El 22 de juliol de l’any 1656, dia de santa Magdalena, foren extrets els següents diputats i oïdors: diputat eclesiàstic: Joan Jeroni Besora (Barcelona ? – ? 1665), canonge de la seu de Lleida; diputat militar: Joan de Grimau i de Vilafranca, noble domiciliat a la vegueria de Tàrrega; diputat reial: Rafael Bofill, ciutadà de Barcelona; oïdor eclesiàstic: Francesc Ferrer, canonge de la seu de Lleida; oïdor militar: Francesc Gamis i Falcó, donzell, domiciliat a la vegueria de Barcelona; oïdor reial: Francesc Alaix, mossèn, notari de la ciutat de Tortosa.
Joan Jeroni Besora, doctor en teologia, professor de l’Estudi General de Lleida i canonge de la seu d’aquesta ciutat, va ser, alhora, un notable bibliòfil i humanista català, seguint el camí del bisbe Antoni Agustí (1517–1587). Féu una estada a Roma i mantingué relació i correspondència amb diversos estudiosos del seu temps, com ara Pèire de Marca —el bisbe i visitador general de la Catalunya francesa (1644)—, l’historiador (o falsador) Gaspar Roig i Jalpí (1624–1691) i Pere Torra, que li dedicà, l’any 1650, la reimpressió d’un Dictionarium seu Thesaurus catalano-latinus. Besora, per la seva banda, va escriure un episcopologi lleidatà, diverses peces oratòries en llatí i un llibre de «coses memorables». L’any 1654 llegà la seva remarcable biblioteca (un total de més de cinc mil volums) als carmelites descalços de Barcelona. Fou enterrat al monestir de Sant Jeroni de la Murtra.
Quan fou extret president de la Diputació, l’any 1656, el canonge Besora era, pel que sembla, un home gran, que sordejava i que sovint no es podia moure de la seva casa de Barcelona, situada al carrer que anava de la plaça de Santa Anna al portal de l’Àngel. Per aquesta raó, el diputat militar d’aquest trienni, Joan de Grimau i de Vilafranca, assolí un protagonisme inusual en l’activitat i el cerimonial del consistori. Tot i així, en ésser nomenat, el canonge lleidatà podia exhibir, sens dubte, un dilatat full de serveis (més de vint-i-cinc anys) al si de la Diputació, i ningú no podia ignorar que acumulava una considerable experiència política.
Efectivament, la presència i actuació de Besora en juntes i debats consistorials de tota mena arrencava, almenys, del 1630, any en què el Dietari de la Diputació l’esmenten per primer cop arran de la convocatòria d’una Junta de Braços que havia de tractar els excessos dels soldats del rei per terres del Principat. No gaire després, figurava en una ambaixada de la Diputació al virrei Gómez Suárez de Figueroa y de Mendoza, duc de Feria, pel mateix afer. En el decurs d’aquesta dècada, el canonge lleidatà esdevingué un personatge habitual tant de les juntes o convocatòries de braços com de les comissionshabilitadores i les ambaixades del consistori. El 1635 i el 1641 fou nomenat visitador del Braç Eclesiàstic.
La seva intervenció no fou pas menys assídua o evident en les delicades jornades de la revolta dels Segadors, i fins i tot en alguns conflictes preliminars amb la Monarquia. Així, l’any 1637, Besora participà en la deliberació i el rebuig consistorial per la mobilització militar (princeps namque) decretada per Olivares i el virrei del Principat, arran de la guerra amb França. Tampoc no va faltar, aquell mateix any, a l’enèsima junta o discussió sobre els excessos derivats dels allotjaments militars. Pel que fa a la revolta del Corpus de Sang, tot sembla indicar que la va viure també des de primera fila. El 14 de juny de 1640 figurava, si més no, en una junta extraordinària de la Diputació que havia de tractar la qüestió de la mort del virrei, el comte de Santa Coloma, a mans dels segadors enfurismats; i al mes de setembre, en plena revolució institucional, formava part d’una trenta-sisena o comissió de la Diputació. Els anys següents, a la Catalunya francesa, Besora continuà essent un personatge prou significat en els «negocis concernents lo beneffici de la província» (com diu la fórmula consistorial): ocupà diversos càrrecs els anys 1641, 1644, 1646, 1647 (aquest cop, com a jutge d’una contrafacció deguda al governador dels Comtats) i 1648 (altra vegada com a membre d’una trenta-sisena). El 1649 tornava a ser en una altra Junta de Braços convocada per la Diputació. Un cop caiguda Barcelona, l’any 1652, no prosperà pas, segons sembla, la temptativa de desinsacular-lo, amb el pretext de la seva sordesa («lo doctor Joseph Hierònym Besora non potest quia est surdus», es pot llegir, l’any 1654, en el Dietari de la Diputació, en plena depuració política del consistori). Un any abans havia estat designat síndic del Capítol lleidatà al Parlament convocat perJoan Josep d’Àustria al mes de març, però aquest, o els seus oficials, li revocaren els poders el 23 de juny.
