El 22 de juliol de l’any 1596, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Oliver de Boteller (Tortosa a 1557 – Barcelona 1598), abat de Santa Maria de Poblet; diputat militar: Lluís de Tamarit i de Rifós, donzell de Barcelona; diputat reial: Jaume Riu i Canta, burgès honrat de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Frederic Meca, comanador de Sant Joan ; oïdor militar: Francesc de Gàver, donzell de Cardona ; oïdor reial: Gaspar Segarra, doctor en drets i ciutadà de Tortosa
El diputat eclesiàstic Francesc Oliver de Boteller, abat de Poblet, polèmic diputat eclesiàstic durant el trienni del 1587, mantingué la seva peculiar posició política dins la divisió de faccions del començament de la dècada dels noranta. No acabà el seu segon període com a diputat: morí al final del mes de maig del 1598, per la qual cosa fou substituït pel canonge gironí Francesc Oliveres, home lligat a l’administració local del General a través de l’ofici de diputat local que havia ocupat du-rant el trienni del 1578. Havia estat insaculat a les bosses d’oïdor i diputat eclesiàstic el 1584.
El diputat militar Lluís de Tamarit i de Rifós (Barcelona ~1564 – 1597) era fill de Perot de Tamarit i de Salbà, que havia estat conseller en cap de Barcelona el 1591 i ferm aliat del diputat Joan Granollacs en el seu combat amb la Monarquia del trienni del 1590, a través de la seva participació en més de mig centenar de juntes de braços i l’elecció per a formar part de fins a divuit divuitenes, dotze de les quals les més importants d’aquell període. Per aquest motiu, la seva extracció —havia estat insaculat el 1594— hagué d’acontentar necessàriament el grup de represaliats. Fou substituït a la seva mort (1597) per Onofre Bruguera (Barcelona ~1542 – 1604), fill d’un conegut metge del mateix nom, famós pels seus estudis sobre l’epidèmia catarral que afectà la ciutat de Barcelona el 1562, en els quals sostingué que la malaltia no era encomanadissa. Abans d’accedir a l’ofici de diputat, passà per les bosses d’oïdors i diputats reials (1572 i 1584) i militars (1587 i 1596).
El diputat reial Jaume Riu i Canta (Perpinyà ~1556 – 1604) havia estat cònsol de Perpinyà, i com a tal fou cridat l’estiu del 1581 a participar en la renovació de la matrícula local. Accedí a les bosses de diputat reial el 1586. Rebé el 1599 els títols que acreditaven que els burgesos honrats de Perpinyà haurien de gaudir en endavant dels mateixos drets que els ciutadans honrats de Barcelona, segons el privilegi obtingut durant la Cort de Barcelona. En acabar el seu govern a la Diputació rebé el nomenament com a diputat local de Perpinyà per al trienni següent.
L’acció de l’oïdor eclesiàstic Frederic Meca (Vilafranca del Penedès ~1566 – 1603), comanador de Sant Joan a Vilafranca del Penedès, resultà clau durant el període per una doble implicació. D’una banda, la seva condició el convertí en un ferm partidari de les posicions de rebuig al lliurament a estrangers de les comandes de Sant Joan de la castellania d’Amposta, un dels afers més greus durant el govern del consistori del 1596. De l’altra, la seva implicació en la política dels consistoris de la Diputació dels anys 1587-93 (durant els quals prengué part en vint-i-vuit juntes de braços i fou nomenat per formar part de quinze divuitenes) afavorí sens dubte les pretensions de posar remei a la persecució dels antics partidaris del diputat Granollacs. A més, la seva condició militar féu que, davant l’ofensiva francesa contra els Comtats, el consistori l’investís «coronel de l’exèrcit del General de Catalunya», l’estiu del 1597. Els seus treballs al servei de la Diputació el portaren a ésser insaculat com a oïdor (1591) i diputat eclesiàstic (1598) a les bosses de religiosos.
L’oïdor militar Francesc de Gàver (Cardona ~1563 – 1608), donzell de Cardona, havia estat insaculat tres anys abans de l’extracció i aprofità el seu govern a la Diputació, tal com era costum, per a accedir a les bosses de diputat (1597).
