OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Partido Republicano Radical

SiglaPRR
Partit polític

Sumari de l’article

SiglaPRR
ciències polítiques polít
Organització política d’àmbit espanyol constituïda formalment a Santander el 6 de gener de 1908 sota l’impuls i la direcció d’Alejandro Lerroux.

Els orígens

Tot i comptar amb l’adhesió del blasquisme valencià i d’importants fraccions republicanes de Madrid, Aragó i Andalusia occidental, el patrimoni bàsic i el precedent inexcusable del nou partit era el moviment republicà lerrouxista que s’havia anat desenvolupant a Catalunya des del 1901.

Arran de la seva elecció com a diputat per Barcelona, al maig de 1901, dins una fràgil aliança de federals, progressistes i fusionistes, el periodista madrileny Alejandro Lerroux García intuí l’enorme potencial polític d’esquerres que la capital catalana, la més gran concentració obrera i popular de l’Estat, contenia; i, aprofitant també la derrota local del caciquisme dinàstic a mans de la nova Lliga Regionalista, va emprendre la mobilització i la galvanització del republicanisme barceloní –fins aleshores ensopit i atomitzat– al mateix temps que n’esdevenia el líder combatiu i carismàtic. Al març de 1903, ell i altres exponents del republicanisme més radical i revolucionari, com Vicent Blasco Ibáñez o Rodrigo Soriano, aconseguien convergir amb els sectors moderats en una nova Unión Republicana [UR] espanyola presidida per l’històric Nicolás Salmerón.

Rere aquesta bandera unitària, però amb un altíssim grau d’autonomia doctrinal i organitzativa, durant el bienni 1903-1905 Lerroux convertí el moviment republicà barceloní vertebrat al seu voltant en la força politicoelectoral dominant a la ciutat: vencedora rotunda en les eleccions generals de l’abril de 1903 i setembre de 1905, mestressa des del gener de 1904de la majoria absoluta a l’Ajuntament, recolzada sobre un sòlid contingent de més de 25.000 vots d’electors obrers, menestrals i petitburgesos, entre els quals l’element immigrant no era ni de lluny fonamental.

Quins foren els secrets d’aquest èxit? No pas una protecció governativa que, en cas que hagués existit, fou circumstancial i poc rellevant, sinó més aviat la reeixida combinació d’una pràctica política decididament innovadora i d’una fórmula ideològica ben arrelada en la cultura profunda, o en la psicologia col·lectiva, de les classes populars urbanes.

Des del punt de vista doctrinal, el lerrouxisme descansava sobre tres ingredients bàsics: l’obrerisme, l’anticlericalisme i l’anticatalanisme. Aprofitant la situació de feblesa, desorientació i desvertebració sindical del moviment obrer barceloní de principis de segle, Lerroux conreà entre els treballadors l’equívoc llibertari, el llenguatge anarquitzant, i d’aquesta manera aconseguí d’atraure a la participació política nombrosos obrers sense violentar llurs arrels àcrates. Tot abandonant l’actitud paternalista, condescendent i distant del republicanisme clàssic amb relació al proletariat, el nou líder prengué com a subjecte polític “el pueblo” i, sobretot, procurà oferir als obrers, individualment o col·lectivament, una sèrie d’ajuts pràctics i efectius en defensa dels seus interessos immediats, com palesà l’experiència de la Fraternidad Republicana: la cobertura política dels diputats republicans davant conflictes laborals, abusos d’autoritat o episodis repressius; la defensa jurídica a càrrec d’advocats del partit; la publicitat gratuïta de les informacions i convocatòries societàries; l’hospitalitat per a tota mena de reunions, mítings i assemblees o els ocasionals auxilis econòmics.

L’anticlericalisme constituïa un referent central de la sensibilitat popular urbana des de la primera meitat del segle XIX. El lerrouxisme, doncs, es limità a conrear-lo com un factor de cohesió sociocultural de la seva militància, explotà la competència econòmica que els ordes religiosos feien a determinats treballadors i petits industrials i codificà tota una litúrgia anticatòlica, una mena de “religió alternativa” feta de bateigs laics, casaments i enterraments civils o “banquetes de promiscuación” que transgredien el recolliment del Dijous Sant. D’altra banda, la retòrica anticlerical (“ni un convento en pie, ni un fraile en vagancia”; “alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres”) era, en la propaganda lerrouxista oral i escrita, una nota estrident d’èxit segur.

