El dia 22 de juliol de l’any 1620, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Benet Fontanella(Olot 1575 – ?), abat de Sant Pere de Besalú; diputat militar: Onofre Jordà i de Sassala, donzell de Tàrrega; diputat reial: Bernat de Berengarí, doctor en medicina domiciliat a Barcelona; oïdor eclesiàstic: Miquel de Macip i de Sotelles, canonge de la seu de Tortosa; oïdor militar: Ramon de Calders i de Ferran, donzell de Cervera; oïdor reial: Blai Gil de Frederic i Montfort, notari de Tortosa.
Tots ells juraren llurs càrrecs a la sala vella del Palau de la Diputació el dia 1 d’agost davant la presència del veguer de Barcelona, del vicari general del bisbat i dels diputats i oïdors sortints, i després de dinar, tal com era costum, anaren a visitar el virrei de Catalunya, Fernando Enríquez de Ribera y Girón, duc d’Alcalá de los Gazules.
El diputat eclesiàstic Benet Fontanella era originari de la vila d’Olot, on havia nascut el 16 de juny de 1575. Fill d’una família de paraires, com a resultat d’uns embolicats creuaments familiars era alhora oncle patern i matern del reputat jurista Joan Pere Fontanella, l’autor del celebrat De pactis nuptialibus (1612). Benet realitzà els estudis de primeres lletres al convent dels carmelites d’Olot, i continuà després els estudis de gramàtica i de llatí al monestir benedictí de Sant Pere de Besalú. Més tard es traslladà a Barcelona, on ingressà a la facultat d’Arts per obtenir el títol de batxiller. El 1595 tornà al monestir de Sant Pere de Besalú, on ocupà la plaça de cambrer, i el 1604 fou nomenat abat de la Portella, prop de Berga, on gaudia d’una renda anual de 300 ducats. La seva carrera eclesiàstica es veié culminada quan, el 1611, accedí a l’abadiat de Sant Pere de Besalú en substitució de Francesc de Gavarrer. Al llarg de l’exercici dels seus càrrecs, Benet Fontanella mostrà una personalitat polèmica que li valgué agres disputes i alguns ensurts. L’arbitrària decisió de traslladar a Olot les relíquies guardades a Besalú dels sants Prim i Felicià desencadenà una aspra disputa que provocà la intervenció del bisbat de Girona, del Tribunal de la Inquisició i del mateix pontífex de Roma. Arran d’aquest assumpte, l’abat Fontanella fou objecte de diversos intents de linxament protagonitzats pels enfurismats veïns de Besalú. Tampoc la seva presa de possessió com a diputat eclesiàstic de la Generalitat no fou tranquil·la, ja que una qüestió protocol·lària l’enfrontà amb el diputat militar Onofre Jordà. L’elecció de Benet Fontanella com a president de la Generalitat comportà un autèntic desembarcament del clan familiar dels Fontanella en aquesta institució. Joan Pere Fontanella inicià una llarga carrera com a assessor legal de la Diputació; Josep, el fill d’aquest, fou designat sobrecollidor de la col·lecta de Llevant i supervisà els taulers i els ingressos del General en aquesta demarcació; i Francesc Pere Rubí, gendre de Joan Pere Fontanella, obtingué elcàrrec d’inspector general de galeres. La gestió de Benet Fontanella al capdavant de la Diputació fou ben controvertida, atès que en acabar el seu mandat hagué d’afrontarun processament per manipular les bosses de la insaculació, desviar fons públics i furtar béns de la Casa de la Diputació.
El diputat militar Onofre Jordà i de Sassala, nascut a Tortosa al juny del 1559, era el tercer fill de Jaume Baptista Jordà i Forés i Jerònima de Sassala. La seva mare el nomenà hereu seu el 1575 a condició de fer seus el nom i les armes dels Sassala; tanmateix, en morir el seu germà gran, Miquel, al maig del 1580, Onofre acabà convertint-se en l’hereu d’ambdós patrimonis familiars. Ciutadà honrat de Tortosa, fou designat veguer de Tortosa i de Ribera d’Ebre. El fet d’heretar els béns dels Sassala i esdevenir senyor de Fondarella (Pla d’Urgell) li féu traslladar la residència a Tàrrega. Casat amb Jerònima de Gallart, obtingué la dignitat de cavaller a la Cort del 1599, on anà com a síndic de Tortosa.
