Evolució històrica
La promulgació del Decret d’Unificació significà el primer pas en el procés de feixistització del règim franquista. Feixistització basada en la voluntat de Franco i de Ramón Serrano Suñer (el seu principal conseller i l’home fort del règim fins els anys 1941-1942) d’emular els règims aliats (l’Itàlia feixista i l’Alemanya nazi fonamentalment) i de dotar el règim d’un partit únic, una base de masses i un programa on es concretés una genèrica “justicia social”. S’adoptà el programa “vellfalangista”, amb les seves apel·lacions a conceptes com ara “revolución nacional” o “nacionalsindicalismo”. En termes d’“unificació” de falangistes i carlins, el partit fracassà en bona mesura. Primer, perquè la unió es plantejà més que res en termes d’absorció falangista del carlisme. Segon, pel pes molt desigual de les dues militàncies (molt superior la falangista). I, tercer, perquè una part considerable de la Comunió, la que seguia les directrius del regent, Xavier de Borbó-Parma, i del “jefe-delegado”, Manuel Fal Conde, acabà rebutjant la participació en el nou partit. La tendència a la feixistització del règim anà en augment a l’inici de la postguerra, sobretot entre el 1939 i el 1942, però trobà moltes resistències en l’Exèrcit i els carlins especialment, per a arribar a estroncar-se radicalment a partir de 1945. Aleshores, arran de la derrota de les potències feixistes, es veié definitivament inviable el camí feixista. Tanmateix, el partit únic no desaparegué i continuà amb les seves funcions d’enquadrament i control de la població i, esporàdicament, passats els primers anys, de mobilització dels “addictes”. També exercí un paper assistencial (de beneficència) destacable. FET y de las JONS constituí una de les “famílies” del règim fins a la seva extinció, tot i que evolucionà al llarg del temps (cal destacar la promulgació dels “Principios del Movimiento Nacional”, 1958; de la “Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional”, 1967, i de l’“Estatuto Orgánico del Movimiento”, 1968). La llei del 3 d’abril de 1970 canvià el nom del partit, que esdevingué el Movimiento Nacional [MN]. Aquest desaparegué per llei el primer d’abril de 1977. Respecte de Catalunya, el partit inicià la seva organització a l’abril de 1937, entre els refugiats catalans de la “Zona Nacional”, i finalitzà l’activitat per la disposició supressòria de 1977.
El decret fundacional de FET y de las JONS caracteritzà aquesta organització política com a “intermedia entre la Sociedad y el Estado” (típica dels règims feixistes) i li assignà la missió de “comunicar al Estado el aliento del pueblo, y de llevar a éste el pensamiento de aquél, a través de las virtudes político-morales de servicio, jerarquía y hermandad”. En el preàmbul del decret, s’establí que la “norma programática está constituida por los 26 puntos de Falange Española”; és a dir, s’adoptà com a programa exclusivament el de l’antiga Falange, amputant-li, això sí, el punt 27, referit precisament al rebuig dels pactes amb altres formacions: “Nos afanaremos por triunfar en la lucha con sólo las fuerzas sujetas a nuestra disciplina. Pactaremos muy poco. Sólo en el empuje final por la conquista del Estado gestionará el mando las colaboraciones necesarias, siempre que esté asegurado nuestro predominio”. Els estatuts, promulgats per decret el 4 d’agost de 1937, definiren l’organització com a “Movimiento Militante inspirador y base del Estado Español, que, en comunión de voluntades y creencias, asume la tareade devolver a España el sentido profundo de una indestructible unidad de destino y la fe resuelta en su misión católica e imperial, como protagonista de la Historia, de establecer un régimen de economía superadora de los intereses de individuo, de grupo y de clase, para la multiplicaciónde los bienes al servicio del poderío del Estado, de la Justicia social y de la libertad cristiana de la persona. Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. es la disciplina por la que el pueblo, unido y en orden, asciende al Estado y el Estado infunde al pueblo las virtudes de Servicio, Hermandad y Jerarquía”. El 1967, en canvi, la Ley Orgánica del Movimiento definí el Movimiento Nacional més que com una organització o partit, com una “comunión de todos los españoles en los Principios promulgados por la Ley Fundamental de 17 de Mayo de 1958 (Principios del Movimiento Nacional] [que] informa el orden político, abierto a la totalidad de los españoles, y para el mejor servicio de la Patria, promueve la vida política en régimen de ordenada concurrencia de criterios”.
