El 22 de juliol de l’any 1572, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume Cerveró (Tortosa ~1500 – 1585), ardiaca de Corbera i canonge de Tortosa; diputat militar: Enric Agullana, donzell de Barcelona; diputat reial: Joan Bolet, burgès honrat de Perpinyà ; oïdor eclesiàstic: Joan Espuny, canonge de Barcelona ; diputat reial: Galceran de Vallgornera i de Foixà, donzell de Perpinyà ; diputat reial: Jaume Fortunyó, ciutadà honrat de Tortosa.
El diputat eclesiàstic Jaume Cerveró, tal vegada emparentat amb l’il·lustre oïdor militar del trienni del 1578 Onofre Cerveró, accedí a la presidència de la Diputació en plena senectut. Havia estat insaculat a l’ofici d’oïdor eclesiàstic el 1530, i com a diputat, setze anys més tard. Hagueren de passar vint-i-sis anys per tal que la sort de l’extracció l’afavorís.
El diputat militar Enric Agullana (Barcelona 1533 – 1580) fou home actiu en els negocis de proveïment de forments a la ciutat de Girona. Durant els anys 1562-65 es mostrà força participatiu en la Diputació, prenent part en una desena d’ajustos dels braços; fou aleshores que esdevingué candidat als oficis consistorials de la Diputació, primer a través de la insaculació com a oïdor (1563) i mesos després com a diputat militar (1564). Els seus lligams amb la noblesa castellana són patents: pel gener del 1580, actuà com a protector de l’infant don Luis Fajardo de Requesens-Zúñiga, marquès de Los Vélez, a qui conduí a Múrcia per trobar la seva mare.
El diputat reial Joan Bolet (Perpinyà 1539 – 1581), burgès honrat de Perpinyà, l’any 1569 aconseguí, en pocs mesos, la insaculació a les bosses dels oficis d’oïdor i diputat reials reservades als perpinyanesos. Prolongà la seva vinculació amb la Diputació per mitjà de l’obtenció, dies abans del seu cessament, de l’ofici de diputat local de Perpinyà per al trienni del 1575, càrrec al qual tornà a accedir durant el trienni del 1581. Pel maig del 1573, el seu fill Antoni Joan (diputat reial durant el trienni del 1578) accedí també a l’estructura fiscal del General a Perpinyà.
L’oïdor eclesiàstic Joan Espuny (Barcelona 1522 – 1577), canonge barceloní, havia guanyat la insaculació com a oïdor el 1552 i no sembla que ni abans ni després del seu govern a la Diputació mantingués un contacte destacat amb la institució.
L’oïdor militar Galceran de Vallgornera i de Foixà (Perpinyà 1536 – 1595) gaudí d’una dilatada vinculació amb la Diputació. Durant la Cort de Montsó-Barcelona de 1563-64 el titular de la receptoria de les entrades i eixides a l’estació de Perpinyà demanà que Vallgornera li succeís en l’ofici; guanyà definitivament la successió pel gener del 1564 i ocupà l’ofici durant gairebé trenta anys. Aviat obtingué la insaculació com a oïdor (1566) i alguns anys més tard com a diputat (1574), coincidint amb el seu govern a la Diputació. El desplaçament de Vallgornera a Barcelona fou difícil: patí el robatori dels béns que es feia portar per un traginer des de Perpinyà i obligà la Diputació a oferir una recompensa de 120 lliures per la seva recuperació, aconseguida alguns mesos més tard.
L’oïdor reial Jaume Fortunyó (Tortosa 1542 – 1596), ciutadà honrat de Tortosa, després del seu pas pel consistori de la Diputació mantingué una certa vinculació amb la institució: el 1584 fou encarregat per la Diputació, en companyia de Pau Jordà (diputat reial durant el trienni del 1581), de les compres de fusta als ports de Beseit per a les obres locals dels edificis del General. Havia estat insaculat pocs mesos abans de l’extracció del juliol del 1572, i aprofità el seu govern per a accedir a les bosses de diputat reial, d’on fou novament extret el trienni del 1590.