Els problemes d’oïda i de salut de Besora eren, però, prou reals, i això atorgà un major protagonisme al diputat militar, Joan de Grimau i de Vilafranca —fill segon de Francesc de Grimau i de Llupià, un donzell de Perpinyà, senyor de Cauders de Fenollet, ennoblit l’any 1602 i resident a Barcelona— i d’Anna de Vilafranca —filla i hereva del senyor de Bigues—. Joan, doncs, era germà d’Aleix de Grimau i de Vilafranca, traspassat l’any 1641, protagonista de diverses juntes de braços dels anys 1636-40 (inclòs el parlament de Pau Claris del setembre del 1640). Uns anys després, a l’abril del 1648, Joan es casà amb Jerònima de Montserrat i de Perapertusa, filla i hereva d’un donzell de Tàrrega, i es domicilià en aquesta vila (hi fou enterrat, però no l’any 1655, tal com figura en alguna genealogia publicada). La seva presència en els afers de la Diputació data, segons el dietari institucional, de l’any 1645, i s’allargà fins el 1649, sempre com a membre d’una trenta-sisena o altra. El 1647, a més, fou insaculat com a diputat militar dins la vegueria de Girona (i no de Tàrrega), en substitució del «malafecte» vescomte de Rocabertí.
El diputat reial Rafael Bofill, natural de Barcelona i doctor en dret, provenia d’una família cinccentista local de gaudints i doctors en medicina (encara que també n’hi hagué, ulteriorment, que foren militars de carrera, com ara Miquel Bofill, capità d’infanteria i ciutadà honrat de Barcelona el 1670). El diputat va morir al principi del mes de març de l’any 1657, i calgué, doncs, procedir a una altra extracció; això sí, prèvia comunicació al virrei de la doble vacant: la de diputat reial del trienni i la de la bossa de diputats reials insaculats. L’afer, i el procediment, posa en evidència el control, instaurat l’any 1653, de les institucions catalanes per part de les autoritats reials, almenys en matèria d’insaculacions. La Diputació podia presentar (igual que en altres oficis o càrrecs) una terna de candidats, però l’última paraula la tenia el rei o el virrei. Aquesta vegada, el beneficiari de la tria fou un ciutadà honrat de Barcelona, Antoni Seguí i Capella, que va ser insaculat en el lloc del difunt Rafael Bofill. Un cop completada, doncs, la bossa o matrícula de diputats reials, l’extracció va recaure en la persona de Miquel Teixidor, «el major», ciutadà honrat de Barcelona d’ençà de l’any 1637, i que tampoc no era un desconegut. Un Miquel Teixidor, ciutadà honrat de Barcelona, participà al setembre del 1640 en el parlament català i en una trenta-sisena de la Di-putació, tot i que pot tractar-se d’un personatge homònim. En qualsevol cas, el nom d’aquest nou diputat reial figurà, sens dubte, en algunes juntes de braços del període 1646-50, i fins i tot en les negociacions de l’octubre del 1652, quan es debatien, al Consell de Cent i a la Diputació, els termes de la capitulació de Barcelona. El diputat tenia un fill, de nom idèntic, que havia obtingut la ciutadania honrada barcelonina l’any 1642 i que el 1652 actuava com a ambaixador del Consell de Cent davant dels diputats. Es desconeix si tenia cap relació o parentiu amb Miquel Jeroni Teixidor, que fou nomenat ciutadà honrat de Barcelona el 1650.