En el decret fundacional de FET y de las JONS del 19 d’abril de 1937 s’establí el comandament suprem del “jefe nacional” (Franco) i la constitució d’un “Secretariado o Junta Política” i d’un Consejo Nacional, òrgans ja existents (amb igual denominació) en la Falange antecedent. Les funcions del Secretariado o Junta Política eren “establecer la constitución interna de la entidad para el logro de su finalidad principal, auxiliar a su Jefe en la preparación de la estructura orgánica y funcional del Estado y colaborar en todo caso a la acción del Gobierno”. Aquesta Junta es formava per designació de la meitat (sis) dels seus vocals pel “jefe nacional” i l’altra pel Consejo Nacional. Aquest últim (del qual no especificava el mecanisme de formació) tenia com a funció conèixer “los grandes problemas nacionales que el Jefe del Estado le someta en los términos que se establecerán y disposiciones complementarias”. En els estatuts de l’organització, aprovats pel decret del 4 d’agost de 1937 (inspirats en els de la Falange primigènia, si bé considerablement ampliats i modificats), es mantingué la mateixa estructura de comandament del decret unificador i es concretaren les funcions d’allò que ara es deia només Junta Política, així com les del Consejo Nacional. La Junta Política, en qualitat de “delegación permanente del Consejo Nacional” i formada per 12 vocals, designats tal com deia el decret d’unificació, tenia tres tasques bàsiques: “1º. El estudio de cuantos problemas tengan interés para la marcha general del Movimiento. 2º. Presentación a la Jefatura de cuantos problemas tengan interés para la marcha general del Movimiento. 3º. El asesoramiento de la Jefatura en los asuntos que ésta le someta. El Consejo Nacional”. Per la seva banda, hauria de decidir sobre: “1º. Las líneas primordiales de la estructura del Movimiento. 2º. Las líneas primordiales de la estructura del Estado. 3º. Las normas de ordenación sindical. 4º. Todas las grandes cuestiones nacionales que le someta el Jefe del Movimiento. 5º. Las grandes cuestiones de orden internacional” i hauria d’emetre “consultas” a instàncies del cap del partit. El primer “Consejo” havia de ser íntegrament designat pel “Caudillo” i posteriorment seria integrat pel “jefe nacional”, el secretari general, el cap de les “milicias”, els diferents caps (“delegados nacionales”) dels diferents departaments (“servicios”) de l’organització, no més de 12 persones designades pel “Caudillo” “en razón de sus jerarquías del Estado” i altres militants “en atención a sus méritos y servicios excepcionales”. El nombre total de consellers no podia superar els 50 ni ser inferior a 25. Els estatuts establien també les categories d’afiliació. Existien els “militantes” i els “adheridos”. Els primers eren els membres de FE de las JONS o de la Comunió Tradicionalista ingressats fins el 20 d’abril de 1937, els admesos directament des d’aleshores pel “Caudillo, los Generales, Jefes, Oficiales y clases de los Ejércitos Nacionales de tierra, mar y aire, en activo o en servicio de guerra”, els que designés el mateix “Caudillo” en funció de serveis rellevants prestats a la “Causa nacional” i els “adheridos”, una vegada passats cinc anys del seu ingrés al partit. Cal fer notar que el mateix 1937 Franco acceptà l’entrada dels membres de la societat cultural Acción Española i que, de fet, els antics membres de Renovación Española i altres organitzacions ultradretanes foren també admesos amb la condició de “militantes”. Igualment cal esmentar la insòlita incorporació dels quadres de l’Exèrcit al partit, peculiaritat del feixisme espanyol. Els “adheridos” eren ascendits per decisió dels “jefes provinciales”. Els departaments de FET y de las JONS eren: “Servicio Exterior, Educación Nacional, Prensa y Propaganda, Sección Femenina, Sindicatos, Obra de Acción Social, Justicia y Derecho, Organizaciones Juveniles, Iniciativas y Orientaciones a la Obra del Estado, Información e Investigación y Transportes y Comunicaciones”. Els estatuts estructuraven igualment les organitzacions locals i provincials, així com la Milicia, comandada pel “Caudillo”, que delegava aquest “mando” específic en un “jefe directo”, militar. S’establia també que el partit “creará y mantendrá las Organizaciones Sindicales aptas para encuadrar el Trabajo y la producción y reparto de bienes” i que “en todo caso los Mandos de estas Organizaciones procederán de las filas del Movimiento y serán conformados y tutelados por las Jefaturas del mismo, como garantía de que la Organización sindical ha de estar subordinada al interés nacional e infundida de los ideales del Estado”. La “prefectura” dels sindicats havia de ser conferida a un “militante” de FET y de las JONS.
