El 22 de juliol de l’any 1590, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Jaume Caçador i Claret (Barcelona a 1519 – Girona 1597), bisbe de Girona; diputat militar: Joan Granollacs i Pons, cavaller, domiciliat a Barcelona; diputat reial: Jaume Fortunyó, ciutadà de Tortosa ; oïdor eclesiàstic: Jaume Cordelles i Oms, prior comendatari de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona ; oïdor militar: Marc Antoni Llentes i Gàver, donzell, domiciliat a Manresa; oïdor reial: Pere Saconomina, ciutadà honrat de Girona
El diputat eclesiàstic Jaume Caçador i Claret, bisbe de Girona, era membre d’una família afavorida pel rei en el disseny de brillants carreres eclesiàstiques, per la qual cosa, al llarg de tota la segona meitat del cinc-cents, mantingué forts lligams de dependència envers la Monarquia. Els Caçador, sabaters establerts a Vic i oriünds de Basilea, esdevingueren aviat mercaders i guanyaren prestigi a través del servei de llurs plançons a l’Església. Entre el 1546 i el 1570, temps del concili de Trento, la diòcesi de Barcelona fou regida per dos membres de la família Caçador, la qual havia detingut ja la presidència de la Diputació durant el trienni del 1545. Jaume, successor precisament d’un altre diputat eclesiàstic, fra Benet de Tocco, al capdavant del bisbat de Girona, fou durant molts anys canonge a Barcelona i posteriorment cabiscol major de Vic i sagristà major de Tortosa, la qual cosa li donà un ampli coneixement del país abans de la seva consagració bisbal el 1584. Durant els anys anteriors a la seva elecció havia mantingut contacte amb la Diputació a través de l’assistència a ajustos de braços (1574) o col·laborant en l’assessorament sobre les obres del Palau de la Diputació (1581). Destacà especialment en l’aplicació de les disposicions del concili de Trento a la seva església mitjançant la promulgació de trenta constitucions sinodals, de les quals reeixiren sobretot aquelles que no afectaven el Capítol gironí, del qual rebé una frontal oposició.
La trajectòria del diputat militar Joan Granollacs i Pons (Vic ~1557 – Barcelona 1609), cavaller d’origen mercantil, significà la culminació del fulgurant progrés social del seu llinatge, tradicionalment dedicat al comerç de teles i el mercadeig de blat i cotó, però aviat immers en el món de les finances. El control de la família sobre els oficis municipals i locals de la Diputació a Vic havia estat molt notable, si més no d’ençà de mitjan segle XV: el doctor en drets Pere Granollacs havia estat diputat local de Vic el 1539, i el 1551 ho fou el mercader Bernardí Granollacs. Joan Granollacs emprengué amb els seus germans una participació permanent en els arrendaments dels drets de la bolla al llarg de tota la segona meitat del cinc-cents. Damunt aquella gestió dels impostos de la Diputació s’edificà bona part de la fortuna de la família, paral·lela a una important activitat internacional de negoci a les fires de Lió. La Cort de Montsó del 1585 suposà l’obtenció de privilegis de cavalleria per als quatre germans Granollacs. En el cas de Joan,la seva progressió dins les bosses d’oficis consistorials de la Diputació resultà espectacular: insaculat com a oïdor militar el 1587, passà tres anys més tard, uns mesos abans de la seva extracció, a les bosses de diputat. Al final de la dècada dels vuitanta la família actuà també com a habitual creditora de les ambaixades de la Diputació a la cort i a Roma, reforçant els seus lligams d’interessos amb la institució.
El diputat reial Jaume Fortunyó (Tortosa ~1542 – 1596), ciutadà de Tortosa, havia estat oïdor reial el 1572, trienni a l’inici del qual fou insaculat a la bossa de diputats. Des d’aleshores s’havia mantingut allunyat de la política barcelonina. Tal vegada per aquest motiu, la seva acció políti-ca durant el trienni no tingué el relleu personal de la dels diputats Caçador i Granollacs.
