El 22 de juliol de l’any 1647, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Andreu Pont (Segle XVII), abat d’Amer i de Roses; diputat militar: Joan de Melgar, donzell de Balaguer; diputat reial: Jeroni Pastor, ciutadà honrat de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Atanasi Martí Roger, beneficiat de la seu de Tortosa; oïdor militar: Domènec Negrell i d’Orri, domiciliat a la vegueria de Girona; oïdor reial: Joan Manegat, burgès de Puigcerdà.
La manca de dades biogràfiques sobre els diputats i oïdors de l’època medieval i moderna s’accentua en els representants d’aquest trienni. Del diputat eclesiàstic Andreu Pont, només se’n sap que participà en la determinació que va conduir a l’expulsió dels monjos de Montserrat.
No es té l’absoluta certesa que el diputat reial Jeroni Pastor fos el conseller en cap matriculat ciutadà honrat de Barcelona l’1 de maig de 1650, pare de Francesc Jeroni Pastor.
D’Atanasi Martí Roger, l’oïdor eclesiàstic, només se’n coneix la prebenda d’una canongia a la catedral de Tortosa. En morir durant l’exercici del seu càrrec, fou necessària una nova extracció, que recaigué en el benedictí Josep de Jalpí i Julià, prior de Santa Maria de Meià, després que el canonge d’Urgell don Lluís de Sabater hi renunciés.
També és dificultosa la identificació familiar de Domènec Negrell i d’Orri, l’oïdor militar. Altres membres de la seva família, com els seus nebots Joan Pau i Domènec de Negrell i Sabet, ambdós ciutadans honrats, intervingueren en algunes reunions polítiques catalanes. Tampoc no es coneix gaire bé el seu procés, iniciat el 9 de setembre de 1649, quan don Josep de Margarit i de Biure va convocar diputats, oïdors i membres del Consell de Cent per donar-los la greu notícia que les tropes castellanes avançaven sobre Lleida amb la intenció d’anar cap a Barcelona per assetjar-la, ajudades per partidaris de l’interior de la ciutat, un dels quals era l’oïdor militar de la Generalitat, a qui culpaven d’un delicte de lesa majestat. Domènec Negrell havia estat capturat i empresonat el dia anterior per Francesc Segarra, doctor del Reial Consell Criminal. L’endemà, desestimant la mediació de dos dels doctors del Reial Consell, el governador va repetir detalladament per escrit els càrrecs que pesaven sobre Negrell. Amb els advocats de la Generalitat avisats per la trenta-sisena d’acord amb l’administració francesa, res no va lliurar l’oïdor de la presó a Perpinyà, que compartí amb Jeroni de Miquel, Francesc d’Alemany, Josep d’Amat i Josep de Navel.
La defunció de l’oïdor reial Joan Manegat, el 3 de maig de 1649, facilità l’accés al consistori de Joan Juliol, mercader de Barcelona i ciutadà de Tortosa.
Greuges francesos
En iniciar-se el nou trienni, bullia un contenciós entre la Generalitat i Pèire de Marca, que s’havia dolgut davant el Consell de Cent que la Generalitat es resistís a admetre una llista en què es detallaven els ciutadans desafectes que no podien optar als càrrecs de diputats i oïdors. La Generalitat va excusar-se davant el consistori barceloní explicant els perills d’admetre unes sospites sense proves que les avalessin, i més tenint en compte que la purga dels francesos reduïa tant el nombre de candidats que gairebé es podia afirmar que era el rei qui els triava, com succeïa a la ciutat de València, amb gran inconvenient per als organismes autòctons. La cruïlla de lleialtats quedava especificada en l’imprès Manifest de la fidelitat catalana, que havia comportat la detenció de Francesc Martí i Viladamor. El 2 de setembre de 1647, el consistori visità Lluís de Borbó-Condé, lloctinent i capità general del jove Lluís XIV, i li demanà el respecte a les immunitats de la Terra.
Pèire de Marca, Van Loo, gravat, segle XVII.