La Diputació del trienni 1656-59 es completava amb els oïdors Francesc Ferrer, canonge de Lleida, Francesc Gamis i Falcó, donzell de la vegueria de Barcelona, que era fill de Francesc de Gamis i Ros, doctor en dret, oïdor de la Reial Audiència, conseller en cap de Barcelona, i ennoblit l’any 1627, i mossèn Francesc Alaix, notari i ciutadà de Tortosa.
La fi de la guerra dels Segadors
La màxima preocupació de la Diputació d’aquest període fou, sens dubte, la guerra, una guerra que no s’havia acabat pas (encara que sí decantat) l’any 1652 amb la capitulació de Barcelona davant Joan Josep d’Àustria, i que continuava, de fet, a la meitat septentrional del país, i fins i tot més enllà del Principat estricte, atès que la guerra dita dels Segadors o de Separació sempre fou un vessant o variant de la rivalitat dinàstica i internacional entre els Àustria i els Borbó. Els diputats, doncs, havien de celebrar formalment cadascuna de les victòries assolides per les armes de Felip IV de Castella en els escenaris europeus, tal com s’esdevingué el 12 d’agost de 1656, és a dir, tot just estrenats els seus càrrecs, arran d’una batalla guanyada als francesos per Joan Josep d’Àustria a Valenciennes (Flandes). La Diputació aparellà la pertinent ambaixada al virrei Francisco de Orozco-Ribera y Pereira, marquès de Mortara, per a «donar-li la norabona... de la victòria y bon succés han tingut las armas de sa magestat... en les parts de Flandes [...] Déu nos done moltas victòrias contra nostres enemichs».
Tanmateix, no tot eren felicitacions. La guerra al Principat no s’havia pas aturat, i el virrei, en conseqüència, reclamava amb insistència el concurs militar de la Diputació catalana i, en particular, la prompta lleva i mobilització d’un tercio del General, i d’una altra tropa de 700 homes a càrrec de les universitats catalanes alliberades o sota control de la Monarquia hispànica. La Diputació, en canvi, no s’estava de recollir i denunciar els excessos que els soldats de Felip perpetraven pel país, talment com els exèrcits francesos. Al començament de l’any 1657 la situació era tan insostenible que la Diputació va convocar —tot continuant una pràctica d’abans del 1652 o del 1640 prou regular en tots els sentits de la paraula— una reunió o trenta-sisena, la qual va decidir de «prendre informacions» sobre el particular. La sola convocatòria, i encara més, és clar, la decisió, de la trenta-sisena de la Diputació indignaren el virrei, el qual tot seguit va cridar a capítol els diputats. Hi anà el militar, Joan de Grimau, «attès lo impediment que té de oÿda lo molt il·lustre depu-tat ecclesiàstich», que hagué d’aguantar el xàfec i donar-ne compte tot seguit als consistorials. El virrei, visiblement irritat, va escridassar-lo perquè, segons deia, ell mateix ja havia ordenat pel seu compte prendre les oportunes informacions del cas. Tanmateix, allò que enutjava i recriminava el marquès de Mortara no era pas aquesta duplicitat, sinó més aviat una qüestió de competències polítiques. Altrament dit, que els diputats, «sin tener jurisdicción alguna», haguessin gosat prendre la iniciativa en aquestes matèries, «que sabe vuestra señoría —deia el virrei al diputat, que ho explicava tot seguit als consistorials— que es regalia suya [volent dir, «mía», és clar], en que no puede vuestra señoría poner las manos ni entrameterse, que si excessos hi havia [sic] y quexas, a mi tocare mediarlas como alter nos de su magestad, y que [el contrari] era... usurparle [atribucions]». Certament, la protesta del virrei incloïa una declaració formal d’acatament constitucional: «que... constituciones, capítulos de corte o privilegios los guardaré como tengo jurado»; però l’actuació dels diputats era condemnada sense embuts, i fins i tot qualificada com una manera de «commover los pueblos y occasionar alteraciones». El record del 1640 planava sens dubte en la cancelleria virregnal.
