El 22 de juliol de l’any 1548, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel d’Oms i de Sentmenat (? – 1576), canonge i sagristà d’Elna; diputat militar: Perot d’Alentorn, de Cervera; diputat reial: Lluís Dusai i de Dusai, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Antoni Sibil, diaca canonge de Barcelona; diputat reial: Joan Ferrer de Busquets, donzell de Tarragona; diputat reial: Guerau Sobirà, doctor en lleis.
El diputat eclesiàstic del trienni, Miquel d’Omsi de Sentmenat, fou canonge i sagristà d’Elna i abat de Santa Maria d’Arles (des del 1564), i assistí a la Cort del 1552. Era membre d’un llinatge de cavallers, després nobles, del Rosselló, originari del castell d’Oms, que donà nom a la nissaga. El pare de Miquel d’Oms era Berenguer VI d’Oms i de Perapertusa, l’Antic (? – 1541), i la seva mare, Anna de Sentmenat i de Pau, senyora de Rubí. Sens dubte, es tractava d’una família molt ben relacionada. Quan el 1539 morí Elisabet de Tagamanent-Montbui, tercera esposa de Berenguer VI, rebé sepultura a la seu de Barcelona. Assistiren a l’acte Francesc de Borja, lloctinent general del rei, els consellers de Barcelona i els diputats, oïdors i oficials de la Generalitat. Antoni I d’Oms de Santapau i de Sentmenat (? – 1557), dit el Vinculador, germà de Miquel, es dedicà a la marina, comandà una galera gran de la seva propietat i fou cavaller de l’orde de Sant Jaume (1538). El seu fill, Ramon d’Oms i Calders (? – 1615), serví amb la seva galera «Porfiada» a Lepant i Portugal on, ocasionalment, comandà la galera reial.
El diputat militar Perot d’Alentorn pertanyia a una de les set famílies que, entre els anys 1500 i 1699, tingueren més de quatre membres en el consistori de la Diputació.
El diputat reial del trienni, Lluís Dusai i de Dusai, ciutadà honrat de Barcelona, fou conseller en cap de Barcelonai síndic a la Cort del 1547. L’any 1546 fou elevat a ciutadà honrat. Era fill de Lluís Dusai i de Malla, ciutadà honrat de Barcelona, conseller en cap de Barcelona i assistent a les corts dels anys 1519, 1528, 1533, 1537 i 1542. El diputat era nét d’Arnald Roger de Dusai, veguer de Barcelona i síndic de Barcelona a la Cort del 1519. Amb data de 20 d’agost, el Dietari informa que el diputat Dusai «jahia malalt en lo llit y no stave per a venir en consistori». Estigué malalt i sense assistir al consistori fins el 19 de novembre de 1550. Lluís Dusai enviduà durant l’exercici del seu càrrec. El dia 28 de novembre de 1550 morí la seva muller, Isabel Dusai. En senyal de dol, els diputats, juntament amb els oficials i ministres del General, anaren amb gramalles de dol a casa de Dusai, on estigueren fins que s’enterrà la seva dona.
L’oïdor eclesiàstic del trienni, Antoni Sibil, era canonge de Barcelona, i exercí com a diputat eclesiàstic durant una absència de Miquel d’Oms. L’escut de Sibil fou recollit en l’Armorial que el canonge i arxiver de la seu de Barcelona Francesc Tarafa escriví l’any 1536. Morí l’11 de gener de 1550, per la qual cosa fou necessària una nova extracció, que afavorí Galceran de Gravalosa, canonge de Tarragona. Era fill de Lluís de Gravalosa —descendent de Pere de Gravalosa, donzell de Manresa, senyor de Castellar i cavaller des del 1399—. El germà de l’oïdor era Lluís de Gravalosa, senyor de Castellar, assistent a la Cort del 1519. Galceran de Gravalosa i Desfar-Merlès, nebot seu, fou oïdor militar el trienni 1569-72. Durant les absències de Miquel d’Oms, Galceran de Gravalosa exercí com a diputat eclesiàstic.
L’oïdor militar del trienni, Joan Ferrer de Busquets, probablement estava emparentat amb els Ferrer de Rourell.
L’ambaixada contra el lloctinent
Durant els primers dies del trienni, els diputats hagueren de rebre el príncep Maximilià d’Hongria (1527–1576) i el reverend cardenal de Trento, que desembarcaren a Barcelona. Venien per anar a Madrid, on Maximilià havia de casar-se amb la seva cosina germana Maria.
El trienni estigué marcat pel conflicte esdevingut a Perpinyà entre els diputats i el lloctinent, que palesa la tensa relació que hi havia entre les autoritats catalanes i les imperials. El fet que s’esdevingués a Perpinyà posa de manifest la conflictivitat generada per la superposició de poders militars arran de les pressions exercides per França a la frontera pirinenca. El divendres 18 de febrer de 1550, el lloctinent Juan Fernández-Manrique de Lara y Pimentel, marquès d’Aguilar, anà a Perpinyà «per certes desavinences hagudes entre els habitants de la vila i els soldats». Els soldats es volgueren aposentar a les cases i no a la ciutadella, tal com dictaven els Capítols de cort. L’actitud dels soldats despertà la indignació de les institucions catalanes i, en concret, el Dietari del Consell de Cent assegura que: «no mereix Perpinyà per lo molt ha servit Perpinyà y tots los Catalans en la venguda féu lo rey de Fransa sobre ella l’any 1542.» Els allotjaments carregosos foren comunicats a Barcelona a través d’un correu tramès pels cònsols de Perpinyà als consellers i diputats. El correu arribà el 27 de març de 1550, quan ja era ben entrada la nit i les autoritats estaven dormint. Notificava com el lloctinent havia allotjat soldats a les cases i com havia empresonat alguns pobladors de Perpinyà per aconseguir fer aquests allotjaments. Els cònsols pregaven a les autoritats que, per observança de les lleis de la pàtria, els afavorissin amb justícia enviant lletres i altres recaptes al lloctinent perquè revoqués l’ordre. Les autoritats es reuniren i, aquella mateixa nit, a quarts de dotze, enviaren diversos correus cap a Perpinyà expressant la seva indignació. L’endemà al matí els diputats reuniren els braços, amb l’assistència del conseller segon, i formaren una ambaixada de tres homes per anar a veure el lloctinent i pregar-li que revoqués les seves actuacions a Perpinyà. Els homes que foren escollits per constituir l’ambaixada foren Guillem Caçador, abat de Sant Feliu de Girona pel Braç Eclesiàstic, Francesc de Guimerà pel Braç Militar i Ferrer Dionís de Clariana pel Braç Reial. L’endemà es reuniren els braços. Entre d’altres, hi assistiren els diputats i el conseller segon de Barcelona (Jaume Joan Sapila). La principal decisió que van adoptar fou enviar una ambaixada a Alemanya per exposar al rei els greuges (allotjaments i empresonaments) protagonitzats pel lloctinent a Perpinyà. Una comissió de nou persones va seleccionar els tres ambaixadors que havien d’anar a veure l’emperador. Pel Braç Eclesiàstic fou escollit Miquel d’Oms; pel Braç Militar, Francesc Guimerà, i pel Braç Reial, Joan Lluís Lull, ciutadà. Les topades amb el lloctinent s’incrementaren quan els diputats i consellers manaren alliberar un home condemnat a galeres pel lloctinent. Segons les autoritats catalanes, el lloctinent l’havia sentenciat per robatori sense judici previ. Bé fos per contradir el lloctinent, o per fer prevaler la justícia, la Generalitat i la ciutat exigien que «ningú sens enquesta y condemnació precedent puga ésser condemnat».