El dia 6 d’agost de 1446 foren escollits els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pero Ximénez de Urrea (Saragossa ? – Tarragona 1489), arquebisbe de Tarragona; diputat militar: Galceran Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur, vescomte d’Illa i de Canet; diputat reial: Joan Desbosc, ciutadà honrat i síndic de Lleida; oïdor eclesiàstic: Agustí d’Illa, canonge i ardiaca major d’Urgell; oïdor militar: Joan Jofre Sarroca, donzell; oïdor reial: Bernat Aibrí, burgès de Perpinyà.
Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí era fill del noble Pero Ximénez de Urrea, senyor d’Èpila i vescomte de Rueda, gran camarlenc d’Alfons el Magnànim, conseller reial i lloctinent general del Regne de València, i de la seva tercera esposa, Maria de Bardaixí. Pertanyia, per tant, a una antiga i notable família aragonesa, a l’igual del seu antecessor en l’arquebisbat de Tarragona, el cardenal Domènec Ram, que també havia ocupat el càrrec de diputat eclesiàstic de la Diputació del General en el trienni del 1428, quan era bisbe de Lleida.
Els Urrea havien estat partidaris de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp i un germà de Pero, Lope Ximénez de Urrea, participà amb el rei Alfons en la conquesta de Nàpols, fou virrei de Sicília i ambaixador davant la cort pontifícia i el duc de Milà. Un altre parent proper, Andreu de Urrea, fou vicari general de Tarragona i ardiaca de Sant Fructuós.
Nascut a la capital aragonesa, Pero Ximénez de Urrea havia estat canonge i tresorer de la seu tarragonina, càrrecs que deixà per exercir el de canonge i prior major de Sant Salvador de Saragossa. El 24 de juny de 1445 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, on féu l’entrada solemne el 19 de maig següent, per tant, pocs mesos abans d’ésser escollit per al lloc de màxima responsabilitat en la Diputació del General. El fet d’ésser enlairat a la dignitat de metropolità sense haver ocupat abans cap altra seu episcopal denota una alta protecció envers la seva persona, segurament pel llinatge al qual pertanyia. Tot fa pensar que aleshores era relativament jove, ja que estigué en possessió de la mitra tarragonina durant un període de temps molt llarg, fins a la seva mort, el 1489, més enllà dels límits del regnat de Joan II.
Segons opinió del canonge Josep Blanc, autor del conegut arxiepiscopologi tarragoní, fou un home de gran govern, vigorós i més inclinat a les armes que a les lletres. Per això, no és estrany que el papa Calixt III el nomenés capità general i almirall de les set galeres que l’Església armà per lluitar contra els turcs el 1456. En aquesta mateixa línia, participà en la guerra civil catalana, primer al costat del príncep Carles de Viana, però des de ben aviat, mogut per interessos determinats, en el bàndol del rei Joan II, el qual serví especialment en les campanyes dutes a terme a Tarragona i Tortosa.
En efecte, atesa la seva dignitat d’arquebisbe de Tarragona, presidí la solemne ambaixada tramesa per la Diputació i altres institucions a Joan II a les terres de ponent, per demanar l’alliberament del primogènit Carles de Viana, empresonat al començament de desembre del 1460. En aquest sentit, se li atribueix un commovedor discurs davant el monarca. Tanmateix, sembla que la radicalització del conflicte el féu canviar de bàndol, juntament amb altres representants de la noblesa catalana. Així, el 22 de juny de 1462 la mateixa Diputació del General i la ciutat de Barcelona, en qualitat de representants de Catalunya,el declararen enemic del Principat, juntament amb el noble Joan de Cardona, comte de Prades, i l’eclesiàstic fra Lluís Despuig, mestre de Montesa («… que, d’ací avant, tothom haja per enemichs e acuydats del dit Principat…»).
