El 22 de juliol de l’any 1533, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Dionís de Carcassona (Lleida ? – ?), canonge de Lleida; diputat militar: Joan de Vilanova de Foixà, donzell d’Elna; diputat reial: Perot Sisteró, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Alexandre de Rocabertí, prior de Besalú; diputat reial: Joan Guerau de Gualba i Despapiol, donzell de la Batllòria; diputat reial: Cristòfol Ramon Sarrovira, ciutadà honrat de Barcelona.
El diputat eclesiàstic Dionís de Carcassona inicià la seva presència dins la màxima institució catalana quan fou escollit oïdor eclesiàstic del trienni 1524-27. Fou canonge de Lleida durant el mandat del destacat bisbe Jaume de Conchillos, reconegut per la seva activa presència a la ciutat i per la seva mentalitat reformista i oberta. Conchillos estigué assistit per un capítol de figures notables, entre les quals, a banda de Dionís de Carcassona, hi havia Francesc Solsona (diputat eclesiàstic durant el trienni 1527-30) i Berenguer de Tort i de Fiella (oïdor eclesiàstic del trienni 1542-45). Els pares de Dionís de Carcassona foren Jeroni de Carcassona i Simona de Queralt.
Joan de Vilanova de Foixà, el diputat militar, era donzell d’Elna i procedia de la branca dels Vilanova d’Elna. El pare de Joan era Miquel de Vilanova, cavaller, nascut a Corçà (Girona), que rebé el castell d’Elna de Ferran II. El 1522 passà les funcions del castell al seu fill Joan. La mare era Aldonça de Foixà. Joan es casà l’any 1526 amb Rosa Andreu i Maura (vídua de Lluís Calser i filla d’Honrat Andreu, burgès de Perpinyà, i de Margarida Maura). El matrimoni va tenir tres fills: Àngel, Isabel-Àngela i Esperança. Joan de Vilanova morí l’any 1555.
El diputat reial Perot Sisteró morí pocs mesos abans d’acabar el trienni. Com a substitut seu fou extret Francesc Giginta i Mestre (? – 1569), burgès de Perpinyà. Francesc Giginta repetí càrrec el trienni 1542-45, cas que tan sols es produí en 14 ocasions entre el 1500 i el 1599. El baix percentatge de repeticions d’aquest tipus s’ha interpretat com una mostra de l’eficàcia del sistema d’insaculació per a evitar les perpetuacions en el govern. Francesc Giginta pertanyia a un llinatge rossellonès, el primer membre conegut del qual és Ponç Giginta (o Jaguinta), de Tura. El diputat també era conegut amb el nom de Francesc Mestre. Era fill de Francesc Giginta, dit lo jove (? – 1523), burgès honrat de Perpinyà, i d’Elisabet Mestre (? – 1546), la seva segona muller. El seu pare era doctor en dret, conseller reial, canceller de la Universitat de Perpinyà i síndic de la mateixa ciutat. Els seus germans foren: Joana, Joan, Elisabet, Rafaela i Bernat. El seu avi era Francesc Giginta, dit lo vell, bur-gès honrat de Perpinyà, doctor en dret, conseller reial i síndic d’aquesta població a la Cort del 1414. Francesc Giginta, com el seu avi i el seu pare, era doctor en dret i també compartia amb tots dos l’ofici de conseller reial, i amb el seu pare el de canceller de la Universitat de Perpinyà. Aconseguí el doctorat en dret l’any 1523, i des d’aleshores exercí com a conseller reial i canceller de la Universitat de Perpinyà. Seguint les paraules de J. Capeille, l’any 1542, fent gala del seu coratge, Giginta es distingí durant el setge al qual el futur Enric II de França sotmeté Perpinyà. Per tal de garantir la defensa de la seva ciutat, féu donació de partde la seva fortuna, i, a partir d’aquell moment, obtingué una successió de càrrecs de gran rellevància. Fou proveït de l’ofici de jutge de cort el 7 de maig de 1545. L’any següent fou nomenat jutge de Tova, i l’1 de juliol de 1549, regent de la Cancelleria Reial del Consell Sobirà d’Aragó. Francesc Giginta assistí a les corts dels anys 1503, 1528 i 1537. A les dues darreres hi assistí com a cavaller de l’Esperó d’Or. Més endavant, al gener del 1560, fou elevat a noble.
