El dia 22 de juliol de l’any 1629, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pere Antoni Serra (Saragossa? – Barcelona 1632), bisbe de Lleida; diputat militar: Francesc Jeroni de Sentís, donzell de Tortosa; diputat reial: Josep Miquel de Quintana i Galiana, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Jaume Descatllar, canonge de la seu de Barcelona; oïdor militar: Francesc Casanoves, donzell de Barcelona; oïdor reial: Jaume Lamarca, domiciliat a la vila de Perpinyà
Pere Antoni Serra, natural de Saragossa, va ser consagrat bisbe de Lleida el 1621 en successió de Francesc Virgili. Va compaginar el càrrec amb el de diputat eclesiàstic i president del General fins que la mort se l’endugué de manera prematura el 22 de febrer de 1632, deixant uns deutes que obligaren els seus fiadors i una doble vacant: l’episcopal ocupada per fra Antoni Pérez, i la civil, per Esteve Salacruz, o Salacrús, abat electe de Sant Pere de Galligants —i de Santa Maria d’Arlés, segons algunes fonts—, escollit diputat eclesiàstic el 3 de març de 1632 i ratificat mitjançant el jurament preceptiu dos dies més tard. Resta un enigma, el possible parentiu d’aquest Serra amb el mercader i membre del Consell de Cent Leonard Serra, que pel març del 1640 va ser empresonat —juntament amb el seu company, el donzell Francesc Joan de Vergós, i amb el diputat militar Francesc de Tamarit— per escarmentar la resistència als allotjaments militars, i que fou alliberat per la plebs dos mesos després.
El donzell Francesc Jeroni de Sentís era fill de Jeroni de Sentís i Arbonès, un mercader de la localitat de Xerta, i de la seva primera esposa, Esperança Sunyer. Tenia, almenys, tres germans més: Joana, Pere, que fou sagristà de la catedral de Tortosa, i Joan, un eclesiàstic capaç que fou, successivament, vicari general del bisbat de Tortosa durant l’episcopat de Pedro Manrique, ardiaca de la localitat navarresa de Ripa, canonge de la catedral de Lleida, prior de la Col·legiata de Santa Anna de Barcelona i bisbe de Barcelona des del 2 d’octubre de 1620 fins que morí, el 1632. El 10 de novembre de 1615 aquest Joan de Sentís i Sunyer va ser nomenat regent del Consell d’Aragó per la jubilació de Montserrat Guardiola, i li correspongué la difícil reclamació règia del quint, contestada tant pel Consell de Cent com pel General. Això no obstant, va ser tan destre que la Corona el va nomenar —no sense polèmica— virrei, càrrec que va exercir del 1622 al 1626. Les responsabilitats burocràtiques no venien de nou a la família Sentís. Havent estat elevat a la condició de cavaller, el pare de Francesc Jeroni, Jeroni de Sentís i Arbonès, finat el 1621, fou insaculat a la bossa de procurador en cap el 9 de maig de 1616. Un oncle seu, Andreu de Sentís i Arbonès, fou diputat reial el trienni del 1605. Un nét d’aquest i cosí segon de Francesc Jeroni, Josep de Sentís i Llanes, militant del bàndol austriacista durant la guerra dels Segadors, va merèixer el privilegi militar, un hàbit de Calatrava i el nomenament —signat pel virrei don Joan Josep d’Àustria el 15 d’agost de 1653— de mestre de camp de la vegueria de Tortosa.
El diputat reial era Josep Miquel de Quintana i Galiana, matriculat ciutadà honrat de Barcelona l’1 de maig de 1622. Era fill de Miquel de Quintana, doctor en dret, regent de la cancelleria del Principat i, al seu torn, matriculat ciutadà honrat de Barcelona l’1 de maig de 1566. D’un seu matrimoni, Josep Miquel de Quintana hagué Josep de Quintana i de Cruïlles, igualment matriculat ciutadà honrat de Barcelona l’1 de maig de 1643. Simultàniament membre del Consell de Cent i de la Generalitat, participà de forma activa en les protestes del 1634 i el 1637 per la imposició dels quints. Escollit novament diputat de la Generalitat el 1638, es vaenfrontar a la dura escena que va culminar en el Corpusde Sang. Al setembre del 1640, havent envaït Catalunya el marquès de Los Vélez, dirigí la resistència del front meridional i, pel gener del 1641, va ajudar a dirigir la logística de la defensa barcelonina. A l’octubre del 1641 actuà com a comissionat del Consell de Cent per a rebre el mariscal Brezé. Fou un dels síndics del Cap i Casal que el 1643 juraren fidelitat al rei de França. Home resolutiu, fou designat capità de la torre del Cap del Riu fins que el seu fill Miquel el substituí per qüestions de salut. En el desenvolupament d’aquesta tasca, el bombardeig —sense autorització— contra una galera hispànica que tenia permís dels consellers per a proveir-se de queviures va portar-lo a la presó. El 1650, la intercessió de Lluís XIV el rehabilità en les seves funcions. Fou escollit clavari de Barcelona el 17 de gener de 1651, en ple setge. D’àmplia presència política, s’integrà en la junta de setze persones que tractaren sobre la capitulació, i el 1653 fou un dels encarregats de normalitzar la gestió municipal.