L’oïdor eclesiàstic Jaume Cordelles i Oms (Barcelona ~1559 – 1604), doctor en drets, prior de Sant Pere del Mont i canonge de Barcelona, fou present de nou, pocs anys després, al consistori de la Diputació, aquesta vegada com a diputat eclesiàstic (1599). Abans d’accedir per primera ve-gada al consistori de la Diputació havia protagonitzat una activa carrera acadèmica, essent escollit rector de l’Estudi General de Barcelona per un bienni a l’octubre del 1584, any en què també fou inclòs a les bosses d’oïdor eclesiàstic. Al llarg del trienni del 1587 assistí a set juntes de braços. Aprofità el seu regiment a la Diputació per guanyar la insaculació com a diputat eclesiàstic (1592), opció que no trigà a fructificar. Al final de juny del 1592, presentà vot discordant dins el Capítol barceloní, del qual formava part, contra la proposta de permuta del canonicat de Lleida a favor del canonge Jeroni Pau Garcés, a qui el Tribunal del Breu havia imputat delictes atroços. El 1597, la Diputació va recórrer a la seva experiència per incloure’l en l’ambaixada enviadaa la cort en protesta per la concessió de comandes de Sant Joan a estrangers. Fill del ciutadà honrat barceloní i regent del Consell d’Aragó Miquel de Cordelles, el seu germà Alexandre fou un dels més assidus assistents a les juntes de braços, formà part de set divuitenes i obtingué el nomenament com a síndic de Barcelona a la Cort del 1599.
L’oïdor militar Marc Antoni Llentes i Gàver (Manresa ~1530 – 1610), donzell de Manresa, insaculat d’ençà del 1560, havia esdevingut cavaller al juliol del 1586. El 1593 passà a ocupar una candidatura dins les bosses de diputat militar. Exercí diversos càrrecs a l’administració reial: fou veguer de Manresa, i el 1596 era receptor de la Batllia General. Assistí a la Cort de Barcelona del 1599.
L’oïdor reial Pere Saconomina, ciutadà honrat de Girona, mantingué una activitat política intensa a la seva ciutat, a més de participar en la fiscalitat local del General: un Pere Saconomina, encara considerat mercader, havia estat arrestat el 1562 com a fermança de l’arrendatari de la bolla de Perpinyà del mateix trienni. Dotze anys més tard, el consistori de la Diputació aturà a darrera hora una execució ordenada novament contra ell per deutes d’arrendaments. Jurat de Girona el 1588 —any en què accedí a les bosses d’oïdor de la Diputació—, renuncià a l’extracció com a ad-ministrador de la Taula de Canvi de la ciutat per als anys 1589-90. El 1592, durant el seu regiment a la Diputació, fou extret obrer major de Girona, accedí a la matrícula de ciutadans honrats i fou designat clavari local de la Confraria de Sant Jordi gironina. Un any abans, havia estat promocionada la seva candidatura a les bosses de diputat reial. Segurament era pare del diputat reial del 1587, Jeroni Saconomina. Mort tres mesos abans de finalitzar el trienni, fou substituït pel mercader de Girona Rafael Cerdà, que en acabar el seu breu regiment fou nomenat diputat local gironí. Curiosament, el Llibre de l’Ànima assenyala la seva insaculació com a oïdor reial l’any 1599. Pel que fa als lligams entre la seva família i la Diputació, el notari Josep Cerdà —probablement parent seu— havia estat escrivà de la Diputació local gironina fins a la seva mort, esdevinguda a l’estiu del 1588.
Entre les torbacions de Catalunya i les alteracions d’Aragó: l’afer Granollacs
Seguint la tendència encetada durant el trienni anterior, la salut financera de la Diputació es veié compromesa durant la presidència del bisbe Caçador arran de la disminució dels ingressos i de l’augment de les despeses, derivat aquest de la política de defensa jurisdiccional. Les despeses se situaren al mateix nivell del trienni anterior, i arribaren fins a les 340 658 lliures.
El nou sistema de presa de decisions articulat a través de juntes de braços i divuitenes continuà el seu desenvolupament de manera imparable. Al llarg dels primers mesos del trienni del 1590 s’aplegaren fins a vint-i-nou juntes de braços, a un ritme semblant al del període de govern anterior, en les quals participaren 562 membres dels estaments. Com a resultat de les seves deliberacions, entre l’agost del 1590 i el desembre del 1592 el consistori creà fins a catorze noves divuitenes, encarregades de la interpretació de dubtes legals sobre el regiment de la institució, sobre l’armament d’un estol de galeres finançat per la Diputació per a la defensa costanera del país, sobre detencions il·legals practicades per les institucions reials, sobre el plet amb els genovesos per la salutació protocol·lària al port respecte a la ciutat, sobre actuacions anticonstitucionals de la Inquisició, sobre les contemporànies alteracions d’Aragó, contra els perturbadors dels drets del General, sobre la persecució de lladres i bandolers o sobre el seguiment d’ambaixades trameses a la cort.
