El 22 de juliol de l’any 1560, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel d’Oms i de Sentmenat (? – 1576), canonge i sagristà d’Elna; diputat militar: Gaspar de Meca i d’Oluja, senyor de Vergós; diputat reial: Jeroni Orater, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Antoni Roca, monjo de Sant Pere de Rodes; diputat reial: Jaume Joan de Vilatorta, donzell de Barcelona; diputat reial: Guerau Boquet, doctor en medicina de Barcelona.
Miquel d’Oms i de Sentmenat, canonge i sagristà d’Elna, resultà extret per segona vegada per al càrrec de diputat eclesiàstic, per al qual ja havia estat elegit durant el trienni del 1548. Les poques dades que es coneixen de la seva biografia apareixen referides en el text de l’esmentat trienni.
El diputat militar Gaspar de Meca i d’Oluja, senyor de Vergós, de Montfalcó i de Malfet, pertanyia a una família que participà molt en els afers polítics del país. Ell mateix assistí a la Cort de Montsó del 1563. El seu pare era Martí Joan de Meca i de Marquet, senyor de Montfalcó i Malfet, diputat militar del trienni del 1542 i elevat a la dignitat de noble l’any 1543. Alfons de Meca i de Savila, fill de Gaspar, assistí a la Cort de l’any 1599.
L’oïdor militar Jaume Joan de Vilatorta era fill de Francesc de Vilatorta. El 14 d’agost de 1553, davant del notari Joan Monjo, signà capítols matrimonials amb Elisabet Alemany, filla de Francesc Alemany Descallar, donzell i senyor del castell i terme de Callús, de la vegueria de Manresa.
L’oïdor reial Guerau Boquet fou catedràtic de medicina a Barcelona, i conegut per haver signat un contracte d’assistència amb els consellers de Manresa l’any 1534.
Ordes monàstics i constitucions: dificultats entre Catalunya i la monarquia
De la mateixa manera que en els triennis anteriors, una de les principals preocupacions de la Generalitat durant el trienni del 1560 fou la presència constant de les flotes turcobarbaresques a la Mediterrània occidental, una amenaça militar que condicionà la vida econòmica de Catalunya. El dijous 29 d’agost, el Dietari de la Generalitat recull l’arribada de setze galeres d’Espanya que es dirigien a Itàlia per portar reforços per a la fortalesa d’Algèrbens, assetjada pels musulmans, però tan sols sis dies més tard, el 4 de setembre, arribà la terrible notícia que aquests reforços ja no eren necessaris perquè els turcs havien ocupat Algèrbens i degollat tots els seus defensors. Aquesta no fou l’única notícia preocupant que arribà del mar aquell any. El 2 de desembre de 1560 es conegué la mort d’Andrea Doria, i el setge que els algerians havien posat per mar i terra a la plaça forta d’Orà.
La primavera del 1561 l’amenaça turcobarbaresca es tornà a fer present a les costes dels Països Catalans amb vint-i-vuit fustes d’Alger ancorades al cap de Gata. Al maig del 1562, quaranta fustes d’Alger amenaçaren Cartagena, situació davant la qual la Llotja de Barcelona envià una nau per informar-ne dos grans vaixells mercants que alguns dies abans havien sortit cap a Palerm. Qualsevol rumor de la presència de les flotes enemigues, per lluny que fossin, condicionava l’economia exterior catalana.
Al marge de la tradicional amenaça turcobarbaresca, l’altra gran qüestió que dominà el trienni fou el conflicte entre les institucions reials i les de la Terra, en l’àmbit religiós (reformes monàstiques), en el polític (virrei i Consell Reial) i en el politicoreligiós (Inquisició).
Vista de Montserrat, segle XVI.
R.M.
A instàncies de les monges del monestir de Jonqueres i de molts cavallers, el dia de sant Esteve del 1560, els diputats es reuniren per analitzar l’actuació del visitador castellà Pedro Morejón. Cal emmarcar aquesta visita en l’intent de la Monarquia de controlar els monestirs catalans i les seves rendes a través del nomenament de visitadors castellans per als ordes religiosos presents a Catalunya, i de la submissió directa dels monestirs catalans a algun monestir castellà, tal com succeí, per exemple, amb el monestir de Montserrat, posat sota el control de San Benito de Valladolid. El conflicte al monestir de Jonqueres ressorgí el 3 de febrer de 1561, en què la resistència de les monges impedí que els visitadors Pedro Morejón i Cristobal Díaz tapiessin les finestres de l’edifici. L’endemà, representants dels tres estaments es reuniren al Palau de la Generalitat per tractar la qüestió del monestir. La majoria dels reunits mostrà el seu suport a les monges i la seva oposició a l’actuació dels visitadors, contrària a les Constitucions de Catalunya. Tot i així, el diputat eclesiàstic Miquel d’Oms es desentengué progressivament del conflicte i intentà mantenir una postura neutral. D’aquesta manera, el dia 10 es retirà a Montserrat sense avisar prèviament els seus companys diputats i oïdors. En aquestes circumstàncies, la iniciativa política correspongué als diputats militar i reial, que optaren per enviar a la cort una ambaixada que sortí de la ciutat el 13 de febrer, acompanyada pels diputats militar i reial, mentre que el diputat eclesiàstic «no·y volgué ésser».