Un consistori entre el bandolerisme i la resistència antifiscal
Durant el trienni del 1572, l’actuació fiscal de la Diputació assenyala un temps de clarobscurs, de bonança econòmica però alhora d’esclat de flagel·lants contradiccions, especialment de violenta resistència antifiscal. En una manifestació orgànica dels contrastos entre l’expansió administrativa i l’increment del frau, el 1573 el consistori es decidí a crear l’ofici d’advocat fiscal a les demarcacions de Puigcerdà i Tortosa, com també el de procurador fiscal a la Diputació local tortosina (1574). Així mateix, a l’estiu del 1573 el consistori decretà la creació d’una taula de recaptació dels drets del General a la Pobla de Segur (a les contestatàries terres del Pallars), una de les tres úniques taules creades durant el darrer terç del segle. Durant els anys posteriors, els diputats i oïdors volgueren adaptar l’administració del General al creixement dels intercanvis que hi havia en alguns dels principals ports del país, mitjançant la creació de nous oficis de fiscalització complementaris a les taules de Palamós (1574) i Cambrils (1575), on ja existien dos oficials collidors. Però aquestes renovades mesures de control trobaven una evident contestació. El consistori es veié obligat a actuar en suport del prestigi i de l’autoritat de la institució davant successos com les amenaces rebudes a la tardor del 1572, quan un dels assessors ordinaris de la Diputació fou objecte de «libels infamatoris», que més tard foren estesos a l’altre assessor i als diputats i oïdors del consistori, segons sembla per afers del General.
Extracció social dels propietaris de censals de la Diputació lluïts entre el 1572 i el 1573.
Font M. Pérez Latre, 2001
En l’aspecte fiscal, aquests clarobscurs tingueren diverses manifestacions. D’una banda, l’augment dels ingressos derivats de la bolla al llarg del trienni fou d’un notabilíssim 17% respecte al període fiscal anterior, fet que el consistori aprofità per a minorar el deute públic de la institució, mitjançant la lluïció de censals per valor de 179 000 lliures. De l’altra, durant els darrers mesos del trienni el consistori es mostrà especialment preocupat pel deute procedent dels arrendataris dels drets de la bolla i dels diputats locals que havien ocupat l’ofici durant els triennis anteriors. El diputat eclesiàstic Cerveró parlà per primera vegada d’un deute acumulat superior a les 100 000 lliures, constatació a la qual seguí una activa política d’execució en béns dels deutors, que, segons sembla, aconseguí en el curs d’uns quants mesos la recuperació d’una part notable del deute.
En la seva actuació fiscal, els diputats i oïdors del trienni destacaren per la seva rigorositat inquisitiva. Pocs mesos després d’accedir al govern de la Diputació, publicaren una nova crida contra els fraus de productors i comerciants en el pagament dels drets de la bolla, renovant els preceptes fixats el 1563 i el 1570. Durant els primers mesos del 1573 hagueren de fer front a una situació de rebuig generalitzat al Pallars contra les imposicions del General, que portà els arrendataris de la bolla d’aquell any a l’abandonament temporal de les seves funcions recaptadores: hi posà ordre per la força un dels assessors ordinaris enviat des de Barcelona encapçalant un contingent d’uns vuitanta homes. Un altre assessor ordinari fou enviat per les mateixes dates per tal d’assegurar la recaptació a les taules de frontera dels Comtats, en companyia d’un dels principals senyors de la zona i de trenta arcabussers, després de conèixer la resistència manifestada al llarg de trenta anys, durant els quals no s’havien satisfet els drets del General. Pel que fa al control fronterer de les sortides de llana i bestiar viu, seguiren la política dels seus predecessors, i el 1573 es féu un exemplificador procés a la col·lecta de Tortosa contra diversos propietaris de bestiar acusats d’organitzar el pas de grans ramats al País Valencià.
