren que inicialment els col·lectius no es fusionessin, sinó que existís una simple coordinació. El dinamisme i la capacitat organitzativa del Front possibilitaren la incorporació de nombrosos elements dels partits catalanistes republicans desarticulats, del món sindical i de grups de francmaçons. La direcció requeia en un consell executiu presidit per Joan Cornudella i format per Cruells (secretari d’organització i propaganda), Martínez i Vendrell (secretari militar), Lluís Serres, Ramon Arrufat, Domènec Ramon i Pere Narbona (vocals), que operà a Barcelona en la clandestinitat.

En esclatar la Segona Guerra Mundial, el Front col·laborà activament amb els serveis secrets dels aliats, dels quals esperava –en cas de victòria sobre les potències de l’Eix– l’ajut necessari per a assolir la independència de Catalunya. L’FNC proporcionà al Deuxième Bureau informació de caràcter militar i portuari i traslladà elements de la resistència antinazi (com ara pilots anglesos i americans) des de França a Catalunya. Així mateix, militants frontistes s’incorporaren a una xarxa d’evasió que conduïa resistents fugitius des de prop de la frontera de Suïssa fins a l’Albera. El 1940, els contactes entre dirigents del Front i membres del consolat britànic a Barcelona cristal·litzaren en la cooperació amb l’organització d’espionatge polonesa, Estación de Bases e Intercambio de Información, que tenia com a objectiu l’evacuació de ciutadans estrangers i el subministrament d’informació del territori espanyol. Cal assenyalar també la gran activitat desplegada per Jaume Ribas (Lipstick), un prestigiós agent del Military Intelligence-5 [MI-5]. Aquesta voluminosa nòmina d’activitats costà al Front Nacional un elevat nombre de detencions, entre les quals destaquen les cinquanta del novembre de 1943.

L’ocupació de França al juny de 1940 i el segrest i execució de Lluís Companys comportaren la paralització de l’actuació de les institucions catalanes a l’emigració. Per evitar que Catalunya quedés sense representació política davant els països democràtics, Carles Pi i Sunyer, exiliat a Londres, féu ús de l’autorització que Companys li lliurà per a representar-lo sense cap limitació i el 29 de juliol de 1940 creà –amb altres personalitats catalanes emigrades– l’anomenat Consell Nacional de Catalunya [CNC], que ben aviat propugnà com a única alternativa el dret d’autodeterminació, atès que els franquistes havien abolit la Constitució de 1931, l’Estatut d’Autonomia de 1932 i el món era en un període constituent.

Per evitar que el CNC esdevingués un organisme desarrelat i artificiós li calia contactar amb la resistència de l’interior. Això fou possible el 1943 gràcies a Ribas (Lipstick), que posà en relació Pi i Sunyer i Cornudella. Des d’aleshores, aquell organisme donà a conèixer a les comunitats catalanes d’Amèrica (Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia, Estats Units, etc.) l’existència del Front, fet que incrementà l’ascendent dels partidaris de l’autodeterminació a l’exili. Al gener de 1945 es constituí a Mèxic el Comitè d’Ajut als Combatents del Front Nacional de Catalunya. Igualment, el Front establí dues delegacions exteriors (Londres i Perpinyà).

En el primer document d’anàlisi política (aparegut al maig de 1944), el Front interpretà la rebel·lió de 1936 com el primer pas del feixisme per a dominar Europa i vinculà la causa de Catalunya –entesa com una nació sobirana envaïda– a la de les potències democràtiques. Asseverà que després de caure el franquisme per l’acció de les armes aliades, el govern espanyol de transició hauria de permetre que el poble català expressés lliurement la seva voluntat a l’hora d’elegir el govern.

Els líders de l’FNC entenien que per a provocar la caiguda del franquisme, juntament amb l’acció política havia d’existir l’acció armada, per la qual cosa crearen la secció militar, dirigida per Martínez i Vendrell. Les principals activitats foren la col·locació de senyeres en indrets singulars i dates assenyalades i l’esclat d’artefactes de poca potència. En aquestes tasques, hi col·laborà la secció universitària, creada el 1942, que fracassà en l’intent d’absorbir el Front Universitari de Catalunya i els Grups Nacionals de Resistència. D’altra banda, a l’abril de 1946 es posà en funcionament a Perpinyà una emissora d’ona curta amb una freqüència que oscil·lava entre 38 i 45 metres. La secció militar i la universitària foren desarticulades per la policia al juny de 1946 i bona part dels seus integrants detinguts. A l’interior, de 1945 a 1947, edità el butlletí Per Catalunya (uns 5.000 exemplars), mentre que la publicació Horitzons, feta també a la seva imprenta, fou portaveu d’un grup afí. A Perpinyà, el 1945 aparegueren diversos números de la publicació Parers, que desaparegué per donar pas a Opinions.