ECSA
Pel novembre del mateix any, s’anuncià la substitució de Condé. En la seva absència s’aplicà la vice regia, i Josep de Margarit i de Biure fou el portantveus de la Generalitat i governador vice regia. Margarit hagué d’afrontar el candent i gairebé crònic proble-ma dels excessos militars. Al desembre del 1647, diversos síndics d’universitats, viles i llocs denunciaren el preu a què els soldats compraven la civada: mentre que les universitats l’obtenien a 28 i 30 rals la quartera, aquells la pagaven a 26. A la relació d’abusos s’hi ajuntava el memorial en què els síndics de la Conca de Barberà, l’Urgell i la Segarra detallaven els greuges infligits per la tropa. Això produí una concatenació de trobades amb consellers, governador i ministres reials, entre els quals Pèire de Marca, per tractar de modificar la pèssima conducta de l’exèrcit. Sense tancar cap via, se’n demanava l’esmena al seu cap suprem, en una relació dels fets que el correu Pau Nasples havia de dur a la cort. Sortosament, una epístola règia donà suport als catalans manant remeiar els excessos de caporals i soldats i exhortant a seguir el capítol desè dels pactes que Lluís XIII havia jurat en el moment del lliurament de la província. Pèire de Marca, Josep de Margarit i el nou tinent general, monsieur de Marzin, feren demostracions d’esplèndid acompliment davant les lletres del monarca.
Al febrer del 1648, Michele Mazzarino arribà per a ocupar la lloctinència de Lluís XIV al Principat. En aquells moments, alguns esdeveniments interns alteraven la convi-vència. El Braç Militar s’havia dolgut de no ser nomenat protector de les juntes, i aquest fet provocà la sorpresa de la Generalitat, la qual replicà que la designació de persones per a les juntes que s’aplegaven a la Casa de la Diputació era un acte merament facultatiu dels diputats i oïdors.
Molt més greus eren les qüestions externes, com ara la pèrdua de 260 000 lliures en l’activitat econòmica marítima arran dels saqueigs costaners dels corsaris enemics, que també abordaven les naus estrangeres que proveïen el Principat. Per a protegir el litoral català, el 3 de març de 1648 els advocats van resoldre que diputats i oïdors podien esmerçar els diners de la institució a armar vaixells, però el dictamen s’anul·là pel Capítol 34 del nou redreç, segons el qual els assessors del General no podien decidir sobre les despeses dels diputats. La decisió d’autoritzar el pagament només era vàlida en una deliberació de Corts Generals. I abans calia resoldre el deute de pensions que la Generalitat havia contret amb els censalistes. El 20 d’abril de 1648 se’ls devien 4 000 lliures que la Generalitat no podia satisfer, i encara no s’havien pagat les pensions que havien vençut l’any 1643. Així, per a assegurar el lliure comerç, no quedava més sortida que la reial clemència enviés una o dues galeres dissuasives per als corsaris. Generalitat i Consell de Cent sol·licitaren la mediació del nou virrei, que no veia de bon ull destinar diners francesos a terres catalanes. No obstant això, Lluís XIV s’avingué a enviar les naus, sempre que la ciutat i els mercaders les mantinguessin.
El principal motiu d’enfrontament amb els francesos era que no observaven la legalitat catalana, en part, per desconeixement. El mateix any 1648, Lluís XIV restituí Michele Mazzarino al seu arquebisbat d’Ais de Provença. El nou lloctinent fou Charlesde Schömberg, comte de Schömberg i duc consort de Hallouin. Pel mes de juny d’aquell any, el nou virrei comandà personalment l’exèrcit a Tortosa, batalla resolta amb poques baixes malgrat l’assalt a trinxeres i murades. A l’agost del 1648 la Generalitat sol·licità de Sa Majestat Cristianíssima que utilitzés els béns confiscats als catalans austriacistes per tal de premiar els del bàndol borbònic. Això permetia que algú es responsabilitzés dels pagaments dels censos i censals que escanyaven els creditors i ferien l’economia. Amb un objectiu similar, l’1 de setembre es va voler aplicar la constitució sisena De composicions i avarias, que habilitava la Generalitat per a rebre les manlleutes executades per contrafacció.
El problema més greu, però, continuava essent el dels allotjaments. Hallouin s’enfrontà amb la petició de severitat envers els caporals que comandaven la cavalleria i la infanteria. Com els soldats de Felip IV, els de Lluís XIV es feiendonar menjar i beure de franc i, a més, maltractaven amb summa arrogància els qui els hostatjaven. La manutenció del batalló autòcton se’n ressentia. Altrament, el capteniment de les autoritats franceses ofenia els catalans, que sentien que les hisendes confiscades als desafectes engrossien els patrimonis francesos sense pagar els censals i censos cor-responents. Aquest fet es considerà prou greu per a enviar un ambaixador a París. D’acord amb el Consell de Cent, fou escollit Francesc Xammar, que declinà l’honor per l’edat, i fou substituït pel ciutadà honrat de Barcelona Joan Baptista Monfar i Sorts. Pel novembre, el virrei els esperançà amb la visita de les fronteres i part de l’interior de Catalunya, advertint severament els soldats de la necessitat de respecte i harmonia envers la població civil, i castigant els infractors. El Braç Militar estava molt satisfet del privilegi concedit per Hallouin, pel qual els deslliurava dels insidiosos allotjaments.