En tercer lloc, l’hostilitat de molts republicans catalans envers el catalanisme, explicable per raons culturals i socials, era ben anterior a l’arribada de Lerroux. Aquest, abocat des de 1901 a la confrontació electoral amb la Lliga Regionalista, assumí l’anticatalanisme des d’una perspectiva esquerranista, que no negava a Catalunya la possessió d’una identitat col·lectiva diferenciada, però combatia les connotacions i servituds patronals, clericals i reaccionàries dels que deien defensar-la. El lerrouxisme mantingué aquesta actitud despectiva almenys fins a finals de 1905; la feblesa de la Lliga en aquest període tampoc no justificà una bel·ligerància més gran.

Funcionament i organització

Si la fórmula ideològica, doncs, no resultà especialment original, la modernitzacióorganitzativa i funcional va ser la pedra angular de la represa republicana a Barcelona. En quatre o cinc anys, la iniciativa de Lerroux quintuplicà el nombre d’entitats republicanes actives a la ciutat (centres, casinos, ateneus, fraternitats), i féu arribar el seu nombre fins al mig centenar amb gairebé deu mil socis. El creixement numèric anà acompanyat d’un canvi en la naturalesa d’aquests locals, que deixaven de ser simples –i ensopides– oficines de partit per esdevenir centres socials de barri, ben inserits en els nombrosos fragments d’un teixit urbà desvertebrat i mal comunicat, sensibles als problemes de la seva gent, i que constituïren –a més a més– espais de relació, de sociabilitat, de lleure i d’autodidactisme.

Aquests centres, d’altra banda, tenien també una dimensió assistencial i oferidora de serveis als afiliats. Gairebé tots es dotaren aviat d’una escola laica semigratuïta per als fills dels socis; s’hi establiren consultoris mèdics, despatxos d’assessorament juridicolegal, cooperatives de consum; s’hi organitzaren grups teatrals, esportius i corals, balls, banquets i vetllades artístiques; un feix d’activitats que tenien la virtut de vincular al partit no solament els homes adults amb drets polítics, sinó també les dones i els infants, és a dir, tota la unitat familiar, i que donava així a l’adhesió dels militants una extraordinària solidesa. El control del poder municipal permetia als republicans greixar tota la seva estructura organitzativa amb un seguit de petites subvencions i padrinatges, remunerar un cert nombre d’activistes convertint-los en funcionaris locals i anar teixint, en definitiva, una considerable xarxa clientelar.

La renovació lerrouxiana abastà també el funcionament del partit i la manera d’entendre l’activitat política. La propaganda oral s’intensificà espectacularment, la premsa –sobretot, el diari La Publicidad– esdevingué no tan sols el mirall, sinó l’estímul del dinamisme republicà; s’introduïren noves formes de mobilització popular, com la “merienda democrática”, un aplec politicofestiu que podia reunir fins a 60.000 persones. La professionalització dels dirigents avançà, començant per Lerroux, i aquest, armat d’un llenguatge directe i efectista que sintonitzava amb els auditoris de barri i taverna, pioner i intuïtiu del màrqueting polític, dels gestos populistes i dels banys de multitud, s’erigí en líder omnipotent i venerat, en el “Caudillo” d’allò que, en realitat, era la primera experiència de política de masses a la Catalunya i l’Espanya contemporànies.

Aquesta organització moderna, radical i combativa, no abastava, però, tota l’UR ni a Barcelona ni, encara menys, a la resta de Catalunya, sinó que coexistia amb dirigents i afiliats de mentalitat més tradicional, de tarannà més moderat, d’estil més amateur. La subsegüent dualitat interna, que ja havia donat lloc a tensions episòdiques i escaramusses, esclatà durant el primer semestre de 1906 sota l’impacte de les conseqüències polítiques que va tenir l’assalt dels militars als locals de dos periòdics catalanistes: la promulgació de la Ley de Jurisdicciones i el sorgiment de Solidaritat Catalana.

La configuració gradual d’aquest moviment unitari provocà una virulenta ruptura de l’UR barcelonina: una gran part dels notables del partit, els de posició més benestant, els més reticents a l’autoritarisme lerrouxià, els més sensibles a la vibració patriòtica del país, es van arrenglerar amb la Solidaritat, beneïda per Nicolás Salmerón; la immensa majoria de la base obrera i popular, els quadres més lligats a la dinamització republicana dels darrers anys, els més espanyolistes, es van erigir, capitanejats per Lerroux, en els únics adversaris actius de la bola de neu solidària.

