El 22 de juliol de l’any 1614, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Ramon d’Olmera i d’Alemany (Segle XVI – Barcelona 1616), comanador de Vilafranca del Penedès i de Tortosa de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem; diputat militar: Alexandre d’Alentorn i de Botella, senyor de Seró; diputat reial: Maties Joan Tomàs, ciutadà de Tortosa; oïdor eclesiàstic: Jaume Joan Pelegrí, cambrer d’Arles; oïdor militar: Ramon d’Olmera i de Sarrovira, donzell de Girona; oïdor reial: Pere Antoni Vinyola, doctor en drets i ciutadà honrat de Barcelona
El diputat eclesiàstic Ramon d’Olmera i d’Alemany era membre d’una família de la petita noblesa. El seu germà era el cavaller Joan d’Olmera, i sembla que no tenia cap relació familiar directa amb Ramon d’Olmera i de Sarrovira, l’oïdor militar d’aquest mateix trienni. La seva vinculació amb l’estament eclesiàstic provenia de la seva condició de membre de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que tenia una presència especialment important a la Catalunya Nova gràcies a la seva participació en la reconquesta de les terres de l’Ebre, en canvi de la qual obtingueren els castells d’Amposta i d’Ulldecona. A Amposta s’instal·là la casa central de la província catalanoaragonesa. El màxim responsable rebia el títol de castellà, i els altres membres podien ser cavallers, sergents o capellans. Les possessions de l’orde estaven organitzades en comandes, que, presidides pels respectius comanadors, administraven els béns i drets en un determinat territori. En tant que comanador de Vilafranca del Penedès i Tortosa, Ramon d’Olmera era una de les figures més destacades dels hospitalers a Catalunya. Va morir a la seva casa de Barcelona el dia 20 d’agost de 1616, després d’una malaltia que l’havia tingut apartat de les seves obligacions durant diverses setmanes. Fou enterrat a l’església de Sant Joan de la mateixa ciutat. El dia 29 d’agost fou feta una nova extracció que recaigué en l’abat de Sant Cugat del Vallès, Miquel d’Aimeric.
El diputat militar Alexandre d’Alentorn i de Botella era membre d’una família vinculada a la facció dels nyerros i enfrontada des de feia diverses generacions als ministres reials, i molt especialment al seu enemic mortal, el governador general don Aleix de Marimon, pertanyent probablement a la facció dels cadells. Des de la seva responsabilitat com a protector del Braç Militar, don Alexandre havia desenvolupat una tasca tenaç d’erosió del poder reial fins al punt que alguns historiadors no han dubtat a considerar-lo el veritable cabdill d’un partit anticort a Catalunya. Algunes declaracions contingudes en el Dietari semblen apuntar en aquesta direcció: «Totes estas coses apar que tiren a desviar-nos encara molt més del Rey, nostre señor, de que n’estam.»
Ramon d’Olmera i de Sarrovira, l’oïdor militar, era fill de Galceran d’Olmera i de Cruïlles Puigpardines. Va prendre part en la Cort del 1626 i la Junta de Braços de Pau Claris el 1640.
L’oïdor reial Pere Antoni Vinyola, doctor en drets, fou elevat a la condició de ciutadà honrat de Barcelona el 1616. Posteriorment fou membre del Reial Consell.
La persecuciódels bandolers
Durant aquest trienni, el clima de desordre social va arribar a una situació insuportable. En una ambaixada tramesa al Consell de Cent el 10 d’agost de 1615, la Diputació denunciava «lo estat miserable d’aquest Principat, infestat per una part ab tanta multitut y diversitat de quadrillas de bandolers […] y per altra part affligit y vexat per lo loctinent y altres ministres de sa magestat, qui no sols se descuydan de la particular vigilància y cuydado que haurian de tenir en opprimir y castigar semblants delictes y excessos, però encara lo mateix loctinent de sa magestat […] composa aquells encara que sien presos per delictes incomposables, venent tots los officis y coses de gràcia, donant aquells a les persones que actualment donan diners per a poder-las obtenir […] consentint casas de vici y tafureria en la present ciutat, rompent diversas constitucions de Cathalunya […] no volent executar les conclusions del Real Consell […] donant lloc a que totes les universitats de Cathalunya fossen opprimides […] ab apellido de persecució de lladres y gent de mala vida».
