El 22 de juliol de l’any 1650, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Pau del Rosso (Segles XVI – XVII), degà i canonge de la seu de Barcelona; diputat militar: Joan Pau de Lloselles i de Prats, donzell; diputat reial: Bernat Ferrer i Viladomar, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Jacint Sansa, canonge d’Urgell; oïdor militar: Lluís de Valencià, donzell; oïdor reial: Vicenç Ferriol, ciutadà honrat de Barcelona.
Tal com era costum, el dia 1 d’agost prengueren possessió dels seus càrrecs els nous diputats i oïdors, que el dia següentvisitaren el virrei Lluís de Borbó-Vendôme, duc de Mercoeur, que apressadament havia retornat de Cervera la nit anterior.
El diputat eclesiàstic i president de la Generalitat, Pau del Rosso, pertanyia a una família procedent de Sàsser (Sardenya). Se sap que el seu pare, Paulo del Rosso, era un negociant establert a Barcelona almenys des del començament del segle XVII. Pau seguí la carrera eclesiàstica, que el portà a ser canonge i degà de la seu de Barcelona, prior de Santa Maria de la Llacuna i abat electe de Santa Maria de la Real de Perpinyà. El seu protagonisme enel procés revolucionari del 1640 fou molt rellevant: formà part de la Junta General de Braços convocada per Pau Claris al setembre del 1640 i, el 13 d’aquell mes, fou elegit membre de la Junta d’Hisenda encarregada de mobilitzar els recursos econòmics per a fer possible la defensa de Catalunya contra els exèrcits enviats per Felip IV i Olivares. Així mateix, Rosso, juntament amb Pau Claris, Francesc Tamarit i de Rifà, Ramon de Guimerà i de Tamarit i Josep Fontanella i Garraver, entre altres dirigents, va integrar la junta secreta que negocià l’aliança de Catalunya amb França. De fet, tot el Capítol de la catedral de Barcelona va tenir un paper molt important en el moviment revolucionari separatista del 1640. La vinculació del Capítol barceloní, encapçalat pel degà Rosso, amb la Diputació del General i amb el Consell de Cent durant la crisi desfermada arran de la jornada del Corpus de Sang es pot copsar bé a través de l’ambaixada dels canonges Joaquim de Carbonell i Galceran de Sentmenat i de Lanuza davant els consellers el dia 11 d’aquell mateix mes de juny del 1640. Els síndics capitulars manifestaren com «l’il·lustre capítol estave prompte y aparellat en acudir al servey de la present ciutat y que per llur part se obrarà ab tota puntualitat lo que lo cas ocurrent requeriria. Y que així mateix suplicavan als senyors concellers fossen servits manar-los donar còpia de la carta avia escrita esta ciutat al Rey Nostre Senyor, en rehó de la mort del senyor virrey y del succehit lo die de Corpus, perquè dit capítol pogués escriurer a sa Magestat en la mateixa conformitat». Altrament, la participació del Capítol en les despeses per a la fortificació de la ciutat a l’estiu del 1640 i l’oferiment dels canonges, i dels eclesiàstics de la seu en general, de ser presents en la defensa de Barcelona quan aquesta es veié amenaçada per l’exèrcit del marquès de Los Vélez, són mostres de l’inequívoc partit que prengué el Capítol liderat per Pau del Rosso. També, el 26 de desembre de 1640, després dels avalots populars causats per la notícia de la caiguda de Tarragona en mans de les tropes castellanes, els canonges barcelonins, segons consta en el llibre de resolucions capitulars, determinaren el següent: «per a que les matèrias de esta ciutat estan tan apretades en matèria de las guerras, se oferesca a la ciutat que tot allò los pugan servir està prompta lo capítol; (i) a resolt fer compenyia dels canonges y clero de la present iglésia i quese’lls asenyala puesto tan per fer guarda com en altra ocasió se puga offerí.»
