Els sectors de les Joventuts Socialistes simpatitzants amb les tesis comunistes (Juan Andrade, César R. González, Ramón Merino i Luis Portela), seguint directrius de Borodin, promogueren agrupacions locals comunistes i es constituïren en comitè nacional del Partido Comunista Español el 20 d’abril de 1920. A Catalunya, aquest PCE tingué un impacte escàs entre els socialistes. Alfred Pérez Baró, dirigent de les joventuts socialistes de Barcelona, es limità a crear una penya adherida al partit; en canvi, la premsa del PCE (El Comunista), que era contrària a la lluita electoral, trobà un cert ressò entre els anarcosindicalistes. Per una altra banda, arran del congrés extraordinari del PSOE de 1920 que tractà sobre l’adhesióa la III Internacional, se’n separà un grup, que fundà un altre partit comunista, el Partido Comunista Obrero de España; aquesta escissió no tingué repercussió a Catalunya. Finalment, el 1921 tots dos partits es fusionaren en el Partido Comunista de España, que passà a editar el setmanari La Antorcha. Els primers anys, la direcció del nou partit residí successi-vament a Madrid, Bilbao, Barcelona i París.
De fet, el PCE no tingué una presència real a Catalunya fins a la incorporació d’Andreu Nin, Joaquim Maurín i Hilari Arlandis, que havien promogut entre 1921 i 1922 comitès sindicalistes revolucionaris. Després que la CNT (Saragossa, juny de 1922) rebutgés l’adhesió a la III Internacional, una conferència constituí una Federació de Comitès Sindicalistes Revolucionaris (Bilbao, desembre de 1922), a imitació de l’organització francesa del mateix nom liderada per Pierre Monatte i Boris Souvarine, que decidí l’adhesió a la Internacional Comunista. Maurín i Nin lideraren l’evolució dels sindicalistes probolvexics catalans vers el comunisme i la constitució de la Federació Comunista Catalano-Balear del PCE. Quan el 1930 es produí la ruptura amb el PCE, aquest quedà sense una presència significativa a Catalunya fins a la creació del Partit Comunista de Catalunya pel IV Congrés del PCE (juny de 1932).