Només restaren al marge els republicans conservadors d’Emilio Castelar (del Partit Possibilista), per bé que un petit contingent, amb el nom d’Unió Constitucional Republicana i encapçalat a Catalunya per Fermí Villaamil, se n’escindí i s’integrà a la UR. La iniciativa permeté la coincidència efímera de projectes diversos. Pi i Margall havia defensat entre el 1891 i el 1893 la fusió del republicanisme en un partit únic amb un programa comú. Progressistes i centralistes reconduïren la proposta vers una entesa electoral estable.
En les eleccions generals de març de 1893 la UR obtingué 33 actes a Espanya (10 de les quals a Catalunya). La repercussió del resultat fou important pel significat estratègic de les circumscripcions on triomfà. Per tal de bloquejar el creixement de la UR, els liberals posposaren les eleccions municipals que havien de celebrar-se a continuació. La mesura tingué èxit i la junta central d’UR es polaritzà fins a trencar-se, a causa de la composició social heterogènia, la tensió entre els partidaris de la participació institucional i electoral i els del retraïment i els diferents punts de vista davant la crisi patriòtica “provocada” pels incidents de Melilla (tardor de 1893).
La UR possibilità l’aparició en molts indrets catalans de centres d’Unió Republicana com a expressió de la voluntat unitària de les bases del republicanisme. Alguns d’aquests centres sobrevisqueren a la coalició i s’incorporaren en les formacions republicanes que al tombant de segle substituïren les nascudes al Sexenni, com Fusión Republicana o les primeres plataformes lerrouxistes.