L’oïdor militar del trienni, Joan Guerau de Gualba i Despapiol, donzell de la Batllòria, era senyor del castell de Sant Martí de Montnegre. El seu pare, Guerau de Gualba i Armengol de Montornès, fou investit amb mer i mixt imperi el 1465. El seu avi, Guillem Ramon de Gualba, havia assistit a les corts del 1436 i el 1446. Els seus fills i néts també foren presents en diferents celebracions de corts. Joan Guerau de Gualba morí al febrer del 1535, i fou substituït per Francesc de Comte i de Grimau, donzell de Ceret i habitant de Castelló d’Empúries.
L’oïdor reial del trienni, Cristòfol Ramon Sarrovira, doctor en dret, fou elevat a ciutadà honrat de Barcelona el 1510. Els Sarrovira són un exemple de l’oligarquia barcelonina detallada en el treball de James Amelang. Una oligarquia formada per cavallers, juristes i membres d’altres professions liberals que controlaven una bona part dels càrrecs del Consell de Cent i, alhora, de la Diputació. Un dels fills de Cristòfol Ramon Sarrovira, Miquel de Sarrovira, fou conseller en cap de Barcelona, i per ordre de la Cort de Montsó del 1585 compilà una obra sobre el Cerimonial de corts, publicada el mateix any i reimpresa l’any 1701. El seu nét, Joan Miquel de Sarrovira i de Cordelles, fou síndic de Barcelona a la Cort del 1599.
La Cort del 1533, punt àlgid del regnat de Carles I a Catalunya
Extracció social dels diputats locals. 1524-1602.
M. Pérez Latre
Durant el trienni 1533-36 se celebrà el gros de la Cort del 1533, que havia començat al juny d’aquell mateix any. Els diputats hi van exposar un seguit de greuges, i es lamentaven del mal moment econòmic que passava el país, provocat per una crisi agrària i per la decadència del comerç a causa de la inseguretat marítima. Per tot plegat, havien arribat al límit de la seva capacitat de crèdit. També exposaren que existien conflictes amb el virrei, Fadrique de Portugal, que empresonava i alliberava en nom de la Diputació, immiscint-se, per tant, en la jurisdicció d’aquesta institució. En el mateix sentit, denunciaren les ingerències efectuades per la Inquisició (amb referència a les actuacions de l’inquisidor Ferran de Lloaces), que el rei no va voler discutir en aquesta cort. Pel que fa al comerç, es van queixar de la inseguretat a la Mediterrània i de la manca de solucions i de protecció imperial. Van declarar que els catalans havien de pagar, malgrat tenir privilegis, per treure blats de Sicília, i que no es respectava el que havia estat acordat en una pragmàtica que gravava un 20% els draps francesos que entraven a Sicília i a Nàpols. Per solucionar aquest afer, l’emperador renovà la protecció de la draperia catalana a Sicília i a Nàpols (tot i que això no va evitar que, en anys posteriors, els catalans tinguessin greus problemes a Nàpols, on els exigien una ordre expressa del rei per a poder importar i exportar draps). També es van queixar pel nomenament de bisbes estrangers, concretament pel de Girolamo Doria com a arquebisbe de Tarragona, el qual, paradoxalment, va ser escollit diputat eclesiàstic del trienni següent, encara que renuncià a ocupar el càrrec.
D’altra banda, en aquesta cort es va fer una petició de gran rellevància: foren criticats els problemes d’aplicació que presentava la Constitució de l’Observança i, per tal de fer-la més efectiva, es va proposar la creació d’un Tribunal de Contrafaccions, un organisme que no es va fer efectiu fins l’any 1706. Pel que fa a les decisions preses que afectaven directament l’ofici dels diputats i oïdors, s’acordà que aquests, juntament amb el racional i l’escrivà major, havien d’anar cada dissabte a les cases de la Bolla i del General, o de les entrades i eixides, per confeccionar una llista de les teles que hi havia per raó de frau. Si les teles ja estaven condemnades calia vendre-les, mentre que s’havia de determinar què fer amb les no condemnades. També s’acordà que els oïdors podien rebre l’ajuda d’altres persones que consideressin necessàries per a exercir els seus comptes. A més, els oïdors havien d’anar cada tres mesos a la Taula de Canvi de la ciutat de Barcelona amb l’objectiu de comprovar les partides i altres dades de la seva comptabilitat. En cas que no fessin aquestes comprovacions, se’ls descomptava un terç del salari.
