L’incompliment de les promeses pactades entre Joan Sallarés, president del Foment, i l’anomenat “General Cristiano”, així com la solució autoritària que el nou govern de Silvela-Polavieja donà a la vaga dels gremis, portà a la transformació de la Junta en Unión Regionalista.
Al nou grup, que presidí l’industrial cotoner Lluís Ferrer-Vidal, s’hi afegiren personalitats com els doctors Bartomeu Robert, exalcalde de Barcelona, i Miquel Àngel Fargas, president de l’Acadèmia de Medicina, els germans Girona o el jove advocat Josep Bertran i Musitu, unit per via matrimonial amb els Güell-López. El portaveu fou el Diario del Comercio, dirigit per Ferran Agulló, que durant anys havia criticat durament l’entreguisme governamental de les juntes del Foment. El fracàs de l’obertura silvelista i la politització de la campanya de reivindicació del concert econòmic de finals de 1899 acceleraren el pas d’un sector de la burgesia al catalanisme. Aquesta radicalització es concretà en l’exigència d’autonomia per a Catalunya, no sols administrativa i econòmica, sinó també política.
A finals de gener de 1900, la Unión Regionalista decidí catalanitzar el nom i modificar l’article primer dels estatuts, que incorporaren l’objectiu de l’autonomia política. Els homes del catalanisme intervencionista del Centre Nacional Català acolliren favorablement la notícia d’aquesta transformació, puix que les coincidències estratègiques i personals entre els dos grups eren ben visibles. La baixa de La Veu de Catalunya de la Unió Catalanista, produïda també al gener de 1900, féu possible començar a dibuixar una estratègia conjunta que duria a la constitució de la Lliga Regionalista el 1901.