Pau del Rosso, que durant els anys de la vinculació de Catalunya a França mantingué una nodrida correspondència amb el cardenal Mazzarino, es vantava davant aquest que el Capítol de la seu de Barcelona «fue piloto en el servicio de la Real Corona de Francia», i que «el cabildo de Barcelona sirvió con muchas veras a Su Magestad y fue el timón que las demás (esglésies) hiciessen lo mismo, como es notorio». Tot i que segurament l’interès personal portava el degà Rosso a exagerar el protagonisme profrancès i antiespanyol del Capítol que ell presidia, tot sembla confirmar la idea d’un Capítol barceloní «ben afecte» a la revolució. El redactor de la crònica de l’Exemplaria de la catedral de Barcelona —aquells anys, probablement el canonge Joaquim de Carbonell— considerava plenament justificada la constitució de la Junta General de Braços del setembre del 1640, car calia «veure lo que.s devia fer en defensa del Principat de Cathalunya, la ruina del qual tant se conminava per lo rei de Castella». D’ençà del 1641, Pau del Rosso es convertí en un dels homes de confiança de l’administració francesa a Catalunya i fou reiteradament proposat per aquesta com a jutge eclesiàstic per a dirigir la repressió contra els clergues desafectes al govern francès, nomenament que Roma, però, no va concedir mai. Les posicions incondicionalment profranceses de Pau del Rosso el van portar, fins i tot, a distanciar-se del gros dels canonges del Capítol barceloní en determinats afers. Així, al desembre del 1645, quan es desfermà el conflicte pel nomenament com a canonge de Pere de Rocabertí —que era germà del notori filipista Ramon Dalmau de Rocabertí i de Safortesa, comte de Perelada, i que a més havia estat proposat a Roma per Felip IV de Castella—, mentre que el Capítol secundà el nomenament basant-se en l’autonomia de la institució eclesiàstica, el degà Rosso s’hi oposà, i, segons Pere Pont, secretari del visitador Pèire de Marca, «porque el deán Rosso no quiso asistir a la posesión le privaron de voz activa y pasiva por un año». Aquesta fervent actitud profrancesa es fa evident, també, a través de la correspondència que Pau del Rosso va mantenir amb el cardenal Mazzarino i amb la família dels Barberini. A la nissaga de cardenals i papes florentins, els remarcava la compartida lleialtat envers la corona borbònica: «que conosca el mundo que soy criado de V.E.; pues soy estado promovedor nos diéssemos a Francia, quiero morir francés», mentre que al cardenal Mazzarino li subministrava consells i informacions per tal d’assegurar l’autoritat francesa a Catalunya; així, el 1647 l’alertava sobre el perill que podien representar algunes institucions del Principat: «este consejo (l’Audiència) necesita mucho ser visitado [...] que no ser visitado serían soberanos y atropellarían las leyes en deservicio de la Corona, por ser el virrey por tres años y ellos perpétuos.» Pau del Rosso va servir la causa borbònica fins al punt que, el 1649, deixà en préstec més de 20 000 ducats per a pagar les tropes del rei de França a Catalunya. Per aquelles dates, però, se sap queles seves rendes eren ben quantioses: unes 7 300 lliures anuals més unesaltres 2 000, a compte de les rendes del bisbat de Barcelona, que li van ésser concedides pel virrei, duc de Mercoeur, el 1650, l’any en què Rosso fou escollit president de la Generalitat. En el seu inventari post mortem fet el 1658, Rosso tenia censals per valor de 14 162 lliures, i en els encants es vengueren diversos béns seus per valor de 4 500 lliures, a més de constar en l’inventari els 20 000 ducats que li eren deguts per l’antiga administració francesa.
Cançó composta durant el setge de Barcelona de 1652, F. Fontanella.
ECSA
A causa de la pesta que va assolar la Ciutat Comtal durant la primavera de l’any 1651, la Generalitat es traslladà primer a Terrassa i després a Manresa. A l’agost d’aquell any, Pau del Rosso i l’oïdor reial Vicenç Ferriol, desvinculant-se del consistori de Manresa, es traslladaren a Barcelona i es posaren al costat del Consell de Cent i del partit resistent profrancès, cosa que provocà la divisió de la primera institució del Principat. Tanmateix, en avançar el setge de Barcelona per les tropes de Joan Josep d’Àustria, Pau del Rosso, potser amb la intermediació del seu nebot Gabino del Rosso, partidari de Felip, s’anà desvinculant de la causa borbònica. A diferència d’altres personatges compromesos amb els francesos que optaren per la fugida, quan Barcelona capitulàl’11 d’octubre de 1652, el degà del Capítol i president de la Generalitat anà a rendir homenatge a Joan Josep d’Àustria. Segons detalla el Dietari de la Diputació, Pau del Rosso, «molt entonat, ab són barret de quatra corns y banda de domàs carmesí en los pits, ab lo escut del General en lo mitg, sculpit de plata, ab són coxo», anà a la torre d’en Garriga, on s’aposentava el fill bastard de Felip, i «se postrà als peus de sa altesa» per rendir-li obediència; això, però, no li evità les censures que caigueren sobre ell acusant-lo d’haver-se apropiat il·legítimament les rendes del bisbat de Barcelona durant els anys de l’administració francesa.
