El 16 d’octubre de 1377, la Cort reunida a Barcelona escollí els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Galceran de Besora (? – Ripoll 1383), almoiner de Ripoll; diputat militar: Pere Desplà, cavaller; diputat reial: Ramon Sarrovira, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Ramon Sarrovira, canonge de Barcelona; oïdor militar: Jaume Desfar, cavaller; oïdor reial: Ermengau Grimau, burgès de Perpinyà.
La Cort nomenà també una terna d’oïdors de comptes de corts anteriors, composta per: Bernat Olives, ardiaca de Lleida, pel Braç Eclesiàstic; Hug de Santapau, pel Braç Militar, i Antoni de Navés, ciutadà de Lleida, pel Braç Reial. Així mateix s’escolliren tres nous diputats per a fer mostres de tropes i estimes de cavalls: Galceran Satallada, de l’orde de l’Hospital, pel Braç Eclesiàstic; Jaume Marc, cavaller, pel Braç Militar, i Ramon de Búixols, ciutadà de Girona, pel Braç Reial.
Galceran de Besora, el diputat del Braç Eclesiàstic, era almoiner del monestir de Ripoll quan fou elegit, bé que al cap d’alguns anys assolí la dignitat d’abat del mateix cenobi, càrrec que ocupà fins a la seva mort (1381/83). Era fill de Jaume II de Besora, castlà de Besora, i d’Agnès de Cartellà. Durant el seu abadiat, hi construí una galeria porxada, que ampliava la de Ramon de Berga, i una capella dedicada a sant Macari. Pel que fa al patrimoni del monestir, tingué problemes amb la vila d’Olot. Ripoll tenia des d’antic drets senyorials a Olot i sempre havia tingut plets amb la Corona per l’ús de drets jurisdiccionals. L’any 1364 la comunitat comprà amb pacte de retrovenda la jurisdicció del lloc a la reina Elionor, quan la guerra amb Castellà obligà el rei i la reina a buscar recursos com fos; des de llavors augmentà la tensió entre els monjos i els veïns del lloc. Galceran de Besora comprà per al monestir la batllia de Molló, un lloc del Ripollès que ja era senyoriu de Ripoll, i en completà així el domini.
Pere Desplà, que ja havia estat nomenat diputat pel Braç Reial a la Cort de Cervera del 1359, diputat adjunt a la de Barcelona del 1365 i procurador del donatiu nou a la mateixa Cort, fou elegit diputat del Braç Militar, ja que el 1377 havia estat armat cavaller per l’infant Joan i havia canviat d’estament. Continuava residint, però, a Barcelona, a la seva casa de la Cucurulla. Fou substituït per Ramon de Peguera abans del juliol del 1378. Peguera ja havia estat diputat l’any 1359.
Ramon Sarrovira, ciutadà de Barcelona, era el diputat pel Braç Reial, nomenament que ja havia rebut a la Cort de Lleida del 1375.
L'amenaça de guerra dels Anjou i una crisi al si de la Diputació del General
Poc temps després que la Cort de Montsó del 1376 hagués conclòs els seus treballs, el rei convocà Corts de Catalunya, que se celebraren a Barcelona entre el 1377 i el 1378. La Cort atorgà 110 000 lliures com a complement del donatiu concedit a Montsó i decidí que 30 000 lliures fossin exigides a través del fogatge i 50 000 més amb la venda de censals sobre les generalitats. Les 30 000 lliures restants s’obtindrien del fogatge, però només si el comte d’Anjou atacava Catalunya per apoderar-se del regne de Mallorca, en virtut dels drets que li havia venut la infanta Elisabet de Mallorca, atac que finalment no es produí. Si la guerra no es declarava, les 50 000 lliures havien de ser esmerçades a amortitzar interessos i altres càrregues de la Generalitat.
Les dues corts havien estat tan properes en el temps, que els diputats de Montsó amb prou feines havien tingut temps d’actuar quan foren destituïts; però aquesta mateixa circumstància s’havia donat també entre la Cort de Lleida i les Corts de Montsó. La destitució dels de Montsó semblava, doncs, una venjança del comte d’Empúries, que havia format part de la terna de Lleida.
Les Corts elegiren llavors una comissió de vint-i-set membres, nou per braç, perquè s’ocupés de reordenar la Diputació. Hi figurava un dels diputats sortints, fra Guillem de Guimerà, i deu dels assistents a la sessió que els havia destituït, entre ells el promotor de la iniciativa, el comte Joan d’Empúries. Les Corts els atorgaren amplis poders per a fer nous capítols sobre el regiment de la Diputació, que després haurien de presentar a la consideració de l’assemblea.