La trajectòria del partit únic a Catalunya s’inicià també el 19 d’abril de 1937, si bé aleshores era territori republicà i els representants de les forces polítiques unificades funcionaven entre els catalans refugiats en zona “nacional”. En concret, existien la denominada Jefatura Territorial de Cataluña de FE de las JONS i la Comisión Carlista de Asuntos de Cataluña (de la Comunió Tradicionalista), totes dues amb aparells polítics i unitats de milícies combatents als fronts. La segona era més nombrosa que la primera i, en funció d’aquest fet (i també d’una implantació anterior a la guerra molt superior a la falangista), el Secretariado Político del partit únic concedí a la Comunió el càrrec de “jefe territorial” in partibus al maig de 1937. Tanmateix, la immediata resposta i mobilització dels caps falangistes catalans a l’entorn del mateix Secretariado Político, així com a prop de Serrano Suñer i del mateix Franco, aconseguiren un capgirament de la primera decisió i la concessió als falangistes del monopoli de l’organització del partit a Catalunya. Per a aconseguir el canvi, els membres de l’antiga Falange acusaren els carlins de ser proclius al catalanisme polític (en funció del foralisme que defensaven i de passades aliances electorals amb la Lliga Regionalista) i de no comptar amb doctrines socials com ara les “nacionalsindicalistes”, susceptibles d’arrossegar les masses obreres catalanes cap a l’adhesió al nou règim. D’aquesta manera la Jefatura Territorial de FE de las JONS esdevingué la nova Delegación Territorial de Cataluña de FET y de las JONS i els antics caps falangistes catalans de Burgos foren directament els del partit únic “para Cataluña”: José Ribas Seva (comerciant de Barcelona) com a “delegado territorial” i Mariano Calviño de Sabucedo Gras (advocat de Manresa) com a “secretario territorial”. No es procedí a cap mena de fusió de les cúpules dirigents de les organitzacions unificades pel decret, ni tampoc, posteriorment, amb altres partits com Derecha de Cataluña o Acció Popular Catalana. Els interessats hagueren de sol·licitar individualment l’ingrés a FET. Davant aquesta situació de monopoli falangista, el carlisme i les altres forces intentaren capgirar la situació, adreçant-se a Franco i fent propostes d’una nova versió de l’aplicació de la unificació als partits catalans, sense cap resultat. A l’octubre de 1937, com a prova del suport de Franco i Serrano Suñer (i del nou secretari general del partit, Raimundo Fernández Cuesta) als falangistes catalans, Ribas fou promogut a “consejero nacional” del partit. Però el gros del carlisme català seguia les directrius del regent, Xavier de Borbó-Parma, i del “jefe” delegat de la Comunió, Manuel Fal Conde, que no era partidari de la unificació. Estaven disposats a acceptar la “prefectura” de FET y de las JONS que se’ls havia concedit inicialment, però, alhora, pretenien de seguir treballant pel seu objectiu estratègic: instaurar la monarquia tradicional. L’incompliment del primer acord del Secretariado Político fou vist com un greuge i els ratificà en la seva política independent, que mantingueren majoritàriament durant tot el franquisme.
Entre el 1938 i el 1939, amb la conquesta militar del Principat, es designaren progressivament els quatre “jefes provinciales” del partit únic a Catalunya i, amb l’excepció del nomenat per a Girona (que només estigué uns quants mesos en el càrrec), tots foren “vellfalangistes”. L’organització es desenvolupà arreu del territori a partir de “jefaturas provinciales”, “comarcales” (seguint l’estructura dels partits judicials) i “locales”. S’estructuraren igualment els diferents departaments de l’organització.