Al final del 1590 s’accelerà l’enfrontament entre la Diputació i el govern reial a Catalunya semblant al del període 1588-89, arran de diverses detencions il·legals practicades per oficials reials. Amb el precedent de l’asiento del 1589, el consistori estava segur d’arribar a un ràpid acord de resolució a través d’una negociació paritària amb el regent de la Cancelleria. El Consell d’Aragó, però, lamentà reiteradament el fet que la Diputació reaccionés davant les contrafaccions no pas presentant recursos a les autoritats reials responsables, sinó actuant directament contra elles, fins i tot mitjançant la detenció i empresonament dels culpables. En realitat, aquest capteniment no era sinó el resultat de dècades d’inoperància dels mecanismes legals previstos en la Constitució de l’Observança. En la pràctica, el Consell d’Aragó respongué ordenant la captura del diputat militar i els altres membres dels estaments implicats, tan aviat com el nou lloctinent, Pere Lluís Galceran de Borja i de Castre-Pinós, mestre de Montesa, arribés a Catalunya. Però l’intent de detenció del 24 de maig, en ple carrer, constituí un absolut fracàs a causa de la resistència del diputat i el seu seguici i del suport popular. El personal polític de la Diputació tornà a la reclusió dins el Palau de la institució, tal com s’havia produït el 1588-89, creant una dilatada situació de paràlisi administrativa. Durant l’estiu del 1591, els esforços de les autoritats reials anaren adreçats a evitar la constitució d’un front comú entre la Diputació i el Consell de Cent de Barcelona. A més, l’esclat simultani de les alteracions aragoneses convencé el monarca de la necessitat de resoldre en primer lloc la creixent contestació a Saragossa i de mantenir un impasse a Catalunya, a través d’una fictícia negociació darrera la qual només hi havia la voluntat de dilatar la qüestió fins a trobar el moment d’aplicar una solució «de mano fuerte». La victòria dels nous postulats de go-vern a la Diputació no podia tornar a repetir-se.
Durant aquells mesos de paràlisi, els ministres reials treballaren a favor de la divisió interna del consistori: el diputat eclesiàstic, Jaume Caçador i Claret, aviat es desmarcà de les posicions més dures, encapçalades pel diputat militar Joan Granollacs. L’esquarterament de la unitat de les principals institucions catalanes fou igualment propiciat amb extrema habilitat des del Consell d’Aragó a través del trasllat de l’Audiència a Tarragona —que suposava, de fet, la pèrdua de la capitalitat política del país—, d’una banda, i de la insinuació de la possible satisfacció de la reivindicació popular d’un sisè conseller en representació dels menestrals barcelonins, de l’altra. Ara bé, en darrer terme, fou el pànic derivat de la invasió d’Aragó per les tropes reials al novembre del 1591 allò que acabà decantant definitivament les coses en contra de la posició de fermesa defensada per Granollacs i els seus. El mateix dia que les tropes de don Alonso de Vargas entraven a Saragossa, el lloctinent arribà a Barcelona amb el propòsit de resoldre definitivament la qüestió. Les posteriors notícies sobre l’execució sumària del justícia Juan de Lanuza i sobre la dura repressió desfermada contra els revoltats no feren sinó generar veritable pànic a Catalunya. El Concili Provincial de la Tarraconense, iniciat a Tarragona i continuat a Barcelona, féu aleshores front comú amb la Ciutat Comtal per tal de reduir la tensió i convèncer la Diputació que calia rebaixar els plantejaments. Tot i els darrers intents d’acord oferts per les institucions catalanes, Felip acabà rebutjant qualsevol negociació i exigint a la Diputació l’entrega del diputat Granollacs, a través d’una segona ordre de captura emesa amb totes les cartes de la «pacificació» aragonesa a la mà.