L’oïdor reial Gaspar Segarra, doctor en drets i ciutadà de Tortosa, en ésser extret era assessor ordinari de la Diputació i gaudia d’una notable consideració jurídica. El 1597, el consistori confià en la seva experiència i l’envià com a assessor de l’ambaixada de la Diputació a Roma pel que fa a la qüestió de les encomandes santjoanenques. Encara el 1604 accedí a les bosses de diputat reial per Tortosa.
Anys de guerra i pacificació
Des del punt de vista de l’acció política del consistori i del redreç financer de la institució, es tracta d’un dels triennis més importants de la segona meitat del cinc-cents. L’augment dels ingressos derivats de la bolla respecte al trienni anterior fou de l’11,6%, un dels més importants de la segona meitat del segle XVI, la qual cosa mostra la recuperació dels efectes de la crisi dels anys a l’entorn del 1589. Tanmateix, la construcció de la façana de Sant Jaume del Palau de la Diputació —dirigida per l’abat de Poblet— disparà el capítol de despeses extraordinàries fins a les 400 153 lliures, i multiplicà per deu aquest concepte respecte al trienni anterior. En total, les 558 863 lliures gastades durant el trienni del 1596 suposaren la xifra més elevada del segle.
Tal com s’havia esdevingut durant el trienni anterior, les insaculacions tornaren a suscitar problemes. La insaculació del 1597 resultà especialment convulsa. Els consistorials foren acusats d’haver pressionat sense contemplacions els habilitadors. En negar-se aquells a acceptar un dels candidats proposats pels diputats i oïdors els falcaren la porta de l’estança on deliberaven amb un cadenat de ferro, assegurant-los que no els permetrien sortir fins a l’acceptació de la seva proposta. Finalment, el consistori assumí personalment les insaculacions, d’acord amb el procediment anterior a la Cort de Montsó del 1585. Durant la visita del trienni del 1596 la qüestió de les insaculacions del 1597 fou denunciada a bastament, així com, entre altres irregularitats, negligències en la recuperació del deute dels arrendaments, excessos en les despeses de justes i dols, vendesde cases a jutges del Reial Consell per sota del seu valor de mercat, apropiació particular de materials de construccions comprats per a les obres de la façana de Sant Jaume del Palau de la Diputació, i desaparició de cadires, bufets, guadamassils i parament, plats i ganivets llogats per als menjars celebrats a palau.
Pel que fa a l’acció de govern, el consistori del 1596 hagué de fer front a tres qüestions clau: en primer terme, a l’esclat definitiu d’un problema llargament arrossegat, el de la facultat dels estrangers per ocupar encomandes catalanes de l’orde de Sant Joan. En segon lloc, a les campanyes estivals de les tropes d’Enric IV al Rosselló dels anys 1597 i 1598. Finalment, a la gestió del perdó definitiu dels partidaris de l’exdiputat Granollacs.
La Diputació havia destacat ja el 1595 un ambaixador a la cort, l’abat de Ripoll fra Francesc Ponç, amb l’inusual suport del Consell Reial i del lloctinent en les seves reivindicacions d’exclusivitat catalana dels oficis de la castellania d’Amposta. Davant el reiterat incompliment del breu papal del 1591, que ratificava el drets d’aragonesos i valencians a gaudir dels oficis a la castellania d’Amposta, el nunci havia decidit aquell any, finalment, fer complir el breu papal. La corda de la tensió política es mantingué tibada durant molts mesos i al començament del 1597 el consistori demanà que els ministres reials abandonessin la seva obstinada actuació en contra dels interessos catalans i que l’ambaixador catò-lic a Roma, el comte d’Olivares —pare del futur valido de Felip IV—, actués amb neutralitat entre les parts.