L’auge del lerrouxisme barceloní

Tot i que la fracció lerrouxista es continuà reclamant de l’UR espanyola fins que en fou exclosa formalment (juny de 1907) i trigà encara sis mesos més a constituir-se en Partido Republicano Radical, durant el bienni 1906-1908 la seva expressió política va ser l’Antisolidaritat: un moviment al qual se sumaren també sectors monàrquics unitaristes i republicans de dreta com Joan Sol i Ortega, amalgamats per un espanyolisme que havia perdut qualsevol connotació progressista i esdevenia pura exaltació “antiseparatista”, capaç d’identificar Lerroux amb la unitat d’Espanya, de negar a la identitat catalana els atributs més elementals i de requerir, enfront de l’amenaça solidària, el vot de l’“elemento castellano que aquí reside”. Tot això, des d’una nova xarxa de premsa que tenia com a òrgan central el diari El Progreso, secundat pels setmanaris El Descamisado i La Rebeldía i amb l’auxili extern de periòdics d’empresa com El Liberal o El Noticiero Universal.

La intensitat de la campanya antisolidària, la seva violència verbal i física no van poder impedir, en les eleccions generals de l’abril de 1907, la rotunda victòria de Solidaritat Catalana. El lerrouxisme, doncs, restava sense representació parlamentària, però amb una arrelada estructura organitzativa i el suport fidel de més de 20.000 electors, que li havien de permetre sobreviure a l’hegemonia solidària, dotar-se d’un nou referent polític d’abast espanyol –el Partit Republicà Radical– i resistir fins i tot l’orfenesa que li ocasionà, des del febrer de 1908, l’exili d’Alejandro Lerroux per tal d’esquivar una condemna per delicte d’impremta.

En absència del “Caudillo”, el partit barceloní –dirigit per Hermenegildo Ginerde los Ríos i Emiliano Iglesias a manera de lloctinents– mantingué una forta activitat propagandística i agitatòria i esperà que la marea de la Solidaritat anés baixant, per efecte del cansament i de l’heterogeneïtat interna. Quan, al desembre de 1908, foren convocades a Barcelona eleccions complementàries de diputats, aquella marea havia baixat prou per a fer possible el triomf lerrouxista amb 30.000 vots i l’acta de diputat per a Lerroux –en absència–, Giner i l’encara aliat Sol i Ortega. Els comicis municipals celebrats al maig de 1909 confirmaren, amb 34.000 sufragis, que el parèntesi de l’Antisolidaritat quedava enrere i que el lerrouxisme genuí tornava a ser hegemònic a la capitat catalana. Més encara: tenia implantació i presència consistorial en algunes desenes d’altres municipis, entre els quals Badalona, Mataró, Sabadell, Lleida, Tarragona, Reus, Manresa, Martorell o l’Hospitalet.

En aquestes condicions, resulta comprensible que quan, a finals de juliol de 1909, esclatà sobtadament la revolta popular anticlerical i antibel·licista de la Setmana Tràgica, la cúpula lerrouxista local –Lerroux estava tornant d’Amèrica– no s’atrevís a arriscar el partit en una aventura subversiva de resultat més que incert. Els quadres radicals es negaren a assumir la direcció política del moviment i a posar en pràctica llur persistent retòrica revolucionària. Per contra, la base militant i alguns nuclis de joves extremistes participaren activament en la construcció de barricades, l’incendi d’edificis religiosos i els combats al carrer, convençuts d’estar aplicant el programa que el “Caudillo” els havia inculcat durant els vuit anys anteriors.

De tota manera, per al PRR les conseqüències repressives de la Setmana Tràgica van ser considerables: detenció o exili d’un bon nombre de regidors, activistes i afiliats, suspensió de la seva premsa i clausura dels seus centres durant tres mesos i mig. A posteriori, el partit assumí sense escrúpols la defensa de la revolta i àdhuc se n’arrogà la paternitat i convertí la “Setmana Gloriosa” –res de Tràgica– en una peça de la mitologia lerrouxista. I, de moment, l’electorat popular li renovà la seva confiança: en les municipals del desembre de 1909, els 32.000 vots obtinguts no reflectien cap càstig significatiu per la conducta radical d’aquell juliol; en les legislatives del maig següent els 31.000 sufragis recollits a Barcelona, amb cinc actes de diputat, i els 12.000 a comarques il·lustraven les sòlides posicions del lerrouxisme català.