Com ja assenyalà en el seu moment Joan Reglà, aquesta fou l’època de màxima activitat de quadrilles de bandolers mítics com ara Perot Rocaguinarda, Joan de Serrallonga, Trucafort o Tallaferro. Foren anys en què proliferaren les anàlisis de les raons que havien portat a aquella situació. Un soldat castellà que el 1616 participà en les tasques de persecució de malfactors ho va tenir ben clar: «Es ley muy usada en esta tierra que, si tiene un padre diez hijos, el mayor es pubilo, que es como mayorazgo. Éste se lleva toda la hacienda, y todos los demás quedan desheredados; que es grande ocasión para dar en ladrones.» Aquesta opinió reflecteix un clima molt estès que considerava el fenomen bandoler com un problema relacionat amb la situació de la petita noblesa. Una opinió plenament acceptada per les autoritats reials i traduïda en la seva política de prohibició de determinades armes i enderrocament de cases i castells. El cert és que les pèssimes relacions entre la Diputació i el virrei Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d’Almazán, contribuïren molt poc a trobar les solucions oportunes. La desconfiança havia arribat al màxim quan, conjuntament amb el Consell de Cent, els diputats denunciaren davant la cort la incapacitat manifesta d’Almazán pel govern, aguditzada, segons ells, per la seva malaltia crònica. Sorprenentment, per molt que el virrei blasmés contra la malícia dels diputats, la cort va optar per escoltar aquestes queixes i va encarregar a José Pérez de Banaytos, un regent del Consell d’Aragó que aleshores es trobava a Barcelona inspeccionant els jutges de l’Audiència, que fes una ullada a la conducta d’Almazán. El regent va exonerar totalment el virrei, però les relacions d’aquest amb el consistori de la Diputació van quedar malmeses fins al punt que a la seva mort, esdevinguda el 14 d’octubre de 1615, el consistori argumentà motius de protocol per deixar d’assistir al funeral.
Unes setmanes abans, la Diputació havia enviat a Madrid un ambaixador, Carles de Calders, amb l’objectiu de demanar ajut a la Corona atès que, amb la Terra infestada de bandolers i el virrei malalt i incapaç d’atendre les seves obligacions, «està tot lo Principat sense esperança». La cort va interpretar aquesta sol·licitud en clau de força. Així doncs, va decidir que el nou virrei, Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Alburquerque, anés a Catalunya acompanyat per dues companyies de cavalleria que la Diputació hauria de pagar amb la part del donatiu aprovat a la Cort del 1599 que encara no havia estat integrada a les arques reials. Aquesta decisió va provocar protestes com la de Joan de Montcada, bisbe de Tarragona, atès que introduir tropes estrangeres «es inaudito en Cataluña, y es contra la reputación de los catalanes». És clar que des de la perspectiva del nou virrei la reputació dels catalans no mereixia gaires consideracions. Tot just arribat a Catalunya, al març del 1616, va demostrar que tenia les idees clares sobre el que volia fer amb aquests soldats: perseguir els bandolers sense miraments encara que això comportés no respectar les Constitucions. De fet, Alburquerque era portador d’una idea que a Madrid tenia cada cop més defensors: les Constitucions, o si més no la lectura estricta que la Diputació en feia, eren el principal obstacle per al restabliment de l’ordre públic. Una manera d’enfocar el seu govern que anunciava un conflicte obert amb la Diputació. Alburquerque havia arribat a la conclusió que només penjant delinqüents no obtindria mai l’efecte exemplar que calia desitjar. Convenia colpejar més fort, i una manera de fer-ho era enderrocant les seves cases amb tot el que això significava en perjudici de les seves hisendes. Una pràctica que, segons tot indica, va produir uns efectes immediats. Tot just va entrar a Catalunya camí de Lleida, en comptes d’anar directament a Barcelona per jurar les Constitucions, va decidir dirigir-se a Tortosa, on, segons li havien dit, els principals capitostos de les quadrilles locals «andábanse paseando… muy disimuladamente y aún confiados». Si això era cert, la impunitat se’ls va acabar de seguida: «prendílos de mandato regio en un dia y una hora y dentro de muy pocas los envié a Barcelona», escrivia cofoi el mateix virrei. Ell mateix, personalment, «teniendo para entonces prevenidos en secreto cantidad de albañiles», no es va estar de participar en l’enderrocament dels habitatges dels principals agitadors de l’ordre a la ciutat «empezando por la del sosveguer». Camí de Barcelona va aprofitar per a enderrocar el castell del baró de Segur, i un cop arribat a la capital mobilitzà unions i sometents generals amb un èxit que, si s’ha de fer cas del que diu a la seva correspondència, resultà espectacular: capitostos que duien una colla d’anys bandolejant impunement, com ara Trucafort i Tallaferro, van caure en les seves xarxes.
