El dia 22 de juliol de l’any 1626, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Francesc Morillo (Barcelona segle XVII), ardiaca i canonge de la seu d’Urgell; diputat militar: Alexandre Corts i de Soler, donzell de Perpinyà; diputat reial: Josep Corrià, ciutadà honrat de Lleida; oïdor eclesiàstic: Joan Pere de Reard i Ferret, canonge de la seu d’Elna; oïdor militar: Joaquim Ferrer, donzell de Barcelona; oïdor reial: Jaume Manyalic, burgès de Besalú
Poques dades esvaeixen la foscor que envolta les biografies dels consistorials d’aquesta etapa. Francisco Morales Roca sosté que el doctor en dret, i canonge i ardiaca de la seu d’Urgell, Francesc Morillo, natural de Barcelona, havia estat també canonge de la catedral de Solsona.
Joan Pere de Reard —o Riard— i Ferret, doctor en dret i canonge d’Elna, era fill d’una certa Joana Anna Ferret i del perpinyanès Andreu de Reard, matriculat burgès honrat d’aquesta localitat el 1580, i diputat pel Braç Reial del trienni del 1599.
Un país en crisi
L’elecció d’aquests buròcrates catalans gairebé va coincidir amb el nomenament de l’equatorià Luis Díez de Aux de Armendáriz, bisbe d’Urgell, com a lloctinent i capità general de Catalunya. En un primer moment, van sovintejar els contactes entre els diputats i oïdors i el lloctinent. La Generalitat tenia l’obligació d’assistir, conjuntament amb els antics lloctinents, a la jura dels nous, i, un cop extrets, els diputats i oïdors acostumaven a visitar els lloctinents i el bisbe de Barcelona. El 22 de gener de 1626, però, les cortesies van deixar pas a representacions més professionals. En aquest cas, es tractava d’implicar la Monarquia en l’intent d’anorrear un motu proprio expedit per Urbà VIII a propòsit de les immunitats eclesiàstiques, que fou estimat lesiu per a les Constitucions de Catalunya, fins al punt que el duc de Cardona va acceptar una mediació prop de Sa Majestat per tal d’invalidar-lo.
El 18 de novembre de 1626, els consistorials es van enfrontar al Tribunal del Sant Ofici per una qüestió de límits jurisdiccionals. El detonant va ser l’empresonament —a causa d’unes requisitòries de l’inquisidor major— del cavaller Pere Santacília (¿potser relacionat amb el també cavaller mallorquí Pere de Santacília i Pacs, destacat en la bandositat dels “canamunts”, fugitiu de l’illa per l’animadversió dels “canavalls”, mestre de camp de Felip IV de Castella a Itàlia i Alemanya, capità de galeres, soldat regalista a Portugal i Catalunya i, de nou a les Balears, inflexible governador?). Santacília estava acusat de dues heretgies: l’una implicava la negació parcial d’alguns continguts del catolicisme; l’altra en comportava el rebuig total. Ambdues s’identificaven en la pena d’herètica pravitat i apostasia. El General va procurar que la Inquisició no contrafés les Constitucions catalanes traient-lo del Principat. De cap manera no va defensar un delicte mereixedor d’excomunió. Naturalment, era un cas clar de superposició de drets amb punts incompatibles entre si, atès que la Inquisició podia dictaminar perfectament en aquella apostasia perfidiae, però era dubtós —nul, segons els buròcrates catalans— el seu dret a vulnerar una ordre civil establerta legalment. El 2 de gener de l’any següent, quan el Sant Ofici capturà el donzell militar Francesc Pardina, el desacord es repetí. Sis dies més tard, les diferències s’estenien a reglamentacions protocol·làries i cerimonials entre el síndic de la Generalitat i els inquisidors de Barcelona.
Amb una Corona cada vegada més decantada cap a les juntes de govern com a solució a les dilacions que els organismes tradicionals dels regnes imposaven a les seves creixents demandes, el 1626 havia estat un any decebedor pel que fa a les esperances de la Generalitat. La poc diplomàtica defecció del rei i el seu seguici sense concloure la Cort va complicar el problema que s’havia esperat solucionar amb la convocatòria. Certs esdeveniments puntuals revelaven una angoixosa psicosi d’inestabilitat social. Així, quan el bisbe i lloctinent Díez va morir i el trasllat de les seves despulles a la catedral de la Seu d’Urgell va urgir, els buròcrates catalans, que temien aldarulls, van decidir extremar la vigilància i la fortificació de les presons de la ciutat.
La conjuntura que travessava la Monarquia tampoc no era tranquil·litzadora. Mentre conversava amb grups financers alternatius a la banca genovesa, el darrer dia de gener del 1627 es decretà una suspensió de pagaments. El fantasma de l’avortament de la Unión de Armas i del posterior subsidi numerari pesava, sens dubte, en l’ànim de diputats i oïdors tant com en el dels mateixos promotors del fracàs. El 3 de febrer de 1627, però, semblà restablir-se un dels nexes amb el sobirà a través de la rebuda del nou lloctinent, el bisbe de Solsona Miguel de los Santos San Pedro, natural de Castella. Les relacions amb el nouvingut no estigueren, però, exemptes de topades puntuals. El 20 de desembre de 1627, per exemple, diputats i oïdors van posar obstacles a la provisió episcopal d’un canonicat de Solsona en la persona del castellà Francisco de Herrera y Bravo. El justificant era la contrafacció de les Constitucions de Catalunya, que prohibien atorgar beneficis eclesiàstics als no naturals. Actes similars ja s’havien escaigut en ocasions anteriors, però el bisbe San Pedro en va fer una qüestió personal i al·legà l’escassa simpatia amb què els funcionaris de la Generalitatl’havien acollit.
