El dia 22 de juliol de l’any 1635, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Miquel d’Alentorn i de Salbà (Segle XVII), abat d’Amer i de Roses; diputat militar: Francesc de Llupià, domiciliat a la vila de Perpinyà ; diputat reial: Pere Prats, ciutadà de Girona; oïdor eclesiàstic: Joan Enric d’Alemany, sagristà i canonge de la seu d’Urgell ; oïdor militar: Francesc Martí de Malla i de Paratge, senyor de Conanglell i donzell de Vic ; oïdor reial: Jaume Badaula, mercader de la vila de Perpinyà.
Fra Miquel d’Alentorn i de Salbà era fill d’Alexandre d’Alentorn i de Botella, senyor de Seró i la Donzell, protector i diputat del Braç Militar del trienni del 1614, i de la senyora Àngela de Salbài de Montmany. Fadristern combatiu al Rosselló entre el 1597 i el 1598 i amic nyerro de Perot Rocaguinarda, Alexandre havia estat un conspicu opo-sitor a les llicències virregnals d’exportació dels productes agrícoles i un ferri enemic del governador del Principat, Aleix de Marimon. Un ger-mà de Miquel, Felip d’Alentorn i de Salbà, fou abat de Sant Esteve de Banyoles, i un altre, Dídac d’Alentorn i de Salbà, es quedà com a hereu les senyories de Seró i la Donzell. Probablement la Isabel casada amb Joan Gilabert i Pou, amb tant de pes a Tudela i la Vansa, pertanyia a la nissaga. Temps a venir, un nebot de fra Miquel, Onofre d’Alentorn i de Mir, participà pel Braç Militar en la Cort del 1640; els dos fills d’aquest, Onofre i Valerià d’Alentorn i de Bullfarines, participaren pel Braç Militar en les corts celebrades el 1701 i el 1705, i successius descendents es trobaren en actes de transcendència en encetar-se el segle de les llums. Un oncle del diputat eclesiàstic, Onofre d’Alentorn i de Botella, doctor en dret, canonge de la seu de Lleida i ardiaca de Benasc, ja havia tingut relació amb la Generalitat, i un altre oncle, Jeroni d’Alentorn i de Botella, va participar pel Braç Militar en la Cort del1599. L’avi patern de fra Miquel, Onofre d’Alentorn i d’Oms, senyor de Seró i la Donzell, casat amb Elionor de Botella i de Monsuar, elevat a l’aristocràcia en la Cort de Montsó del 1564 i convocat com a noble a Montsó el 1585, havia estat també protector i diputat militar del trienni del 1593. I un avantpassat seu, Onofre d’Alentorn i de Meca, senyor de Seró, la Donzell, Rialb, Josa de Cadí, Sobirà i Tarròs, havia estat habilitat com a donzell en la Cort de Montsó del 1528. Els Alentorn solien distingir-se en la defensa dels privilegis locals.
El diputat reial Pere Prats va morir durant l’exercici del seu càrrec, per la qual cosa va ser necessària una nova extracció, que recaigué en Pere Fortunyó, ciutadà de Tortosa. Fortunyó estava relacionat amb el ciutadà honrat i veguer de Tortosa Francesc Fortunyó, casat amb Marianna, pubilla de Pau Cervera, i pare de tres filles.
El cavaller vigatà Francesc Martí de Malla i de Paratge, senyor de Conanglell, era d’una nissaga amb gran tradició política. Tant el seu pare, Martí Joan de Malla i Descatllar, com el seu avi, Joan de Malla, o el seu descendent, Francesc de Malla i de Gualbes, assistiren a corts i parlaments.
Noves confrontacions, vells conflictes
El primer d’agost de 1635 es van reunir diputats i oïdors nous i vells per tal que els primers fessin el jurament de llur càrrec. Primer calgué regularitzar una incompatibilitat del diputat militar. Amb les absències del bisbe de Barcelona i el diputat eclesiàstic, compromeses per l’assistència a un ofici religiós, Francesc de Llupià, davant d’Antoni Thió, ciutadà honrat de Barcelona i escrivà i secretari del General, havia especificat participar del lloguer dels drets de la bolla de Perpinyà, els quals transferia al noble Gabriel de Llupià, domiciliat a Perpinyà, que va acceptar-los. Acomplert el tràmit, es jurà en la forma acostumada a la sala vella del foc del consistori. Aquella mateixa tarda, els nous càrrecs van anar a visitar protocol·làriament el bisbe de Barcelona.
Ultra els afers més rutinaris i indefugibles, durant el trienni presidit per fra Miquel d’Alentorn i Salbà es revitalitzaren els estatuts d’estrangeria. Tal com s’havia fet el 1629, el 1636 diputats i oïdors del General van adreçar a les jerarquies eclesiàstiques de Catalunya un compromís de respectar-los per a la provisió d’oficis i beneficis eclesiàstics. Prou devia recordar-se’n l’abat d’Amer, directament interessat en l’assumpte. Ja el 29 de desembre de 1629 un compromís similar s’havia consignat en unes lletres patents emanades del consistori de la Generalitat el 7 del mes anterior i dirigides a tots els arquebisbes, bisbes, capítols de les catedrals i col·legiates, abats, pabordes, convents i dignitats del Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Les missives advertien que, en observança de les Constitucions generals, no s’havien de proveir dignitats,canonicats o prebendes rectorals, ni tampoc concedir pensions, oficis o beneficis al Principat i els Comtats a ningú que no hi fos nascut o en fos nadiu.