L’expansió

Si la data de 1910 representà un punt d’inflexió en la trajectòria del PRR no va ser perquè es produís una deserció massiva de la clientela obrera, sinó més aviat per tot el contrari. Després d’encapçalar durant una dècada un moviment que, en el seu escenari barceloní, ja havia tocat sostre, Alejandro Lerroux resolgué desplaçar l’epicentre de la seva activitat política des de Barcelona a Madrid, saltar des d’un lideratge local a un lideratge estatal, i per tant fer del Partido Radical una força d’àmbit veritablement espanyol que pogués ser, situada entre Canalejas i el PSOE, la gran opció de l’esquerra democràtica, atractiva per als professionals, els intel·lectuals i les capes mitjanes tant de Madrid com de províncies. Ara bé, la conquesta d’aquests nous sectors socials i territorials era incompatible amb la persistència de l’anticlericalisme estrident, de les vel·leïtats anarquitzants o de l’obrerisme descordat de l’etapa barcelonina. El Lerroux delerós de respectabilitat, acollit dins l’establishment polític madrileny, aspirant al poder, ja no podia incitar els seus seguidors, ni tan sols retòricament, a cremar els registres de la propietat.

En definitiva, el “Caudillo” seguí l’imperatiu de l’expansió espanyola, que en els anys 1910-1911 donà al PRR un diari propi a Madrid (El Radical), nou diputats al Congrés –incloent-hi els blasquistes valencians– i incorporà als seus rengles intel·lectuals del renom de José Ortega y Gasset, Julián Besteiro, Pío Baroja, Jacinto Benavente, Álvaro de Albornoz, Luis Morote o Rafael Salillas. Aquell imperatiu obligà el partit a emprendre un viratge centrista, un camí de moderació i dereformisme que havia d’allunyar-lo per força de la sensibilitat popular que era el pedestal dels seus èxits a Catalunya.

Els efectes del nou rumb es van fer notar immediatament. Mentre que, durant el quadrienni 1910-1914, la majoria lerrouxista a l’Ajuntament de Barcelona esdevingué una font inexhaurible de conflictes, escàndols i afers de corrupcióadministrativa que erosionaven la imatge del partit, aquest experimentà un rosari de dissidències esquerranistes, de brots protestataris i de manifestacions crítiques contra l’aburgesament i la dretanització consentides per dirigents com Joan Pich i Pon, Emiliano Iglesias, Josep A. Mir i Miró o Josep M. Serraclara. Concretades en un setmanari o una entitat de vida efímera, o bé en un nucli juvenil autònom, aquestes dissidències privaven el PRR de desenes d’activistes entusiastes, afeblien la vitalitat dels centres de barri i descoratjaven els simpatitzants.

La repercussió a les urnes va ser inexorable. Al novembre de 1911, la collita electoral lerrouxista baixava a 23.000 vots, i dos anys més tard es reduïa a 17.000 sufragis. Considerant la simultània i encara més aguda davallada del nacionalisme republicà, i la tendència ascendent de la Lliga, l’única fórmula per a preservar l’hegemonia republicana a Barcelona semblava ser una entesa entre el PRR i la Unió Federal Nacionalista Republicana [UFNR] amb vista a les eleccions legislatives del març de 1914.

Els radicals van acudir a la coalició (coneguda com el “Pacte de Sant Gervasi”) sense entusiasme, però amb molts menys escrúpols que els seus socis, si bé van patir-ne encara més la derrota: només Hermenegildo Giner de los Ríos salvà l’acta de diputat, i Lerroux va haver de refiar-se de l’escó obtingut al districte andalús de Posadas-La Rambla. En total, el PRR espanyol –perduda ja l’adhesió del blasquisme– sumava tan sols quatre diputats.