El 6 de gener de 1945, el Front signà a París el manifest fundacional de Solidaritat Catalana [SC], la plataforma unitària impulsada per Josep Tarradellas, secretari general d’ERC, que propugnava el restabliment de la legalitat republicana de 1931 com a alternativa al franquisme. Aquesta notícia provocà que el Front fos censurat pel CNC i li valgué la repulsa general dels catalans d’Amèrica, ja que l’SC suposava un greu entrebanc per a consolidar l’alternativa autodeterminista, definitivament aparcada en dissoldre Pi i Sunyer el CNC al mes de juny. L’entrevista celebrada poc després a Perpinyà entre Antoni Rovira i Virgili (comissionat pel president Josep Irla perquè s’entrevistés amb les direccions dels diferents partits i organitzacions sindicals de Catalunya, a fi que li manifestessin el parer respecte a com entenien que havia de ser el govern a l’emigració que es pensava constituir) i una delegació frontista fracassà, ja que aquesta proposà que la principal activitat del Govern a l’exili havia de ser potenciar la direcció de la lluita armada contra els ocupants. L’abandonament de l’alternativa autodeterminista afegida a la constitució del primer govern –i únic– de la Generalitat a l’emigració al setembre deixaren el Front Nacional en la marginalitat, de la qual sortí gràcies a la seva condició decofundador, a Barcelona, al desembrede 1945 del Consell Nacional de la De-mocràcia Catalana [CNDC], ens unitari presidit per Josep Pous i Pagès, que defensà com a alternativa al franquisme l’obertura d’un període constituent que conduís a la proclamació de la Tercera República, àmpliament federal, després d’un període provisional en el qual s’actuaria sobre la base de la legalitat republicana i estatutària.

La I Conferència del Front se celebrà el 18 d’abril de 1946 a Dosrius (Maresme). La breu declaració aprovada assenyalà la voluntat d’esdevenir l’instrument aglutinador de la democràcia catalana i superador de les velles formacions polítiques; propugnà una política social que augmentés el benestar col·lectiu i reconegués la llibertat de consciència (de manera que s’evités l’enfrontament per creences religioses). Respecte de la qüestió nacional, defensà com a objectiu estratègic l’estructuració confederal dels Països Catalans (“Terres Catalanes”) independents. Finalment, s’adherí a la Carta de l’Atlàntic. A l’abril de 1947, EC tingué una reunió amb representants de la direcció del Front perquè s’autodissolgués i s’incorporés a aquest partit; els motius al·legats eren que el moviment independentista havia fracassat en els seus objectius principals (entre els quals, la superació i la integració dels antics partits catalanistes). A més, l’FNC era fundador del CNDC al costat de partits que havia condemnat. Atès que en la reunió no s’arribà a cap acord, EC manifestà que tallava totes les relacions amb el Front.

