i Acció Popular Catalana | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Diccionari dels Partits Polítics de Catalunya, segle XX

Acció Popular Catalana

siglaAPC
Partit polític
siglaAPC
ciències polítiques polít
Partit polític fundat a Barcelona a l’octubre de 1934 per dirigents de l’Institut Agríco-la Català de Sant Isidre [IACSI] i afiliats a la Lliga Catalana disconformes amb la seva política agrària, singularment per laseva actitud davant dels rabassaires, considerada poc ferma.

Un mes després de la fundació s’hi integrà el Partit Agrari de Catalunya. Des de la seva aparició, l’APC s’adherí a la Confederación Española de Derechas Autónomas [CEDA] i fou el seu referent a Catalunya. Ideològicament assumí el programa general cedista, dedefensa de la religió catòlica, l’ordre, la propietat, la família i la representaciócorporativa i se significà sobretot per ladefensa dels interessos dels propietaris agraris.

La CEDA aparegué tardanament a Catalunya a causa de l’existència d’un acord inicial entre la Lliga i Acción Popular pel qual aquesta última formació no tenia organització catalana. Tanmateix, la radicalització del problema rabassaire de 1934 portà el 24 d’octubre del mateix any alguns sectors de propietaris, fins aleshores afiliats a la Lliga i membres de la direcció de l’IACSI, a abandonar aquella organització i constituir el nou partit, d’acord amb Acción Popular i el seu màxim dirigent (José M. Gil-Robles y Quiñones). L’APC augmentà ràpidament l’afiliació i comptà amb molts mitjans econòmics. En les eleccions del 16 de febrer de 1936, hi concorregué integrada dins la candidatura del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga, com a segona força, si bé cap dels seus candidats no resultà elegit. Després de la victòria del Front d’Esquerres i durant la primavera de 1936, hi hagué converses entre alguns dirigents de la seva secció juvenil (Joventut d’Acció Popular Catalana, JAPC) i la Falange Española de las JONS amb vista a una unificació que, si bé no prosperaren en l’àmbit general, en algunes demarcacions, com Tarragona, generaren un significatiu transvassament de militància cap a l’organització feixista. La mateixa JAPC s’implicà en la conspiració que portà a l’alçament del 19 de juliol (tot i el rebuig de la direcció regional del partit a participar-hi, amb l’excepció del president, Josep Cirera i Voltà), amb el suport de Gil-Robles. Durant la Guerra Civil, es reconstituí a la “Zona Nacional” un nucli d’APC al voltant de Cirera, mentre molts militants es passaren a la Comunió Tradicionalista. Amb sectors carlins i alfonsins, el grup intentà aconseguir una conformació del nou partit únic del règim (Falange Española Tradicionalista y de las JONS) que tingués en compte els antics cedistes i s’oposà al monopoli dels vells falangistes. No reeixiren en la temptativa i APC desaparegué.

Entre els dirigents destacaren J. Cirera Voltà (president regional, advocat i propietari agrari, procedent de la Lliga) i Antoni Miserachs Rigalt (secretari regional, també procedent de la Lliga). Foren notables del partit (entre d’altres): Josep Oriol Anguera de Sojo (que acabà abandonant-lo), Lluís Jover Nunell, Lluís Jaumar de Bofarull, E. Melendres, Mònica Ibarrola, Cèsar Martinell, Ataülf Tarragó, Antoni Barata i Rodrigo Emo a Barcelona; Josep Ayats Surribas i Jordi de Camps a Girona; Josep Abizanda i Jaume Carbonell a Lleida i Jo-sep Mullerat, Joaquim Querol i Joan Vilanova a Tarragona. L’APC comptà amb una secció femenina, a més de la juvenil (editora del setmanari Desperta Ferro!). Tingué premsa pròpia, com els diaris La Patria, de Manresa (des del gener de 1936), el Diari de Reus (des del març de 1935) i El Correo a Lleida. A Tarragona publicà el setmanari La CEDA.

Col·laboració: 
JMTh

Llegir més...