El 1636 s’havia filtrat la notícia que alguns arquebisbes, bisbes i capítols d’esglésies catedrals i col·legiates havien atorgat prebendes a estrangers. L’administració va titllar de contrafacció a les Constitucions catalanes aquella pràctica, que, a més, establia un precedent. Així, doncs, comminà a esmenar tals provisions i condemnà les que es fessin en un futur, declarant que els contrafactors restarien inhabilitats per a qualsevol ofici o benefici pertanyent a la Generalitat. Igualment, diputats i oïdors subjectaven a l’imperi de la llei els qui havien procedit d’aquella manera, tot esmentant la convocatòria de persones dels tres estaments que el 21 de juliol de 1629 havien decidit les habilitacions dels qui podien concórrer a càrrecs en la passada extracció. Envigorint la idiosincràsia local amb la reiteració, el 13 de febrer de 1636, la signatura de l’abat d’Amer avalava una escriptura d’amonestament, exhortació i requeriment del procurador fiscal del General per a l’observança de les Constitucions, drets i privilegis del Principat i els Comtats.
Vista de Mataró, segle XVII.
R.M.
Gairebé coincident amb l’exercici de llur comesa, els diputats i oïdors del trienni de 1635-38 van afrontar la pèrdua barcelonesa de la capital virregnal, traslladada interinament —del 1635 al 1637— a Girona, mentre la frontera catalana es veia trasbalsada per l’extensió d’un conflicte que pràcticament es remuntava al 1618. Lluny d’aglutinar voluntats per a una empresa, i davant un enemic comú prioritari, aquesta situació va actuar més aviat de catalitzador per a l’esclat de les tensions que s’havien congriat entre les diferents administracions que regien el Principat. Les malavinences s’exemplifiquen perfectament arran d’un complicat afer destapat el 1638. El 28 de juliol d’aquell any el veguer de la Reial Audiència, Lluís Riera, va entregar unes intimes despatxades per l’escrivà de manament, Montserrat Puigvert, al consistori de diputats i oïdors. Els papers eren la resposta legal de l’algutzir ordinari de Sa Majestat, Miquel Joan de Mont-rodon, a unes requestes que li havia presentat el síndic del General a causa d’uns procediments usats contra uns béns que la institució posseïa a la vila de Mataró. Resultava que, sospitant-se de contraban tèxtil en un magatzem que tenia la Generalitat, a instàncies del procurador fiscal de la Capitania General, Miquel Joan de Mont-rodon havia entrat per sorpresa en l’immoble, espanyant la porta i les cases dels taulers, i n’havia regirat l’interior per tal de requisar les robes sospitoses del frau. Era una qüestió ben vidriosa. Des del punt de vista dels representants de l’administració central, la trobada de gènere sense cap comprovant d’haver pagat els drets d’entrada al Regne implicava delictivament els oficials de l’organisme català. El parer dels diputats i oïdors d’aquest, però, divergia, tot desplaçant la gravetat del cas fins a la contrafacció constitucional de l’algutzir Mont-rodon. L’entrada en lliça del Consell Reial perjudicava la Generalitat, perquè, en admetre la causa de l’algutzir, lesionava una de les seves majors prerrogatives, que era la de poder conèixer privativament qualsevol dubte que afectés la mateixa institució, sobretot quant a la jurisdicció i l’exacció de drets. Segons la Constitució de l’Observança, en aquell camp ni el monarca —tret de l’ús de la seva clemència— no podia immiscir-se. El 30 de juliol de 1638, el doctor, ardiaca major i canonge de la seu d’Urgell, Francesc Morillo, el canonge de la catedral de Barcelona, Francesc Sants, el seu homònim tortosí Pau Puig, Joan de Peguera, Francesc Cartellà, Jeroni de Calders, Jeroni de Navel, Agustí Pexau i Jaume Damians, en representació dels diputats i oïdors de la Generalitat, van enviar una ambaixada al lloctinent i capità general del rei. Els prohoms suplicaren al regent de la Reial Cancelleria i als doctors del Consell Reial que no continuessin en la causa sobre la firma de dret feta en la Reial Audiència per Miquel Joan de Mont-rodon, el seu algutzir reial ordinari, sobre el procediment que va usar, juntament amb el procurador fiscal de la Capitania General, amb els oficials del General de la vila de Mataró, i que la deixessin als diputats que la Generalitat havia de designar per entendre en aquell afer. Entenent la gravetat i les implicacions de l’afer, Sa Excel·lència respongué prudentment amb una demanda de temps i una garantia de respecte envers les Constitucions i l’ordenació jurídica catalana.