Des d’aquell moment, després d’haver hagut de renunciar de manera definitiva a l’hegemonia a Barcelona, l’evolució del lerrouxisme català restà presidida per quatre objectius bàsics. D’una banda, la preservació del paper d’única oposició de centre o d’esquerra al predomini regionalista, en un esquema bipartidista cada cop més fossilitzat que convenia tant als uns com als altres. En segon lloc, el manteniment d’una certa quota de poder municipal, imprescindible per a alimentar la xarxa d’influències i clienteles sobre la qual, desaparegut l’entusiasme revolucionari, descansava l’organització local del PRR. També, la conservació d’una mínima massa crítica de centres i de militants mobilitzables al carrer, al míting o a les urnes, atribut indispensable de presència política. I, finalment, l’assaig de les possibilitats de penetració electoral a comarques. Tot plegat, a l’expectativa del modest creixement del partit a Espanya, en el context de la crisi i descrèdit del pseudoparlamentarisme de la Restauració.

Amb relació al primer punt, el Partido Radical recollí entre 1914 i 1916 una porció considerable de les despulles de l’UFNR, desqualificà l’assaig del Bloc Republicà Autonomista i alternà els intents de tutela envers el Partit Republicà Català i el PSOE amb les hostilitats despectives. L’abstencionisme galopant inspirat per la CNT, del qual els lerrouxistes solien declarar-se víctimes, en realitat els beneficiava, perquè feia impossible el sorgiment d’una esquerra política obrera que els hauria desbancat. D’altra banda, l’antagonisme –cada vegada més teatral– amb la Lliga no impedia trenar-hi interessos comuns al voltant de l’Exposició d’Indústries Elèctriques o de l’aprofitament econòmic de la Gran Guerra, ni tampoc seguir-ne les directrius polítiques durant la crisi espanyola de 1917 o en la gestió de la Mancomunitat.

Amb aquest joc de tacticismes, el PRR aconseguí gairebé sempre –excepte el 1918– un escó barceloní per a Alejandro Lerroux, acompanyat per Giner o Iglesias, tot i la retracció del seu electorat fins a 13.000-15.000 vots. Al govern de la ciutat, i a pesar de la pèrdua de la majoria absoluta, els radicals hi conservaren importants posicions, reflectides en l’exercici de la primera tinència d’alcaldia –Joan Pich i Pon (1914-1915), Emiliano Iglesias (1918-1920)– o de la mateixa alcaldia –Juan José Rocha (1917), Manuel Morales Pareja (1918-1919). Més tard, el descens de la seva representació consistorial els reduí a simples comparses del regionalisme. La Mancomunitat, de la qual havien estat ben poc entusiastes, també va ser escenari de la col·laboració pràctica entre Lliga i lerrouxistes, amb la presència al Consell Permanent de Josep Estadella (1917 i 1921-1923) i Josep Ulled (1917-1919) en nom dels cinc o sis diputats provincials del partit.

El principal problema d’aquest període va ser la ràpida degradació organitzativa del PRR a Barcelona. La pèrdua d’arrelament social a causa de les inclinacions moderades, la decadència de l’estructura assistencial, la penúria doctrinal i programàtica i la reducció de la militància a uns quants milers d’incondicionals dibuixaven un cercle viciós agreujat, encara, per freqüents episodis de dissidència, batusses preelectorals i disputes personalistes pel poder intern. El 1920, el mateix “Caudillo” descriví el seu partit com “un campo de Agramante dividido en tribus”, sense que les sovintejades demandes de renovació i sanejament produïssin cap fruit.

En canvi, a comarques els seguidors de Lerroux havien aconseguit fer-se forts en poblacions industrials, comercials o de serveis com ara Amer, Badalona, Balaguer, Calella, Canet de Mar, Figueres, Gandesa, Lleida, Martorell, Mataró, Palamós, Portbou, Reus, Sabadell, Salt, Tarragona, Terrassa, Tortosa o Vilafranca del Penedès; àdhuc, en les legislatures de 1919 i 1920, candidats del PRR van ser elegits diputats pels districtes tarragonins de Gandesa i el Vendrell. Els esforços d’implantació a Espanya, per contra, donaren molt pocs resultats. En canvi, el creixent governamentalisme d’Alejandro Lerroux el feia cada cop més escoltat i prestigiós entre les classes d’ordre i els poders econòmics, però això no es traduïa de moment en adhesions orgàniques ni en suport electoral; van ser comptadíssims, fins al 1923, els diputats elegits fora de Catalunya amb l’etiqueta radical, i molt localitzats en districtes de tradició republicana, com Castelló, Cadis, Saragossa o Las Palmas.