Recompenses pagades pel consistori pel lliurament de bandolers. 1573-1583.
Font: M. Pérez Latre, 2001
El consistori presidit pel diputat Cerveró hagué de fer front, doncs, a la creixent contestació a la fiscalitat del General. Diputats i oïdors iniciaren una agressiva política de publicació de crides que incloïen nòmines de lladres que havien actuat contra els oficials de la Diputació, amb l’oferiment de recompenses per l’entrega dels culpables, vius o morts. Quatre comissaris reials cridats al servei de la Diputació encapçalaren, a partir de les primeres setmanes del 1573, diversos contingents armats a la recerca dels encartats. Conseqüència d’aquesta proscripció i mobilització fou l’anomenada batalla de la Conca d’Òdena, zona en la qual havien anat trobant refugi els opositors. Sis hores de combat eliminaren la resistència dels vuitanta bandolers encalçats. Vint-i-tres caps dels morts en la batalla foren plantats per un botxí reial al pati del Palau de la Diputació i a l’entorn de les cases del General i de la Bolla de la ciutat de Barcelona. Trenta-vuit bandolers foren portats a presència dels consistorials sota la custòdia de 200 arcabussers i declararen al llarg d’una nit sencera. Pel juliol del 1573, el consistori publicà una segona crida contra bandolers condemnats del General que incloïa un altre centenar de noms, ofensiva davant la qual la major part dels encartats optaren per l’exili. El consistori de la Diputació, però, es resistí a encabir la seva actuació repressiva contra els responsables dels actes públics de resistència antifiscal en el conjunt de la lluita contra el bandolerisme impulsada per la Lloctinència. Les peticions virregnals de finançament d’un contingent permanent es repetiren si més no d’ençà del 1572, seguint el model de la Guardia del Reino de Aragón, i el 1574 diputats i oïdors tornaren a negar-se en rodó a realitzar cap mena de despesa en persecució de bandolers si no era acreditat que la seva actuació perjudicava la hisenda del General.
Pel que fa al govern de la Diputació, l’inici del trienni del 1572 comportà la reobertura del debat sobre el paper de les juntes de braços. Per aquest motiu, quan el rei dema-nà a la Diputació l’inici de deliberacions sobre el pagament d’un contingent de policia permanent per a la lluita contra els bandolers, mostrà la seva clara preferència pel recurs a les juntes de teòlegs, per evitar la «confusió» que a parer seu comportaven les juntes de braços. El consistori respongué sorneguer que la reunió dels teòlegs proposada era un mecanisme institucional completament nou dins el govern de la Diputació, i que, per a posar-lo en marxa, abans calia el consell de persones dels tres estaments. De fet, les juntes de braços aplegades al Palau de la Diputació tingueren una molt notable activitat durant el trienni i prengueren en molts moments una important iniciativa política per damunt del consistori. L’administració interna de la Diputació reprengué igualment diverses qüestions. Prosseguint les tasques del trienni anterior, es dedicà una considerable atenció a l’endreç arxivístic de la institució. Els principals oficials de la secretaria de la Diputació van rebre l’encàrrec d’ordenar i instal·lar dins els armaris pertinents els processos de cort, butlles, privilegis i altres actes conservats, a través de la redacció d’un llibre en el qual es fes relació dels continents i dels continguts, per tal de facilitar-ne l’accés. Al principi del 1573, es féu construir un armari especial a fi de conservar els documents cabdals de la institució a la cambra dita del guarda-roba, juntament amb les peces d’argent més valuoses i els ornaments de la capella. Dins l’encetat procés de ressorgiment de la festa de Sant Jordi, el 1574 s’obtingué del papa Gregori XIII un breu d’indulgència plenària, del qual podrien gaudir els fidels que visitessin la nova capella el dia del sant i preguessin per la unió dels prínceps cristians, l’extirpació de l’heretgia i la pau de l’Església. La Diputació guanyà també un pes considerable en el suport de la renovada Confraria de Sant Jordi. Les noves ordinacions aprovades preveien celebrar les seves reunions al Palau i disposar, entre els seus oficials, d’un andador, i també que el diputat militar esdevingués coprior de la Confraria, i l’escrivà major del General, escrivà oficial dels cavallers. La Diputació impulsà igualment la reactivació de la renovada confraria del sant a Girona el 1574, acollint a la casa local les reunions de la seva assemblea.