La II Conferència del Front se celebrà a l’octubre de 1947 a Sant Just Desvern (Baix Llobregat) i aportà poques diferències respecte de l’anterior. Les més significatives foren, sens dubte, la voluntat d’abandonar la concepció original de front ampli resistent per esdevenir partit polític, la renúncia de l’activisme armat com a mètode de lluita per donar pas a l’acció política coordinada amb altres forces catalanes de l’interior i assolir l’ajut eficient de les potències democràtiques. Davant la des-autorització del govern Irla pel CNDC, el Front proposà sense èxit una entesa que consistia a ratificar la fidelitat del CNDC al president de la Generalitat, alhora que aquest reconeixia oficialment el CNDC com l’organisme dirigent de la política democràtica antifranquista a l’interior. Així mateix, propugnà la formació d’un nou govern a l’exili, integrat per les formacions del CNDC, i que la presidència de la Generalitat en fos la institució màxima, però de caràcter purament representatiu. La missió del govern seria actuar com a òrgan assessor de la presidència i preparar futurs plans d’actuació. El CNDC no podria establir en cap cas acords amb forces polítiques d’àmbit estatal que poguessin hipotecar el futur de les institucions catalanes. La convocatòria d’aquesta II Conferència obeí a la necessitat del Front d’adequar-se a les noves circumstàncies creades amb el tancament, a les acaballes de 1947, del cicle d’esperances de la intervenció aliada per a enderrocar la dictadura. La conjuminació de la repressió policíaca amb la frustració i la impotència reduïren el Front a la mínima expressió. A partir d’aleshores la seva actuació quedà circumscrita a la tasca unitària en el si del CNDC fins a la mort del seu president al febrer de 1952, a la qual seguí la dissolució de l’ens unitari. L’escassa militància que li restà es concentrava bàsicament al Baix Llobregat i al Barcelonès.

L’edició a París del butlletí Per Catalunya, a càrrec de Manuel Viusà, a partir de 1954, enviat íntegrament a l’interior, fou el detonant de la recuperació del partit. Es produí la captació de la “segona generació de militants”, en la qual es detectà un dèficit d’obrers, ja que la majoria provenia del món universitari. Els profunds canvis produïts a finals dels anys cinquanta en l’àmbit internacional, espanyol i català portaren el Front a elaborar un extens estudi sobre la situació. Entre les conclusions derivades de l’informe (aprovat pel consell nacional a l’abril de 1960) destaquen: la definició de l’FNC com a partit interclassista (“l’organització de tots els catalans”), la reafirmació que la nacionalitat catalana era formada pels Països Catalans i que la independència política de Catalunya era l’objectiu final de la seva lluita. L’actuació immediata havia d’adreçar-se a la defensa i expansió de la cultura catalana, del foment de l’economia, de l’establiment d’un sistema de relacions de Catalunya amb les altres nacions i de la creació d’una comunitat política i econòmica europea. Així mateix, es pronunciava contrari a tota mena de discriminació entre naturals i immigrants, defensava una universitat catalana i anticlassista, entenia que la gestió econòmica general havia de posar-se al servei exclusiu del benestar social tot procurant una distribució adequada de la renda nacional, que calia procedir al reajustament de l’economia catalana, pertorbada pel franquisme.

Allò que diferencià aquesta declaració de les anteriors fou la precisió amb què afirmà que l’objectiu final perseguit era la independència de Catalunya; la utilització per primera vegada del terme Països Catalans (fins aleshores es parlava de “Terres Catalanes”), encara que sense parlar de la Catalunya del Nord, tema complex per raons polítiques del moment (cosa que ja no succeí en el I Congrés el 1974), i la persistència a limitar l’acció política a Catalunya i la gran atenció prestada a les qüestions econòmiques. Per tal de millorar el funcionament intern es redefiniren l’estructura i les funcions dels seus òrgans. Aquests eren: l’assemblea de militants (dipositària de la sobirania); el consell nacional (que n’assumí la representació per imperatius de la clandestinitat i era l’òrgan suprem representatiu que assessorava el comitè executiu i assegurava la fidelitat del partit, a la doctrina i la seva continuïtat); el consell permanent (que tenia la representació del consell nacional en el període comprès entre dues reunions d’aquest); el comitè executiu (òrgan d’acció política) i el secretariat exterior a París. Existien dos nivells d’afiliats: militants i adherits. Malgrat que tots dos tenien veu i vot, solament podien accedir a càrrecs els primers.