En aquella conjuntura delicada, però, la possibilitat de tolerància tractant-se d’una qüestió fiscal de fons era ben minsa. Aquell mateix 1638, Sa Excel·lència dictaminava que l’execució dels reials decrets prohibint el comerç amb França pertanyien a la jurisdicció del monarca i dels seus ministres i, consegüentment, la Generalitat no s’hi podia immiscir. El procediment confiscatiu del procurador fiscal de la Capitania General es justificava per l’interès i la legalitat en la reclamació dels drets d’entrada de les robes provinents de França. A l’al·legació de diputats i oïdors segons la qual aquell gènere estava dipositat, en nom dels seus propietaris, en edificis de la Generalitat on només els seus ministres tenien jurisdicció per a despatxar i entregar-lo, estant els oficials regis inhabilitats per a penetrar físicament en aquell espai, s’oposà el fet que el procurador fiscal podia confiscar-lo allà on es trobés per aprehencionem et manu plena, més encara tenint en compte la manca de prerrogativa fiscal dels esmentats magatzems.
Tot i la fermesa d’ambdues parts, el representant de l’administració règia, en un intent de contemporitzar per la via de cercar el doble avantatge, va sol·licitar, com a acte jurisdiccional pertanyent a la Corona, un assistent de l’administració catalana que fixés el pagament del dret del General durant el reconeixement del material confiscat. Satisfent els drets pertinents al fisc local, s’assentava la idea de consolidació del que s’afirmava que era una regalia, tot criticant la ignorància dels funcionaris locals mataronins.
Paral·lelament, a la Reial Audiència es debatia la justícia de les requestes presentades pel síndic del General a l’algutzir Mont-rodon per a contrafer constitucions, capítols de cort i privilegis regis que afirmaven la jurisdicció dels diputats en l’exacció de drets i la ferma de dubte del darrer sobre el procés que li formaven. Llegides les intimes i les súpliques, els juristes s’abocaren a l’epígraf onze —el Poch valdria— del títol De observar constitucions de les Constitucions de Catalunya, als Capítols de cort del rei Pere de l’any 1376, al privilegi que el rei Joan expedí a Montsó el 29 de maig de 1389, al document similar atorgat pel rei Martí a Bellesguard el 3 de maig de 1410, al capítol 39 de la Cort del 1599 i a diversos vots d’assessors i doctors sobre aquell cas i sobre altres afers consemblants que reposaven a la seu de la Diputació.
Acudint a la Constitució de l’Observança, especialment a l’onzè apartat, i sense negar que els doctors de la Reial Audiència tenien jurisdicció per a entendre en els dubtes que se signaven sobre contrafacció de constitucions, els jurisconsults afectes a la Generalitat declararen que, segons els usos i estils catalans, no es contradeien amb la legislació abans esmentada, puix que aquesta restava buida de contingut en aquest apartat específic, el coneixement dels dubtes tocava privativament als diputats i al seu consistori, sense que el rei —salva sa clemència— s’hi pogués immiscir. Diligentment, el jurista Vidal, l’advocat del fisc de la Generalitat Mas, el cònsol Joan Pere Fontanella i els seus homòlegs Peralta, Francesc Roig de Mendoça, Bernat Sala, Cornell i de Paz van extreure tota la jurisprudència útil a la seva posició: el cas escaigut el 26 de novembre de 1557, en què, en un dubte similar, els doctes assessors de la Generalitat van sentenciar contra el molt reverend canceller Maties Sorribes i el magnífic misser Francesc Muntaner, regent de la Cancelleria Reial, esgrimint que els procediments endegats pel Reial Consell eren nuls i contra privilegis, llibertats, pràctica i estil de la Diputació; l’exemple anàleg d’un procés contra el batlle de Barcelona que havia dipositat una ferma de dret en el Consell Reial el 1464; el resultat advers que obtingué el veguer lleidatà Lluís Saportella el 28 de febrer de 1579; el cas de Francesc de Marimon del 1586, en què es va decidir que les causes de torbació del General i de la lliure exacció dels drets incumbien privativament als diputats.
Considerant-ho material suficient per a avalar la seva causa, assessor, advocat fiscal i doctors aplicats eren de vot i parer de seguir les reeixides pautes anteriors i no comparèixer en aquella causa de dubte introduïda en el Consell Reial, tot procedint i diligenciant els diputats d’acord amb els Capítols de cort, privilegis, usos i costums del General, enviant, prèviament, una ambaixada solemne a Sa Excel·lència per tal d’assabentar-lo dels fonaments de la seva posició. Un any després, en confeccionar-se el memorial de les quantitats pagadores per la vista del General, es condemnaren els fermances de fra don Miquel d’Alentorn, Francesc de Llupià, Pere Prats, Francesc de Malla i Jaume Badaula a restituir al General 665 lliures. En el decret de restitució es proveïa que el fermall que apareixia en la sentència fos venut en un any en encant públic. Si no en resultava la quantitat a pagar, aleshores s’executaria la sentència tal com se solia fer.