Abans del 7 de gener de 1379, la comissió reorganitzadora de la Diputació del General escollí nous diputats residents: diputat eclesiàstic: Ramon Gener (? – 1388/92), cabiscol d’Urgell; diputat militar: Pere de Merlès, donzell; diputat reial: Francesc de Gualbes, ciutadà de Barcelona.
El diputat eclesiàstic Ramon Gener, cabiscol d’Ur-gell, ja havia exercit el càrrec en substitució del bisbe Romeu Sescomes a la Diputació de les Corts de Montsó de 1362-63 i a la de Lleida del 1375.
La família del donzell Pere de Merlès, el diputat militar, posseïa el castell de Merlès, al Berguedà. El tenien en feu pels senyors del castell de Lluçà, dins de la baronia de la Portella, que a la darreria del segle XIV era de la família Pinós. El 1393 Pere posseïa la casa de la Tor, dins d’aquell terme. Fou regent de la vegueria de Barcelona i el Vallès l’any 1380.
Francesc de Gualbes, ciutadà de Barcelona, fou el diputat del Braç Reial. Pertanyia a una de les famílies més notables de l’oligarquia ciutadana de Barcelona. Fou conseller cinquè de Barcelona el 1375, tercer el 1379 i conseller en cap el 1409. Ocupà també altres càrrecs: fou un dels dos cònsols de la mar el 1368 i, el 1374, un dels dos racionals de la ciutat.
Una elecció fora de corts
El 7 de gener, els nous diputats ja havien estat elegits per la comissió reorganitzadora de la Diputació del General, però la notificació del canvi de diputats no fou signada pel rei fins el 20 de gener de 1379.
Els oïdors de comptes no reconegueren la legalitat de la destitució i substitució dels diputats residents, al·legant que la comissió reorganitzadora no tenia facultats per a prendre una decisió d’aquesta mena, i boicotejaren llur actuació retenint els segells i els llibres de comptes i registres de la institució. La comissió amenaçà de destituir-los també si no canviaven d’actitud, i finalment el rei hagué d’intervenir com a àrbitre en la qüestió. El 10 de març de 1379 Pere III dictaminà que la comissió reorganitzadora tenia poders per a portar a terme les destitucions i substitucions fetes i ordenà als oïdors que lliuressin els segells, els registres i les escriptures als nous diputats residents.
Una de les primeres actuacions de la nova terna de diputats fou l’arrendament de la col·lecta dels impostos de les generalitats, negociat juntament amb tres membres de la comissió reorganitzadora: el comte d’Empúries, Galceran Satallada i Guillem Ferrer, ciutadà de Barcelona. Durant l’arrendament, s’arribà a un acord amb els homes de la vall d’Andorra, que no volien pagar el dret de les entrades i eixides, que pertanyia a la Generalitat, i es decidí que els andorrans paguessin només si les coses que treien de Catalunya eren per a portar a Gascunya; si eren per a ells, no pagarien res. Les mercaderies que entraven estaven exemptes de pagament si eren seves, mentre que s’havien de pagar si eren de Gascunya o d’altres llocs.
Les galeres de la Generalitat continuaren el seu servei. Tres d’aquests vaixells, sota la capitania de Gilabert de Cruïlles, participaren, pel juny del 1379, en l’atac contra la flota que el comte de Vertus, Giangaleazzo Visconti, havia reunit per passar a Sicília. Giangaleazzo Visconti, de la família que dominava Milà i altres ciutats de la Llombardia, pretenia casar-se amb la reina Maria I de Sicília, néta de Pere III el Cerimoniós; el monarca català no volia que aquest matrimoni es realitzés perquè desitjava que la seva néta es casés amb algun membre de la dinastia barcelonina, per tal de recuperar el control sobre l’illa. La flota milanesa, que era ancorada a Porto Pisano, fou destruïda. D’aquesta manera expeditiva fou impedit un matrimoni que no convenia als interessos catalans. Dues galeres més de la Generalitat foren deixades al vescomte de Rocabertí, el qual també armava un petit estol el mateix any 1379; els objectius indicats pel rei foren diversos: una ambaixada a Nàpols, juntament amb Bernat de Cabrera, i la defensa de Sardenya.
La nova terna de diputats residents a Barcelona no tingué gaire temps per a exercir el càrrec, perquè la Cort de 1379-80 en nomenà aviat una de nova. No es conserven registres amb la seva correspondència i, per tant, no se’n pot seguir l’actuació amb detall.