L’acabament de la guerra significà nous passos en el procés de feixistització del règim i el partit adquirí un protagonisme més gran. Serrano Suñer, des del 1938 ministre de l’Interior (després de la Governació) i delegat nacional de Prensa y Propaganda, esdevingué el “número dos” del partit, en accedir al nou càrrec de president de la Junta Política. Es reformaren els estatuts pel decret del 31 de juliol de 1939, on es definia FET y de las JONS com a “Movimiento Militante inspirador y base del Estado Español, que, en comunicación de voluntades y creencias, asume la tareade devolver a España el sentido profundo de una indestructible unidad de destino y la fe resuelta en su misión católica e imperial, como protagonista de la Historia, de establecer un régimen de economía superadora de los intereses del individuo, de grupo y de clase, para la multiplicación de los bienes al servicio del poderío del Estado, de la Justicia social y de la libertad cristiana de la persona [...] es la disciplina por la que el pueblo, unido y en orden, asciende al Estado, y el Estado infunde al pueblo las virtudes de Servicio, Hermandad y Jerarquía”. Els departaments de l’organització foren els següents des d’aleshores: “Exterior, Educación Nacional, Prensa y Propaganda, Sección Femenina, Obras Sociales, Sindicatos, Organización Juvenil, Organización de ex-combatientes, Organización de ex-cautivos, Justicia y Derecho, Comunicaciones y Transportes, Tesorería y Administración e Información e Investigación”. El mateix 1939 es crearen nous organismes de caire falangista, com l’Instituto de Estudios Políticos (dependent de la Junta Política), amb funcions com ara l’assessorament en qüestions com “Constitución y Administración del Estado, Relaciones Internacionales, Economía” i “Ordenación Social y Corporativa”. Es creà també la Delegación Nacional de Sindicatos, de la qual dependria la nova estructura sindical vertical, clau en els projectes falangistes i que s’heretava d’un ministeri anterior, el d’Organización y Acción Sindical.
L’any 1940 fou fonamental en el procés de feixistització, ja que s’aprovaren les ambicioses lleis d’enquadrament, control i mobilització d’Unidad Sindical del 26 de gener, la de Bases de la Organización Sindical del 6 de desembre i del Frente de Juventudes, també de la mateixa data. Les lleis sindicals significaren el reconeixement de l’exclusivitat de l’organització sindical falangista, amb l’absorció de totes les altres (excepte de les cambres de comerç i alguna altra entitat corporativa i la creació d’una doble estructura de Centrales Nacional-Sindicalistas i de Sindicatos Verticales. El Frente de Juventudes, per la seva banda, significà l’enquadrament voluntari de la joventut masculina (entre els set anys i la incorporació a l’Exèrcit) i de la femenina (entre els set i els disset anys). Respecte dels no afiliats, s’atribuïa al Frente, entre d’altres objectius, “la iniciación política, la educación física y la vigilancia del cumplimiento de las consignas del Movimiento en lo que a la juventud se refiere en los centros de trabajo y enseñanza”. El Sindicato Español Universitario [SEU] s’inseria en el Frente de Juventudes. Una Llei d’organització de les milícies del partit del 2 de juliol de 1940 confià als militars la tasca “de educar e instruir a la juventud preparándola para su ingreso en las fuerzas armadas de la nación, mantener la preparación y educación militar de los ciudadanos y organizar servicios especiales para complementar los de retaguardia en tiempos de guerra y realizar los de protección y defensa que les sean confiados”. El 1940 també fou clau perquè Espanya estigué a punt d’entrar en la Segona Guerra Mundial al costat de l’Eix. Si Hitler hagués acceptat les propostes de Franco i Serrano Suñer (ministre d’Afers Estrangers des de l’octubre d’aquell any) dels mesos de setembre i octubre, la feixistització hauria arribat al més alt nivell.