El diputat militar Joan Pau de Lloselles i de Prats era membre d’una família de la petita noblesa barcelonina. Fill de Pere Pau de Lloselles i de Serra, se sap que estigué present a les inacabades corts del 1626, i que es casà amb una descendent de la noble família dels Salbà. Fill seu fou Pere Pau de Lloselles i Salbà, donzell de Barcelona.
El diputat reial, Bernat Ferrer i Viladomar, era fill d’Antoni Ferrer, burgès honrat de Perpinyà, matriculat l’any 1613, i de la marquesa de Viladomar. Com el seu pare, gaudí de la condició de burgès honrat de la capital del Rosselló, i era senyor de Vives. Se sap que estigué present a la Junta General de Braços del 1640.
L’oïdor eclesiàstic era Jacint Sansa, canonge del Capítol d’Urgell. Tingué un paper destacat en el procés de separació de Catalunya de la Monarquia hispànica. Durant la seva etapa com a oïdor de la Generalitat, Sansa estigué greument malalt, i a l’estiu del 1651 s’hagué de retirar a la Seu d’Urgell perquè «li apuntà lo puagre ab molta violència, y de altra part, una cruel destil·lació en la boca y ull dret». Com molts altres eclesiàstics, durant els anys finals de la guerra dels Segadors evolucionà cap a actituds antifranceses i prohispàniques. Significativament, el 1653 fou una de les poques persones anomenades «supernumeràriament» per a ésser inclosa en la matrícula d’insaculats de la Diputació, i al novembre del 1656 el mateix Felip IV intervingué davant els diputats per no haver habilitat Sansa en les insaculacions.
L’oïdor militar Lluís de Valencià, donzell natural de Piera, on hi havia la masia i la quadra Valencià, era fill de Francesc de Valencià i Franquesa i de Victòria Ximenis. Estigué present a la Junta General de Braços del 1640, i va arribar a ser catedràtic de vespres de la facultat de lleis de la Universitat de Barcelona. Es casà amb Maria Gavàs, amb la qual tingué quatre fills: Antoni, Lluís, Eulàlia i Manuela, aquesta última casada amb Esteve Bellet i Samsó. Un d’aquests fills, Lluís de Valencià Franquesa i Gavàs, elevat a la dignitat de noble el 1689, fou un reputat jurista autor, entre altres obres, d’Ilustración a la Constitución VII, título «De la elección número y examen de los doctores de la real Audiencia de Cataluña i del Tratado sobre la pràctica del Regente de la vegueria de Barcelona, capità de la Coronela durant el setge de Barcelona del 1697 i un fervent austriacista durant la guerra de Successió. En la seva etapa com a oïdor militar, Lluís de Valencià tingué una activitat notable reclutant lleves i inspeccionant les operacions militars de defensa de Catalunya. Per manament dels diputats, l’any 1651, va publicar Sumari discurs ahont se prova ésser inexigible y nociva a la utilitat pública, la forma que avuy se observa pera la contribució del batalló y tenir poder la molt ilustre junta del batalló per a mudar-la. Expedient per a nova forma, on es fan propostes per tal d’alleugerir la pressió fiscal sobre les universitats catalanes, molt endeutades de censals, que eren les qui pagaven majorment l’esforç bèl·lic.
Vicenç Ferriol, oïdor reial, era ciutadà honrat de Barcelona. A l’agost del 1651, juntament amb Pau del Rosso, abandonà el consistori de Manresa i s’instal·là a Barcelona. Al novembre del 1651 fou escollit conseller segon de la Ciutat Comtal, càrrec el qual renuncià el dia 1 d’octubre de 1652. Home pròxim a l’administració francesa, el 3 d’octubre de 1652 fugí amb una faluga acompanyant Josep de Margarit i de Biure i altres destacats membres del partit profrancès «per no voler estar en la present Ciutat en obedièntia de las armas de Felip quart Rey de Espanya, desconfiant de sa benignitat y clementia», segons precisa el Dietari de l’Antich Consell Barceloní.