Sota la seva protecció, el 1463 es constituí una Diputació del General reialista, formada per un sol diputat, Benet de Saportella. Al final de l’any anterior, els exèrcits reials ocuparen la ciutat de Tarragona, i el seu arquebisbe hi entrà al davant i prengué mesures contra alguns canonges i capellans que li havien estat contraris. Tot seguit, procurà sotmetre també a l’obediència reial el Camp de Tarragona, senyoria jurisdiccional de l’arquebisbat, cosa que aconseguí de manera ràpida, llevat dels llocs d’Alforja i Alcover, que foren assetjats durant llarg temps fins que a l’estiu del 1464 foren presos per les forces reialistes, saquejats i destruïts. El 1468 hostatjà el rei al seu palau arquebisbal i el 13 de febrer d’aquest any assistí, al palau reial de Tarragona, a la mort de la reina Joana Enríquez, que fou enterrada al monestir de Santa Maria de Poblet. Un any després, el 1469, l’arquebisbe comandà les tropes reialistes per terres del Penedès.
Durant molts anys fou canceller de la corona catalanoaragonesa (1454-80), i el mateix papa Calixt III el nomenà patriarca d’Alexandria (1454-89), títol que detenia abans el bisbe d’Urgell i que ell emprà sempre al costat del d’arquebisbe de Tarragona. Féu corregir i editar de nou el breviari de l’arxidiòcesi, instituí la festa dels apòstols Sant Pere i Sant Pau i contribuí a ornar i enriquir la seu metropolitana tarragonina, amb notables donatius i llegats de vestits, capes, creus i una mitra molt rica en pedres precioses. El 1479 construí el cadiram del cor de la catedral, obra de l’artista saragossà Francesc Gomar, que el féu amb roure de Flandes i a semblança del de la seu de la capital aragonesa, amb un cost total de 65 000 sous. Se sap que deixà escrita una relació de la guerra civil catalana. Morí el 9 de setembre de 1489, entre les nou i les deu de la nit, al palau episcopal de Tarragona, i fou enterrat al mateix cor de la seu metropolitana, sota una làpida en la qual es pot llegir: «Hic iacet reverendissimus in Christo pater dominus Petrus de Urrea, patriarcha Alexandrinus et archiepiscopus Tarraconensis, qui fecit hunc chorum. Obiit autem VIIII die septembris, anno Domini M CCCC LXXXVIIII». El seu llarg pontificat ha despertat, tanmateix, opinions no sempre unànimes i controvertides. I això, agreujat pel seu fort temperament i per la seva vida privada, segons sembla no gaire exemplar. En aquest sentit, cal recordar el plet que Bernat Guerau de Requesens, gran prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, posà contra Margarida de Urrea, monja del monestir santjoanista d’Alguaire, l’any 1505, quan aquesta en fou elegida priora. Margarida, que actuà com a tal amb impaciència acceptant homenatges de vassalls i rebent quantitats de diners, davant la possibilitat que li fos discutida la legitimitat del seu nomenament, fou qualificada en el procés de filla del difunt pre-lat tarragoní —i no pas de neboda, com ella afirmava— i, a més, culpada de mantenir relacions incestuoses amb el seu pare.
Durant el trienni, Galceran Galceran de Pinós-Fenollet i de Mur, vescomte d’Illa, de Canet i de Castellar, baró de Pinós, Mataplana, la Portella, Lluçà, Gironella, Pe-guera i Bagà, i senyor de Palmerola, acompanyà Pero Ximénez de Urrea en el càrrec, com a diputat militar. Conegut com a Galceran VII de Pinós, era fill i hereu de Bernat Galceran II de Pinós i fou camarlenc del rei Joan II. Desplegà un paper important en els afers del segle, tant en la qüestió dels pagesos de remença en el trienni en què ocupà el càrrec de diputat militar com després, durant la guerra civil catalana. Fou un dels quaranta-cinc membres que el 1461 integraren la solemne ambaixada enviada pel General davant Joan II, i igualment fou una de les persones designades per anar a rebre el príncep Carles de Viana quan es dirigí a Barcelona. El mateix any fou nomenat membre del Consell del Principat, però, en radicalitzar-se el moviment contra Joan II, se n’apartà i es mantingué fidel al rei, per bé que, en el decurs de la conflagració, jugà un complex joc d’equilibris d’acord amb les vicissituds històriques. Mort el 1470, els seus dominis foren liurats a Felip Galceran de Castre-Pinós, membre d’una altra branca del mateix llinatge.