El 1941 Serrano Suñer perdé una part significativa del seu control sobre el partit, en accedir a la Secretaría General José Luis de Arrese (després que el general profalangista Muñoz Grandes ocupés el càrrec durant uns quants mesos). En la crisi del maig d’aquell any, després d’un enfrontament polític entre el partit i l’Exèrcit, Serrano Suñer deixà de ser l’interlocutor entre la “vella” Falange i Franco. Arrese efectuà una gestió tendent a aconseguir el màxim poder per al partit dins de l’Estat, però des d’una major submissió a Franco i des d’una menor ambició política que en el cas de Serrano Suñer. Amb ell s’efectuà una àmplia reestructuració de la Secretaría General (subsistent fins el 1957) amb la creació de quatre “vicesecretarías” (General, de Obras Sociales, de Educación Popular i de Servicios). Els anys 1943-1945, amb el canvi de signe de la guerra, es féu cada cop més inviable un increment de la feixistització del règim i s’endegà un procés que finalitzà el 1945, davant la victòria aliada, amb una operació d’“obscuriment” o maquillatge del partit únic, allò que representava més clarament el feixisme dins del règim. No es convocà el Consejo Nacional durant 11 anys, la Junta Política es reuní solament per a aprovar els pressupostos, desaparegué el ministeri de la Secretaría General del Movimiento i el mateix càrrec de secretari general restà sense cobrir fins el 1948. El 1956, després d’una crisi política provocada pels aldarulls universitaris, cessaren els ministres d’Educació, Ruiz Giménez, i el de Justícia i secretari general de FET des del 1948, Fernández-Cuesta. Aleshores tornà a crear-se el ministeri de Secretaría General i tornà a ocupar-lo Arrese. Durant el bienni 1956-1957 s’assistí a un intent falangista d’institucionalitzar el règim, concedint grans atribucions al partit, que foren definitivament “aparcades” per Franco després de grans tensions en la cúpula del règim i el pronunciament explícit de tres dels quatre arquebisbes espanyols. El projecte d’Arrese es componia de tres projectes de lleis “fundamentales”: les de“Principios del Movimiento Nacional”, “Orgánica del Movimiento Nacional” i “de Ordenación del Gobierno”. Per la tercera, el Consejo Nacional podria fer cessar el cap del Govern (diferenciat del cap de l’Estat) després de tres vots de censura successius o pel fet de no acceptar la seva gestió. Per la segona, el Consejo vetllava per l’adequació de la tasca legislativa del Govern i de les Corts als Principios del Movimiento. Després del fracàs d’Arrese s’acabà aprovant (sota el guiatge de Carrero Blanco, ministre sotsecretari de la Presidència i principal conseller de Franco) uns “Principios del Movimiento Nacional” (17 de maig de 1958) molt més genèrics que els que pretenia Arrese i que no eren una simple actualització dels 26 punts anteriors. Per la seva banda, el nou secretari general des del 1957, José Solís Ruiz, féu una nova reestructuració de la Secretaría General al juliol de 1957 i suprimí l’estructura de vicesecretaries. El ministeri ara es compongué de Vicesecretaría General, Organización Sindical i les “delegaciones nacionales de Sección Femenina, Juventudes, Provincias, Prensa, Propaganda y Radio, Educación Física y Deportes, Organizaciones, Asociaciones, Auxilio Social, Inspección Nacional de la Vieja Guardia y Servicios”. El 28 de juny de 1967 s’aprovà la “Ley Orgánica del Movimiento y de su Consejo Nacional”, on no es parlava de FET y de las JONS i es definia aquest Movimiento Nacional com “la comunión de todos los españoles en los principios promulgados por la ley fundamental de 17 de mayo de 1958”, la qual “informa el orden político, abierto a la totalidad de los españoles, y para el mejor servicio de la Patria, promueve la vida política en régimen de ordenada concurrencia de criterios”. El nou Movimiento s’estructurà en Jefatura Nacional, Consejo Nacional, Secretaría General, Consejos Provinciales y Locales i “aquellas organizaciones y entidades que se consideren convenientes para el cumplimiento de sus fines”. El Consejo tenia funcions com ara “fortalecer la unidad entre los hombres y las tierras de España, defender la integridad de los Principios del Movimiento Nacional y velar por que la transformación y desarrollo de las estructuras económicas, sociales y culturales se ajusten a las exigencias de la justicia social, velar por el desarrollo y ejercicio de los derechos y libertades reconocidos por las Leyes Fundamentales y estimular la participación auténtica y eficaz de las entidades naturales y de la opinión pública en las tareas políticas, contribuir a la formación de las juventudes españolas en la fidelidad a los Principios del Movimiento Nacional e incorporar las nuevas generaciones a la tarea colectiva, encauzar, dentro de los Principios del Movimiento, el contraste de pareceres sobre la acción política y cuidar de la permanencia y perfeccionamiento del propio Movimiento Nacional”. També havia de promoure “la formación de la mujer” i la seva “plena integración en la vida nacional”. El Consejo havia de vetllar igualment per l’adequació de les lleis als