Per a evitar clientelismes a l’hora de nomenar els càrrecs, s’acordà que els diputats locals s’havien de nomenar al final del trienni i no pas al principi, tal com es feia anteriorment. I, per a evitar insaculacions que complissin compromisos personals, es decidí que, juntament amb el jurament de la insaculació, calia fer sentència d’excomunió i, si es provava algun tipus de clientelisme, es perdria l’ofici. En la mateixa línia, es prohibiren els vincles econòmics entre els diputats i qualsevol oficial del General. També s’acordà que els diputats havien de deixar el seu càrrec havent cobrat tots els deutes del seu trienni o, a tot estirar, deixant dos terços cobrats. També tingué transcendència l’ordinació que es féu en aquestes corts per a aconseguir una nova sistematització del dret català. Aquesta petició, però, no es va dur a terme fins a la Cort de Montsó del 1585, en què s’encomanà la tasca a una comissió, que publicà el treball a Barcelona els anys 1588-89.
A més de la celebració de la Cort, el trienni estigué marcat per dues de les amenaces que caracteritzaren tot el regnat de Carles V: l’assetjament dels turcs al litoral mediterrani i la continuada pressió dels francesos a la frontera pirinenca. Aquest estat de perill afavorí una abundant correspondència entre els diputats del General i la resta d’autoritats del Principat per a informar sobre l’estat de la qüestió i les mesures a adoptar per a fer front a un possible agreujament dels fets. Els turcs amenaçaven la normalitat de les relacions marítimes entre els ports catalans i entre aquests i els ports italians. Per a palesar la preocupació de les autoritats del Principat, es pot esmentar la carta que van enviar els procuradors de Tortosa als diputats catalans, als quals demanaven protecció: «per lo que’s diu los moros tendrien grossa armada per la mar, de la qual rezelarien de algun encontra.» Davant d’aquesta petició d’ajuda, Dionís de Carcassona adreçà una carta a les autoritats del Principat alertant de la situació i demanant que s’adoptessin mesures per a auxiliar els tortosins. Amb relació a l’amenaça turca, val a dir que l’emperador estigué a Barcelona de l’1 d’abril al 30 de maig, on preparà l’expedició de Tunis. Per informar directament els diputats de la Generalitat sobre les seves intencions, Carles V els va escriure una carta, on també exposava que deixava l’emperadriu com a regent. Quan les autoritats del Principat foren informades de la victòria de l’emperador a Tunis, el fet va ser celebrat amb nombroses festes i demostracions d’alegria. La conquesta va representar un estímul econòmic, però es va fer a costa de delmar en gran mesura els boscos catalans. Per a la missió a Tunis, l’emperador va encarregar cinquanta galeres, i tot el Principat va contribuir en la construcció. Els pins i avets dels Pirineus van servir per a fer els pals, espigons i antenes. La fusta va arribar fins a Tortosa a través dels rius Cinca, Segre i Ebre, i des d’allà fou embarcada cap a Barcelona. També es va talar pi, roure, alzina i freixe a la vegueria de Barcelona i al vescomtat de Cabrera. Per fer els 5 600 rems es van talar arbres al Montseny. El cànem provenia del Camp de Tarragona, Lleida i Balaguer, i el ferro, de la Cerdanya, Camprodon i l’Alt Urgell.
Pel que fa a l’amenaça de l’exèrcit francès sobre el Rosselló, cal esmentar les mostres d’angoixa que donaven els paers de Lleida (d’on era originari Dionís de Carcassona) al consistori català, i que detalla minuciosament Josep Lladonosa i Pujol. Com a resposta a les cartes, el 7 de juny Dionís de Carcassona demanava des de Barcelona al Capítol ia la Paeria que s’organitzessin pregàries per la pau entre Espanya i França.