El 16 d’octubre de 1377, la Cort reunida a Barcelona, després de greus altercats, elegí nous diputats i oïdors. Foren escollides quatre ternes: una de diputats residents a Barcelona, una altra d’oïdors de comptes, una altra de diputats per a fer les mostres de tropes i les estimes de cavalls i una terna d’oïdors de comptes extraordinària per a revisar els comptes de la Generalitat des de les Corts de Tortosa del 1365. Tres dies després fou elegit el nou regent dels comptes de la Generalitat, Bernat de Montpaó, que quedà subordinat als diputats i privat de facultats executives. Abans del 7 d’agost de 1378, data del llicenciament de les Corts, foren presentats i aprovats els Capítols de cort sobre el donatiu i uns altres sobre l’organització de la Diputació del General, en els quals s’especificava, entre altres qüestions, que els diputats exercirien el càrrec fins que fossin destituïts per les Corts.
La remodelació de la Diputació no es considerava encara prou aconseguida i, per aquest motiu, el 10 de juliol de 1378, la Cort elegí una comissió especial de nou persones, a les quals donà poders extraordinaris per a vendre o arrendar la col·lecta de l’impost de les generalitats i altres emoluments que la Diputació rebia, pagar les pensions dels censals i violaris i amortitzar-los a fi de suprimir l’impost de les generalitats i així «alleviar la terra de messions e de càrrech». Aquesta comissió reorganitzadora de la Diputació del General tenia temps fins el 29 de setembre per a realitzar aquest programa tan optimista, termini prorrogable tres mesos més. La comissió la integraven Felip d’Anglesola, sagristà de Tarragona, Ramon Gener, cabiscol d’Urgell, i Galceran Satallada, de l’orde de l’Hospital, pel Braç Eclesiàstic; Joan, comte d’Empúries, Ramon de Peguera, cavaller, i Pere de Merlès, cavaller, pel Braç Militar; i, finalment, Joan Serra, ciutadà de Barcelona, Guillem Ferrer, ciutadà de Barcelona, i Pere Vola, de Perpinyà, pel Braç Reial. Els membres de la comissió reberen, a més, poders per a suprimir els càrrecs que els semblessin innecessaris, reduir els sala-ris de tots els oficials de la Generali-tat i destituir diputats i assalariats. Si algun dels diputats moria o dimitia podia ser reemplaçat pels seus companys elegint el substitut dins del mateix estament, o dins del mateix lloc si es tractava del Braç Reial.
La comissió reorganitzadora destituí els diputats nomenats el 16 d’octubre de 1377. Pretenia nomenar-los novament amb un salari més reduït per tal de rebaixar les despeses de la Generalitat. Els interessats protestaren i finalment notificaren al rei que volien renunciar. Després d’aquesta discussió, el monarca acceptà la renúncia i foren substituïts.
Els diputats elegits el 16 d’octubre de 1377 s’ocuparen d’afers de la defensa marítima. Segons acord de la Cort, deixaren les galeres de la Generalitat per a un petit armament contra galeres corsàries de moros que rondaven per les mars catalanes, a la fi del mateix any. Una d’aquestes galeres, la de Pere Fabre, s’armava encara els primers dies de novembre. Dues galeres més foren usades per a enviar una ambaixada a Sicília; sembla que aquestes galeres eren les de Gilabert de Cruïlles i Joan de Montbui. L’any següent, pel setembre, el rei demanà als diputats Galceran de Besora, almoiner de Ripoll, i Ramon Sarrovira, ciutadà de Barcelona, que deixessin tres galeres a Gilabert de Cruïlles, capità general de l’armada reial per a patrullar per les mars de Sardenya i Sicília. La Cort de Barcelona n’havia concedides dinou en préstec al rei per a la defensa contra el duc d’Anjou, que continuava amenaçant els regnes de Pere el Cerimoniós, mentre que València n’havia de proporcionar nou i Mallorca dues.
Pel juny del 1378, els diputats deixaren una altra galera al rei, la Santa Coloma, que fou patronejada pel donzell Andreu Despuig i enviada a Sardenya per guardar les mars de l’illa, juntament amb la galera patronejada per Nicolau Guardiola. L’alarma que hi havia a causa de les preteses amenaces del duc d’Anjou obligà a una limitació de la navegació catalana, per tal de poder disposar de vaixells en cas necessari.
Els diputats s’ocuparen també de supervisar la tasca del recompte de focs i de resoldre els dubtes que s’anaven presentant.