principis de l’MN, fer suggeriments de mesures per tal d’incrementar l’efectivitat dels “Principios del Movimiento”, elevar al Govern informes i memòries i respondre a les consultes que aquell li fes. Es formava per un sistema d’elecció per províncies (un conseller, vinculat al Movimiento, provinent de cada una); designació pel “Caudillo” (40, denominats “los cuarenta de Ayete”), d’altres escollits pels procuradors familiars, les corporacions locals i els sindicals (12 en total), i sis més designats directament pel president del Consejo Nacional. Per la seva banda, l’“Estatuto Orgánico del Movimiento” del 20 de desembre de 1968 permetia de constituir “entidades asociativas sujetas al régimen jurídico del Movimiento dedicadas al desarrollo de la participación familiar en la vida pública”, de defensar els interessos d’una professió determinada, promoure valors culturals, estudiar i incorporar a la vida social la doctrina del Movimiento, “mantener vivos los vínculos nacidos de circunstancias históricas” o, destacadament, “con el fin de contribuir a la formulación de la opinión sobre la base común de los Principios del Movimiento, en servicio de la unidad nacional y del bien común, para la concurrencia de criterios [...] promover el contraste de pareceres, con plena garantía de la libertad de la persona, en orden a la posibilidad de un análisis crítico de las soluciones concretasde gobierno y la formulación ordenada de medidas y programas que se orienten al servicio de la comunidad nacional”. Aquestes associacions –les estatals o regionals– havien de ser autoritzades pel Consejo Nacional i pel Consejo Provincial les d’aquest àmbit. Aquest Movimiento Nacional concebut com a “comunión” no posà en marxa l’associacionisme polític fins anys més tard, per la mateixa indecisió de Franco i Carrero Blanco i per l’estira-i-arronsa entre sectors immobilistes i reformistes del mateix MN. En l’època de la secretaria general de José Utrera Molina s’aprovà l’Estatuto Jurídico del Derecho de Asociación Política (gener de 1975) sota control del Consejo Nacional. El Movimiento, hereu de FET y de las JONS, desapareguda a l’abril de 1970, fou suprimit definitivament per llei del primer d’abril de 1977, en aplicació de la reforma política que possibilità les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977.
A Catalunya, com a arreu, durant l’inici del règim, la figura del “jefe provincial” del Movimiento romangué separada de la del governador civil (màxim representant provincial de l’Estat). També ho estaven les de “jefe local” i d’alcalde. Tanmateix, les freqüents topades entre autoritats (en general, arreu de l’Estat) comportaren, des dels anys 1940-1943, la unificació en una mateixa persona de la governació civil i la prefectura provincial de FET y de las JONS i van aparèixer els “subjefes provinciales”, subordinats a la primera autoritat i lloctinents en tot allò relatiu al partit únic. També s’unificaren en la mateixa persona els càrrecs d’alcalde i de “jefe local”.
FET y de las JONS fou l’aparell de mobilització per excel·lència del règim durant la major part de la seva existència. A Catalunya, com a arreu, en els primers anys de la dictadura foren habituals les concentracions i els actes públics falangistes massius. Esdeveniments com la formació de la División Azul el 1941 per combatre contra l’URSS foren utilitzats per a mobilitzar la població. Tot i això, el partit sempre xocà amb una notable resistència de bona part de la població catalana a integrar-s’hi per motius ideològics, fet al qual cal sumar la seva escassetat de recursos, ja que la major part del seu pressupost (absolutament insuficient per a efectuar les tasques encomanades) era destinat a despeses de personal. L’evolució de la conjuntura internacional, des de 1945, comportà una menor presència pública de FET y de las JONS, tot i la continuïtat de les seves estructures d’enquadrament i adoctrinament, com el Frente de Juventudes, la Sección Femenina, el SEU a la Universitat, la gairebé obligatorietat del Servicio Social de la Mujer (encomanat a la Sección Femenina) o les classes de Formación del Espíritu Nacional en els diversos nivells de l’ensenyament. El Frente de Juventudes, que esmerçà la major part del pressupost en l’organització de campaments, només hi portà una mitjana de 3.000 joves anuals a Barcelona. Els militants efectius del SEU eren una minoria dins del conjunt d’estudiants universitaris, afiliats obligatòriament. La militància perdé consistència progressivament i els falangistes més ardits es refugiaren i nodriren departaments com la “Vieja Guardia” (militants anteriors a la unificació) o la Guardia de Franco (que substituí la Milicia). L’organització exercí (sobretot fins els anys seixanta) un paper benefactor tant per als militants, a través de les organitzacions d’excombatents, excaptius i de l’anomenada Obra Social a Barcelona (que subministrà ajuts als afiliats sense recursos), com per a la població necessitada, mitjançant l’Auxilio Social (a través de menjadors col·lectius o del repartiment de roba, entre altres aspectes) o la Sección Femenina.