El retorn a la monarquia hispànica
En iniciar-se el trienni de l’any 1650, la situació de la Generalitat, i en general de les institucions catalanes, era ben difícil i compromesa. D’una banda, els exèrcits espanyols de Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès de Mortara, anaven reconquerint implacablement el país per al domini del Rei Catòlic: el dia 25 de setembre es rendí Flix i durant el mes següent es perdé el castell de Miravet; Tortosa caigué el 4 de desembre. Les esteses acusacions contra l’escàs suport militar de les armes franceses a la defensa de Catalunya i les denúncies pels abusos comesos per les tropes gal·les a les comunitats vilatanes, havien enverinat encara més l’estat de l’opinió pública contra els francesos. Segons comunicava Pèire de Marca al ministre Michel Le Tellier, a la ciutat de Barcelona «todo el mundo se toma la libertad de hablar abiertamente en las plazas públicas contra los franceses», i a més, diversos pasquins contra la dominació francesa circulaven clandestinament per la ciutat.
Al llarg de l’any 1650, les institucions catalanes van enviar a la cort de París diverses ambaixades per demanar que es posés fi a les múltiples vexacions que les tropes franceses perpetraven contra les viles i les pagesies de Catalunya. El 7 de desembre, després d’una reunió conjunta dels representants del Consell de Cent, la Diputació i el Consell Reial, s’envià un memorial de queixa al rei, i, d’ençà d’aquell moment, els tres consistoris actuaren d’una manera coordinada enfront els excessos de les autoritats franceses. Cal remarcar que, fins i tot, el Consell Reial —òrgan delegat del rei i consultor i executor de les ordres del virrei— es va afegir a aquestes denúncies. Al final d’agost d’aquell mateix any, Josep Fontanella, regent de l’Audiència i decidit partidari de França, ja havia informat el cardenal Mazzarino sobre la dramàtica situació en què es trobava immersa Catalunya: «El estado en que nos hallamos en esta Provincia es desdichadísimo, que, como las tropas no estan asistidas, es imposible retenerlas en la razón; los paisanos, como tanto tiempo sustentan las tropas, no pueden más, y en los lugares grandes no quieren darles casa, en los pequeños dejan sus casas y huyen a la montaña; en el Campo de Tarragona la mayor parte de los lugares son despoblados; la villa de Reus, que era de mil doscientas casas, hay más de ochocientas desabitadas; las tierras no se cultivan por falta de gente.»
La propagació de la gran epidèmia de pesta mediterrània l’any 1650 per les comarques de Tarragona i Girona, i la posterior introducció del contagi a la ciutat de Barcelona, al gener del 1651, feren empitjorar les coses. Les defuncions es dispararen i, en el conjunt del Principat, es calcula que les pèr-dues no devien ser inferiors al 15% del potencial demogràfic (aproximadament 500 000 habitants). Com a conseqüència de la guerra i de l’extensió de la pesta, el subministrament de gra escassejà a Barcelona, i la Generalitat veié disminuir dràsticament els seus recursos en no rebre els arrendaments de les bolles dels llocs ocupats pels espanyols o afectats pel contagi.
En aquest context, l’any 1651 es produí una greu crisi i divisió en el si de la Diputació del General, la qual, des de l’agost d’aquell any fins al gener del 1653, és a dir, tres mesos després de la caiguda de Barcelona, va quedar partida en dos consistoris. Al maig del 1651, en avivar-se el contagi de pesta a Barcelona, els diputats i oïdors es traslladaren a la vila de Terrassa. En una missiva del 21 de juny, els diputats explicitaven a Josep d’Ardena i de Sabastida, tinent general de les armes catalanofranceses, els motius de l’elecció de la vila del Vallès com seu del consistori: «deliberarem mudar son consistori a la present vila de Terrassa, lloch que judicarem còmmodo, no sols per dits afers, però encara per estar apartat de camí real y distant dels trànsits de les tropes, qualitats considerables en temps de contagi.» Tanmateix, el perill que suposava l’acostament de les tropes espanyoles a Barcelona féu traslladar el consistori a Manresa al final del mes d’agost. A la capital del Bages, la Generalitat celebrà els consells en una casa davant la Seu, però no al complet, car el diputat eclesiàstic, Pau del Rosso, i l’oïdor reial, Vicenç Ferriol, es traslladaren per aquelles mateixes dates a Barcelona, on el Consell de Cent i la vint-i-quatrena de guerra maldaven