Mentrestant, la tensió entre Pedro Morejón i les monges de Jonqueres augmentà. El 4 de març el visitador «levà los àbits o creus a sinc monjes de Jonqueres, y les féu aixir del monestir». Una actuació prepotent que «a molta gent aparagué mal». Curiosament, l’endemà dels fets el diputat eclesiàstic tornà a marxar de Barcelona «per sos negossis».
Part posterior de la catedral de Barcelona.
ECSA / G.S.
Un conflicte entre la Inquisició i els consellers de Barcelona vingué aviat a sumar-se a l’enfrontament que mantenien les monges de Jonqueres i la Generalitat, d’una banda, i els visitadors castellans, de l’altra. En ocasió de la missa del diumenge 23 de març, els inquisidors instal·laren unes cadires al mig del cor de la catedral de Barcelona, malgrat les protestes dels consellers de la ciutat i del mateix bisbe Guillem Caçador. Els consellers abandonaren la catedral, es reuniren a la Casa de la Ciutat i informaren el lloctinent de la situació. Aleshores, com que la cort havia donat la raó a Barcelona en diversos antecedents similars, el virrei anà a la catedral per ordenar als inquisidors que retiressin les cadires on eren asseguts, en ple altar major. Acompanyat pels consellers barcelonins, el virrei arribà a l’altar just en el moment de la consagració de l’eucaristia i tots plegats es van agenollar. El virrei ordenà als inquisidors que retiressin les cadires, però aquests digueren que no es podien apartar perquè estaven agenollats. Finalment, els consellers ordenaren al regent de la vegueria i a un cap de guaita de la ciutat que retiressin les cadires, on els inquisidors acabaven de tornar a seure. Les cadires foren retirades mentre els inquisidors llançaven tota mena d’amenaces d’excomunió i de multes. La situació estava a punt de desbordar-se definitivament quan un algutzir de la Inquisició s’encarà directament al cap de guaita de Barcelona al bell mig de l’altar major de la catedral i en plena missa. El mateix virrei hagué d’intervenir personalment per separar-los i discutí públicament amb els inquisidors. Aleshores, els inquisidors «stigueren dempeus mentre·s digué lo offici; y, avent-lo acabat, en la hora matexa se n’anaren ab lo cap baig que, laors de Déu, és bon senyal que no tenen que fer en coses de la fe».
Els temes religiosos tingueren una importància decisiva en la societat de l’època, i la Generalitat també estigué preocupada per la «puresa» religiosa del país. Per aquesta raó, els diputats eren els primers a advertir i demanar al lloctinent que «per los molts luterans hi avie en França y per los molts francesos entren de cada dia en lo present Principat de Cathalunya, y porie ésser que sembrarien la mala secta de luterania amagadament... volgués donar orde en què més no.n entrassen, y los qui entrats enren que buydassen lo present Principat». Precisament, al llarg d’aquest trienni, l’àmbit eclesiàstic esdevingé el terreny d’una àmplia ofensiva de la Monarquia contra l’entramat jurídic, legal i institucional de Catalunya. Així, la Inquisició i el Reial Consell reiteraren les prohibicions de portar armes en un intent de deixar el monopoli de la violència en mans de l’aparell virregnal. A més, els conflictes fiscals i jurisdiccionals entre la Generalitat i la Inquisició s’agreujaren davant la negativa d’aquesta institució a jurar «los capítols tocants a dit lur offici, fets en lo any MDXX». Els inquisidors acusaven els diputats d’heretgia i aquests es negaven a assistir als actes inquisitorials, fins al punt que algunes persones aconsellaren als diputats que per «per levar escandols... seria bé que s’atinguessen d’oir missa en públic».
El diumenge 18 de gener de 1562 es produí un altre incident protocol·lari a la catedral, quan el virrei instal·là dues cadires a l’altar major, per a ell i la seva dona. Els consellers argumentaren que la seva dona no hi podia seure, perquè aquest era un privilegi reservat a la reina o a l’esposa del rei. El virrei respongué que ell era l’«alter nós» del rei; peròels consellers respongueren que la seva muller no era pas l’«alter nós» de la dona del rei. Davant d’aquesta «impertinència», el virrei tirà pel dret i acompanyat per la seva dona intentà asseure’s a les dues cadires instal·lades a l’altar major. Aleshores, els canonges de la catedral agafaren la custòdia i, a corre-cuita, formaren una fila davant de l’altar de tal manera que el virrei i la seva dona no aconseguiren arribar a seure a les cadires i s’hagueren de quedar drets al costat de la sagristia. L’endemà, el virrei convocà els consellers i, segons la transcripció del Dietari de la Generalitat, assegurà «que cada dia li feyen molts agravis, y que fins así los habien dissimulats», però «que alà hont li farien lo altro lo·y pagarian [...], y tot ho dix amb molta còlera».