Però més enllà dels actes cerimonials, el consistori es distingí per l’interès a formar una administració més professionalitzada. En accedir als seus oficis de govern, els diputats i oïdors van fer recordatori del deure de residència de tots els oficials acabats de nomenar, amb l’obligació de prendre possessió en el termini de sis dies i de mudar el domicili a les seves noves poblacions, quan calgués, en un període de sis mesos. Després, a la primavera del 1573, el consistori refermà les obligacions del personal administratiu de la Diputació a Barcelona, tot compel·lint els funcionaris a assistir a Palau a les vuit del matí i les dues de la tarda, amb l’obligació de mantenir-se després en els seus llocs de treball fins a la dissolució de les reunions del consistori, sota l’amenaça de no percebre un mes de salari per cada infracció greu. En contrapartida a les exigències de rigor i als nous riscos derivats de la violència antifiscal, poques setmanes abans de l’acabament de l’ofici, els consistorials aprovaren un nou creiximoni dels salaris que afectà preferentment els oficis localitzats fora de la capital (amb una mitjana d’augment del 78,5% en els seixanta-tres oficis afectats) i que es justificà en l’increment de la recaptació dels drets del General —amb el corresponent augment de les hores de feina—, però també en la carestia creixent de vitualles que afectava llurs famílies.
La intervenció de la Diputació en els afers de la política nacional tingué com a principal escenari les qüestions de l’excusat i l’assassinat per part de les autoritats militars reials de frontera del donzell perpinyanès Joan Pau Forner, les quals ocasionaren notables despeses a la institució. La primera reclamà una ambaixada a Roma durant més de dos anys (1572-74), legació que a la meitat del dit període havia acumulat unes despeses de 23 000 lliures, finançades a la capital romana a través dels serveis del genovès Cesare Fiesco. A l’estiu del 1573, l’execució de Forner fou motiu d’una ambaixada a Madrid, a la qual s’afegí, al final de l’any següent, la tramesa d’un cavaller i un jurista encarregats de protestar davant del monarca per la cobertura que l’administració reial deparava descaradament a alguns defraudadors dels drets del General. Entre l’estiu del 1573 i el darrer dia del trienni, les quantitats traspassades pel consistori al compte d’ambaixades ascendiren a 28 200 lliures, inclosa una partida especial destinada a la compra d’una carrossa per als ambaixadors, als quals calia atorgar una aparença externa adequada a la seva alta representació. Més enllà del seu finançament, la política del General amb relació a l’excusat presentà una dimensió fortament combativa. La qüestió, plantejada el 1571, reviscolà amb molta força a l’inici del trienni, quan la demanda reial de pagament s’amplià als barons laics. Aviat els assessors jurídics cridats a l’efecte i els braços aplegats a la Diputació es mostraren d’acord amb la necessitat de trametre ambaixades a Roma i Madrid, en protesta per la nova aplicació de l’impost. La Diputació encapçalà una exhaustiva recerca documental en els arxius dels monestirs de Poblet i Santes Creus i en l’Arxiu Reial de Barcelona, a fi de fonamentar jurídicament la seva posició de rebuig. Conat d’especial violència fou el protagonitzat per don Joan d’Erill, que no dubtà a llançar per l’escala del Palau de la Diputació el mateix procurador fiscal de l’excusat. Al final de març es rebé a Barcelona el breu pontifici original, tramès des de Roma. Durant els primers mesos del 1573 els cobraments, les execucions en béns, els penyoraments i fins i tot les detencions dels renitents no s’aturaren, com tampoc la resistència al pagament, fet que portà els comissaris recaptadors a declarar l’interdicte a la ciutat de Barcelona, primer, i a diversos llocs del Principat, més tard, amb l’excomunicació del mateix ordinari de la cort eclesiàstica de Barcelona. A l’estiu del 1574, la posició de les parts era inamovible, i el rei ratificà als ambaixadors tramesos per la Diputació la idea que es mantindria el cobrament de l’excusat si els estaments no acceptaven una contribució «voluntària» substitutòria. Durant la tardor d’aquell any, finalment, sembla que la tasca mitjancera del duc de Cardona desembocà en un acord entre les parts, en virtut del qual el monarca renuncià els cobraments que afectessin els senyors laics.