El 25 de desembre de 1648, els canonges Francesc Sansi Ramon de Boixadors presentaren els greuges que elseclesiàstics catalans experimentaven sota l’administració francesa: detencions per portar armes, empresonaments malgrat les immunitats eclesiàstiques, descortesies iprepotència paleses en les visites i marginació de les decisions polítiques, reclamacions que se sumaven a la prevenció —entre els rengles de l’estament militar— contra aquells que eren immerescudament encimbellats pel rei de França.
Lluís XIV solia ser receptiu als clams dels seus nous súbdits, i acceptà la sol·licitud que un català es fes càrrec dels allotjaments i la disciplina de la tropa. Manà també que els alcaldes de les fortaleses abandonessin qualsevol pretensió de jurisdicció sobre els civils. Separats per tantes llegües de distància, però, els seus subordinats es resistien a perdre poder, i entre els refractaris destacà el capità de la fortalesa de Roses. Així les coses, l’alliberament dels catalans que ja havien redimit llur culpa, comunicat pel duc de Richelieu —general de les galeres de Lluís XIV—, i la signatura de la pau entre el seu rei i l’emperador germànic van tenir efectes mitigadors del malestar. L’1 de juny de 1649, el BraçMilitar va protestar perquè en nombrosos indrets de Catalunya se’l sotmetia als allotjaments «en sas proprietats y pròpries cases ab tanta libertat e indiferència com si fossen de persones comunes e inferiors». Sortosament, Josep de Margarit demostrà als membres del Braç Militar la solidaritat d’un igual en aquelles circumstàncies. El dia 7 se’ls asseguraren els privilegis i, per a arrodonir el sentiment, Pèire de Marca els anuncià la pacificació de París i Nantes i la tramesa de tropa de refresc, acompanyada de 200 000 escuts mensuals i d’una altra gran quantitat indeterminada per a eixugar els deutes de les tropes amb les hisendes municipals. El 12 de juny, però, els soldats seguien abusant dels seus amfitrions, sobretot al Camp de Tarragona, i, de la cort, no n’arribava ni un cèntim. Les noves cartes a Sa Majestat afegiren la petició de galeres per defensar la costa de corsaris. L’alça del valor de les monedes d’or i plata—continguda amb la prohibició d’importar roba estrangera— feia témer un daltabaix econòmic, mentre que a la mar les naus hostils obstaculitzaven el comerç. Al final del mes de juny es va saber que Lluís de Borbó-Vendôme, duc de Mercoeur, havia estat nomenat nou lloctinent i capità general de la província.
Com els anteriors virreis, s’entrebancà amb la imatge de la soldadesca. Al juliol del 1649, Lluís XIV envià una carta en què demanava el respecte als vassalls i recomanava l’exemplaritat en la conducta a diversos governadors de fortaleses. Diputats i oïdors s’animaren amb les disculpes del rei i la promesa de trametre 100 000 lliures a la Taula de Barcelona per a satisfer la manutenció dels seus soldats als comuns. Aquella resolució borbònica arribava enmig d’una maregassa de rumors de desassistència francesa i ajut habsburguès. Pel setembre, els filipistes aplegaren tropa a Lleida per tal d’envair el Principat, prendre Cervera i reforçar Tarragona. La vint-i-quatrena que la ciutat de Barcelona havia delegat per als afers bèl·lics i el capità Bernat d’Oms no temien tant pel front terrestre com pel marítim. Com s’havia fet el 1646, una trenta-sisena de la Generalitat va decidir recórrer als diners dipositats a la Taula de Barcelona per lluir i quitar part dels censals manllevats el 1640. Les 6 000 lliures resultants s’aplicaren a la campanya amb l’aquiescència del Consell de Cent, i també s’ajudaren de la plata del monestir de Montserrat. Els síndics de les vilesde Mataró, Terrassa, Sabadell i Olesa i els ambaixadors de Manresa Pere Cardona i Pere Torres posaren homes a disposició militar. Corpresos per l’apropament castellà a Montblanc, diputats i oïdors prioritzaren l’acumulació i repartiment de material defensiu. El 16 d’octubre enviaren a Martorell tres quintars de pólvora, tres més de bales d’ar-cabús i mosquet i sis de metxa. El Consell de Cent va re-soldre destinar 200 lliures per a les cavalcadures de cada conseller, mestre de camp dels terços i sergent major, que van distribuir el material amb vista a possibles operacions militars. El 8 d’octubre de 1649, mentre es treballava per distribuir els refugiats a Barcelona, les queixes sobre els abusos militars a Esplugues van exaltar els esperits. Tres dies després la flota enemiga era visible des de Montjuïc, mentre que l’exèrcit de terra, avançant sobre Martorell, aconseguí vèncer Sitges. La guarnició que la defensava es va rendir l’endemà amb honor i el pacte d’un mes d’empresonament. L’avenç enemic va condicionar la construcció d’un fort a Montjuïc.