El 26 de març de 1562, la Generalitat envià una ambaixada a la cort per tractar d’aquesta qüestió amb el monarca. Els tres ambaixadors foren Pau Pla, abat de Sant Pere de Galligants i canonge de Barcelona, Gaspar de Meca, diputat militar, i Jaume Mitjavila, ciutadà de Barcelona. L’ambaixada tornà el 20 de maig amb una carta del monarca per al virrei, i l’endemà es creà una comissió per a fer front a la crisi.
El 27 de juny, alguns dels personatges més representatius de la societat catalana del moment es reuniren al Palau de la Generalitat. Pel Braç Eclesiàstic: Joan de Tormo, abat de Besalú, Francesc Solsona, Pau Pla, abat de Sant Pere de Galligants i Galceran Carbó; pel Braç Militar: Onofre de Rocabertí, Francesc de Guimerà, Miquel de Boixadors i Galceran Burgès i de Sentmenat; i pel Braç Reial: Jaume Joan Sapila, Jaume Mitjavila i Onofre Marimon. L’endemà es reuniren de nou per redactar unes cartes que l’emissari Gaspar Planes dugué a la cort. Les relacions amb el virrei havien quedat definitivament deteriorades. Quan aquest retornà de Perpinyà no intercanvià ni tan sols les protocol·làries salutacions amb la Generalitat i el Consell de Cent. A més, des del 18 de juliol de 1562, la comissió encarregada per la Generalitat de la gestió de la crisi incorporà una de les figures decisives de l’època: Ferran de Sardenya, almirall de Nàpols.
Amb el pas del temps, el conflicte institucional semblà adquirir un important ressò social. Així, quan el virrei anuncià que amb motiu de la festivitat de la Immaculada faria seure la seva esposa a l’altar de la catedral, molta gent s’aplegà al voltant de l’edifici. Finalment, el mateix virrei decidí no anar a la catedral, amb l’excusa d’una indisposició.
Al principi del 1563, fracassà l’intent de mediació promogut per Francesc de Montcada i de Cardona, comte d’Aitona, per la qual cosa la Generalitat envià una nova ambaixada a la cort. Entre els contenciosos pendents hi havia la violació sistemàtica per part del virrei de l’ordenament jurídic català (especialment de les ordinacions sobre pedrenyals i les taxes d’hostals), l’intent del virrei d’anteposar el seu càrrec a les institucions de la Terra (exemplificat per múltiples conflictes protocol·laris), i actuacions il·legals dels funcionaris reials i de la Inquisició (com la detenció del comte de Quirra i les tortures infligides a Francesc Font).
En qualsevol cas, en aquest clima institucional extremament conflictiu, la Generalitat tendí a esdevenir cada vegada més un òrgan de govern permanent. La mateixa conflictivitat juridicoinstitucional que impulsava aquesta tendència també en dificultava, però, la seva consolidació. En aquest sentit, es pot recordar que el 3 de març de 1562 se celebrà una reunió a la qual assistiren, a més dels diputats i oïdors de la Generalitat, representants de les famílies més poderoses de l’estament militar i reial. L’objecte de la reunió era força transcendent: sol·licitar a la Generalitat la creació d’una comissió destinada a revisar i ordenar tota la tradició legislativa catalana, ja que «com sabian, lo present Principat se regia y governava ab constitucions, usatjes, capítols i actes de Cort». Una declaració que, sens dubte, hauria semblat força revolucionària a molts monarques europeus de l’època, caracteritzats per unes aspiracions absolutistes cada cop menys dissimulades. En aquella ocasió, els diputats i oïdors informaren que ja havien triat tres persones per formar una comissió, la qual havia d’acabar la seva tas-ca abans de la convocatòria de la propera cort, que encara no havia estat convocada, però que tothom considerava imprescindible davant els múltiples problemes que afectaven el país. Tot i així, quatre dies més tard, el sempre prudentíssim Miquel d’Oms convocà les persones que havien sol·licitat la formació de la mencionada comissió i els informà que aquesta hauria de ser nomenada durant la pròxima cort amb el consentiment del monarca. D’aquesta manera s’estroncà la possibilitat —mitjançant una funció interpretativa— que la Generalitat esdevingués un òrgan «legislador» permanent i al marge de la Corona.
El 26 de juny de 1563 arribà la notícia de convocatòria de corts per al 4 d’agost següent, que, posteriorment, fou ajornada fins el dia 26 del mateix mes d’agost. Tot i així, els síndics de Barcelona no juraren el seu càrrec fins el dia 31 i sortiren de la Ciutat Comtal l’1 de setembre, perquè l’inici de la cort havia estat ulteriorment prorrogat fins el 13 de setembre.