La resposta de la Diputació fou igualment rotunda, i reflecteix la incertitud política, si no fins i tot militar, del pe-ríode o trienni. Perquè Barcelona havia estat vençuda, i la Diputació, depurada com cal, però la guerra no era del tot acabada, i això donava fermesa a uns diputats que ara podien ser lleials a la Monarquia hispànica o dels Àustria, però que, tot i així, no renunciaven al seu paper polític constitucional. Així, el diputat militar al·legà o replicà «que lo juntar Trentasisena és styl de la casa en matèries graves, per... demanar consell per a acertar lo remey... y que aparegué ser-ho esta [ocasió] per los molt [sic] clamors de universitats de Cathalunya que de cadaldia tenim... y... en la matèria de alojaments exedint lo que per constitucions està ordenat [és costum] rébrer informacions y de aquellas averiguar la contrafacció»; i que així s’havia fet, per exemple, en temps del virregnat de Joan Josep d’Àustria (1653-56). L’afer portà cua, sobretot perquè els allotjaments i els excessos militars es prolongaren any rere any. A l’estiu del 1657 els planys arribaven sobretot des de Vic, Vilanova de Cubelles, Sant Cugat del Vallès i Cervera. I el virrei, mentrestant, no es cansava de demanar un servei voluntari per tres anys de 700 homes, i a costa de les universitats lleials. L’any següent, la Diputació, que havia de sustentar el seu terç, al·legava problemes financers («lo gran dèbit de censals»); però a l’estiu del 1659, tot i la imminència de la pau, hagué de claudicar i renovar per tres anys més un servei de 200 homes. Cap a la darreria del trienni, és a dir, al començament del 1659, la situació era, si fa no fa, la mateixa. El rei féu arribar una carta a la Diputació amb el compromís de procurar alleugerir tan aviat com fos possible la càrrega militar que suportaven moltes poblacions del Principat, però amb el benentès que tant els allotjaments com els seus excessos, «efectos son inexcusables que trahe consigo la guerra».
A l’hora de fer balanç del trienni, una cosa sembla segura: el marquès de Mortara, que fou virrei del Principat fins l’any 1663, se sortí amb la seva. S’acabaren, doncs, i per molt de temps, les cèlebres (o temibles) trenta-sisenes o juntes de la Diputació per a tractar de «matèries graves». El degotall d’insaculacions reials, per ordre expressa del monarca (tal com passà, per exemple, amb els nobles don Batista Falcó i don Joan de Llordat, «anomenats per sa magestat»), tampoc no era un procediment innocu, i es pot dir que anà debilitant la resistència i l’essència de la Diputació. La propera o previsible fi de la guerra i la subsegüent pau amb França reforçaren la posició de reis i virreis i afebliren el paper de la Diputació.
Però els diputats tenien encara alguna cosa a dir (o ben mirat, ben poca) sobre el tractat dels Pirineus i la simultània segregació del Rosselló i una part de la Cerdanya. El 18 de juny de 1659 es convocà una novena sobre la qüestió: «Lo consistori ha tingut notícia del tractat de la pau entre sa magestat... y lo christianíssim rey de França, y se ha dit que lo comtat de Rosselló se separaria del present Principat, restant baix obediència de França, lo que seria grandíssim dany y prejudici de aquest Principat.» En conseqüència, hom es demanava si la Diputació catalana no havia de fer cap gestió prop de Felip. Una ambaixada, potser? La prudència s’imposà: els consistorials decidiren finalment encomanar-se a la bona voluntat de Joan Josep d’Àustria, el qual els féu arribar tot seguit un trivial missatge de tranquil·litat.
Vet ací, doncs, en aquest trienni, la veritable fi de la guerra dels Segadors. No tan sols per la pau dels Pirineus entre els Àustria i els Borbó, ni per la visible preeminència assolida finalment pels vir-reis del Principat. La fi i el desenllaç de la revolta catalana del 1640 es palpa i prefigura també en detalls com ara el perdó papal. Així, el 13 de juliol de 1657, «sa Sanctedat és estat servit enviar indult al present Principat, dispensant en alguns casos dels temps de las turbacions...»