A principis de la dècada dels anys seixanta es produí el creixement de la secció universitària –el Bloc d’Estudiants Nacionalistes (que publicà BEN)– i participà activament en els conflictes estudiantils. Això, sumat als contactes amb universitaris valencians, potencià la idea de Països Catalans i abocà la secció a reflexionar més profundament sobre el món obrer, ensems que a estudiar el marxisme. En el curs 1957-1958 la secció universitària i el Moviment Socialista de Catalunya [MSC] i Unió Democràtica de Catalunya [UDC] intentaren fallidament que la FNEC esdevingués l’organització representativa de tots els estudiants catalans. Posteriorment col·laborà amb altres grups d’esquerra a la Universitat de Barcelona, incloent-hi el Partit Socialista Unificat de Catalunya [PSUC]. L’autonomia adquirida per aquesta secció l’havia convertida de facto en un partit dins del partit, fet que, a curt termini, tingué una gran transcendència. Fruit de la seva influència fou la creació, el 1963, de la secció sindical. D’altra banda, l’extensió territorial del partit féu necessària la constitució d’un servei de coordinació comarcal que al novembre celebrà la I conferència intercomarcal, amb la presència de representants d’una desena de comarques. La principal activitat del Front en aquests anys continuà sent l’agitació (fulls volants, pintades, contracampanya de 1964 “25 anys d’opressió”) i la participació en campanyes amb altres formacions opositores (llevat del PSUC). El 1964 publicà el butlletí Ara.

Les divergències entre la direcció del partit (“búnquer”) i les bases joves (“almogàvers”) –que participaven en la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (1966)– s’eixamplaren, fet que s’evidencià amb l’edició per la secció universitària, el 1967, de Front. Però foren les intervencions de Josep Ferrer i Ferrer en el consell nacional d’abril de 1966 les que acabaren provocant l’escissió del sector jove. Ferrer criticà el partit perquè entenia que actuava al marge de la realitat i que allò que calia per posar fi a la situació minoritària en què es trobava el nacionalisme era que aquest fos assumit per les classes populars. Ferrer intentà fusionar el nacionalisme amb el socialisme marxista. Per tal de tancar aquesta llarga crisi, al juny de 1968 es convocà el consell nacional ampliat, al qual el sector dissident –encapçalat per Ferrer i Joan Armet– elevà un document amb una nova estratègia per a tots els Països Catalans basada en la unitat indestriable de les lluites nacional i de classe. Les diferències entre els dos sectors resultaren totalment insalvables; al setembre les bases joves s’escindiren i –amb el mateix document presentat davant el consell nacional– crearen a principis de 1969 el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans.

La política unitària del Front es traduí el 1969 en la participació en la constitució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya [CCFPC], al costat d’ERC, UDC, MSC i el PSUC, que suposà un salt qualitatiu de primer ordre, ja que liquidava la política d’aïllament dels comunistes (heretada de la Guerra Civil i consolidada per la Guerra Freda) en favor d’un gran acord que per primera vegada reivindicava l’Estatut d’Autonomia de 1932. El 1970 el Front creà dues seccions noves: el Bloc Català d’Estudiants, editor de Bloc, i la Joventut Obrera (amb Acció com a portaveu). En la CCFPC, l’FNC es mostrà partidari d’ampliar la unitat d’acció antifranquista, per la qual cosa impulsà la formació de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971). El 1973, el Front sofrí una petita escissió, liderada per Joan Colomines, que es convertí en el Partit Popular de Catalunya.

Amb el lema “Per un partit de masses i de combat”, el Front celebrà el I Congrés (agost de 1974), en el qual s’aprovà la Declaració de principis i d’acció política. L’FNC es definí com el partit socialista dels Països Catalans que pretenia l’alliberament de les classes populars i la constitució de la República Socialista Cata-lana Independent, en la qual s’integrarien harmònicament els distints territoris que constituïen la nació. Defensà una societat socialista solidària i democràtica, caracteritzada per la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’autogestió, la planificació democràtica de l’activitat econòmica, la promoció humana integral i indiscriminada, l’accés universal a la cultura i la lluita per la pau mundial mitjançant la solidaritat amb les classes i els pobles oprimits per a la construcció de la societat socialista internacional. L’estratègia es basava en un procés protagonitzat pel conjunt del moviment popular i el partit (dispositiu de trencament revolucionari), el qual tindria lloc mitjançant l’ús de dues formes complementàries de lluita:de masses i armada. Als Països Catalans de l’Estat espanyol, l’assoliment dels objectius finals seguiria un procés gradual, que podria començar amb l’obtenció d’una base política mínima, com ara un estatut d’autonomia a Catalunya.

El 23 de desembre de 1975, el Front fou cofundador del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que entrà en contacte amb Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili, per formar un futur govern provisional. Cornudella fou nomenat per Tarradellas membre de l’Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat al maig de 1977. Davant la crisi provocada per la revocació el 30 d’agost d’aquell any del nomenament de Josep Benet (senador de l’Entesa dels Catalans) per part de Tarradellas com a membre de la Comissió Negociadora per a restablir la Generalitat, Cornudella signà al costat d’altres personalitats culturals catalanes un comunicat de suport al president.