El diputat reial Bernat de Berengarí era descendent d’una família de pagesos acomodats de Castell d’Empordà. Desvinculant-se de les arrels rurals dels seus progenitors, obtingué el títol de doctor en medicina i exercí aquesta professió a la Ciutat Comtal, on, a l’octubre de l’any 1627, fou insaculat com a conseller terç.
L’oïdor eclesiàstic Miquel de Macip i de Sotelles era descendent d’una família de ciutadans honrats de Tortosa. El seu germà gran, Bernat de Macip i de Sotelles, fou designat cavaller per Felip II l’any 1582, en obtenir a la Cort del 1599 el privilegi de noblesa. Miquel de Macip es doctorà en dret i seguí la carrera eclesiàstica, en la qual arribà a les dignitats de canonge de la seu de Tortosa i ardiaca de Vic.
L’oïdor militar Ramon de Calders i de Ferran, senyor de Santa Fe, era fill de Ramon de Calders i Dionísia de Gilabert. El seu germà petit, Guillem de Calders, fou cavaller de l’orde de Sant Joan i comanador de Susterris i Siscar. Els Calders, senyors de Segur, a la comarca de l’Anoia, havien estat feudataris dels Cardona i, al començament del segle XVII, estaven emparentats amb altres coneguts llinatges nobiliaris catalans com ara els Agullana i els Alentorn. Ramon de Calders contragué noces tres vegades: amb E. de Santcliment el 1611, amb Agnès d’Alentorn el 1628 i amb G. Rajadell el 1634; el seu hereu, Gaspar de Calders, s’entroncà amb Isabel Ponç i Rajadell. El 1622, Ramon de Calders provocà un greu conflicte a la Diputació en intentar d’introduir un nombre desmesurat de parents en les llistes d’insaculació, entre els quals els seus germans Jeroni i Josep de Calders. Després de ser oïdor de la Diputació, exercí importants càrrecs dins l’administració reial del Principat: entre el 1629 i el 1639 fou regent de la Reial Tresoreria i d’ençà d’aquest darrer any ocupà l’ofici de governador del Principat. Com a tal, tingué un paper destacat en els esdeveniments de la revolució del 1640: assistí a l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners, el 26 de maig s’escapà de l’avalot popular de Girona amagant-se a la catedral, i durant la jornada del Corpus de Sang de Barcelona foren cremades algunes cases de la seva propietat, motiu pel qual fugí a la cort de Madrid a l’estiu d’aquell mateix any. Acusat de ser traïdor al país, les institucions catalanes li confiscaren els béns, mentre que a la cort de Felip IV de Castella fou nomenat conseller de guerra i cavaller de l’orde de Calatrava el 1643, a l’edat de cinquanta-nou anys.
L’oïdor reial Blai Gil de Frederic i Montfort pertanyia a una coneguda nissaga de notaris tortosins. Nascut al febrer de l’any 1561 a la capital del Baix Ebre, seguí la tradició familiar i exercí com a notari. Al llarg de la seva vida s’ocupà de diversos afers legals i polítics relacionats amb el seu municipi, que el va enviar diverses vegades com a síndic a la Reial Audiència de Barcelona. La seva elecció com a oïdor reial de la Generalitat li facilità l’ascens social i el 1622 assolí el privilegi de ciutadà honrat de Barcelona. En primeres noces estigué casat amb Jerònima Montagut i en segones amb Jerònima Ferrer, amb la qual tingué tres fills: Pere, Jerònima-Caterina i Isabel Gil de Frederic i Ferrer. El traspàs de Blai Gil de Frederic es produí al final de l’any 1624 o l’inici del 1625, ja que el 19 de gener d’aquest any fou desinsaculat dels oficis tortosins.