El diputat reial, Joan Desbosc, era ciutadà honrat i síndic de Lleida. El seu pare, Francesc Desbosc, havia estat igualment síndic i, a més, paer en cap de la ciutat. Segurament el mateix Joan Desbosc ocupà el càrrec d’oïdor reial el 1419 i de diputat reial el 1428.
Els tres oïdors del trienni foren: pel Braç Eclesiàstic, Agustí d’Illa, fill d’Antoni d’Illa —donzell del Rosselló i senyor de Cases Noves—, que fou doctor en decrets, canonge i ardiaca major d’Urgell i canonge d’Elna i de Barcelona; pel Militar, el donzell Joan Jofre Sarroca, i pel Reial, el burgès de Perpinyà Bernat Aibrí, pare d’un altre Bernat Aibrí, que fou diputat reial del General el 1473.
L’afer dels pagesos de remença
Pagès, en una miniatura de Bernat Martorell, Llibre d'hores del convent de Santa Clara de Barcelona, segle XV.
R.M.
Les accions que es coneixen de Pero Ximénez de Urrea al capdavant de la Diputació de General són diverses. Actuà des de Barcelona, ciutat que només abandonà durant els mesos d’estiu (juliol i agost) per atendre els assumptes de la seu tarragonina. Entre les qüestions primordials del trienni destaca la celebració de corts de Catalunya a la catedral de Barcelona (1446-48), que foren llicenciades per la reina lloctinent Maria de Castella, sense el subsidi requerit, davant la fermesa del monarca en la qüestió de les redempcions jurisdiccionals. Tanmateix, el tema principal que ocupà diputats i oïdors no fou altre que el dels pagesos de remença.
Durant aquests anys, la qüestió remença havia arribat a la seva fase decisiva, en què, segons paraules de Jaume Vicens i Vives, els actors del futur drama social fixaren i delimitaren les seves actituds. La resistència dels senyors, la radicalització d’alguns grups pagesos i l’actitud ambigua de la Monarquia no facilitaren precisament les coses. Quan es desfermà la crisi econòmica del 1445, l’agitació agrària reprengué de manera instantània, davant la caiguda dels preus i el desgavell general. El descontentament que hi havia entre la població remença del país es manifestà amb motiu de la lluïció de les jurisdiccions empenyorades, duta a terme per la Monarquia, necessitada de diners —amb més raó pel desplegament de la política napolitana d’Alfons el Magnànim—, fet que beneficiava els remences i perjudicava els interessos dels senyors i nobles de la Terra. Amb aquest motiu, des del 1446 notaris i agents del Reial Patrimoni recorregueren el nord del Principat, bo i convocant reunions dels pagesos per tractar sobre el recobrament conjunt de la jurisdicció reial mitjançant un pagament de 64 000 florins. Per això, un nombre elevat de poblacions interposaren plet davant la Reial Audiència contra els seus senyors. A més, d’aquestes reunions nasqué sens dubte l’acció reivindicatòria dels mals usos empresa pels remences, que esdevingué la qüestió més punyent i decisiva en la resolució de l’afer. D’aquesta manera, al febrer del 1447 es produïren les primeres congregacions de pagesos a l’Empordà, un dels feus senyorials més potents. Pel maig de l’any següent, quatre síndics dels remences del bisbat de Girona gestionaren davant la cort de la reina lloctinent l’ofrena d’un donatiu de 64 000 florins si el monarca els redimia dels mals usos. La negociació es desenvolupà de manera favorable, perquè l’1 de