El consistori hagué de fer front també als intents més o menys directes d’intervencionisme dels ministres reials i, en especial, del Consell Reial en la política de la institució. Al final del 1573, amb motiu de la visita del General, els visitadors havien donat entrada al procés a alguns membres del Consell Criminal. Un cop instruïdes, estudiades i a punt de sentència les pertinents enquestes, el Consell Reial comunicà a la Diputació que, en el cas que poguessin derivar en pena corporal, els visitadors haurien de deixar la redacció de la sentència a mans de l’Audiència. La Diputació respongué l’ofensiva intervencionista enviant un dels assessors ordinaris a la cort, amb el propòsit de denunciar el que es considerava un intent, per mitjà d’aquest subterfugi, d’evitar sentències condemnatòries que afectessin les connexions entre els encausats i certs jutges, entre els quals totes les mirades apuntaven vers Martí Joan Franquesa i Francesc Puig, dos peces clau en el govern de Felip a Catalunya. Al llarg de tot el trienni, però, el procediment de visita del consistori anterior —i en especial les investigacions sobre els excessos en les despeses de les ambaixades— topà amb altres dificultats, derivades del fet que les indagacions eren dutes a terme per oficials jurídics que devien el seu nomenament als diputats i oïdors extrets el 1569. Tanmateix, en resposta a la voluntat intervencionista dels ministres reials, es tendí cada vegada més a la consulta alternativa als juristes més reconeguts de la ciutat: en ocasió de l’esmentat cas Forner (1573), el consistori va recórrer a l’opinió de set juristes, i a la primavera del 1574, els dos assessors ordinaris prepararen un vot en companyia d’altres quatre advocats, aquesta vegada entorn de les polèmiques pragmàtiques reials sobre la fortificació de Roses i Perpinyà.
El consistori presidit pel diputat Cerveró actuà també en defensa dels interessos populars, si més no en el polèmic i cada vegada més punyent afer dels carretatges. La seva obligació en defensa de les Constitucions en aquesta qüestió fou plenament assumida quan el consistori trameté una ambaixada a la cort a l’estiu del 1573, en la qual la qüestió dels carretatges forçats de fusta per a la construcció de galeres a les drassanes reials barcelonines ocupà el primer lloc. L’últim cas havia esclatat a Sant Boi de Llobregat, on els vilatans s’havien negat al transport i els principals resistents havien estat detinguts i portats a la capital per les autoritats militars. La Diputació exigí el dret dels afectats a acollir-se a la jurisdicció civil de la Reial Audiència. A la vista d’actuacions com aquella, finalment, poc abans d’acabar el trienni, el consistori trameté una nova ambaixada al rei, amb el propòsit de demanar la celebració d’una cort, on poguessin trobar reparació tots els greuges acumulats durant el llarg i polèmic virregnat de don Diego Hurtado de Mendoza y de la Cerda (1564-71) i del seu successor, don Fernando de Toledo.