Conflictes institucionals: el virregnat i les constitucions catalanes
El trienni 1620-23 de la Diputació del General estigué caracteritzat per l’escalada de les tensions politicoconstitucionals entre les institucions catalanes i el govern central de la Monarquia hispànica. Les relacions de la Diputació amb el lloctinent del rei a Catalunya foren especialment tenses durant els anys de govern de Fernando Enríquez de Ribera y Girón, duc d’Alcalá de los Gazules (1619-22). La reclamació per part del virrei andalús del quint dels impostos percebuts per les ciutats catalanes des del 1599, la repetida transgressió de les lleis i constitucions del Principat que comportà la dura política de repressió del bandolerisme i les disputes entre Alcalá i els diputats sobre l’ús i el control de les galeres de la Generalitat que la Cort del 1599 havia autoritzat de construir, van enverinar en extrem les relacions institucionals. Pel desembre del 1621 una proposició dels diputats manifestava com «aquest Principat de alguns anys ha esta part y majoritàriament del temps que lo duch de Alcalá és Lochtinent de sa majestat en aquell, està ab grandíssima aflicció i treballs notabilíssims, quals en ningun temps pugue haver estat per los molts y contínuos agravis y praejudicis fets y que quiscum die ab molt gran excés, se fan i continuen a dit Principat». Les tensions fiscals pel cobrament del quint tenien una llarga tradició al Principat. Durant els virregnats de Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Alburquerque (abril 1616 – abril 1619), i del duc d’Alcalá (abril 1619 – setembre 1622) es va produir una nova ofensiva reial per a recaptar el quint, el cobrament del qual s’havia prorrogat repetidament des de la Cort del 1599. Alcalá fou el virrei més decidit a fer-lo efectiu, i vers el 1620 començà a exigir-lo a aquelles viles que o bé havien perdut el document dels privilegis o en els documents de les quals no constava ni el pagament ni l’exempció. Cal remarcar que la importància del cobrament del quint anava més enllà de la necessitat de sufragar les despeses de la política militar imperial de la Monarquia. La perspectiva de consolidar el dret dels quints com a impost reial hauria permès una relació financera molt més estreta entre Catalunya i la Corona, ja que en reclamar una part de les imposicions locals s’obria una via de control financer de les viles i ciutats catalanes per part del fisc reial. L’afer, a més de provocar una batallaideològica i publicística amb l’entrecreuament de discursos, memorials i altres escrits a favor i en contra de l’exempció de pagar el tribut, no restà tancat i s’arrossegà en l’escalada de tensions entre la Monarquia i les institucions catalanes durant les dues dècades que precediren l’esclat revolucionari del 1640.
Amb la pujada al tron de Felip IV de Castella, el 1621, es va desfermar un greu conflicte constitucional. En no anar el jove rei a jurar les constitucions del Principat, la Diputació i el Consell de Cent es van oposar a la continuïtat del govern virregnal del duc d’Alcalá en al·legar que el virrei no podia jurar ni actuar perquè no ho havia fet el monarca. Una posició semblant es repetí el 1622 amb el nomenament de don Joan de Sentís, bisbe de Barcelona, com a nou virrei. La resistència de les institucions catalanes a aquests nomenaments es fonamentava en la concepció que la jurisdicció virregnal no era ordinària, sinó delegada, i que, per tant, havia conclòs en morir el monarca que l’havia concedida. Així doncs, l’administració de justícia corresponia a la més alta magistratura ordinària: el portantveus de la governació general, que passava a exercir la vice regia i a presidir l’Audiència fins que el nou monarca no jurés observar els privilegis i constitucions del Principat i designés un nou virrei. L’apassionament que suscità aquest afer el revela Jeroni Pujades que, al setembre del 1622, recull en el seu dietari que «mols pesquins hisqueren en estos dias contra lo pobre bisbe tractant-lo de xarnego, fill de gavaig, traginer qui traginava peix de Tortosa a Çaragosa, y dient que si lo Papa Sixto 5 lo hagués pogut agafar lo haguera posat en galeras». El nomenament del bisbe Sentís va suscitar una forta oposició, no solament perquè vulnerava la vice regia, sinó també, tal com apunta Eva Serra, perquè «paradoxalment, la seva condició de virrei bisbe amb menys poders executoris el feia més feble i més dependent de Madrid, i perquè abans de ser nomenat bisbe de Barcelona, com a regent del Consell d’Aragó, havia estat lligat a la renovació d’exigències de quints per part de la Corona».