Dirigents
Foren secretaris generals de FET y de las JONS i del Movimiento Nacional: Raimundo Fernández Cuesta y Merelo (1937-1939), Agustín Muñoz-Grandes (1939-1940), José Luis de Arrese Magra (1941-1945), Raimundo Fernández Cuesta (1948-1956), José Luis de Arrese Magra (1956-1957), José Solís Ruiz (1957-1969), Torcuato Fernández-Miranda Hevia (1969-1974), José Utrera Molina (1974-1975), Fernando Herrero Tejedor (1975), José Solís Ruiz (1975-1976) i Ignacio García López (1976-1977). Foren “consejeros nacionales” diferents franquistes catalans o que residien a Catalunya, com J. Ribas Seva, José M. Fontana Tarrats, Carlos Trías Bertrán, Mariano Calviño de Sabucedo Gras, Miquel Mateu i Pla, Demetrio Carceller Segura, Aureli Joaniquet Extremo, Eduard Aunós Pérez, Luis Gutiérrez Santamarina, Joaquim Bau Nolla, José M. Roger Amat o Montserrat Tey, entre altres.
Quant als primers “jefes provinciales” de Catalunya, aquests es detallen a continuació per províncies. A Barcelona foren Mariano Calviño de Sabucedo Gras (advocat de Manresa, 1939); Demetrio Carceller (enginyer afincat a Terrassa, 1940) i Antonio F. de Correa Véglison (militar de Comillas, 1940-1945). Amb Correa i a partir d’ell, els caps de FET també eren els governadors civils. Aquests foren Bartolomé Barba Hernández (militar de València, 1945-1947); Eduardo Baeza Alegría (metge de Saragossa, 1947-1951); Felipe Acedo Colunga (militar de Palma, 1951-1960); Matías Vega Guerra (advocat de Las Palmas, 1960-1963); Antonio Ibáñez Freire (militar de Vitòria, 1963-1966); Tomás Garicano Goñi (militar de Pamplona, 1966-1969); Tomás Pelayo Ros (fiscal de Saragossa, 1969-1974); Rodolfo Martín Villa (inspector d’Hisenda, de Lleó, 1974-1975) i Salvador Sánchez Terán Hernández (enginyer de camins de Logronyo, 1975-1977). A Tarragona: José M. Fontana Tarrats (llicenciat en Dret de Reus, 1938-1943); a partir de 1944 s’unificà el càrrec amb el del governador, en la personade Francisco Labadie Otermín (advocat de Santander, 1944-1950); Josep Pagès Costart (notari de Palamós, 1950-1951); José González-Sama García (advocat de Sama-Langreo, 1951-1961); Rafael Fernández Martínez (fiscal de Pontevedra, 1961-1968); José A. Serrano Montalvo (advocat de Saragossa, 1968-1971); Antoni Aige Pascual (advocat de Lleida, 1971-1976) i Agustín Castejón Roy (assessor d’empreses de Madrid, 1976-1977). A Lleida: Javier Bañeres Piniés (de Tamarit de Llitera, 1938-1939); Francisco Mora Sádaba (nascut a l’Argentina, 1939); Ramón Trepat Andreu (militar de Tàrrega, 1939-1941); Víctor Hellín Sol (empleat de Lleida), cap accidental en alguns períodes entre el 1939 i el 1941; Cándido Sáez de las Moras (de Valladolid, 1941-1943) i José Manuel Pardo de Santayana Suárez (enginyer de Madrid, 1943-1945), amb el qual s’unificaren els càrrecs de governador i de cap provincial. Després ho foren José Carrera Cejudo (enginyer forestal de Madrid, 1954-1951); Josep Pagés Costart (notari de Palamós, 1951-1956); Luis Mazo Mendo (fiscal de Navalmoral de la Mata, 1956); Alberto Fernández Galar (tècnic d’Informació i Turisme de Madrid, 1956-1960); José A. Serrano Montalvo (advocat de Saragossa, 1960-1968); José M. Martínez Val (professor-advocat d’Ágreda, 1968-1970); José Aparicio Calvo-Rubio (fiscal d’Aguilar de la Frontera, 1970-1974); Manuel Breva Ferrer (advocat de l’Estat de Castelló de la Plana, 1974-1976) i Luis Mardones Sevilla (veterinari de Santa Cruz de Tenerife, 1976-1977). A Girona, entre el 1939 i el 1943, foren caps (titulars o accidentals): Lluís de Prat, Correa Véglison (també governador civil), Josep Franquet, Julio Iglesias-Ussel, Andrés Rodríguez, Carlos Trías Bertran (advocat de Barcelona), Juan Cervera, Vicente Ortega Sepúlveda, Antonio Navarro i Antoni Franquet. El 1943 s’unificà el càrrec definitivament en la persona del governador José Fernández Hernando (jutge de Còria, 1943-1945) i els seus successors en els càrrecs: Luis Mazo Mendo (1945-1956); J. Pagés Costart (1956-1962); V. Hellín Sol (1962-1968); Ramón Muñoz-González Bernaldo de Quirós (magistrat de Pola de Siero, 1968-1969); Victorino Anguera Sansó (inspector del Treball de Palma, 1969-1974); Daniel Regalado Aznar (llicenciat en Ciències de Ferrol, 1974-1976) i Armando Murga Carazo (militar de Burgos, 1976-1977).