juliol de 1448, des del seu campament contra Piombino, Alfons el Magnànim expedí una important provisió patent, per la qual autoritzà els pagesos de remença a reunir-se per nomenar síndics i procuradors que defensessin davant la justícia les seves llibertats i immunitats, i que recollissin les quantitats necessàries per a tal fi, entre altres un donatiu de 100 000 florins per a la gestió arbitral del monarca. Mitjançant aquest text, que determinava que les reunions s’havien de celebrar en grups de cinquanta pagesos i amb l’assistència d’un oficial reial, el rei Alfons reconeixia la legalitat del fet remença, i alhora li donava una via legal de solució. El moviment, que comptà aviat amb més de 20 000 adherents, fou dirigit per notaris i pagesos benestants, i les congregacions se succeïren durant tota la tardor del 1448 a la diòcesi de Girona, el principal focus directiu del moviment, i els primers mesos de l’any següent a la diòcesi d’Elna. A aquesta acció s’enfrontaren, entre d’altres, bisbes i canonges, nobles i cavallers, és a dir, l’alta noblesa del país i l’alt clergat, ultra el Consell de Cent de Barcelona i la Diputació del General de Catalunya, la qual, a més, dissoltes les corts, representava els interessos de la minoria aristocràtica de la Terra. El cas és que pel novembre del 1448 la Diputació del General, que aleshores es trobava a Vilafranca del Penedès per raó de les mortaldats que es produïen a la ciutat de Barcelona, s’oposà a la publicació de la provisió reial del juliol anterior i, fins i tot, ordenà la detenció dels oficials reials que la pregonaven. Amb aquesta finalitat, el 14 de gener de 1449 el diputat militar, Galceran Galceran de Pinós-Fenollet, anà a la vila de Perpinyà en qualitat d’ambaixador per parlar amb la reina lloctinent, Maria de Castella, i demanar-li el sobreseïment de l’afer remença. Tres dies després l’oïdor reial, Bernat Aibrí, es traslladà al Regne de Nàpols, passant per Perpinyà, per parlar amb el rei Alfons el Magnànim del mateix assumpte. Tanmateix, el memorial presentat a la reina no tingué cap efecte. Davant el resultat nul de les gestions del vescomte, la Diputació prengué una actitud revolucionària, bo i convocant el clergat, la noblesa i les ciutats del Principat a una reunió a Barcelona, amb la finalitat de donar més volada a les seves gestions i de nomenar una altra ambaixada que anés directament a Nàpols.
Segurament, aquesta ambaixada extraordinària, presidida pel canonge gironí Roger de Cartellà i per l’oïdor militar —el donzell empordanès Joan Jofre Sarroca— i el ciutadà de Perpinyà Bernat Riambau, mai no arribà a marxar, no se sap si per les dificultats econòmiques, pel convenciment de la inutilitat de l’empresa o per no enverinar més l’afer, ja que la Lloctinència negava la legalitat d’aquelles ambaixades. En efecte, sense fer cas de les gestions de la Diputació ni de la ciutat de Barcelona, la reina lloctinent nomenà regent de la Governació de Catalunya un dels agents reials per a l’afer remença, el cavaller Joan de Montbui. I el 16 de gener de 1449 ordenà la publicació d’un edicte, en què es fixava en tres florins la quantitat a cobrar a cada pagès per contribuir al pagament de l’ofrena feta al monarca.
Conflictes a ciutat, , Taula de Sant Jordi, Pere Niçard, segle XV.
R.M.