perquè la Diputació tornés a la capital. Davant la negativa dels diputats i oïdors instal·lats a Manresa de tornar a la Ciutat Comtal, una comissió de juristes nomenada pels consellers dictaminà en un vot que «los dits senyors, diputat eclesiàstic i oÿdor real, que vuy se troben en la present ciutat de Barcelona, promptament y sens més dilació, poden y tenan obligació de tenir concistori en la present ciutat per a fer deliberacions, ordenar y obrar tot lo que convinga al bé comú y universal de la present ciutat y província y per defensa y conservació de la llibertat de aquella y dels drets de la Generalitat». Desatenent aquesta resolució, el dia 15 d’octubre, el diputat eclesiàstic i l’oïdor reial convocaren una Junta de Braços al Palau de la Diputació i s’inicià, així, l’etapa d’una Generalitat bicèfala en què cadascun dels consistoris invocà la seva pròpia legalitat, intentà cobrar els drets del General, seguí un dietari propi i amenaçà l’altre consistori amb penes o procediments judicials. D’aquesta manera, el mateix dia 15, els braços barcelonins exhortaren els diputats i oïdors manresans a presentar-se a la capital catalana en un termini màxim de deu dies «sots pena que, si dins dit temps no·s troban personalment en la present ciutat y concistori de la casa de la Deputació, se procehesca a fer extracció de nous deputats y oÿdors de comptes, y provisió de tos los oficis dels officials renitents, attès que aquest és lo llegítim tribunal y està ubert»; mentre que, per la seva part, els consistorials manresans escriviren el 18 d’aquell mes mateix a Pau del Rosso aconsellant-li no actuar ni cobrar imposicions en nom de la Generalitat, car si no procedirien contra ell «com a perturbador de dits drets, y altrament com a inobedient y contumàs als ordes del concistori, segons lo que de justícia serà trobat fahedor». Els diputats i oïdors de Manresa no tornaren a la capital catalana fins al gener del 1653, reunificant així la Diputació del General.
La guerra dels Segadors, 1641-1652.
Font: B. de Riquer (dir.), 2000
Aquesta fractura institucional —a penes copsada per la historiografia de la guerra dels Segadors— reflecteix la crisi i la divisió de la classe dirigent revolucionària catalana, d’altra banda ja present des del 1640, però que ara, en l’etapa final de la guerra, es va aguditzar per una sèrie de factors: el cost de la guerra que majorment suportaven les comunitats vilatanes en forma d’allotjaments i impostos suposava un greuge comparatiu respecte al pes que queia sobre economies urbanes com la de Barcelona. Altrament, desobeint les directrius emanades des del Consell de Cent, els diputats i oïdors de Manresa van posar en dubte el lideratge de la institució que havia estat clau en el procés revolucionari endegat el 1640, però que ara es veia desbordada pels esdeveniments. Finalment, el previsible desenllaç d’un retorn de Catalunya al domini del rei d’Espanya plantejava fins on podia arribar la fidelitat a la Corona borbònica i obria escletxes de desconfiança entre els sectors més decididament profrancesos i la resta de la classe dirigent present a les institucions.
A l’agost del 1651, els exèrcits espanyols de Joan Josep d’Àustria iniciaren el setge i bloqueig de Barcelona, desfermant-se des d’aquell moment una pugna entre assetjadors i assetjats per a evitar i aconseguir, respectivament, el proveïment de la capital catalana. Amb el temps, els aliments escassejaren i el malson de la fam es féu realitat. Les setmanes anteriors a la capitulació no hi havia gra i, segons relata el Dietari de la Generalitat, «tothom estava pàlido, que no mostraven sinó ulls». El dia 29 de setembre de 1652 una multitud de gent es va congregar davantla casa de la ciutat «y dins lo patide aquella acudiren moltes dones, mi-nyons i hòmens pobres cridant via fos a fam per quant avia més de vuyt dies que nos dava pa per no tenir-na la ciutat». La capitulació de Barcelona i el «perdó general» atorgat per Joan Josep d’Àustria l’11 d’octubre de 1652 suposaren el retorn de la ciutat i de la major part de Catalunya a l’obediència del Rei Catòlic. Tal com ja s’ha apuntat, el mateix 11 d’octubre Pau delRosso anà a acatar l’autoritat de Joan Josep d’Àustria, i un dia després el consistori de Manresa féu una Junta de Braços en la qual, a proposició dels diputats, fou votat «que ses senyories deven posar-se baix l’obediència del rey Felip Tercer d’Espanya, senyor natural nostre, que