Llibre del Consell de Cent de Barcelona
ECSA
Arran d’aquesta enutjosa situació, la Diputació va enviar a la cort de Madrid una legació encapçalada per Francesc de Copons, doctor en dret i abat de Sant Salvador de Breda. Aquesta ambaixada presentà al rei dos llargs memorials en què es remarcava l’originari caràcter electiu i paccionat que la Monarquia tenia a Catalunya i on es manifestava contundentment al monarca que si agafava el domini i l’exercici del govern al Principat abans de jurar les constitucions, «romperà el contrato en fuerza del cual es señor de Cataluña». Aquest conflicte va provocar un veritable debat ideològic i constitucional. J.H. Elliott ha comparat els arguments contractualistes catalans de 1621-22 amb els utilitzats pel regne de Bohèmia el 1619, any en què els seus estats van deposar Ferran d’Estíria per a elegir en el seu lloc l’elector palatí Frederic. La postura monàrquica fou defensada pels juristes Jeroni Pujades i Francesc Aguiló, els quals van argumentar la idea del caràcter permanent de la jurisdicció reial i van negar, per tant, l’existència de cap interregne de sobirania. Per la seva part, la Diputació, a través d’un memorial de Joan Pere Fontanella, va remarcar l’obligació dels reis de guardar els privilegis i les constitucions, així com la impossibilitat de poder-les revocar. Però, en la topada sobre el jurament reial del 1622 foren la petita aristocràcia, ferida en el seu orgull com a classe en visible decadència, i el Consell de Cent, en plena batalla amb la Monarquia pel cobrament dels quints, els qui defensaren els posicionaments polítics més contundents. L’advocat Felip Vinyes, «cabdill de gran tropa de cavallers», fou qui dugué més lluny les postures constitucionalistes, en defensar l’existència d’una monarquia electiva a Catalunya. En el debat juridicoconstitucional, Vinyes va introduir l’argumentació històrica de l’entrega paccionada dels catalans lliures a Carlemany,Lluís el Piadós i Carles el Calb, per tal d’identificar els preceptes carolingis amb les lleis fonamentals de Catalunya, és a dir, amb la seva antiga constitució: «Sa Magestat vé ésser Senyor y Compte de Barcelona y Príncep de Cathalunya per successió a sos majors en execcució y en virtut de aquells primers pactes que foren fets ab lo primer senyor, aprés de perduda Espanya, los quals constitueixen los fonaments inviolables, y són les lleys fundamentals del Principat.» La importància del jurament reial estava en el fet que era allò que obligava el príncep i els seus oficials a observar i respectar les lleis del Principat, ja que en cas de confrontació «pus podrian los Prínceps castigar a sos officials contrafaents, però ells no poden ésser castigats sinó de Déu, per la religió del jurament que estan obligats». En realitat, la Diputació, amb els Fontanella al capdavant, fou la primera a claudicar davant les pressions del govern de Madrid i acceptà, pel novembre del 1622, el nomenament del bisbe Sentís. Això motivà que els diputats fossin acusats de traïdoria i que les muralles de Barcelona s’omplissin d’inscripcions contra ells. També, aquells dies corregueren diversos rumors sobre els intents d’assassinat del diputat Benet Fontanella i el seu nebot Joan Pere a mans d’un grup d’irats cavallers; falses notícies que reflectien, però, les discrepàncies internes que existien en el si del consistori del General, en què molts membres del Braç Militar mantenien una oberta confrontació al clan dels Fontanella. De fet, en aquells moments era el Consell de Cent, i no la Generalitat, qui liderava l’oposició de les institucions catalanes a la política d’Olivares.