Però, com s’havia arribat a aquesta situació? L’estiu del 1596 l’ambaixador de la Diputació a Roma s’havia entrevistat amb el Sant Pare per tal d’exposar els perniciosos efectes del breu, sense aconseguir una paralització de les disposicions del nunci a Espanya. Al contrari, a l’agost, el legat papal excomunicà públicament diversos oficials oposats a l’ocupació d’encomandes per no catalans. El manteniment de l’oposició a l’aplicació del breu encara féu que a mitjan febrer el nunci decretés l’excomunicació del governador, el canceller, el regent de la Cancelleria, els setze jutges i doctors del Consell Reial, els diputats i oïdors dels triennis del 1593 i el 1596 i els seus assessors, així com tots els oficials de la Diputació residents a Barcelona. A aquells s’afegiren altres oficials reials ordinaris, municipals i notaris de les principals viles de l’orde a Catalunya per sumar un total de vuitanta-nou encartats. Setmanes més tard, el Consell Reial envià el jutge i regent de la Tresoreria, misser Josep Mur, a Madrid, amb el propòsit d’aconseguir la intercessió del rei mateix davant del nunci. Una setmana abans de la marxa del jutge, la Diputació aprovà, amb el mateix propòsit, la tramesa d’una espectacular ambaixada de nou persones, no sense insinuar els inconvenients que l’actitud immobilista del nunci podia provocar en un país tan proper a l’enemic francès.
L’excomunicació provocà l’encalçament de les autoritats municipals i territorials de la Diputació a les terres de l’Ebre. Les prèdiques d’alguns jesuïtes a Tortosa, fidels a les ordres pontifícies, per exemple, havien escalfat els ànims fins a extrems preocupants, fet que portà el consistori a presentar una queixa formal davant el provincial de l’orde a Catalunya. Al principi de maig del 1597 el rei ordenà directament als jurats d’Ulldecona l’acceptació del nomenament decretat pel gran mestre de Sant Joan a Malta de l’aragonès Juan de Lanuza com a comanador de la vila, però la mateixa Reial Audiència es negà a concedir els executorials acostumats al nou comanador. La Diputació respongué a l’interdicte destacant l’oïdor militar Gaspar Segarra a Tortosa, per tal de rebre informació de primera mà sobre els incidents i amb l’ànim d’apaivagar-los. A partir de la tardor del 1597, cal suposar que, com a resultat de les gestions fetes davant del monarca des de totes les instàncies de govern de Catalunya, van decaure definitivament les censures decretades pel nunci apostòlic a Madrid i la qüestió de les encomandes de Sant Joan tornà a ventilar-se a Roma. La Diputació hi envià com a síndics Jaume Oliver de Boteller i misser Gaspar Segarra, el qual, tot i la seva absència, no abandonà la seva condició de consistorial.
Vista idealitzada de les comarques del nord del Principat.
ECSA
Al llarg de l’estiu del 1597 la problemàtica de l’interdicte coincidí en el temps amb l’ofensiva francesa a la frontera del Rosselló. D’ençà del reconeixement internacional d’Enric IV com a rei de França amb la seva coronació a Chartres el 1594, el nou monarca no dubtà a obrir un front de conflicte d’ampli abast contra Felip II, en el qual la frontera dels Comtats ocupà un lloc capdavanter. L’espiral de l’enfrontament portà pel març del 1597 a una declaració formal de prohibició del trànsit fronterer de persones per part del Parlament de Tolosa de Llenguadoc. Al principi d’agost, arribaren a Barcelona les primeres notícies sobre escaramusses a la frontera, i la matinada del dia 19 es presentaren davant les muralles de Perpinyà 6 000 infants i 1 500 soldats a cavall francesos. Segons la versió oficial dels fets, les tropes invasores havien esperat entrar a la capital rossellonesa amb facilitat, mitjançant la traïció d’elements estrangers des de l’interior, però en certificar el fracàs de la conxorxa optaren per una política de saqueig sistemàtic del rerepaís, abandonant el setge formal de la vila. La Diputació col·laborà a la immediata mobilització amb l’allistament d’uns 2 000 soldats, els quals resultà prou difícil proveir d’armament. La partida del contingent anà demorant-se i quan el coronel de l’exèrcit del General de Catalunya, l’oïdor eclesiàstic Frederic Meca, arribà finalment a Perpinyà, només restaven al Rosselló algunes partides de francesos que sumaven escassament alguns centenars d’homes. L’arribada de l’hivern acabà de conjurar el perill fins a la primavera. Tanmateix, a mitjan març del 1598, els francesos s’apoderaren del lloc d’Òpol, sembraren el terror entre els castells i les poblacions de frontera, i es fortificaren hàbilment i iniciaren una política d’ocupació sistemàtica del territori. Els cònsols perpinyanesos s’adreçaren repetidament a la Diputació durant els primers dies d’abril demanant ajut militar com a «protectors y conservadors que són de aquesta terra». Amb l’experiència de l’any anterior, però, el consistori organitzà el seu contingent sota el principi clau d’evitar la divisió dels efectius un cop fossin als Comtats i qualsevol mena de subordinació a les autoritats militars del rei. Però, com l’any anterior, arribaren tard. Només algunes hores després de la seva arribada, en aplicació de la pau concordada a Vervins entre els reis Catòlic i Cristianíssim, una crida molt mal rebuda per les tropes senyorials, vilatanes i del General, es decretà l’obertura de fronteres a tots els francesos, assegurant-los protecció.