Enmig d’aquest clima d’extrema tensió, el 2 d’abril un nombrós grup de militars demanà la constitució d’una divuitena per a l’expulsió dels lladres de Catalunya. Els enemics de la Diputació, i fins i tot una part del consistori, consideraren la proposta com un intent d’aixecar un exèrcit oposat a les tropes reials estacionades a Aragó. Deu dies més tard, la nova divuitena s’adreçà a setanta-set consells municipals per demanar-los la tramesa de dos o més síndics a Barcelona. Alguns parlaven de la necessitat de la convocatòria, per aquest mitjà, d’una gran Junta de Braços prou representativa. Tanmateix, encara sense la compareixença dels representants de les universitats, el dia 17 Granollacs i la divuitena demanaren la convocatòria dels braços per discutir la qüestió, davant la creixent oposició a la seva política. L’endemà, data de la Junta, Granollacs es trobà sol, com a únic consistorial present. El diputat eclesiàstic havia optat per fer una convocatòria paral·lela a la del consistori a la seva casa del carrer de Montcada, a la qual assistiren els altres cinc diputats i oïdors. Al llarg de tres dies, la Diputació del Palau i la Diputació del carrer de Montcada actuaren separadament, i la pugna no es decantà fins el 21 d’abril, data en què, després de nombroses pressions, els membres del Consell de Cent posaren les tropes de la ciutat a disposició del governador. Davant l’execució imminent de l’ordre de captura, el diputat Granollacs i els seus decidiren fugir aquella mateixa nit de la ciutat de Barcelona.
Durant els dies i setmanes posteriors a la fugida de Granollacs el consistori desenvolupà una activitat política totalment abocada a eliminar la tensió, amb el propòsit de convèncer el monarca que no eren necessàries mesures dràstiques. De primer, es tornà a permetre la consulta d’afers propis de la Diputació als jutges del Consell Reial. Més important, el consistori acceptà, a l’agost del 1592, el finançament d’un contingent de tropes permanent per a la persecució dels lladres, una tradicional petició reial a la qual els consistoris de la Diputació s’havien negat durant dècades (encara que a la pràctica, les actuacions militars d’aquell duraren molt poc). Com a revers a les seves cessions, al final del gener del 1593 el consistori envià una primera ambaixada a la cort demanant el perdó per als cavallers exiliats. Semblava clar, però, que la represàlia reial contra l’oposició formada a la institució, si més no d’ençà de l’estiu del 1587, recauria d’una manera o una altra sobre la Diputació. I així s’esdevingué. El 22 de febrer de 1593 fou oficialment notificada la suspensió dels tres Capítols de redreç de la Cort del 1585 que havien donat entrada a les juntes de braços i divuitenes en el regiment de la Diputació, suspensió de la qual es mostrà partidari el mateix diputat eclesiàstic Jaume Caçador. En l’acte de presentació de la carta reial de suspensió, els diputats i oïdors foren comminats pel virrei a acceptar-la amb la repetició d’un humiliant «sí, excel·lentíssim senyor, que obeïm». A més, encara que la projectada intervenció general de les bosses d’insaculació, debatuda a Madrid i Barcelona, restà definitivament fora de les mesures repressives finalment aplicades, el govern reial a Catalunya no s’estigué de controlar les insaculacions i extraccions dels anys posteriors, amb el propòsit d’evitar que els encartats en els procediments contra el partit de Granollacs poguessin accedir als oficis consistorials.
La sort personal del diputat eclesiàstic i del diputat militar apareix plenament contradictòria: un fou el repressor, l’altre en patí les represàlies. Granollacs es refugià a França, on conegué la notícia de l’execució dels seus béns decretada per la Reial Audiència, per valor de 12 000 lliures. No fou fins el 1596 que obtingué guiatge per a residir als Comtats, encara que possiblement no en féu ús immediat, atès que, segons sembla, havia arrelat a Avinyó gràcies als seus extensos contactes comercials i financers. Durant la seva dilatada estada a la ciutat, sota jurisdicció pontifícia, Granollacs contragué segones núpcies i es casà amb Francesca de Fortiàs, de la qual li sobrevisqueren cinc fills. El 1599, l’exdiputat Granollacs tornà a Catalunya per participar activament a la Cort celebrada pel nou monarca a Barcelona, durant la qual reclamà una reparació personal dels seus patiments. Plenament rehabilitat, després d’aquella Cort sembla que actuà a França com a corresponsal del duc de Feria, fins a la seva mort, el 1609. Jaume Caçador, en canvi, mercès a la vinculació de l’anomenat Tribunal del Breu —encarregat dels delictes atroços comesos pels eclesiàstics— amb la seu gironina, actuà com a principal jutge en l’encalçament dels eclesiàstics partidaris de Granollacs.
La visita del trienni del 1590 —testimoni dels problemes interns del govern de la Diputació— tornà a girar al voltant de la qüestió de les vendes d’oficis per part dels consistorials. Com els seus dos predecessors, el consistori del 1590 fou novament acusat a la visita de mercadejar amb les insaculacions.