Més greu va semblar la sol·licitud d’independència i autogestió formulada a Sa Majestat a través dels organismes pertinents per als comtats de Rosselló i de Cerdanya, que fou coneguda a Barcelona el 13 de març de 1627. No era el primer cop que els territoris del nord expressaven el seu malestar davant un govern sedentari, concentrat a Barcelona i aparentment despreocupat de les xacres que els afligien, entre les quals hi havia el bandolerisme, una malaltia gairebé endèmica del teixit català setcentista molt difícil d’eradicar. Com que afectava també interessos reials, sovint els lloctinents la combatien amb remeis severs que col·lidien amb la legislació de la Terra. Per aquest motiu, el 26 de juny de 1627 el General va recórrer contra l’ordre d’enderrocament de les cases d’uns bandolers que havien estat condemnats. El 30 de juliol d’aquell mateix any acomiadaren el conseller d’estat del rei, Francisco Fernández de la Cueva, duc d’Alburquerque, nomenat lloctinent de Sicília.
El 26 d’agost de 1628, la lectura d’unes missives del rei va deixar els ànims expectants. S’havia concertat el casament de la seva germana petita, Maria d’Àustria, amb el rei d’Hongria, Ferran II, i Felip planejava acompanyar-la fins a Barcelona per Nadal. Aprofitaria el desplaçament, afirmava, per a cloure les corts inacabades. La falta de recursos econòmics va malmetre la promesa. En la data prevista per a aquella espurna de reconciliació, al gener del 1629, l’únic contacte directe amb el rei continuava essent l’epistolar. Justament, el tercer dia del nou any, s’avisava que calia reparar urgentment el castell de Perpinyà perquè es temia una ofensiva francesa.
Coincidint amb la suspicàcia, el monarca havia designat Jorge de Cárdenas y Manrique de Lara, duc de Maqueda, lloctinent al Principat. Al juny del 1629, però, l’aristòcrata havia emmalaltit i es va haver de confiar la capitania general de la lloctinència a Gómez Suárez de Figueroa y Mendoza, el tercer duc de Feria, que va jurar el càrrec el dia 11. Era un veritable vals de virreis, ja que l’11 d’abril havien assistit a la partida cap a Nàpols del nou representant de Sa Majestat, Fernando Enríquez de Ribera y Girón, el tercer duc d’Alcalá.
El personal de la Generalitat simultaniejava la cura de l’observança del marc legislatiu català amb actes institucionals més simbòlics i inofensius, com ara la visura del cos de la religiosa Maria del Socors a l’església de la Mercè, que feren conjuntament amb el virrei el 3 d’abril de 1629. Encara que tensa quan calia enfrontar-se a violacions que es percebien com a intolerables, la seva tasca era ambicionada per personatges influents. És el cas, per exemple, del bisbe d’Urgell Antoni Pérez, que el 21 de juliol d’aquell darrer any del trienni els pregava ser habilitat per poder ser diputat en la propera extracció. Prèviament, però, s’havia hagut de disculpar per la utilització de les facilitats inherents al seu càrrec per a proveir dos no naturals del Principat a prebendes eclesiàstiques sotmeses als estatuts d’estrangeria.
Si aquell exercici no havia tingut un inici fàcil, l’epíleg tampoc no ho va ser. Les queixes provinents dels indrets que allotjaven soldats retrunyiren aviat a les sales del General. Un cop finida la seva presidència, Francesc Morillo va tornar al seu bisbat, un dels més ben dotats de Catalunya en opinió —segurament no gaire compartida— de Lluís Rourera i Farré. Allí participà, en qualitat d’ardiaca major, en el sínode que el bisbe Pau Duran va convocar després de la seva arribada a la diòcesi. Les relacions amb el prelat no foren, però, del tot harmòniques. El 27 d’abril de 1636, el bisbe Duran es va agafar molt malament l’oposició capitular al seu desig de gaudir d’una cadira al capítol. Irat, no va ser capaç de respectar el sagrat i, del cor estant, va dirigir la seva còlera en forma d’insults vehements vers l’aleshores ardiaca major i obrer Francesc Morillo. Els seus companys van castigar la falta de Duran amb la perpetuació del no al seient, i durant quinze dies li van confiscar les distribucions i la grossa. Segurament va ser un rebuf per a un pastor que fruïa de tantes adhesions entre el seu ramat que fins es podia témer que el corrector es girés en contra de l’ofès Morillo, que, a més, tenia el desavantatge de ser foraster d’origen. Potser hi hagué alguna mena de solidaritat amb l’ofès en la denegació de Pau Claris a la precedència sobre Morillo que, el 1630, el prior de la Col·legiata de Santa Anna, Josep Claresvalls, havia pretès. Tal volta era més aviat el fruit d’unes afinitats polítiques que solien confrontar llur opció corporativa a la del bisbe Pau Duran. En tot cas, ser discutit semblava el fat de Morillo. Ja en la seva etapa de diputat els canonges de la seu de Barcelona nos’havien avingut gaire a reconèixer la precedència protocol·lària del seu homòleg d’Urgell.