Implantació
No es coneix amb exactitud l’evolució del conjunt de l’afiliació a Catalunya. Existeixen estimacions parcials: una, feta pels anys 1939 i 1940 i per a la província de Barcelona, calcula uns 90.000 o 100.000 afiliats, incloent-hi les seccions masculina i femenina i les juvenils. Pels mateixos anys, i respecte de l’afiliació adulta a les quatre capitals catalanes, s’ha calculat una ràtio d’un afiliat per cada 51,2 habitants a Lleida, 1/63,4 a Tarragona, 1/71,5 a Girona i 1/91,9 a Barcelona. Respecte de Girona, l’afiliació masculina i femenina adulta era de 8.881 persones el 1940.
Organitzacions
Els sindicats verticals (la Central Nacional-Sindicalista [CNS], després Organización Sindical Española) foren les organitzacions falangistes afins (no eren enquadrades directament dins l’estructura de les prefectures provincials de FET y de las JONS) que més població enquadraren, tant a Catalunya (prop d’un milió de treballadors el 1949) com a Espanya. Les organitzacions juvenils foren les Organizaciones Juveniles, després anomenades Frente de Juventudes i posteriorment Organización Juvenil Española [OJE].
Premsa i radiodifusió
Cal no menystenir el paper de la premsa falangista (amb periòdics a cada capital provincial i en l’àmbit comarcal), de les cadenes de radiodifusió falangistes i de les revistes dels diversos departaments (com el SEU). Diaris: Diario Español (Tarragona, des de 1939); La Mañana (Lleida, des de 1938); La Prensa (Barcelona, des de 1941); Solidaridad Nacional (Barcelona, des de 1939); Los Sitios (Girona, des de 1943).
Setmanaris (dades de 1964): Acción (Balaguer), Ampurdán (Figueres), Arriba España (Olot), Ausona (Vic), Berga (Berga), El Eco de Sitges (Sitges), Igualada (Igualada), Juventud (Valls), Martorell (Martorell), Mataró (Mataró), Moncada (Montcada i Reixac), Montbuy (Caldes de Montbui), Panadés (Vilafranca del Penedès), Revista de Badalona (Badalona), Sabadell (Sabadell), Sant Cugat (Sant Cugat del Vallès), Suria (Súria), El Vallés (Granollers), Villanueva y Geltrú (Vilanova i la Geltrú). D’altra periodicitat (dades de 1964): El Bruch (Barcelona), Llobregat (Molins de Rei), Manresa (Manresa), Mataró (Mataró), Olesa (Olesa de Montserrat), Perfil (Sant Joan Despí), Prat (el Prat de Llobregat), Roda (Roda de Ter), Sabadell (Sabadell), Tarrasa Información (Terrassa), Torelló (Torelló), Vida de Esplugas (Esplugues de Llobregat), Vida Samboyana (Sant Boi de Llobregat) i Voz de Malgrat (Malgrat de Mar). Cal afegir-hi els setmanaris, les revistes i els butlletins propis de la Sección Femenina i del SEU.
Disposà igualment de diverses emissores. Així, el 1964 la Cadena Azul de Radiodifusión tenia nou emissores; la Cadena de Emisoras Sindicales, deu; la Red de Emisoras del Movimiento, cinc; i set més depenien de prefectures provincials de l’MN o del Frente de Juventudes.