Pel que fa a la tercera de les qüestions polítiques clau del període, l’estiu del 1597, finalment, els principals ministres del govern de la Corona d’Aragó a Madrid es plantejaren obertament la conveniència d’un perdó general dels implicats en les torbacions dels anys 1591-92. A Catalunya, en canvi, el lloctinent Lorenzo Suárez de Figueroa y Dormer, duc de Feria, tan procliu als interessos de la Terra en la qüestió de les encomandes de Sant Joan, n’era reticent. És probable que les seves pèssimes relacions amb el Consell d’Aragó influïssin en el progressiu retard de les mesures definitives de gràcia. Però, tot i els entrebancs posats a Barcelona, durant la tardor i l’hivern del 1597 les gestions dels ambaixadors de la Diputació a la cort semblaven progressar sota l’empara d’un suposat desig reial de tancament definitiu de la qüestió. Al principi de l’any següent, el Braç Militar hi contribuí amb una proposta de perdó contra els inculpats en compensació de la seva participació en la defensa dels Comtats durant l’estiu. De fet, la Diputació havia acceptat contribuir a la campanya defensiva del 1597 en canvi de la suspensió de les causes incoades contra l’exdiputat i els cavallers implicats. En aquest clima d’expectativa s’escolà gairebé tot l’any fins a la mort de Felip II a final de setembre. Setmanes més tard, com si amb el decés del monarca es pretengués tancar una època de conflicte, el mateix Consell d’Aragó es mostrà fermament partidari de la concessió d’un perdó general. La mort del rei, a més, havia significat la immediata caiguda en desgràcia del comte de Chinchón, veritable director de la seva política aragonesa durant els darrers anys del regnat, fet que sens dubte contribuí a aplanar el camí del perdó.
Durant els darrers mesos del trienni, el consistori mantingué la tradicional polèmica de competències amb els estaments aplegats a la Cort celebrada a la capital l’estiu del 1599. La pugna es manifestà en l’habitual recança a l’hora de la presentació del balanç —els comptes que el consistori de la Generalitat havia de retre davant dels estaments a cada celebració de Cort— i en la lluita per retenir les provisions d’oficis vacants i les insaculacions. Emmanuel de Rajadell, un dels principals partidaris de l’exdiputat Granollacs, es distingí especialment en la censura a aquest capteniment dels consistorials, a través de la defensa del poder representatiu dels estaments, en el que sembla una prolongació de la polèmica entre consistoris i juntes de braços i divuitenes, sobretot si es té en compte que el diputat eclesiàstic era novament l’abat de Poblet. Rajadell refermà el fet que els diputats i oïdors eren únicament procuradors dels braços i els acusà de voler alçar-se i fer-se senyors de la Generalitat. La Cort, a més, visqué les re-clamacions particulars —objecte d’un intens debat— de molts dels afectats per les mesures repressives aplicades als partidaris de Granollacs, començant pel mateix exdiputat. Els menestrals condemnats al rem lamentaren els seus patiments i el fet que no els hagués estat defensada pel consistori la promesa d’immunitat rebuda i acabaren rebent una modesta compensació econòmica. Pel que fa a la reparació institucional, en la seva resposta als greuges generals i particulars, presentada sis dies abans de la cloenda de la Cort, el nou rei manà revocar tots els processos derivats de l’intent de captura de Joan Granollacs. El monarca declarà igualment anul·lat l’acte de suspensió dels tres Capítols de redreç del General ordenada pel seu pare sis anys abans, acceptant tàcitament el caràcter anticonstitucional de la decisió reial. Els braços, encara no satisfets del penediment reial, exigiren a més una solemne declaració segons la qual semblants suspensions de legislació fora de corts no es reproduirien en l’esdevenidor, proposta davant la qual el rei no transigí.