Déu guarde, y, com a caps de tot lo Principat, procurar que les demés ciutats, vilas y llochs de Cathalunya y sos comtats, si fos possible, se reduscan a sa obediència», despatxant-se immediatament missives a les poblacions a aquest efecte i enviant una ambaixada a Joan Josep d’Àustria per fer-li saber llur submissió. L’estatus del retorn de Catalunya a la Monarquia hispànica fou debatut pel Consell d’Aragó, el qual, en una consulta del 14 de novembre de 1652, va proposar un projecte de repressió que, si no s’aplicà rigorosament, fou perquè la continuació de la guerra amb França féu aconsellable al govern de Madrid una política més moderada. Amb tot, el rei no va confirmar les Cons-titucions i les lleis de Catalunya fins el 12 de febrer de 1653 i no va retirar el segrest dels impostos del General fins el 13 de març. La decisió reial, si bé suposava el manteniment del règim pactista català, va comportar retallar l’autonomia de les seves institucions més emblemàtiques, car Felip es reservà per a ell i per als seus successors les insaculacions i desinsaculacions de la Diputació i de la ciutat de Barcelona. La capital catalana fou considerada pel Consell d’Aragó com el cor de la rebel·lió política: «No puede dejar de reduzir a la memoria y tener presente el Consejo que ha sido Barzelona la que a hecho cabeza a todas las desdichas de la Monarchía, y la que ha puesto en el último estreno de perderse del todo», i per això fou més severament castigada que altres ciutats i viles: perdé les seves baronies, li fou imposada una guarnició al castell de Montjuïc i se li llevaren diversos privilegis, entre d’altres, el que tenia d’exempció d’allotjaments.
Joan Josep d’Àustria, amb l’objectiu d’intentar trobar una solució de compromís amb les institucions catalanes sobre els problemes fiscals i militars derivats de la continuacióde la guerra amb França —és a dir, l’espinosa qüestió dels allotjaments i la contribució econòmica del Principat a les despeses bèl·liques—, va convocar el 1653 el Parlament General de Catalunya. Aquesta convocatòria dels braços catalans, destinada a donar consell i ajuda en matèries concretes relatives als interessos de la Corona o de la cosa pública del Principat, es va iniciar el 31 de març de 1653. El Parlament va votar un servei de 500 000 lliures anuals, amb un màxim de tres anys, per a atendre les necessitats militars de la guerra amb França. Tanmateix, no faltaren els enfrontaments. El Braç Reial mantingué una dura pugna amb Joan Josep d’Àustria sobre la supervisió dels allotjaments, car els representants del Braç exigien que fos la Generalitat, i no el virrei, qui tingués aquestes competències. Amb la precipitada dissolució del Parlament a l’agost del 1653, causada per les urgències militars derivades de l’entrada de l’exèrcit del mariscal Hocquincourt en terres de Girona, aquestes i altres qüestions restaren sense acord.
El Parlament del 1653 no va evitar, però, que es reproduïssin els tropells i els abusos dels soldats espanyols contra la pagesia i les viles de Catalunya. Tal com havia passat el 1640, es produïren diversos aixecaments armats contra els terços i els oficials reials en diverses comarques del Principat. Especialment importants foren els avalots que, al maig i juny d’aquell any, esclataren a Sant Joan de les Abadesses i a Olot, on el jutge de l’Audiència Josep Reard i 150 soldats d’un regiment irlandès foren morts.
Al juliol del 1653, quan s’havien de fer les insaculacions acostumades de diputats i oïdors per al nou trienni de la Generalitat, Joan Josep d’Àustria donà avís al consistori de suspendre-les i de prorrogar el mandat dels diputats sortints fins que el rei donés instruccions concretes. Pel març del 1654 la Corona ja havia decidit la nòmina de persones de tots els estaments que podien ser insaculades, i igualment foren els ministres de Madrid els qui triaren els habilitadors i les persones encarregades de realitzar les insaculacions; per a aquesta important funció foren designats: el bisbe de Vic Ramon de Sentmenat i de Lanuza, el canonge de la seu de Barcelona Miquel Joan Ozona i l’abat de Sant Miquel de Cuixà Josep Jalpí i Julià per l’estament eclesiàstic; Francesc Sala, Joan de Marimon i Ramon del Pas per l’estament militar; i el conseller en cap de Barcelona Josep Mora, a mésde Narcís Mir i Dimas Vileta, per l’estament reial. Finalment, el dia 26 de març es féu extracció dels nous diputats i oïdors.