Declivi i gir conservador

El cop d’estat militar de Primo de Rivera trobà el radicalisme, doncs, en hores baixes i a la defensiva. Aviat, però, el perfil inequívocament espanyolista del nou poder i la seva imatge inicial de provisionalitat va empènyer Lerroux a aproximar-s’hi i a oferir-s’hi com a eventual recanvi civil poc o molt progressista. El fracàs d’aquesta temptativa situà el “Caudillo” en una oposició platònica contra el Directori, una oposició limitada a la difusió semiclandestina d’escrits antidictatorials i a la participació llunyana en alguns complots rutinaris i inútils. A Catalunya, la hivernació política forçosa afeblí encara més, sense destruir-la, l’organització del partit, i provocà una certa dispersió: alguns militants es van passar a la Unión Patriótica, altres promogueren uns Grupos Patria y Libertad a manera d’híbrid entre lerrouxisme i primoriverisme, i uns tercers s’implicaren en les conspiracions contra la Dictadura.

Caiguda aquesta, les ràpides transformacions de l’escenari polític català i la creixent centralitat de la qüestió nacional van agafar el PRR a contrapeu i n’accentuaren la posició perifèrica dins l’ampli moviment antimonàrquic. Els radicals, exclosos del procés de reorganització republicana que es desenvolupava al Principat des de 1930, no van calibrar l’abast de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i, a Barcelona, van acudir-hi com era llur costum abans del 1923: amb una candidatura dictada per Lerroux en persona, enmig de les protestes i dissidències dels exclosos i arborant un discurs fossilitzat. L’única novetat era la coalició amb algun grupuscle federal, amb la Dreta Liberal Republicana de Catalunya i amb les exigües forces locals del PSOE i la UGT.

El resultat obtingut (11 regidors sobre 50) no va ser catastròfic, però els esdeveniments del 14 d’abril, el sobtat i aclaparador protagonisme de la nova Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] en el canvi de règim, i el fracàs d’Emiliano Iglesias en el seu tèrbol intent de recuperar la iniciativa de la jornada explotant l’“antiseparatisme”, van accentuar la marginació del partit. Si, durant tres dècades, la Lliga havia estat un adversari còmode, ERC emergí com un rival devastador, perquè practicava la política de masses i el populisme esquerranista amb molta més força i credibilitat, i amb un pedigree catalanista inobjectable.

Certament, el radical Casimir Giralt va ser conseller de finances de la Generalitat provisional fins al setembre de 1932, el seu coreligionari Josep M. Serraclara participà discretament en l’elaboració de l’Estatut de Núria i el PRR català obtingué tres diputats (cap d’ells per Barcelona) a les Corts Constituents; tanmateix, això era molt poca cosa davant els 90 escons conquerits a la resta de l’Estat, davant la força sobtadament adquirida a Andalusia, Aragó, Galícia, Múrcia o el País Valencià, davant els càrrecs que li reportà la seva participació en el Govern de la República (com direccions generals, ambaixades o governs civils) disponibles dins l’administració central. Catalunya deixà de ser la locomotora del partit per esdevenir-ne el furgó de cua.

Així i tot, precisament pel seu paper rellevant en la política espanyola –on es configurava com l’alternativa de centredreta republicana a les esquerres dirigides per Azaña– el radicalisme català va ser el port de refugi de molts nàufrags del Partit Liberal monàrquic (com els exdiputats Francesc Torras i Villà, Josep Matheu, Daniel Riu o Antoni Agelet) i de figures de la burgesia no catalanista (els Sedó Peris-Mencheta, Mas Bagà, Matutano, Maucci o Conde). És clar, aquesta irrupció dretana i plutocràtica havia d’aixecar les suspicàcies de la vella guàrdia, i les tensions subsegüents, combinades amb les discrepàncies entre espanyolistes i autonomistes, contribuïren a donar al partit un rumb erràtic i contradictori.