Però, com era d’esperar, alguns dels seus mètodes resultaven del tot inacceptables per a la sensibilitat de la Diputació. L’explicació fe-ta pel diputat eclesiàstic davant la Junta de Braços reunida el dia 31de maig de 1616 era ben clara: «Havent tingut noticia dels procediments manats per sa excel·lència lo senyor duc d’Alburquerque […] en la ciutat de Tortosa y en les viles de Xerta y Tiurenys de que se enderrocassen sis cases sens proceir cognició alguna de causa, citació o audició de part, sens firma de conceller o regent ni provisió de jutge […] considerant la obligació del nostre càrrec […] determinàrem representar-lo a sa excel·lència lo agravi i perjudici gran que tot lo Principat rebia […] contra moltes Constitucions, usatges y privilegis.» Aquesta mena de declaracions reflectien, però, les divergències entre les elits polítiques del Principat. Al mateix temps que els diputats col·leccionaven greuges, els poders municipals redactaven els panegírics més encesos: «Lo Senyor lo deixi tan ben regir y governar com tenim menester», escrivia el síndic de Vic; «Lo Sr. Duc de Alburquerque, lo qual ere tan necessari arribàs a est Principat», diu el Dietari de Puigcerdà; «Lo duc de Alburquerque […] molt bé y sanctament en son govern se és aportat ab molt gust y contento de esta ciutat», conclouen els consellers de Barcelona. Fins i tot un ferm defensor del sistema constitucional, Joan Pere Fontanella, comissionat en diverses ocasions per la Diputació per presentar les protestes davant el virrei, va acabar tenint paraules de comprensió amb els seus mètodes: «Nosaltres, que considerem aquests procediments repugnants a les nostres llibertats i constitucions no els podem lloar ni aprovar (però) a algú semblà que, donada la crueltat dels delictes i l’apremiant i urgent necessitat era lícit no ajustar-se estrictament a la llei, donat que dit procediment era únic remei, segons mostrava l’experiència, pels demés que s’intentaren.»
A la vista del nombre de cases enderrocades durant els anys de regència d’Alburquerque, bastant més elevat, si hom jutja pels testimonis presencials, del que deien les xifres oficials, historiadors com Núria Sales s’han preguntat si la política del virrei anava contra els bandolers o contra tot un país. Eva Serra, per la seva banda, ha considerat les acusacions d’Alburquerque contra els catalans, acusant-los de col·laborar amb el bandolerisme, com un argument per a justificar el desarmament dels seus dirigents. De fet, la Diputació ho interpretà d’aquesta manera quan protestava per «los danys tant notoris que la dita prohibició dels pedrenyals estava causant, perquè desarmats los poblatsi hòmens de ses cases en lo present principat, los ladres bandolers cobraven major ànimo». Tal com queda reflectit en el Dietari, amb aquesta pragmàtica estaven «armats los ladres gent facinerosa i los bons sense armes per perseguir aquells ni defensar-se’n».
La reacció del virrei davant aquesta mena de protestes gaire-bé sempre va ser la mateixa: ell només obeïa ordres del rei i si els diputats es queixaven era perquè aquestes mesures els feien mal no tant com a representants d’una institució responsable de vetllar pel respecte de les Constitucions, sinó com a part implicada en les lluites de faccions. Sens dubte, abans de sortir de la cort, el virrei havia tingut ocasió de llegir la nota escrita pel vicecanceller del Consell d’Aragó segons la qual diversos grups de poderosos catalans miraven de controlar la Diputació «para conservar sus parcialidades y quizás por otros respetos peores». L’encarnació d’aquest esperit, segons Alburquerque, no era altre que el diputat militar don Alexandre d’Alentorn, el «neptuno y norte de este mar tempestuoso de la diputación», com el va definir en una ocasió. No és gens clar, però, que el to exaltat i «sempre violent» d’Alentorn a judici del seu coetani, el doctor Jeroni Pujades, fos suficient per a imposar-se sobre els seus companys al consistori. A l’octubre del 1615 el pragmatisme d’Olmera va prevaler clarament sobre l’actitud de confrontació propugnada per Alentorn. Davant la necessitat de fer un front comú amb el Consell de Cent per a frenar la política d’Alcalá, el diputat eclesiàstic defensà la conveniència de cedir en algunes de les precedències honorífiques que corresponien a la Generalitat. Alentorn es quedà sol en la seva defensa a ultrança de les prerrogatives del consistori. De fet, no era el primer cop que això s’esdevenia. Alentorn i Olmera s’havien enfrontat mesos abans amb motiu de la designació de candidats als càrrecs de la Diputació. En aquesta ocasió Olmera havia estat un defensor ferm de la tradició constitucional que preveia la participació de testimonis aliens a l’organisme per tal de garantir la transparència del procés. Així doncs, si Alentorn era la principal figura d’un partit anticort, el diputat eclesiàstic ho era de la defensa de la legalitat constitucional.