L’espai independentista i socialista que el Front volia ocupar el decidí a cercar una àmplia aliança electoral amb partits d’esquerres i nacionalistes, encara que no fossin independentistes. L’esforç culminà amb la constitució –al març de 1977– d’un efímer Front d’Esquerres, amb el Partit Socialista de Catalunya (Reagrupament) [PSC-R], ERC i EC, que col·locà en el primer punt del programa el restabliment de la Generalitat i el retorn del president. Tot i ser il·legal, el Front –implantat en un gran nombre de comarques– acabà dins el Pacte Democràtic per Catalunya (integrat per Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Democràtica de Catalunya, PSC-R i independents), però no obtingué cap representant.

El II Congrés de l’FNC se celebrà en dues fases: la primera (gener de 1977), en la clandestinitat; la segona, ja legalitzat i sota la feixuga càrrega del fracàs electoral (26-27 de novembre del mateix any, Barcelona). En la primera fase, l’esforç se centrà a aprofundir les resolucions del I Congrés. Es crearen quatre comissions-ponències: Teoria de la nació; Socialisme autogestionari; Estatuts i règim interior, i Estratègia, tàctica i logística. En les resolucions adoptades, el Front fou definit com un partit socialista autogestionari; s’afirmà que Espanya no era una nació sinó un estat, l’instrument de domini de la nació castellana sobre les altres (Galícia i Euskadi); es constatà que a la nació catalana (els Països Catalans) existien diversos nivells de consciència nacional, per la qual cosa es defensà la potenciació de les organitzacions implantades en cada territori català i no l’actuació mitjançant partits organitzativament conformats sobre l’àmbit general (resolució que semblà contradir les tesis aprovades el 1974); la fita a la qual s’adreçaren tots els esforços del partit fou la constitució d’uns Països Catalans independents i socialistes, integrats en una confederació lliurement pactada; es defensà el suport a la Generalitat provisional (malgrat les seves limitacions) i es féu costat a les reivindicacions d’estatuts d’autonomia del País Valencià i de les illes Balears. Quant al món obrer, defensà la unitat de la classe treballadora i per això impulsà la creació d’una central sindical catalana, autogestionària i independent dels partits polítics; respecte de la pagesia, veié positivament la Unió de Pagesos, perquè entenia que responia a la idea d’un sindicat de classe, nacional, català i potencialment autogestionari.

El II Congrés del Front no serví, com esperaven els seus dirigents, per a rellançar-lo, ja que el partit entrà en un procés de regressió a causa de la seva incapacitat per a adaptar-se al nou marc polític sorgit de la Transició, ja que es tractava d’un partit de caràcter resistent. Els pobres resultats obtinguts en les primeres eleccions municipals (abril de 1979), a les quals es presentà en coalició amb ERC i el Partit Social Demòcrata de Catalunya, la disminució generalitzada de la mobilització social, la manca de recursos econòmics i el fet que militants destacats l’abandonessin i ingressessin al Partit dels Socialistes de Catalunya [PSC] (entre ells Cornudella) o a Nacionalistes d’Esquerra, el conduïren a un atzucac. Davant el referèndum de la Constitució (6 de desembre de 1978), el Front cridà a l’abstenció, ja que la carta magna no recollia el dret del poble català a l’autodeterminació. Tot i haver format part del Pacte Democràtic per Catalunya, el Front fou exclòs de les tasques de redacció de l’estatut d’autonomia –amb veu i sense vot– per l’oposició radical del PSC, el PSUC i els senadors de designació reial. El Consell Nacional del Front qualificà d’insuficient el projecte d’estatut que havia de ser sotmès a referèndum el 25 d’octubre de 1979; tot i així, recomanà el vot afirmatiu, ja que entenia que la no aprovació comportaria l’obertura d’un procés d’involució a Catalunya. Al maig de 1990 el partit decidí integrar-se a la nova ERC liderada per Àngel Colom, que s’havia declarat independentista. Era el darrer gest en pro de la unitat d’acció de la família independentista que havia cercat des de la seva fundació.

Col·laboració: 
DDE
Llegir més...