El 22 de juliol de l’any 1536, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan Pasqual (Segle XVI), canonge i degà de la Seu d’Urgell; diputat militar: Joan Benet de Calders i de Vilafranca, senyor de Segur de Segarra; diputat reial: Joan Ballaró, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Jaume Crespa, monjo i cambrer de Sant Cugat del Vallès; diputat reial: Joan de Blanes, donzell de Barcelona; diputat reial: Pal·ladi Maler, burgès de Perpinyà.
El diputat eclesiàstic Joan Pasqual fou canonge i degà d’Urgell i assistí a la Cort del 1519.
El diputat militar del trienni, Joan Benet de Calders i de Vilafranca, senyor de Segur de Segarra, figura entre els assistents a la Cort del 1537.El seu fill, Joan Francesc de Calders, detingué el mateix càrrec a la Generalitat durant el trienni del 1563, i assistí a la Cort de Montsó d’aquell any. El besnét de Joan, Miquel Jeroni de Calders, fou elevat a noble el 1599 i, com a tal, assistí a la Cort d’aquell mateix any.
Vista de Perpinyà, segle XVI.
ECSA
El diputat reial del trienni, Joan Ballaró, burgès de Perpinyà, accedí al govern de la Diputació en dues ocasions. En primer lloc l’any 1506 i, en segon lloc, l’any 1536. En ambdós casos fou diputat reial. Ballaró era descendent d’una línia de notaris de Perpinyà que s’ha pogut documentar des del segle XV. El seu pare fou Jordi Ballaró, burgès, fill d’Antoni Joan Ballaró, burgès i notari de Perpinyà, i d’Elisabet. Un germà del diputat fou Nicolau Ballaró, burgès de Perpinyà i batlle d’aquesta vila, que assistí a la Cort del 1510. Un altre germà seu fou Francesc Geralt Ballaró, burgès honrat de Perpinyà i síndic de Perpinyà a la Cort del 1519. El diputat Joan Ballaró tingué un sol fill: Antoni Onofre Ballaró, donzell de Perpinyà, que es casà en primeres núpcies, l’any 1538, amb Isabel Gleu, filla d’Aimeric de Gleu i Antònia Ballaró, i en segones amb Rosa de Cadell i de Foix, filla de Francesc Cadell, veguer del Conflent i del Capcir, i de Marquesa de Foix i Despuig (1541). Amb la seva segona esposa tingueren un fill: Francesc Galceran Ballaró i de Cadell. El diputat Joan Ballaró feu testament el 8 de juny de 1538 i morí, segons el Dietari de la Generalitat,un dia més tard. El 18 de juny, Benet Cases, ciutadà de Girona, fou extret per a ocupar la plaça de diputat reial i jurà el càrrec el dissabte 22 de juny de 1538.
L’oïdor militar del trienni, Joan de Blanes, donzell de Barcelona, pertanyia a la branca dels marquesos de Millàs. El seu pare era Gaspar de Blanes i de Marzà, i la seva mare, Brígida de Beuda. Es casà amb Estefania de Sentmenat, amb qui tingué dos fills: Antoni Joan i Lluïsa. Lluïsa es casà l’any 1513 amb Joan de Cardona, que en quedar vidu es convertí en abat de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes i de Santa Maria de Solsona. Fou bisbe de Barcelona, prior de Santa Maria de Meià i canceller del Principat de Catalunya entre el 1534 i el 1546. El germà de l’oïdor Joan de Blanes fou Guillem Ramon de Blanes, donzell de Barcelona, casat amb Joana de Marzà. Aquest matrimoni no tingué cap fill i testà a favor del seu nebot. Per aquesta raó, Antoni Joan marxà de Barcelona i s’establí al Rosselló, on rebé les herències de l’oncle i la tia. A Perpinyà, es casà dues vegades, el 1540 amb Margarida d’Alemany i Jou (vídua de Lluís Cantà) i el 1560 amb Elionor d’Albert. Joan de Blanes morí el 28 de juny de 1539, i en lloc seu fou extret Joanot Oliver, donzell de Barcelona, que feu testament a Barcelona el 16 de desembre de 1557. El seu pare fou Galceran Oliver, donzell de Barcelona, i la seva mare, Elionor.
L’oïdor del Braç Reial, Pal·ladi Maler, burgès de Perpinyà, fou elevat a burgès honrat de la vila l’any 1538. Es casà amb Joana Roig. El trienni 1542-45 fou diputat local. Maler es destacà a la Cort del 1533, en què, com a síndic de Perpinyà, el 15 d’octubre prengué posició contra els síndics barcelonins. L’oïdor considerava que algunes constitucions que volien els barcelonins eren poc favorables als interessos rossellonesos. Concretament, estava en desacord amb la imposició de marques (represàlies comercials) als francesos, i en les mesures proposades per a evitar el contraban de les anomenades capes de pastor (peces d’abric que els pastors pirinencs entraven a Catalunya per a ús propi, però que revenien a l’interior del país sense pagar-ne els corresponents drets d’entrada).