A banda de procurar organitzar les defenses del país, una de les funcions principals de la Diputació era garantir el compliment de l’ordre polític i institucional fixat en els privilegis i les Constitucions de Catalunya. Per aquesta raó, les tibantors entre els representants de les institucions catalanes i els de l’administració reial a Catalunya eren força habituals. Segons diversos autors, la conducta dels oficials de la Corona contravingué de manera creixent a les Constitucions catalanes a partir dels anys trenta del segle XVI. Un episodi que mostra aquestes friccions s’esdevingué el 1536. El dijous 13 de març es reuniren els diputats i oïdors de comptes, perquè havien rebut la notícia que Fadrique de Portugal, arquebisbe de Saragossa i lloctinent general del Principat, el Rosselló i la Cerdanya, havia convocat Parlament General a Barcelona el 23 de febrer, fent preposició, prorrogacions i altres actes. El Parlament General era una reunió dels braços, que havien de ser cridats pel rei (i només per ell), per a donar consell i ajut en matèries concretes. El lloctinent l’havia convocat quan el rei li demanà que recaptés diners dels catalans per pagar l’expedició a Alger que volia fer aquell mateix any. Malgrat que els convocats es negaren a anar-hi, Fadrique de Portugal va prorrogar la convocatòria cada mes fins al juliol del 1536. Davant dels fets, els diputats es van reunir per deliberar si la convocatòria s’havia fet de manera legal o bé si anava contra les Constitucions de Catalunya i «altres libertats de la terra». Els diputats i oïdors, juntament amb doctors en lleis i advocats ordinaris del General, van deliberar que la convocatòria, en efecte, s’havia fet contra les Constitucions i que, per tant, la seva missió era contradir-la. És per això que, el dia 21 de maig, el síndic del General, Jaume Santlleïr, presentà al lloctinent el seu rebuig al Parlament i una suplicació perquè revoqués tots els actes i les peticions fetes.
A banda dels afers polítics, durant aquest trienni es dugueren a terme dues accions que tingueren una gran transcendència per la seva prolongació en el temps i que acabarien constituint-se en veritables símbols de l’edifici del Palau de la Generalitat. D’una banda, el dia 28 del mes de gener de 1534 es començaren a plantar els vint-i-quatre tarongers del bosquet del terraplè de la Casa de la Diputació. Els tarongers eren un dels arbres fruiters més apreciats com a ornamentació en els patis renaixentistes, i s’han interpretat com un dels elements que mostren la privatització de l’espai públic durant aquesta època. D’altra banda, l’any 1536 la Generalitat va comprar una estatueta d’argent de Sant Jordi. Era una imatge on apareixia la figura del sant, revestit d’armadura brillant, un escut amb una creu i una insígnia en forma de flor, matant un drac amb una llança daurada agafada amb les dues mans. Com exposa Ignasi Rubió, segons alguns autors la figura és d’autor i data desconeguda i va ser comprada l’any 1536 a un particular, Joan Bravo de Sarabia, pel preu de 180 lliures barcelonines i 10 sous. Segons altres, fou el mateix Joan Bravo qui l’esculpí el mateix any que la Diputació l’adquirí. L’adquisició és una mostra més de la devoció que, en aquesta època, la Generalitat sentia envers el sant. Una devoció palesa, també, en la magnificència i solemnitat dels actes duts a terme cada 23 d’abril i que convertiren en popular una devoció cavalleresca. Sant Jordi, juntament amb sant Miquel, eren els sants guerrers i, com a tals, els predilectes dels cristians i els cavallers de la noblesa. Aquesta devoció era una herència del codi cortesà, que havia dominat la cultura europea durant la Baixa Edat Mitjana, i una continuació de la predilecció que li havien tingut els comtes del Casal de Barcelona. Aquesta estimació la van refermar els humanistes del Renaixement prenent sant Jordi com la imatge del Miles Christi (el ‘Crist guerrer’). No en va, en aquesta mateixa època fou representat pels principals exponents de la cultura renaixentista com ara Donatelloo Rafael.