Davant la gravetat de la situació, la Diputació mateixa en ple anà a Perpinyà a veure la reina. El 18 de març de 1449, Pero Ximénez de Urrea juntament amb el diputat militar, Galceran Galceran de Pinós-Fenollet, i el ciutadà de Barcelona Guillem Destorrent sortiren de Barcelona. En la seva absència, els oïdors de comptes i altres oficials del General aconseguiren que a molts llocs no es publiqués el pregó de la reina que establia el tall de tres florins. A més, preveient possibles represàlies, el rei havia dictat una disposició que obligava els senyors a signar el compromís de no maltractar els seus pagesos. Tot i que molts petits propietaris signaren sense cap oposició, els grans barons s’hi negaren amb l’excusa que era una humiliació innecessària. Davant la resistència dels senyors, el nou governador ordenà l’embargament de les seves possessions. Aquest fou el cas, per exemple, del diputat militar, Galceran Galceran de Pinós-Fenollet, personatge igualment transcendent durant la guerra civil catalana. A causa de la seva negativa a deixar publicar les ordres reials sobre aquesta qüestió en els seus dominis, li foren embargats la vila de Bagà i altres llocs; i ell mateix fou empresonat, juntament amb altres grans personalitats, per ordre de la reina Maria, fet que provocà grans protestes, i més pel fet que es tractava d’un diputat. També foren embargades les possessions del rossellonès Joan de Llo, oficial del General, i les terres de la Diputació al comtat d’Empúries.
En el mateix sentit, el bisbe de Girona, Bernat de Pau, respongué a l’embargament de les seves possessions al Baix Empordà amb l’excomunicació del mateix regent de la Governació de Catalunya. Aquest fet provocà una resposta enèrgica de la reina, que al maig del 1449 derogà un cànon del concili provincial de Tarragona en què es basava el bisbe, comminà amb penyores de 10 000 florins que es complís l’embargament de les seves possessions i posà els pagesos sota la salvaguarda reial; i això, davant la passivitat de la primera dignitat eclesiàstica de la Terra, l’arquebisbe de Tarragona Pero Ximénez de Urrea, diputat eclesiàstic del General. Sens dubte, l’actuació decidida de la Monarquia espantà i frenà la Diputació, que acabà cedint, davant l’amenaça de perdre les seves possessions al comtat d’Empúries o potser perquè no havia trobat entre els senyors la col·laboració desitjada. Així, el 7 de maig de 1449 ordenà que es permetés el cobrament del tall i que es facilités l’embargament dels morosos. Cal recordar que els càrrecs eren ja a prop del seu relleu triennal i que, a més, era imminent l’obertura d’unes noves corts, fet que exoneraria el General del paper de principal motor de l’oposició.
Com a notes curioses esdevingudes durant aquest trienni, es pot apuntar que el 8 de setembre de 1447, festivitat de la Verge Maria, tingué lloc una extraordinària tempesta de vent, que fou seguida de pluges torrencials. Els estralls foren considerables: inundacions de cases, esllavissades de camins i ponts, morts de caps de bestiar, naufragi de naus i pèrdua de vides humanes. I que durant la nit del 24 al 25 de maig de 1448 es produí un fort terratrèmol a la ciutat de Barcelona i a tot el Principat, que ocasionà grans danys i matà diverses persones. Per exemple, obrí el castell nou de Barcelona de tal manera que per l’esquerda produïda hi passava ben bé un home, i aterrà moltes cases de la capital; enderrocà els castells del Papiol, Sentmenat, Montornès i Llinàs i hi matà diverses persones; destruí el monestir de l’Estany, on morí un frare; i enrunà part de les esglésies de Mataró i de Granollers. El mateix dia del terratrèmol començà a la capital catalana un dels episodis d’epidèmia tan freqüents a l’època, i per aquest motiu el consistori de la Diputació del General es traslladà al començament de novembre al lloc de Vilafranca del Penedès, on romangué fins just iniciat el 1449. El 29 d’agost del mateix any 1448 tingué lloc un eclipsi de sol, que fou visible des de les 9 fins a les 11 del matí.