L’oïdor eclesiàstic era Jaume Descatllar, òlim d’Alemany Descatllar i de Palmerola, senyor de Callús, Palmerola i Sant Bartomeu de Grau i fill de Jaume Descatllar, òlim d’Alemany Descatllar i de Vila, senyor de Callús.
La contribució catalana a les finances de la Corona
El 1629, la situació financera de la Monarquia hispànica era delicada i els exèrcits de Felip IV de Castella combatien en diversos fronts. Endèmicament faltats de recursos, els soldats d’Itàlia i de Flandes eren un focus de tensió fins i tot per a les localitats que suposadament deien protegir. El 9 d’agost d’aquell any, el rei va escriure a la Generalitat manant que les 100 000 lliures que havien restat com a excedent d’un servei que la Cort del 1585 havia concedit a Felip II de Castella s’apliquessin a reparar els castells de Perpinyà i Salses i a erigir un fort al Grau per tal de fer inexpugnable la frontera amb França, projecte per al qual no es va trobar fiador. En teoria, la missió de les fortificacions era defensiva, però el mateix comte duc d’Olivares reconeixia davant certs interlocutors —entre els quals el nunci de Sa Santedat— que, essent els interessos hispànics un conglomerat global, un atac francès sobre Itàlia podia generar una resposta espanyola en sòl gal. Per sort, el naixement de l’efímer príncep hereu Baltasar Carles, celebrat a la capital catalana el 27 d’octubre de 1629, conjurà el perill de la inestabilitat governamental que acompanyava les esterilitats o la successió monolíticament femenina.
L’any se n’anà amb el comiat a la reina d’Hongria —Maria d’Àustria, germana del rei—, comunicat el dia de sant Esteve. Contra tot pronòstic, Maria d’Àustria viatjà amb Felip fins a Saragossa, i en arribar a Barcelona al principi de febrer del 1630 fou festejada degudament. La infanta era la penyora que havia de segellar una unió més estreta entre les dues branques del mateix arbre dinàstic, neutralitzant els efectes disgregadors que alguns senyors —Maximilià de Baviera a través de la Lliga Catòlica, per exemple— exercien sobre les actuacions polítiques i militars conjuntes. Al seu costat cavalcava el cardenal Gil de Albornoz, a qui el dia 13 donaren la benvinguda els diputats i els oïdors. Enmig dels preparatius per a honorar la germana del rei, la Generalitat no es va descuidar d’envigorir els estatuts d’estrangeria que blindaven les prebendes i asseguraven una església nacional.
El 16 de setembre de 1630, una anàlisi minuciosa dugué el consistori a la conclusió de la incompatibilitat d’una recent reial pragmàtica sobre les causes feudals i patrimonials amb la legislació catalana. D’entrada, a l’estiu, diputats i oïdors ja havien assenyalat contrafaccions en el procés dereducció i lluïció de la vila de Pons a la Corona. La reial pragmàtica de l’11 de juliol de 1630 —en què Sa Majestat manava que el batlle general de Catalunya intervingués privativament en les causes feudals i prohibia l’evocació de les causes patrimonials en la Reial Audiència— acabà essent exposada directament a la cort de boca de l’ambaixador del General, Josep de Bellafilla, el 1635.
Aquella dècada prometia ser moguda. El desplaçament i la necessitat d’hostatjar els nombrosos soldats que arribaven a la frontera amb l’actitud arrogant del salvador van despertar tal inquietud en les poblacions afectades que la Generalitat va haver d’enfrontar-se al problema en una junta. Aviat, els excessos de la tropa eren del coneixement general, fet que augmentava el malestar i preocupava el Consell de Cent. La falta de resposta reial adequada va motivar els arbitris autòctons. El 25 de febrer de 1630 es va resoldre procedir contra l’escandalosa companyia del comte de Fontclara i contra els poders locals de Granollers, que, violentant els usos autòctons, havien manat que tothom donés menjar i beure als soldats. Preveient futurs abusos d’aquesta mena, es va decidir informar la ciutadania, publicant detalladament quines eren les obligacions dels catalans.
Un dels altres afers més complexos del trienni fou la qüestió de les galeres. Al principi de juny del 1631, el duc de Cardona ordenà, en nom de Sa Majestat, que es construïssin galeres per salvaguardar la costa. El debat que es va generar en la subsegüent Junta de Braços va incidir especialment en les dificultats monetàries de la manutenció i control dels vaixells. Recelant d’una desviació del capital de què es disposava, el monarca va instar el consistori, al mes de novembre, a no usar-lo per a redimir els censos que asfixiaven l’organisme.
El 1632 va ser tens per raó d’un enfrontament entre el lloctinent i la ciutat a causa de dos antics consellers d’aquesta, Jordi de Fluvià i Josep Estevanell. Amb tot, les relacions amb el sobirà s’embolcallaven periòdicament amb el format de la cortesia, com va passar el 8 de març de 1632, data en què el rei va requerir la mediació dels poders autòctons per tal d’aconseguir del pontífex la meitat de les rendes de les vacants eclesiàstiques catalanes els sis primers mesos de l’any, a més de l’avinença a establir una contribució general sobre el clergat aplicable a les urgències bèl·liques de la Monarquia.