Misteriosament, però, el perill s’esvaí. El 2 de novembre, sis grans naus castellanes que impedien el trànsit marítim van llevar àncores cap a Tarragona. Per Tots Sants s’havia aixecat el setge de Vilafranca del Penedès, i el 19 es parlava de llicenciar les lleves de les universitats. La tètrica situació de la Vall d’Aran va apaivagar l’esclat de joia: set indrets de Pujòlo, Viella i Pieres havien estat incendiats i els ports de Benasc i Viella eren accessibles als exèrcits enemics. Les tropes del baró d’Alès, que s’havia fet jurar fidelitat, havien abandonat els implorants aranesos tan bon punt havien conegut l’avenç castellà. Immediatament, se n’informà per escrit París i també el mariscal de La Mothe-Houdancourt, duc de Cardona, perquè, com a senyor d’aquells oprimits, usés la seva posició per fer-se valer contra els abusos. Al document, encara s’hi afegiren els maltractaments dels soldats aliats a les viles de Monistrol, Moià i Taradell. L’espiral de desventures es va expandir. Mentre els filipistes ofenien la vall de Boí, el senyor de Marzin enderrocà el seu castell i amenaçà la conservació dels de Salardú i Orcau. Interpel·lat, el governador de Catalunya prometé conju-rar-se amb el Reial Consell per aturar-lo. Els paers de Cervera avisaren de la seva situació de risc pel fet que la vila emmagatzemava pertrets militars i estava desprotegida de guarnició, i el síndic de la vila de Castelló de Farfanya va prevenir que el caporal de la plaça de Lleida els havia intimidat amb l’amenaça de cremar la vila si no li prestaven un jurament d’obediència. La rastellera d’infortunis es va acabar amb la detenció i trasllat a Perpinyà del tinent general Marzin al final de gener del 1650.
Al mes següent, diputats i oïdors reberen el nou lloctinent Lluís de Borbó-Vendôme, duc de Mercoeur. De seguida s’apressaren a donar-li una carta de Lluís XIV corregint els torts dels soldats, ordenant bons tractes i respecte a la idiosincràsia i les lleis del país i prohibint la treta de blats i altres productes de primera necessitat. Més endavant, Sa Majestat provà la seva benvolença permetent pal·liar els estralls de la brutal sequera amb la importació de blat francès. Els seus subordinats, però, no seguien l’exemple. Malgrat el bon tarannà del governador, els militars que ocupaven Tortosa continuaven usurpant l’arrendament de la pesca de l’assut. Els governadors de Flix —el senyor de Santa Coloma— i Balaguer —senyor de la Force— humiliaven els habitants. L’exèrcit seguia essent un vesper amb personatges abominables. Fins el lloctinent havia ofert enviar a Cervera el doctor Monjo, del Reial Consell Criminal, amb un dels tresorers del rei i 1 500 dobles per pagar el que es devia i impartir justícia. Els esforços del virrei eren inútils. El 14 de juny de 1650, diputats i oïdors van enviar a París noves queixes pels maltractaments dels soldats. La revocació de les contrafaccions decretada pel virrei era amb prou feines un tap per a contenir un oceà de desgràcies: la pesta, la guer-ra, la sequera, l’especulació en forma de treta de grans cap al Rosselló, la feblesa econòmica de les universitats, tants homes exasperats i armats per mantenir, el perill d’una crisi de subsistències... El 6 de juliol de 1650, a Barcelona hi havia més de vint-i-cinc síndics catalans que protestaven pel tracte rebut dels soldats.