El 5 de juliol de 1932 fou creada una organització regional catalana, amb el nom de Consejo Provisional del Partido Radical en Cataluña. Els membres designats per a cada demarcació foren els següents: Joan Pich i Pon, Casimir Giralt, José Ciudad, Albert Bernis i Lluís Matutano per la ciutat de Barcelona; Josep M. Serraclara, Alejandro Bosch, José O. Guañabens, Alfred Sedó, Jaime Polo i Luis de Gassol per la província de Barcelona; Josep Puig d’Asprer, Josep Matheu, Bruno Centrich, José Torrodella, Juan Mujal i Martín Trayler per la província de Girona; Jaume Simó, Jesús Ulled, Pedro Pilón, Rafael Alemany, Ricardo Guasch i Eduardo Batalla per la província de Tarragona i Josep Estadella, Joan Giró Prat, Ramón Roca Boladeres, Carlos Rodríguez Soriano, Francisco Esquerdo Grau i Augusto López Menchero per la província de Lleida.

Amb vista a les eleccions al Parlament de Catalunya, al novembre de 1932, el PRR va recórrer a la demagògia anticatalanista més desbocada i intentà de mobilitzar les comunitats immigrants amb l’espantall de la discriminació per raó d’origen. Els fruits d’aquesta campanya van ser 32.000 vots i ni un sol diputat; només el nucli radical autònom de Tarragona, encapçalat per Jaume Simó i Bofarull i que liderà una escissió (el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines), aconseguí 4 escons en una coalició amb Esquerra Republicana, dins la qual s’acabaria diluint. Escarmentats per l’experiència, els lerrouxistes adoptaren, davant les eleccions generals del novembre de 1933, un perfil molt més baix i esvaït, però el resultat no va ser millor: poc més de 50.000 vots (el cens electoral s’havia doblat) i una única acta, per Tarragona, en coalició amb la Lliga... i el carlisme! Poc després, les municipals del gener de 1934 van reduir llur presència en el vell baluard consistorial barceloní a 4 regidors. Inadaptable al nou clima ciutadà, atrapat entre Esquerra i la Lliga, mancat de líders prestigiosos, el partit ja no tenia un espai polític a Catalunya i es limitava a subministrar personal de confiança als governs radicals del Bienni Negre.

Les conseqüències polítiques del Sis d’Octubre van insuflar a aquesta organització agonitzant una revifalla artificial, li van permetre un patètic cant de cigne. Amb Lerroux a la presidència del govern, l’Estatut suspès i les legítimes autoritats catalanes a la presó, el pintoresc líder radical Joan Pich i Pon va esdevenir simultàniament alcalde de Barcelona, governador general interí de Catalunya i president de la Generalitat intervinguda per Madrid (abril-octubre 1935), mentre diversos coreligionaris ocupaven altes responsabilitats autonòmiques i municipals, en un miratge d’hegemonia que no aconseguí aquietar la maror interna. Aviat, l’escàndol de l’“Estraperlo” (que implicava Pich i Pon) decapità el partit i un altre episodi de corrupció (l’afer Tayà-Nombela) va consumar el descrèdit i la desbandada.

El colofó d’aquesta llarga història es va escriure davant les eleccions generals del febrer de 1936. Les escorrialles del PRR oficial s’incorporaren, com un ingredient marginal, al Front Català d’Ordre, i Alejandro Lerroux tancà la seva carrera política a Barcelona compartint candidatura i campanya amb monàrquics, carlins i lligaires. A Lleida i Tarragona, alguns notables assajaren candidatures independents de centre, i diversos militants històrics van donar suport públic al Front d’Esquerres. L’escrutini –cinc diputats en total, cap d’ells a Catalunya– significà en la pràctica l’extinció del partit, les despulles del qual serien esventades en totes direccions per l’esclat, al cap de pocs mesos, de la Guerra Civil.

Premsa

Al llarg dels seus 35 anys de vida, el lerrouxisme català va inspirar o posseir una important xarxa de periòdics, encapçalada pels diaris El Progreso (1906-1933), El Radical (1918-1923), La Aurora (1918-1936), El Autonomista (1923) i Renovación (1933-1939) i per revistes com Revolución (1913-1919), Raza Nueva (1914-1915) o L’Avençada (1915-1916) –tots a Barcelona– a més de Juventud Rebelde (1909-1919), El Intransigente (1921-1924) i República (1932-1935) a Badalona, La República (1903-1911) a Mataró, ¡Rebeldes! (1907-1909) a Sabadell, Fructidor (1909-1917) a Vilafranca del Penedès, La Voz del Pueblo (1911-1923) a Tarragona, Aurora (1930-1934) a Blanes, Libertad (1930-1933) a Figueres o Igualada Radical (1909-1915) a la capital de l’Anoia.

Col·laboració: 
JBCC

Llegir més...