L’ultratge contra la Generalitat a Perpinyà
El trienni 1536-39 es caracteritzà pels conflictes que sorgiren amb el capità de la gent de guerra de Perpinyà, la celebració de corts a Montsó el 1537, i l’inici, el 1538, d’un quinquenni de grans penúries per a Catalunya, amb males collites, plagues de llagosta, sequera i cruentes bandositats.
El conflicte que es visqué a Perpinyà, cap al final del trienni, fou d’ordre fiscal i competencial. El 7 de maig de 1539 l’oïdor de comptes Jaume Crespa, juntament amb Joan Baquet, el notari Joan Jeroni Canyelles i el porter de la Generalitat Francesc Marcet [o Marcer], anaren a Perpinyà per investigar els prejudicis i greuges fets per Francesc de Beaumont, capità general dels Comtats, contra Joan Noguer, lloctinent del diputat local de Perpinyà. La sentència fou duta a Perpinyà el 26 de juny pel mateix Francesc Marcet, que presentà a Francesc de Beaumont unes cartes on constava la multa imposada pels danys que aquest havia causat al General «per lo impediment per ell fet a l'exacció dels drets d’aquell». Tot va començar quan es van confiscar setanta ducats a un correu que anava camí de Roma. Els diners no havien estat declarats al guarda del General i, seguint la llei, el guarda se’n quedà la meitat i l’altra meitat es lliurà al procurador reial. El procurador reial va tornar la seva part al correu, considerant que aquest no ho havia fet intencionadament. El correu, aleshores, va exigir l’altra meitat i el guarda del General fou empresonat per negar-se a tornar uns diners que havia confiscat legalment en compliment de les seves funcions. A més, juntament amb el guarda, va ser empresonat el lloctinent del diputat local de la Generalitat, Joan Noguer que, a més de la presó, hagué de sofrir la vexació de ser passejat encadenat pel centre de Perpinyà. Aquestes detencions foren interpretades per la Generalitat com un ultratge contra la institució. Per això els diputats es van reunir i van enviar els oficials a Perpinyà per investigar el cas. Finalment, la Generalitat imposà una multa de 2 000 lliures al capità general. Malgrat que l’emperador va acusar els diputats de tenir una antipatia natural cap a Beaumont, aquests no es van fer enrere en la penalització. Les relacions de Beaumont amb la Generalitat sempre havien estat molt tenses. Les transformacions militars de la denominada Revolució Militar de l’època moderna havien condicionat en gran mesura l’esdevenir de les estructures administratives i de poder dels territoris que acollien els exèrcits. Una presència militar que —en el cas dels comtats de Rosselló i Cerdanya— resultava permanent. A més, la presència d’un capità general xocava de manera flagrant amb les estructures de defensa preexistents, que interpretaven les actuacions dels militars com una intromissió constant en les funcions tradicionals de les institucions del país.
D’altra banda, el 16 de juny de 1537, l’emperador va convocar una nova cort. La convocatòria es feu per sufragar el progressiu desgast de l’exèrcit imperial produït per les incursions de Barba-rossa i per la necessitat de mantenir la defensa als Pirineus per suportar la pressió francesa. En aquest context de guerra, les drassanes catalanes havien de treballar intensament en la fabricació de galeres. No és estrany, doncs, que a la mateixa Cort del 1537 els catalans es queixessin de la progressiva desforestació del Principat, segons ells, provocada per les tales abusives dels boscos per a aconseguir fustes per a construir galeres. En aquesta cort es feu la primera denúncia contra l’Audiència per invasió competencial. Els diputats consideraven que la generalització dels processos de regalia per condemnar bandolers impedia de jutjar-los pels fraus que aquests mateixos bandolers cometien contra la Generalitat. Segons els diputats, això restava autoritat al General. I com a prova de la pèrdua de respecte envers la Diputació del General, els diputats exposaren que els guardes de Balaguer, el diputat local de Vic i el collidor de Puigcerdà havien estat atacats i ferits. D’altra banda, quant a les decisions preses que afectaren la Generalitat, cal destacar la potenciació que es feu d’aquesta institució a partir dels diversos capítols que ratificaven la jurisdicció exclusiva dels diputats i dels capítols que endurien la repressió dels deutors o defraudadors.
Durant la darrera fase del trienni, l’activitat del consistori estigué marcada per la mort de l’emperadriu Isabel. En senyal de dol, els diputats acordaren tancar les portes de la Diputació i dissoldre el consistori fins que ells i els oficials de la casa de la Diputació «fosin vestits de dol i fos fet lo aniversari o capell ardent que s’acostuma a fer a Barcelona pel dol de reis i reines». L’emperadriu Isabel havia exercit com a regent als territoris de la Corona d’Aragó durant l’absència de l’emperador. La seva tasca com a regent ha estat analitzada per Àngel Casals, que en destaca la seva política a partir dels anys trenta, anys en què hi hagué un punt d’inflexióen les relacions entre Catalunya i la Corona. Això es produí quan Isabel, en una actuació paral·lela a la de Carles, que lluitava per la unitat del seu imperi, optà per potenciar la vocació hegemònica d’una Castella de caràcter singularista.